Postales desde la tumba, d’Emir Suljajic

Aquest és un llibre que he hagut de buscar i que ha suposat una certa dificultat perquè inexplicablement no es troba en format digital i el format físic costa moltíssim de trobar. Finalment a la Biblioteca de Canillo me l’han pogut prestar.

Narra la vivència, real, de l’autor, supervivent del genocidi ocorregut a Bòsnia a la dècada dels 90 quan els serbis van decidir atacar i matar els seus veïns. És curiós com la narració no destil·la un odi especial envers els que van ser els botxins de la gran majoria de la gent que va conèixer l’autor, incloent els seus familiars més directes i els seus amics d’infància.

Es dedica a fer una descripció més o menys ordenada del que va ocórrer, des del seu punt de vista més personal. I detalla les matances, els bombardejos, les atrocitats viscudes i les penúries que va haver de passar amb una naturalitat i una fredor (de vegades distant) que potser és el que més m’ha sobtat. Perquè d’aquesta guerra, que vam viure molts a través dels mitjans de comunicació, en sabem les barbaritats més mediàtiques, però en el meu cas no tenia una visió des del punt de vista de la població civil, aquella que es limita a sobreviure com pot i juga a esquivar les bombes i els franctiradors… i les bales perdudes.

En va parlar en un programa de ràdio (Estat de Gràcia) de Catalunya Ràdio la Lolita Bosch, i em va despertar la curiositat. Interessant.

La bíblia andorrana, d’Albert Villaró Boix

Una altra novel·la amb pinzellades històriques sobre el nostre país, barrejant la intriga, les corredisses amb assassins, espies, diplomàtics i les altes esferes. Les pressions a que es veu sotmesa la nostra estimada Andorra i com les gasten els nostres veïns del sud-sud.

 

Sobretot posa sobre la taula una història que a mi hem sembla recordar que alguna cosa té de verídic. És apassionant. Narra de primer una possible explicació a la desaparició de la talla de la Verge de Meritxell, fruit d’un incendi, provocat o no, de l’antic temple. Però sobretot parla d’uns papers, l’anomenada “Conjetura Valdambrini” que seria un document signat secretament pel Papa del moment, en que indica com podria fer desaparèixer la figura del Bisbe d’Urgell en favor del Rei d’Espanya. Un panorama ben negre per Andorra i els andorrans. Com l’anterior, una novel·la trepidant i que val absolutament la pena de tenir llegida.

 

La força de la raó o la raó de la força

Els esdeveniments dels darreres dies s’han precipitat de tal manera que és difícil poder mantenir la perspectiva del que ha passat, passa i passarà. Hi ha en joc la llibertat de molta gent, la llibertat de tot un poble, tota una cultura, els sentiments de milions de persones i les legitimitats que senten, tant uns com altres.

Els espanyols se senten Catalunya seva, part integral de la seva terra, aquella que han de mantenir unida per la força de les armes si cal. I evidentment els cal, perquè un poble oprimit només es pot mantenir al teu costat per la força de les armes. I per la força de tot un estat menyspreable que hi ajuda, és clar. Animant a tots els seus ciutadans a actuar amb violència. Animant les seves forces d’ocupació a actuar amb violència. Animant els seus jutges a actuar amb violència, desmesura i acarnissament. Perquè no volen ni sentir a parlar de perdre Catalunya. No és que se l’estimin, mai ho han fet. Però la volen. Perquè els ajuda a pagar les seves festes, les seves corrupcions, els seus amiguets i què carai! Perquè els pertany per dret de conquesta.

Els catalans s’han despertat de cop, farts de sentir-se menystinguts, farts de sentir-se atacats, utilitzats i apartats. Farts de suportar tantes mentides, farts d’un estat que utilitza els mitjans públics per atacar-los. Que paga policies que són una vergonya pel que representen, que paga periodistes i empresaris per tergiversar la veritat, que paga ambaixadors, polítics i tota una corrua inacabable de gent per a que l’ajudi a repetir incansablement les seves mentides, intentant convèncer els més despistats.

Espanya és una gran mentida. La seva força vé de l’engany, la mentida i la por. Quina desgràcia de país!

Catalunya es veu atacada constantment per aquests llops famolencs que pretenen defensar la pau i la democràcia. Espero i desitjo que Catalunya aconsegueixi desfer-se d’aquest jou terrible que la tenalla per, per fi! emprendre el camí de la normalitat i no haver de defensar permanentment les raons més òbvies.

