El dia que Barcelona va morir, d’Enric Calpena

Qui estigui mitjanament interessat en la història i escolti habitualment Catalunya Ràdio ja deu saber qui és l’autor. Per als qui no, en 3 paraules com diuen alguns personatges: És un divulgador apassionat de la història, i des de fa molts anys porta el programa radiofònic “En guàrdia!”. Evidentment té un currículum més ampli que el podreu consultar aquí.

Aquest llibre va en la línia dels grans bestsellers històrics que hem pogut veure darrerament. A mi em recorda especialment tot hi que no estaria ben bé al mateix nivell de complexitat, a les novel·les d’El metge o Xaman, de Noah Gordon, Els pilars de la terra de Ken Follet o L’església del mar i Els hereus de la terra d’Ildefonso Falcones.

Una molt recomanable lectura on no hi trobarem a faltar un fidel reflex de la societat barcelonina de l’any 1000 (985 per ser exactes), així com alguns detalls de la organització dels exèrcits comtals i andalusins, i les tècniques de guerra i la presa de decisions.

Enganxa. Val la pena de llegir.

La terra maleïda, de Juan Francisco Ferrándiz

Aquesta és una novel·la històrica que ha començat fluixeta i ha anat “in crescendo” fins arribar a l’apoteosi final. Situa la història en una Barcelona al segle IX, però recorre els territoris des de l’actual Catalunya Nord, passant per Ripoll, Girona i Barcelona. Relata les vivències de dos germans molt especials, fills d’un petit noble que mor defensant els seus senyors i que aconsegueixen salvar la vida no se sap ben bé com, arribant a un monestir on els monjos els acullen i els protegeixen fins que han de marxar. A partir d’aquest moment les seves vides prenen caires molt diferents, essent la del noi Isembard el camí dels cavallers, de l’honor, honestedat i força, i el de la noia Rotel el camí fosc de les pràctiques obscures, nigromants i fetilleres. Amb històries d’amors vertaders, de traïdories entre nobles i vassalls, assassinats, ànsies de poder i tota mena de tripijocs per aconseguir cadascú el seu objectiu. Com en tota bona novel·la hi ha bons molt bons, dolents extraordinàriament dolents i molts personatges entremig que ajuden al farciment de la narració.

La impressió general que m’ha quedat és que la novel·la és una emulació d’aquells bestsellers que tant d’èxit han aconseguit els darrers anys, com podria ser L’església del Mar o El metge. Al meu entendre no arriba al nivell que despleguen aquests autors però poc a poc va teixint una història que t’acaba captivant. Val molt la pena, però se li ha de donar un marge de confiança fins que arrenca i et veus submergit en la narració.

Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas

És un llibre molt recent, que també he tingut el gust de llegir amb el llibre electrònic i bàsicament permet al Bassas deixar anar, des de la distància dels anys passats, lleugeres pinzellades de la seva trajectòria professional al capdavant del Matí de Catalunya Ràdio (o l’MCR com diu ell). Tinc la sensació que és una espècie de resum de cara a la galeria però és molt contingut en el relat dels fets, i és comprensible. Deixa anar molts fils per a qui els sàpiga aprofitar, però sovint ho fa veladament i es necessita una treball extra per descobrir de qui parla exactament. Imagino que simplement ha fet un llibre que podria ser un prefaci del primer volum d’una enciclopèdia.

Parla sovint dels sentiments, dels seus i dels oients. Evidentment s’hi explaia, però francament esperava més contingut. Fa la impressió que ha rellegit les seves notes personals i ha anat narrant aquelles anècdotes que més l’han engrescat, que més l’han colpit o emocionat. Al final parla de la seva estada a Washington com a corresponsal, i de la cobertura del terratrèmol que va devastar Haití.

A mi m’agrada més en les seva vessant periodística que no pas la d’escriptor. Se’l troba a faltar, a la ràdio i en les seves píndoles que publicava diàriament a l’Ara.

