Llibre electrònic Kobo Aura (2 edition)

Fa uns temps (poc, un mes i mig) que vaig decidir renovar el llibre electrònic, el lector de llibres electrònics, vaja. L’antic l’he jubilat després d’un munt de bons serveis prestats. Vaig dubtar força entre comprar el rei dels e-readers (el kindle d’Amazon) o algun altre. Al Fnac del Pyrenées justament feia un temps que tenien e-readers de la marca Kobo, canadenca, que semblaven molt similars, però amb l’avantatge de no ser tant absurdament intrusius com els Kindle. Preus similars, característiques similars. Com que els llibres electrònics no van precisament baratets, no contemplava la possibilitat de comprar-ne a carretades a través d’Amazon, així que el que en alguns països pot ser un avantatge (accés directe a la gran biblioteca d’Alexandria actual), per mi no representava cap punt fort. Per contra, com que la privacitat resulta que si que hem preocupa, i Amazon no és precisament una empresa famosa per les seves bones pràctiques, la decisió es va decantar amb relativa facilitat cap al cantó canadenc. M’hagués agradat comprar la versió ultra mega fashion del kobo que és més gran, amb protecció per aigua, amb molta més llum i que apretant un botó et fa un massatge i et treu un cafè, però també era sensiblement més car, així que la versió bàsica (amb llum, que és una PASSADA) ja hem va semblar més que bé.

I és que el més xulo, és la llum LED que incorpora. També la velocitat a l’hora de passar pàgines o navegar per la bilblioteca interna (memòria interna, no té SD), el poc pes del llibre, la qualitat de la pantalla (que tampoc necessitem res de l’altre món… és per llegir), els leds que et permeten llegir de nit sense tenir cap llum obert i no molestar al personal, la duració de la bateria…

 

La llàstima, que el català no surt per enlloc. Tampoc en els altres, però (cabrons). Les especificacions es poden trobar aquí, però a més les copio per si canvien l’enllaç:

Pantalla: Pantalla táctil Carta E Ink HD de 6” de 1024 x 768 de resolución, 212 ppp
Peso: 180g
Tamaño: 159 x 113 x 8.5 mm
Almacenamiento: Memoria interna de 4 GB con capacidad para almacenar hasta 3000 eBooks
Iluminación frontal: ComfortLight integrada, totalmente ajustable con revestimiento microfino para ofrecer durabilidad y distribución uniforme de la iluminación
Personalización: TypeGenius: 11 fuentes diferentes y 40 tamaños entre los que elegir
Ajustes exclusivos de grosor y nitidez de fuentes
Formatos compatibles: 14 formatos de archivo soportado de forma nativa (EPUB, EPUB3, PDF, MOBI, JPEG, GIF, PNG, BMP, TIFF, TXT, HTML, RTF, CBZ, CBR)
Lee eBooks alquilados de una biblioteca pública
Conectividad: Wi-Fi 802.11 b/g/n y micro-USB
Duración de la batería: Dura semanas*
Idiomas: Inglés, francés, alemán, español, neerlandés, italiano, portugués brasileño, portugués , japonés y turco
Otros: Sin publicidad ni interrupciones

Agent au coeur d’Al-Qaïda, de Morten Storm

Farà prop d’un any que vaig acabar aquest llibre. Encara ara no n’estic segur si es tracta d’una novel·la o de realitat. En tot cas tot el llibre narra la vida del protagonista (en primera persona), de com passa de ser un bala perduda als carrers de Konsor (Dinamarca), un busca bregues de la pitjor espècie a convertir-se a l’Islam i a radicalitzar-se fins a l’extrem. Tant, que acaba entrant en contacte i s’integra dins el cercle de confiança dels líders d’Al-Qaeda. Té un punt de còmica la història perquè el protagonista és alt, gros i pelroig (o ben ros, ara no ho recordo) i li costa passar desapercebut pels carrers plens de musulmans… D’aquí, en un tomb encara més espectacular de la història passa a ser reclutat pels serveis secrets danesos, per posteriorment treballar per la CIA i l’MI5 (o 6…). Rebuscant informació per internet, sembla que la història deu ser verídica perquè la CNN li fa una entrevista… Com a rerefons, apart de les misèries de la joventut en general sense valors i sense objectius, hi trobem un retrat de la manera de treballar de l’extremisme islàmic en situacions tan mundanes com casar un líder amb una estrangera, aconseguir materials i productes bàsics per nosaltres però autèntics luxes pels terroristes que s’amaguen a les muntanyes més escarpades i inaccessibles o enviar-se missatges amb missatgers i utilitzant software d’encriptat. Igualment ens retrata la manera fosca, sense ètica ni valors dels serveis secrets i l’espionatge internacional. Entretingut. Molt entretingut. I inquietant també.