Díaz: No netegeu aquesta sang, de Daniele Vicari

 

Estem davant d’una pel·lícula que relata els fets ocorreguts durant les manifestacions en contra de la reunió del G8 que es va celebrar a Gènova, Italia, entre el 19 i el 22 de juliol de 2001. Van succeir uns episodis de violència inexcusable per part de la policia italiana contra els manifestants, en la seva major part absolutament pacífics. El film sembla dirigir tota la culpa dels incidents cap a la policia i cap a un grup majoritàriament anarquista extremadament violent anomenat Black Bloc, susceptible d’haver propiciat una reacció absolutament desproporcionada per part dels carabinieri. Segurament és la explicació més plausible, així com també s’apunta en aquest film-reportatge que els interessos polítics i personals dels alts càrrecs tant civils com policials van passar davant de qualsevol altra condició.

Absteniu-vos-en si sou sensibles o us altereu fàcilment. Fa feredat de veure, encara que sigui interpretat per actors, la contundent actuació de la policia contra joves indefensos i amb les mans clarament aixecades en senyal de rendició, les pallisses a que van sotmetre’ls, així com vexacions, insults i maltractaments variats. També indigna veure les explicacions inversemblants inventades a correcuita per a maquillar aquest atac salvatge i les proves incriminatòries fabricades per la mateixa policia per justificar l’injustificable.

Per internet corren algunes crítiques negatives que es basen en la qualitat del film en general, dels seus actors o de la seva interpretació. Jo crec que més aviat s’ha de veure com un documental que permetrà que aquests fets tan lamentables no es tornin a reproduir. Cal veure-la.

Desapareix Google Reader.. i ara què?

Portem uns dies esparverats amb la notícia bomba que ha deixat anar Google sense preavís… Google Reader tanca. Tancarà el dia 1 de juliol d’enguany. No és una bona notícia, diuen que això només afecta als heavy users, però no hi estic d’acord. La subscripció per RSS és una excel·lent manera de seguir els blocs que t’interessen i no perdre’n cap publicació. Que es poden acumular sense remei? Lectura en diagonal, o esborrat sense miraments i posar-se al dia sense recances. Que un blog inunda d’apunts… És necessari estar-hi subscrit? És qüestió d’organització! És molt pitjor seguir l’actualitat per twitter, que no permet una mínima organització ni lectura aprofundida de res. Si segueixes més de 100 persones amb un mínim d’activitat navegues sense rumb tot el dia.

Jo ja he trobat un digne substitut. Es diu Feedly i de moment és molt més visual que GReader. Encara estic en plena adaptació i encara no he aconseguit un ple domini del nou entorn, però crec que hem servirà i amb el temps segur que encara serà més eficient en la càrrega dels feeds i la lectura dels posts més interessants. una cosa que ja he trobat força útil són les recomanacions de blogs similars al que tu estas llegint en aquell moment.  Té aplicació per a tots els dispositius mòbils, es pot utilitzar via web i per al Chrome té una app especial. Es sincronitza automàticament amb Reader i promet millorar en el futur més immediat. He provat algunes altres alternatives i no m’han semblat gens convincents. Feedly, si.

Impactant vídeo econòmic

Moltes vegades ens arriben notícies que tracten sobre la economia que ens són difícils d’entendre en la seva totalitat. Aquí us enllaço un vídeo que mostra de manera molt clara com està distribuïda la riquesa entre la població dels Estats Units. Mostra el percentatge de gent pobra, 3 nivells de classe mitjana i els fabulosament rics. En compara de manera molt gràfica i visual segons com pensen que està distribuïda la riquesa 5000 habitants dels USA. Posteriorment ho compara amb com voldrien que estés distribuïda, i finalment mostra com està realment repartida. I va feredat de veure. Ja sabíem que els USA són un país enorme amb enormes diferències, però aquí ens ho mostren gràficament, de manera entenedora i sense mitges tintes. Interessant.

 

50Gb gratuïts al núvol

Una cosa molt útil és disposar d’espai gratuït a la xarxa per anar-hi emmagatzemant aquells arxius que sense ser especialment sensibles es interessa tenir disponibles des de qualsevol aparell connectat a Internet.

Una de les aplicacions més conegudes és dropbox.com, però només ens dóna 2Gb gratuïts.

