El President ha desaparegut, de Bill Clinton i James Patterson

Són gairebé 500 pàgines que es llegeixen sense adonar-te’n. Té absolutament tots els ingredients per ser un bestseller mundial. Autor conegut (Bill Clinton… sense comentaris), trama intensa que des del primer moment t’atrapa i fins que no en llegeixes el final ja no pots parar, i un relat fàcil de seguir, sense floritures ni descripcions eternes.

En realitat és molt previsible tot, des de bon principi, en que ens trobem en uns Estats Units i el seu President que són els més bons de tot el món, enfrontats com sempre amb el terrorisme internacional (islamista en aquest cas) i algunes països antagònics (dolents, molt dolents). Tot molt americà. Intents de destrucció massiva i total de la superpotència, corredisses i patiment i…. El final no el desvetllarem. Val a dir que com a novetat es parla molt de pirates informàtics, programadors, malware i virus (surt el WannaCry ransomware!). La novel·la però manté la tensió fins el darrer segon. Bestseller magistral. Llàstima que al final tots siguin iguals. Val la pena de llegir, aconsegueix integrar-te en l’acció.

El dia que Barcelona va morir, d’Enric Calpena

Qui estigui mitjanament interessat en la història i escolti habitualment Catalunya Ràdio ja deu saber qui és l’autor. Per als qui no, en 3 paraules com diuen alguns personatges: És un divulgador apassionat de la història, i des de fa molts anys porta el programa radiofònic “En guàrdia!”. Evidentment té un currículum més ampli que el podreu consultar aquí.

Aquest llibre va en la línia dels grans bestsellers històrics que hem pogut veure darrerament. A mi em recorda especialment tot hi que no estaria ben bé al mateix nivell de complexitat, a les novel·les d’El metge o Xaman, de Noah Gordon, Els pilars de la terra de Ken Follet o L’església del mar i Els hereus de la terra d’Ildefonso Falcones.

Una molt recomanable lectura on no hi trobarem a faltar un fidel reflex de la societat barcelonina de l’any 1000 (985 per ser exactes), així com alguns detalls de la organització dels exèrcits comtals i andalusins, i les tècniques de guerra i la presa de decisions.

Enganxa. Val la pena de llegir.

La terra maleïda, de Juan Francisco Ferrándiz

Aquesta és una novel·la històrica que ha començat fluixeta i ha anat “in crescendo” fins arribar a l’apoteosi final. Situa la història en una Barcelona al segle IX, però recorre els territoris des de l’actual Catalunya Nord, passant per Ripoll, Girona i Barcelona. Relata les vivències de dos germans molt especials, fills d’un petit noble que mor defensant els seus senyors i que aconsegueixen salvar la vida no se sap ben bé com, arribant a un monestir on els monjos els acullen i els protegeixen fins que han de marxar. A partir d’aquest moment les seves vides prenen caires molt diferents, essent la del noi Isembard el camí dels cavallers, de l’honor, honestedat i força, i el de la noia Rotel el camí fosc de les pràctiques obscures, nigromants i fetilleres. Amb històries d’amors vertaders, de traïdories entre nobles i vassalls, assassinats, ànsies de poder i tota mena de tripijocs per aconseguir cadascú el seu objectiu. Com en tota bona novel·la hi ha bons molt bons, dolents extraordinàriament dolents i molts personatges entremig que ajuden al farciment de la narració.

La impressió general que m’ha quedat és que la novel·la és una emulació d’aquells bestsellers que tant d’èxit han aconseguit els darrers anys, com podria ser L’església del Mar o El metge. Al meu entendre no arriba al nivell que despleguen aquests autors però poc a poc va teixint una història que t’acaba captivant. Val molt la pena, però se li ha de donar un marge de confiança fins que arrenca i et veus submergit en la narració.

Postales desde la tumba, d’Emir Suljajic

Aquest és un llibre que he hagut de buscar i que ha suposat una certa dificultat perquè inexplicablement no es troba en format digital i el format físic costa moltíssim de trobar. Finalment a la Biblioteca de Canillo me l’han pogut prestar.