Resident Evil. La col·lecció completa

Fa una bona colla d’anys, per allà el 2003, va aparèixer el primer joc del que seria una reconeguda saga de videojocs de terror, Resident Evil. Darrerament està en hores baixes, però es resisteix a desaparèixer definitivament. La meva predilecció no anava per aquests viaranys ho sigui que només recordo alguna escena del joc, segurament d’alguna demo de les que abans abundaven. Els jocs de terror no han estat mai Sant de la meva devoció, i tot hi que n’he comprat alguns, mai he aconseguit que m’enganxessin. Potser el que passava és que hem feien por…

No passa el mateix en canvi amb els llibres de desastres naturals o artificials, m’agraden tots! I és per aquesta raó que he decidit donar una oportunitat a la saga novelesca nascuda arran dels videojocs. Es tracta d’un grapat de llibres, 7 concretament, que narren les diferents peripècies d’uns membres del STARS, que es una mena de grup d’intervenció ràpida i especialitzada d’alguna mena de policia d’elit d’Amèrica, primer topant per sorpresa amb el resultat de les investigacions d’una megacorporació farmacèutica, Umbrella. I en els següents llibres, tot hi l’ensurt inicial i les dificultats per sobreviure al caos, la mort i la destrucció més absurdes, són ells, els supervivents (i mai millor dit… SUPER en majúscules!) els qui voluntàriament i moguts per un sentit del deure absolutament admirable s’endinsen una vegada i una altra en els horrors més terribles, les criatures més mortíferes i les creacions més abominables que la ment humana hagi pogut concebre i crear.

Literàriament parlant els llibres són absolutament infumables, no té cap mena de sentit que perdeu el temps llegint-los a menys que com jo, sentiu una mena de nostàlgia i curiositat per veure com s’ha plasmat un dels mites dels videojocs juvenils del vostre temps. Són entretinguts, molt. Però no cal gratar que no hi trobareu res més. Només satisfer aquest… desig de tancar un cercle.

L’ocell de la revolta (Els Jocs de la Fam 3), de Suzanne Collins

I finalment l’últim llibre, el que tanca la trilogia i que narra el desenllaç final, on s’enfronten ja en guerra oberta les forces del Capitoli i els districtes, i on com en les altres novel·les la protagonista, la Katniss tindrà un paper més que destacat, destacadíssim. Després del rescat in extremis per part dels rebels, el conflicte es globalitza i tothom lluita per la supervivència. I la Katniss s’enfrontarà no només als seus temors, també al seu destí i el destí que li han preparat, sense ella saber-ho, des de l’exterior.

Crec que aquesta és la novel·la més trepidant de les tres, la que pràcticament a cada pàgina hi passa alguna cosa, la que ens manté enganxats al llibre fins al final. Segurament aquestes lectures s’enquadrarien dins de l’anomenada novel·la juvenil, ja que hi ha tots els ingredients per a que així sigui, però es deixa llegir i passa molt bé també pels adults. La llàstima és que com acostuma a passar amb aquestes històries és que l’autor (autora en aquest cas) sembla que s’envali ella sola i el final arriba com una gerra d’aigua freda, gairebé sense esperar-lo. A les darreres pàgines tot s’accelera com mai i et deixa la impressió que es podria haver allargat unes quantes pàgines més, o haver descrit unes històries més ben deixades.