Nosaltres dos, de Xavier Bosch

És una novel·leta ni massa llarga ni massa curta. Com sempre, em fa l’efecte que al final tot es precipita i les últimes trenta pàgines queden absorbides de seguida, deixant un gran buit. Teòricament la novel·la parla de l’amistat, entre dos joves universitaris i de mons radicalment diferents. Explica la vida de l’un i de l’altre, peripècies, amors, desamors i tragèdies necessàries per arribar al final que tothom espera però ningú gosa pronunciar en veu alta. Un bon llibre, distret, ben escrit, amb ritme i amb interconnexions amb espais coneguts que encara reforcen una mica més la sensació de versemblança.

La bíblia andorrana, d’Albert Villaró Boix

Una altra novel·la amb pinzellades històriques sobre el nostre país, barrejant la intriga, les corredisses amb assassins, espies, diplomàtics i les altes esferes. Les pressions a que es veu sotmesa la nostra estimada Andorra i com les gasten els nostres veïns del sud-sud.

 

Sobretot posa sobre la taula una història que a mi hem sembla recordar que alguna cosa té de verídic. És apassionant. Narra de primer una possible explicació a la desaparició de la talla de la Verge de Meritxell, fruit d’un incendi, provocat o no, de l’antic temple. Però sobretot parla d’uns papers, l’anomenada “Conjetura Valdambrini” que seria un document signat secretament pel Papa del moment, en que indica com podria fer desaparèixer la figura del Bisbe d’Urgell en favor del Rei d’Espanya. Un panorama ben negre per Andorra i els andorrans. Com l’anterior, una novel·la trepidant i que val absolutament la pena de tenir llegida.

 

L’escala del dolor, d’Albert Villaró Boix

He de confessar que no sóc massa donat a llegir llibres d’autors andorrans. No sabria dir si és degut a una mala experiència que he fet extensible a tots i cada un d’ells o bé a la creença que tot el que es fa a fora de les nostres fronteres ha de ser millor a la força. I encara estic estabornit de la bona impressió que m’ha fet aquesta lectura. Potser perquè la vaig agafar sense massa esperances, amb una mica de recel hi tot, m’ha semblat molt i molt bona. Imagino que el llibre en si, el relat, es podria encabir dins la casella de novel·la policíaca, però no ben bé.

El que sí que és innegable és que la protagonitza un policia andorrà, l’Andreu Boix, una ànima turmentada que està al cap del departament d’investigació criminal de la nostra Policia. Ha de ballar amb una visita del copríncep francès i un assassinat pocs dies abans d’un duaner. Narra amb molta gràcia les peripècies del policia, del funcionari i del vidu turmentat, com interactua amb els seus col·legues, els seus superiors jeràrquics i polítics, i els policies francesos. El trobo especialment interessant perquè situa la història en llocs coneguts, utilitza el llenguatge i les expressions de l’Alt Pirineu (no m’atreviria a dir que “l’andorrà” pròpiament dit, més aviat hem recorda més al que es parla a l’Alt Urgell, i fins on he pogut veure parla del que sap o es documenta amb mota eficàcia del que vol parlar.

M’ha agradat tant que un cop acabat he anat a buscar el primer llibre seu que m’ha caigut a les mans, que ha resultat ser La bíblia andorrana. Ara mateix l’estic llegint, però pel proper miraré de trobar el que inicia la saga, que si no vaig perdut. Val a dir que el de l’Escala del dolor el vaig agafar pensant-me que era la seva darrera creació, i resulta que és del 2012 i no sé pas quin deu ser el que inicia la narració. L’he llegit com els darrers a través del servei de biblioteques de e-biblio. Fantàstic.

Una columna de foc, d’en Ken Follet

Per estrenar el nou servei de préstec de llibres electrònics de que parlava a l’anterior entrada, vaig remenar entre tot el que hi havia disponible i el que vaig trobar més llaminer va ser el darrer “Hit” del Sr. Follet. És un senyor llibre, de prop de 1000 pàgines que vist en directe fa patxoca i impressió a parts iguals, però que com a ebook perd una mica de llustre, per allò de la intangibilitat de la matèria…

El fet és que com que ja havia llegit els altres llibres  de la saga Els pilars de la terra, doncs què carai, si els altres m’han agradat perquè no ho hauria de fer aquest també? I efectivament enganxa. L’autor ens demostra una vegada més que és un artista de la narrativa i aconsegueix anar teixint a poc a poc però de manera inexorable la trama que ens tindrà amb els ulls clavats a la pantalla durant els propers dies. Que siguin molts o pocs ja depèn de massa factors que tampoc cal mirar de destriar aquí.