Narra la vivència, real, de l’autor, supervivent del genocidi ocorregut a Bòsnia a la dècada dels 90 quan els serbis van decidir atacar i matar els seus veïns. És curiós com la narració no destil·la un odi especial envers els que van ser els botxins de la gran majoria de la gent que va conèixer l’autor, incloent els seus familiars més directes i els seus amics d’infància.

Es dedica a fer una descripció més o menys ordenada del que va ocórrer, des del seu punt de vista més personal. I detalla les matances, els bombardejos, les atrocitats viscudes i les penúries que va haver de passar amb una naturalitat i una fredor (de vegades distant) que potser és el que més m’ha sobtat. Perquè d’aquesta guerra, que vam viure molts a través dels mitjans de comunicació, en sabem les barbaritats més mediàtiques, però en el meu cas no tenia una visió des del punt de vista de la població civil, aquella que es limita a sobreviure com pot i juga a esquivar les bombes i els franctiradors… i les bales perdudes.

En va parlar en un programa de ràdio (Estat de Gràcia) de Catalunya Ràdio la Lolita Bosch, i em va despertar la curiositat. Interessant.

Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas

És un llibre molt recent, que també he tingut el gust de llegir amb el llibre electrònic i bàsicament permet al Bassas deixar anar, des de la distància dels anys passats, lleugeres pinzellades de la seva trajectòria professional al capdavant del Matí de Catalunya Ràdio (o l’MCR com diu ell). Tinc la sensació que és una espècie de resum de cara a la galeria però és molt contingut en el relat dels fets, i és comprensible. Deixa anar molts fils per a qui els sàpiga aprofitar, però sovint ho fa veladament i es necessita una treball extra per descobrir de qui parla exactament. Imagino que simplement ha fet un llibre que podria ser un prefaci del primer volum d’una enciclopèdia.

Parla sovint dels sentiments, dels seus i dels oients. Evidentment s’hi explaia, però francament esperava més contingut. Fa la impressió que ha rellegit les seves notes personals i ha anat narrant aquelles anècdotes que més l’han engrescat, que més l’han colpit o emocionat. Al final parla de la seva estada a Washington com a corresponsal, i de la cobertura del terratrèmol que va devastar Haití.

A mi m’agrada més en les seva vessant periodística que no pas la d’escriptor. Se’l troba a faltar, a la ràdio i en les seves píndoles que publicava diàriament a l’Ara.

Beep’ngo per Samsung. Utilitzar-lo i recuperar les dades antigues

Hi ha un programa que per bé que molta gent ha deixat escrit a les xarxes que el considerava bloatware, per mi i alguns -pocs- incondicionals és senzillament imprescindible i determinant a l’hora de canviar de telèfon.

BEEP’NGO

 

Parlo d’un programa senzill però potent, que per desgràcia ja ha deixat d’existir. Un programa que encara és hora que trobi en la competència algú que li pugui fer ombra. Sembla que als seus inicis es va aliar amb Samsung per oferir en exclusivitat un servei increïblement pràctic i del qual no tinc constància que cap altre programa hagi aconseguit, encara ara. Samsung posava la tecnologia física i Beep’ngo el software i la tecnologia innovadora. Podeu aconseguir més informació llegint aquí. És brutal. És com si haguessin fet màgia.

En resum i en definitiva no és res més que una app per Android que permet guardar la informació de targetes de fidelització. Carnets de biblioteca, del súper, de la botiga on comprem la roba, on posem combustible… del Super 3 i el Piolet, de la CASS, de l’Abacus i de les associacions on pertanyem… També podem tenir-hi evidentment còpia dels passaports, de les targetes de crèdit per si mai les perdem o per tenir-les més a mà. Amb imatge davant, darrera i el més important i realment innovador, el sistema exclusiu de “beaming”, que resulta que és tant senzill com emetre amb llum infraroja el codi de barres per permetre que les botigues puguin llegir la targeta directament amb el seu escànner (si hi ha incorreccions en la terminologia tècnica ja em perdonareu).