Pompeia, de Robert Harris

Crec que ja fa prop d’un mes que no hem posava a llegir res… I per reemprendre la lectura m’he decidit per una novel·la històrica que d’alguna manera dóna resposta a uns dubtes que he tingut tota la vida sobre com és possible que una erupció volcànica com la del Vesuvi aconseguís conservar durant segles moltes de les persones, animals i objectes quotidians, per no parlar de les construccions, que van quedar increïblement ben conservades i moltes d’elles ens han arribat fins als nostres dies.

A través d’aquesta novel·la, que sembla que es cenyeix força al que devia ser la realitat de l’erupció, l’autor ens introdueix en la vida de províncies a l’antic imperi romà per mitjà d’un enginyer especialitzat en tenir cura de l’aqüeducte que duu l’aigua cap al sud de la península. Des d’aquesta perspectiva se’ns mostra la existència de l’esclavitud, dels ciutadans lliures, dels esclaus alliberats, en part també de l’exèrcit i sobretot la vida dels prohoms, de quin en refereix l’actitud, les menges, els vicis i la formació. I el que es descriu per tot arreu és la corrupció política i la manipulació dels fets per benefici propi. Sembla que res no ha canviat al llarg dels segles!

Ens descriu com unes setmanes abans de l’erupció ja es comencen a percebre alguns fets inquietants que ben poca gent identifica. I com a mesura que van passant els dies les situacions inexplicables es repeteixen i aconsegueixen captar l’atenció de cada vegada més gent, fins a l’erupció final, passant per la pluja incessant de pedra volcànica, les morts per inhalació de gasos letals i sobretot l’aturada del subminstrament d’aigua, fet extraordinari al voltant del qual es teixeix tota la trama.

És un llibre que enganxa però no té la força ni el caràcter, potser tampoc la durada necessària per a resultar prou impactant. La única força del llibre al meu entendre rau en la narració tant dels fets físics com de la descripció dels sentiments i les emocions de le spersones que es veuen sotmeses a aquesta força extraordinària de la natura.

Pandora al Congo, d’Albert Sánchez Piñol

I el tercer i de moment últim volum que penso llegir d’aquest autor ha estat Pandora al Congo. Aparentment el llibre que el va fer saltar a la fama però paradoxalment el que m’ha agradat menys dels 3. Relata la experiència d’uns exploradors anglesos de principis de segle XX que arriben al Congo per fer fortuna trobant or, i de com un escriptor novell en redacta la història inversemblant de les seves vivències. Amb aquesta trama argumental es relaten les dures condicions de vida dels esclaus africans obligats a treballar en una mina de diamants, i de com l’aristocràcia anglesa mira per sobre de l’espatlla a qualsevol que no pertanyi al seu món. A partir d’aquí i a mesura que la mina es va fent cada vegada més fonda comencen a aparèixer criatures humanoides amb intencions dubtoses… i la troca s’embolica de mala manera i sembla que ni tan sols l’autor sap com sortir-se’n.

En fi, un llibre lleugerament interessant però perfectament ignorable. Estaré pendent de les novetats de l’autor, però el de tres tristos tràngols el deixaré passar.

 

La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol

I donant continuïtat a aquest autor que m’ha enganxat com pocs i que a més és català, he llegit La pell freda, que fa temps que tenia en “cartera” però fins ara no li havia dedicat el temps de llegir-lo. Bé, es tracta d’una novel·leta de ficció molt ben narrada i amb els capgirs necessaris per mantenir el lector ansiós i atent al desenvolupament de la trama. No estem parlant del nivell de Victus, però diria que ressegueix una mica el mateix esquema. Aquesta vegada ens situem en una illa remota on decideix recloure-s’hi un antic militant de l’IRA irlandès fent treballs d’oficial meteorològic per una naviliera anglesa, durant un any, absolutament sol. En arribar a l’illa hi troba l’ocupant del far, que sembla embogit o drogat, però que no respon a les preguntes del capità que l’inquireix per saber què se n’ha fet de l’antic oficial meteorològic. Finalment el protagonista es queda a l’illa i en arribar la foscor s’ha de defensar desesperadament de l’atac d’uns éssers aquàtics d’aparença humanoide que volen devorar-lo. Els atacs duren 3 dies fins que l’habitant del far arriba fins a la seva cabana no per ajudar-lo, sinó per quedar-se amb la meitat de la munició de què disposa. Això provoca la indignació del protagonista i aconsegueix arribar a un pacte amb el en Caffó per a compartir el far com a base de defensa i unir esforços. A partir d’aquí es va narrant com l’un i l’altre conviuen sobrevivint dia rera dia als atacs cada vegada més brutals i multitudinaris del seus enemics, que ells anomenen granotots i com posen totes les seves esperances a aguantar un any fins que el vaixell els passi a rescatar. Lectura molt interessant i amb un punt d’estudi sociològic.