La novel·la ens porta a la illa de Gran Bretanya, a la ciutat de Kingsbridge, cap al 1558. I bàsicament és una història d’amor, però que succeeix en aquell temps tant convuls on l’Església catòlica tenia la paella pel mànec i no li tremolava la mà en imposar el seu criteri sobre tot allò que no li plagués. Bé, dic l’Església però tothom aprofitava la seva parceleta de poder per imposar el seu criteri, començant per uns però continuant pels reis, els nobles, i tot aquell que tingués algú més desgraciat per sota seu per a marcar diferències. I si calia torturar, executar o coses pitjors, doncs apa. Així que el xoc de poder entre els catòlics i els protestants, amb inquisició pel mig, és la constant al llibre. I resulta curiós com relata el naixement dels serveis secrets anglesos, que malden per aconseguir esbrinar quina els hi tenen preparada… bàsicament els ultra catòlics, i entre ells en un lloc d’honor els borbons espanyols. I no he pogut evitar pensar (durant tot el llibre!) que no som res i que la història es repeteix, o que els mateixos sempre tendeixen a repetir allò que fins aleshores els ha funcionat. Uns imposen, i els altres o cedeixen o són exterminats. És més fàcil, si tens el poder de fer-ho, que no mirar d’arribar a una entesa. No sé si m’enteneu…

Al meu entendre, val la pena de llegir-lo. És entretingut, està ben escrit, narra una història bonica tot hi que plena d’entrebancs… Ideal. I si heu llegit els anterior, més.

Biblioteques digitals

Fa pocs dies va sortir la notícia als diaris (i 2) i a la televisió que a Andorra ja disposem de servei de préstec de llibres i revistes digitals.

Sembla que ja fa un temps que el sistema funciona a Catalunya, tot hi que jo me’n vaig assabentar la mateixa setmana que van anunciar la bona nova a l nostre país.

El sistema l’han batejat com eBiblio, un nom que si bé no és el més original del món, trobo que és ben pensat i diu exactament el que és, sense haver de recórrer a funambulismes innecessaris.

Lògicament el primer que vaig fer en assabentar-me’n va ser trobar el moment per donar-me d’alta al sistema, i és que cal, a més de tenir el carnet de qualsevol biblioteca del país, anar físicament a la biblioteca per a que et donin d’alta (sembla que es volen assegurar que els facilitis un correu electrònic, potser per tenir una manera fiable d’entrar en contacte amb tu, no ho sé). Al cap d’un parell d’hores vaig rebre un mail amb la informació per entrar al sistema (nom d’usuari i contrasenya). I ja està! A partir d’aleshores ja pots triar i remenar entre la de moment exigua quantitat de títols disponibles, entre llibres i revistes. Si en vols demanar en préstec però ja necessites instal·lar un programa d’Adobe (Adobe Digital Editions 4.5) que gestiona els drets digitals de les obres. Allà pots demanar prestats o retornar els volums.

La prova l’he fet amb Una columna de foc, d’en Ken Follet, i ha estat completament satisfactòria!

Llibre electrònic Kobo Aura (2 edition)