El problema és que tal hi com es pot llegir a la seva pàgina web, l’empresa o almenys la app va ser abandonada a partir del maig de 2017. Això passa contínuament i tampoc caldria fer-hi ara, un any després, un post recordatori. Però si el faig és perquè per a mi s’ha convertit en un “must have”. Una aplicació que fa el que ha de fer amb tota solvència i fins ara no n’he trobat cap altra que la pugui substituir. I hi tinc molta informació entrada que no voldria perdre. I totes les caixeres quan els hi mostro el telèfon amb la targeta em miren com dient… – “au, ara a teclejar el codi, quin pal!”. I no. Els dic que passin l’escànner i flipen perquè em diuen que és la primera vegada que la màquina ho llegeix! No entenc com encara ara ningú més ho ha fet. Potser per les patents, no ho sé.

El fet és que fa anys que la utilitzo, la tinc a plè rendiment i amb l’antic Note 3 cada vegada que instal·lava alguna ROM el recuperava (el programa i les dades entrades – targetes-) utilitzant el Titanium Backup, que requereix tenir el root fet al telèfon. Ara tinc un Note 8 i encara no em ve de gust de fer el root, així que porto temps investigant de quina manera ho podria recuperar. Veient la extrema dificultat, ja he provat moltes altres opcions que semblen similars, però en realitat no són gens bones (per moltes estrelles i fans que tinguin, a mi m’han resultat un autèntic desastre).

Així que com sempre que calen informacions tècniques sobre Android, he anat a petar a XDA-Developers. Allà i per tot internet en general hi ha altres desesperats com jo cercant informació i solucions aparentment inexistents. Però un crack hi ha posat la manera d’aconseguir-ho. I l’he seguit. I ara tinc el Beep’nGo recent instal·lat, restaurat tal qual el tenia al vell Note 3. Però al Note 8. I funciona de meravella.

Així que poso la solució aquí, per ampliar l’abast per tothom que la cerqui. La tradueixo, i aclareixo alguns aspectes que a mi m’han generat algun problema.

Ideal pels usuaris JA EXISTENTS del programa. Pels nous, lamentablement diria que no hi ha solució , ja que el programa si no parteix d’una còpia ja existent no permet crear un nou usuari.

La clau de volta es troba aquí, i l’ha escrit un usuari amb el Nickname “MisterKosmos“. La copio integra. I hi poso comentaris en color:


Steps to migrate BeepnGo including data from old to new phone
install ADB ( developer.android.com/studio/command-line/adb ) on your PC [De fet no cal instalar res, només cal buscar el paquet “platform-tools_r27.0.1-windows” – el podeu trobar aqui, descomprimir-lo en algun directori fàcil de trobar i treballar a partir d’aquí]

Open cmd window in the folder where ADB is located

on old phone: enable USB debug option in developer options
connect old phone to PC ( watch for question popups on phone and answer them)
check if phone is visible to adb : adb devices
commands:

adb backup -apk com.mobeam.beepngo ( watch for question popups on phone and answer them, if your phone is encrypted it will ask for a password (use simple password like the letter ‘a’ . This command will create a file backup.ab in the current folder) [Jo aquí vaig tenir el primer problema, i és que al meu Note 3 no em sortien uns botons que han d’aparèixer a baix de tot. Intuïtivament vaig aconseguir que passés la pantalla, però em va provocar alguna baralla amb el pc i el mòbil]