Victus, d’Albert Sánchez Piñol

Una excel·lent  novel·la històrica! M’ha encantat llegir-la. Narra la caiguda de Barcelona el 1714, però en realitat comença a explicar-la molt abans, per boca d’un enginyer militar educat a França però d’origen català. Com a supervivent del setge, caiguda i posterior represàlia ocorreguda contra els vençuts, ens serveix de nexe d’unió entre tots aquests anys i d’una manera molt planera i eficaç l’utilitza per a endinsar-nos en les intimitats dels conflictes armats d’aquell temps. La primera de les grans batalles que narra molt per sobre és la batalla d’Almansa. Allà també hi tenen un paper destacat els Miquelets, que aniran prenent protagonisme a partir d’ara i fins al final del llibre.

És corprenedor aprendre encara que sigui per mitjà d’una novel·la històrica el paper de moltes personalitats de l’època, des dels noms més il·lustres de la història de Catalunya fins als més menyspreables partidaris de les tropes borbòniques, amb Felip V al capdavant. Tota una lliçó de com es pot explicar la història d’una manera entenedora i amb detalls humorístics que treuen ferro a les situacions més difícils. Apassionant.

Mel i metzines, de Maria Barbal

Aquest és un llibre que se m’ha fet molt llarg de llegir. I no és pas que sigui d’una extensió important, sinó perquè es podria dir que és un llibre on no hi passa res, o ben poca cosa. Relata la vida d’un fill cabaler del Pallars que deu nèixer a principis dels anys vint del segle passat i com es desenvolupa la seva vida sobretot d’infant, després de jove en diferents treballs sobretot a França i finalment quan s’hi queda exiliat després d’estar en un parell de camps de concentració a França passada la guerra civil espanyola i passa molt ràpid pel moment present, a la seva vellesa, on es troba vivint a París però desarrelat perquè enyora el seu Olp natal però sap que no li queda res, allà. És una novel·la costumista i utilitza el particular vocabulari i manera d’enraonar de la gent del Pallars, i en relata els fets i les experiències, el que per a mi el fa difícil de seguir. També influeix que narra fets aparentment intranscendents… com un film d’aquells que tenen una història però no aconsegueixen enganxar-te. No li he sabut trobar el què. No el compraria ni el rellegiria. No.

Les bruixes d’Arnes, de David Martí

Aquest llibre segueix la estela que en els darrers anys ha tingut tant d’èxit de tractar intrigues ambientades cap al segle XV o XVI.

 

Tracta de la vida de dues dones que són hereves d’uns poders extraordinaris que s’han anat teixint al llarg del temps, i resulta que són les encarregades de vetllar per conservar el “llibre de les essències”, un recopilatori de la vida i del saber de persones i cultures especialment arrelades a la natura i profundament coneixedores dels seus secrets. Se les acusa de bruixes i són l’objectiu d’implacables perseguidors que, amparant-se en la religió – la inquisició- són capaços de cometre els crims més inversemblants.

 

El llibre desbarra en força ocasions, i trobo que és extremadament planer en tota la seva concepció. La història no està malament, però no és un text amb massa força, i sembla que es van ventilant els temes com si hi hagués un guió preestablert de dividir la novel·la en X punts importants a tocar, i quan hi arriba l’autor se’n desfà de pressa i corrents, sense dedicar-hi el temps suficient per a preparar la trama com cal. Lectura planera i amb suficient carisma, però molt mancada d’una bona estructura i d’una narració de pes. No és imprescindible.