Hi ha una altra opció, Box.com, que ens permet disposar de 50Gb gratuïts (oferta només durant un mes, i està apunt d’acabar). Només cal crear un nou compte amb ells (jo ho he fet des del mòbil Android) i automàticament et regalen aquests 50Gb lliures i gratuïts, mentre l’empresa tingui continuïtat).

I per a profitar-ho tot plegat, podem generar un disc dur virtual des de l’ordinador, seguint les instruccions que tenim aquí. Fàcil, no?

Festa Major d’Escaldes Engordany

M’acaba d’arribar a les mans la programació de les activitats per aquesta Festa Major d’Escaldes Engordany, i vist que no l’he sabuda trobar enlloc més, opto per publicar-la, a veure si així agafa més ressò i arriba a més gent. Tampoc m’ha arribat encara a casa, i això que ja falta ben poc per a que comenci!

La programació és un arxiu en PDF de la Unió Pro-Turisme d’Escaldes, que són els que ho organitzen. Pel que veig els manca una persona al departament de comunicació!

L’arxiu, aquí

Diada castellera

Aquest diumenge es va celebrar a la nostra parròquia la primera jornada castellera que se celebra al país, i nosaltres hi vam ser!

Fins fa uns anys no haviem pres consciència de la importància i l’espectacularitat de l’esdeveniment, quan en una estada a Girona, a l’emblemàtica Plaça del Vi, vam topar casualment amb una espectacular diada castellera. Ens va deixar impressionats l’alçada que aconseguien aixecar, la coordinació i l’esforç necessari per aconseguir-ho. Ens va deixar una mica astorats la reacció d’un cap de colla davant una anxaneta que en aquell moment no es va veure en cor de pujar fins allà dalt, però ens va colpir -i de quina manera- la pinya que feien tota aquella colla castellera. Faltaven mans fent pinya i la colla competidora es va afegir per a ajudar els seus teòrics contrincants a guanyar la diada. Aquell dia van fer història. Als diaris i al nostre record.

I ahir a la Plaça Coprínceps vam reviure aquell moment. Hi havia 3 colles exposant el seu art; la Colla Vella dels Xiquets de Valls, els Minyons de Terrassa i els Castellers de Lleida. I va ser impressionant. Hi havia un munt de gent com poques vegades es veuen a Andorra, reunits per a gaudir de la festa. I vam gaudir! Fins hi tot amb un ruixat, previsible però no per això més inesperat, la festa va seguir endavant. I la Vera va gaudir-ne com la qui més! I això que estava absolutament feta pols! El dissabte després de passar tot el dia a la Festa Major de Canillo, corrent per tots els parcs infantils i gaudint-los com només saben fer els infants, encara va tenir ganes per quedar bocabadada davant l’espectacle de titelles i el de pallassos, i va recollir el seu trosset de coca amb sucre com tothom! -la xocolata no, que no li agrada i a nosaltres no ens convé-. De baixada cap a casa la padrina, que gentilment frissava de ganes per tenir-la i nosaltres de cap a descobrir què ens oferia la cartellera!

Decepció majúscula… com sovint ens passa quan amb tota la il·lusió volem aprofitar els moments “d’enamorats” que ens regalen i al cinema no hi ha res que valgui els diners que costa l’entrada. De totes maneres vam anar a sopar i al cine, a la sessió en 3D de Harry Potter (la última, diuen… vés a saber). No és el que nosaltres considerem una película per veure al cinema (ni al cinema ni a casa) però no ens va decepcionar. De fet, ens va agradar força sobretot l’efecte 3D, que fins aquest moment encara no haviem vist enlloc (potser en algun IMAX, però en tot cas fa massa anys). Vam sortir contents i satisfets de la inversió de 8+1€ (l’entrada i el lloguer de les ulleres). Hi tornarem, algun dia. Però per comoditat potser escollirem la versió normal, ja ho veurem. Doncs el diumenge, dia de la Diada Castellera la Vera amb la Padrina havien dormit d’aquella manera (pipis nocturns obliguen) i pobreta, després de veure 3 o 4 castells es va quedar ben adormida. No va poder veure com en finalitzar la jornada castellera els anxanetes van desplegar unes banderes andorranes, el que ens va encantar a tots. És que a Andorra som molt nostres!

Encara vaig tenir la oportunitat de gravar el castell que va fer llenya i un altre dels següents:

Tant de bò es pugui repetir en una altra ocasió!