[the previous command should have backed up the apk as well. However on my phone this did not work so we need some more steps to copy the apk too:]
adb shell
pm list packages -f | grep mobeam
will show the path where the application is stored (in my case:
package:/data/app/com.mobeam.beepngo-2/base.apk=com.mobeam.beepngo ) [en el meu cas el directori era lleugerament diferent]

copy the apk to a folder which is visible on PC:
cp /data/app/com.mobeam.beepngo-2/base.apk /storage/self.primary/Download/beepngo.apk [aquí vaig tenir un altre problema, i és que el directori que ell posa per passar la còpia en el meu Note 3 no existia. Vaig anar provant a les palpentes però quan aconseguir un directori vàlid, només era de lectura. Així que vaig aprofitar que tenia el Titanium backup i el root fets per investigar un directori vàlid, i ja va funcionar tot]
exit
(you are back at the normal cmd window prompt, don’t close the window yet)

Now on PC open windows explorer, navigate to your phone devices Download folder and copy beepngo.apk to a folder on PC
Disconnect old phone

on new phone: enable USB debug option in developer options
Connect new phone (watch for question popups on phone and answer them)
Copy beepngo.apk to the Downloads folder of the new phone
On phone use file manager, navigate to Downloads folder and run the beepngo.apk to install beepngo

On PC go to the command window:
check if new phone is visible to adb : adb devices
adb restore backup.ab (this will restore the beepngo files, watch for popups on your phone and answer quesitons. if you had to enter a password for encryption, please enter the same password again ) [El problema final és que després d’haver fet tots els passos i finalitzada teòricament la restauració de les dades, en obrir el programa no s’havia realitzat cap restauració. Havia desinstal·lat el programa, reinstal·lat, reiniciat el mòbil per si de cas.. però res. El problema estava que el backup de les dades no s’havia realitzat correctament, ja que el fitxer resultant era de 0 bits. Un cop localitzada l’errada, i subsanada, ja tot com una seda]

Start beepngo and the data from previous phone is visible [ I VISCAAAA!!!! FUNCIONA!!!]

——————–

Nosaltres dos, de Xavier Bosch

És una novel·leta ni massa llarga ni massa curta. Com sempre, em fa l’efecte que al final tot es precipita i les últimes trenta pàgines queden absorbides de seguida, deixant un gran buit. Teòricament la novel·la parla de l’amistat, entre dos joves universitaris i de mons radicalment diferents. Explica la vida de l’un i de l’altre, peripècies, amors, desamors i tragèdies necessàries per arribar al final que tothom espera però ningú gosa pronunciar en veu alta. Un bon llibre, distret, ben escrit, amb ritme i amb interconnexions amb espais coneguts que encara reforcen una mica més la sensació de versemblança.

La bíblia andorrana, d’Albert Villaró Boix

Una altra novel·la amb pinzellades històriques sobre el nostre país, barrejant la intriga, les corredisses amb assassins, espies, diplomàtics i les altes esferes. Les pressions a que es veu sotmesa la nostra estimada Andorra i com les gasten els nostres veïns del sud-sud.

 

Sobretot posa sobre la taula una història que a mi hem sembla recordar que alguna cosa té de verídic. És apassionant. Narra de primer una possible explicació a la desaparició de la talla de la Verge de Meritxell, fruit d’un incendi, provocat o no, de l’antic temple. Però sobretot parla d’uns papers, l’anomenada “Conjetura Valdambrini” que seria un document signat secretament pel Papa del moment, en que indica com podria fer desaparèixer la figura del Bisbe d’Urgell en favor del Rei d’Espanya. Un panorama ben negre per Andorra i els andorrans. Com l’anterior, una novel·la trepidant i que val absolutament la pena de tenir llegida.

 

L’escala del dolor, d’Albert Villaró Boix

He de confessar que no sóc massa donat a llegir llibres d’autors andorrans. No sabria dir si és degut a una mala experiència que he fet extensible a tots i cada un d’ells o bé a la creença que tot el que es fa a fora de les nostres fronteres ha de ser millor a la força. I encara estic estabornit de la bona impressió que m’ha fet aquesta lectura. Potser perquè la vaig agafar sense massa esperances, amb una mica de recel hi tot, m’ha semblat molt i molt bona. Imagino que el llibre en si, el relat, es podria encabir dins la casella de novel·la policíaca, però no ben bé.