Fa uns temps (poc, un mes i mig) que vaig decidir renovar el llibre electrònic, el lector de llibres electrònics, vaja. L’antic l’he jubilat després d’un munt de bons serveis prestats. Vaig dubtar força entre comprar el rei dels e-readers (el kindle d’Amazon) o algun altre. Al Fnac del Pyrenées justament feia un temps que tenien e-readers de la marca Kobo, canadenca, que semblaven molt similars, però amb l’avantatge de no ser tant absurdament intrusius com els Kindle. Preus similars, característiques similars. Com que els llibres electrònics no van precisament baratets, no contemplava la possibilitat de comprar-ne a carretades a través d’Amazon, així que el que en alguns països pot ser un avantatge (accés directe a la gran biblioteca d’Alexandria actual), per mi no representava cap punt fort. Per contra, com que la privacitat resulta que si que hem preocupa, i Amazon no és precisament una empresa famosa per les seves bones pràctiques, la decisió es va decantar amb relativa facilitat cap al cantó canadenc. M’hagués agradat comprar la versió ultra mega fashion del kobo que és més gran, amb protecció per aigua, amb molta més llum i que apretant un botó et fa un massatge i et treu un cafè, però també era sensiblement més car, així que la versió bàsica (amb llum, que és una PASSADA) ja hem va semblar més que bé.

I és que el més xulo, és la llum LED que incorpora. També la velocitat a l’hora de passar pàgines o navegar per la bilblioteca interna (memòria interna, no té SD), el poc pes del llibre, la qualitat de la pantalla (que tampoc necessitem res de l’altre món… és per llegir), els leds que et permeten llegir de nit sense tenir cap llum obert i no molestar al personal, la duració de la bateria…

 

La llàstima, que el català no surt per enlloc. Tampoc en els altres, però (cabrons). Les especificacions es poden trobar aquí, però a més les copio per si canvien l’enllaç:

Pantalla: Pantalla táctil Carta E Ink HD de 6” de 1024 x 768 de resolución, 212 ppp
Peso: 180g
Tamaño: 159 x 113 x 8.5 mm
Almacenamiento: Memoria interna de 4 GB con capacidad para almacenar hasta 3000 eBooks
Iluminación frontal: ComfortLight integrada, totalmente ajustable con revestimiento microfino para ofrecer durabilidad y distribución uniforme de la iluminación
Personalización: TypeGenius: 11 fuentes diferentes y 40 tamaños entre los que elegir
Ajustes exclusivos de grosor y nitidez de fuentes
Formatos compatibles: 14 formatos de archivo soportado de forma nativa (EPUB, EPUB3, PDF, MOBI, JPEG, GIF, PNG, BMP, TIFF, TXT, HTML, RTF, CBZ, CBR)
Lee eBooks alquilados de una biblioteca pública
Conectividad: Wi-Fi 802.11 b/g/n y micro-USB
Duración de la batería: Dura semanas*
Idiomas: Inglés, francés, alemán, español, neerlandés, italiano, portugués brasileño, portugués , japonés y turco
Otros: Sin publicidad ni interrupciones

Agent au coeur d’Al-Qaïda, de Morten Storm

Farà prop d’un any que vaig acabar aquest llibre. Encara ara no n’estic segur si es tracta d’una novel·la o de realitat. En tot cas tot el llibre narra la vida del protagonista (en primera persona), de com passa de ser un bala perduda als carrers de Konsor (Dinamarca), un busca bregues de la pitjor espècie a convertir-se a l’Islam i a radicalitzar-se fins a l’extrem. Tant, que acaba entrant en contacte i s’integra dins el cercle de confiança dels líders d’Al-Qaeda. Té un punt de còmica la història perquè el protagonista és alt, gros i pelroig (o ben ros, ara no ho recordo) i li costa passar desapercebut pels carrers plens de musulmans… D’aquí, en un tomb encara més espectacular de la història passa a ser reclutat pels serveis secrets danesos, per posteriorment treballar per la CIA i l’MI5 (o 6…). Rebuscant informació per internet, sembla que la història deu ser verídica perquè la CNN li fa una entrevista… Com a rerefons, apart de les misèries de la joventut en general sense valors i sense objectius, hi trobem un retrat de la manera de treballar de l’extremisme islàmic en situacions tan mundanes com casar un líder amb una estrangera, aconseguir materials i productes bàsics per nosaltres però autèntics luxes pels terroristes que s’amaguen a les muntanyes més escarpades i inaccessibles o enviar-se missatges amb missatgers i utilitzant software d’encriptat. Igualment ens retrata la manera fosca, sense ètica ni valors dels serveis secrets i l’espionatge internacional. Entretingut. Molt entretingut. I inquietant també.