El que sí que és innegable és que la protagonitza un policia andorrà, l’Andreu Boix, una ànima turmentada que està al cap del departament d’investigació criminal de la nostra Policia. Ha de ballar amb una visita del copríncep francès i un assassinat pocs dies abans d’un duaner. Narra amb molta gràcia les peripècies del policia, del funcionari i del vidu turmentat, com interactua amb els seus col·legues, els seus superiors jeràrquics i polítics, i els policies francesos. El trobo especialment interessant perquè situa la història en llocs coneguts, utilitza el llenguatge i les expressions de l’Alt Pirineu (no m’atreviria a dir que “l’andorrà” pròpiament dit, més aviat hem recorda més al que es parla a l’Alt Urgell, i fins on he pogut veure parla del que sap o es documenta amb mota eficàcia del que vol parlar.

M’ha agradat tant que un cop acabat he anat a buscar el primer llibre seu que m’ha caigut a les mans, que ha resultat ser La bíblia andorrana. Ara mateix l’estic llegint, però pel proper miraré de trobar el que inicia la saga, que si no vaig perdut. Val a dir que el de l’Escala del dolor el vaig agafar pensant-me que era la seva darrera creació, i resulta que és del 2012 i no sé pas quin deu ser el que inicia la narració. L’he llegit com els darrers a través del servei de biblioteques de e-biblio. Fantàstic.

Una columna de foc, d’en Ken Follet

Per estrenar el nou servei de préstec de llibres electrònics de que parlava a l’anterior entrada, vaig remenar entre tot el que hi havia disponible i el que vaig trobar més llaminer va ser el darrer “Hit” del Sr. Follet. És un senyor llibre, de prop de 1000 pàgines que vist en directe fa patxoca i impressió a parts iguals, però que com a ebook perd una mica de llustre, per allò de la intangibilitat de la matèria…

El fet és que com que ja havia llegit els altres llibres  de la saga Els pilars de la terra, doncs què carai, si els altres m’han agradat perquè no ho hauria de fer aquest també? I efectivament enganxa. L’autor ens demostra una vegada més que és un artista de la narrativa i aconsegueix anar teixint a poc a poc però de manera inexorable la trama que ens tindrà amb els ulls clavats a la pantalla durant els propers dies. Que siguin molts o pocs ja depèn de massa factors que tampoc cal mirar de destriar aquí.

La novel·la ens porta a la illa de Gran Bretanya, a la ciutat de Kingsbridge, cap al 1558. I bàsicament és una història d’amor, però que succeeix en aquell temps tant convuls on l’Església catòlica tenia la paella pel mànec i no li tremolava la mà en imposar el seu criteri sobre tot allò que no li plagués. Bé, dic l’Església però tothom aprofitava la seva parceleta de poder per imposar el seu criteri, començant per uns però continuant pels reis, els nobles, i tot aquell que tingués algú més desgraciat per sota seu per a marcar diferències. I si calia torturar, executar o coses pitjors, doncs apa. Així que el xoc de poder entre els catòlics i els protestants, amb inquisició pel mig, és la constant al llibre. I resulta curiós com relata el naixement dels serveis secrets anglesos, que malden per aconseguir esbrinar quina els hi tenen preparada… bàsicament els ultra catòlics, i entre ells en un lloc d’honor els borbons espanyols. I no he pogut evitar pensar (durant tot el llibre!) que no som res i que la història es repeteix, o que els mateixos sempre tendeixen a repetir allò que fins aleshores els ha funcionat. Uns imposen, i els altres o cedeixen o són exterminats. És més fàcil, si tens el poder de fer-ho, que no mirar d’arribar a una entesa. No sé si m’enteneu…

Al meu entendre, val la pena de llegir-lo. És entretingut, està ben escrit, narra una història bonica tot hi que plena d’entrebancs… Ideal. I si heu llegit els anterior, més.