Victus, d’Albert Sánchez Piñol

Una excel·lent  novel·la històrica! M’ha encantat llegir-la. Narra la caiguda de Barcelona el 1714, però en realitat comença a explicar-la molt abans, per boca d’un enginyer militar educat a França però d’origen català. Com a supervivent del setge, caiguda i posterior represàlia ocorreguda contra els vençuts, ens serveix de nexe d’unió entre tots aquests anys i d’una manera molt planera i eficaç l’utilitza per a endinsar-nos en les intimitats dels conflictes armats d’aquell temps. La primera de les grans batalles que narra molt per sobre és la batalla d’Almansa. Allà també hi tenen un paper destacat els Miquelets, que aniran prenent protagonisme a partir d’ara i fins al final del llibre.

És corprenedor aprendre encara que sigui per mitjà d’una novel·la històrica el paper de moltes personalitats de l’època, des dels noms més il·lustres de la història de Catalunya fins als més menyspreables partidaris de les tropes borbòniques, amb Felip V al capdavant. Tota una lliçó de com es pot explicar la història d’una manera entenedora i amb detalls humorístics que treuen ferro a les situacions més difícils. Apassionant.

Mel i metzines, de Maria Barbal

Aquest és un llibre que se m’ha fet molt llarg de llegir. I no és pas que sigui d’una extensió important, sinó perquè es podria dir que és un llibre on no hi passa res, o ben poca cosa. Relata la vida d’un fill cabaler del Pallars que deu nèixer a principis dels anys vint del segle passat i com es desenvolupa la seva vida sobretot d’infant, després de jove en diferents treballs sobretot a França i finalment quan s’hi queda exiliat després d’estar en un parell de camps de concentració a França passada la guerra civil espanyola i passa molt ràpid pel moment present, a la seva vellesa, on es troba vivint a París però desarrelat perquè enyora el seu Olp natal però sap que no li queda res, allà. És una novel·la costumista i utilitza el particular vocabulari i manera d’enraonar de la gent del Pallars, i en relata els fets i les experiències, el que per a mi el fa difícil de seguir. També influeix que narra fets aparentment intranscendents… com un film d’aquells que tenen una història però no aconsegueixen enganxar-te. No li he sabut trobar el què. No el compraria ni el rellegiria. No.

Les bruixes d’Arnes, de David Martí

Aquest llibre segueix la estela que en els darrers anys ha tingut tant d’èxit de tractar intrigues ambientades cap al segle XV o XVI.

 

Tracta de la vida de dues dones que són hereves d’uns poders extraordinaris que s’han anat teixint al llarg del temps, i resulta que són les encarregades de vetllar per conservar el “llibre de les essències”, un recopilatori de la vida i del saber de persones i cultures especialment arrelades a la natura i profundament coneixedores dels seus secrets. Se les acusa de bruixes i són l’objectiu d’implacables perseguidors que, amparant-se en la religió – la inquisició- són capaços de cometre els crims més inversemblants.

 

El llibre desbarra en força ocasions, i trobo que és extremadament planer en tota la seva concepció. La història no està malament, però no és un text amb massa força, i sembla que es van ventilant els temes com si hi hagués un guió preestablert de dividir la novel·la en X punts importants a tocar, i quan hi arriba l’autor se’n desfà de pressa i corrents, sense dedicar-hi el temps suficient per a preparar la trama com cal. Lectura planera i amb suficient carisma, però molt mancada d’una bona estructura i d’una narració de pes. No és imprescindible.

 

En flames (Els Jocs de la Fam 2), de Suzanne Collins

I com era d’esperar, no he pogut aguantar gaire a llegir la continuació del primer volum. Aquesta vegada no es fa tant emocionant perquè ja sabem per on poden anar les tornes. Ja ens hem situat, ja coneixem els personatges, i el pa que s’hi dóna. Evidentment això no vol pas dir que no valgui la pena llegir aquest segon llibre! No n’estic segur, però fa la impressió que l’autora no havia previst de fer-ne una trilogia. Aquesta segona lectura continua tenint els elements necessaris per a mantenir a qualsevol enganxat a la història. Hi ha drama, hi ha suspens, hi ha violència, amor i un polsim d’atracció sexual. Aquesta vegada, els protagonistes Katniss i en Peeta es mantenen sense voler-ho al punt de mira dels responsables del Capitoli i especialment del seu President. Durant la feina posterior a vèncer els Jocs, no tenen massa possibilitats d’oblidar les tràgiques escenes que han viscut i es veuen constantment empesos per les circumstàncies a vigilar cada passa que fan, sabent el perill que corren! El que van despertar sense saber-ho, resultarà ser allò que empenyerà la població esclava dels districtes a utilitzar-ho d’estendard contra la força opressora que els impedeix viure. Continua essent molt interessant la seva lectura, a més d’amena i molt ràpida i fàcil de seguir.

Els jocs de la fam

 

Els jocs de la fam. Si en fa de temps que en sento a parlar…! Finalment m’he decidit i he començat aquesta trilogia. Cal dir ja de bon principi que és iniciar la lectura i immediatament quedar-te enganxat al llibre fins al final.

La història narra les peripècies d’una noia, la Katniss Everdeen que es guanya la vida com pot al Districte 12, una de les 12 zones en que en un futur llunyà s’ha parcel·lat el que suposem que és Estats Units, després d’una guerra on ha guanyat el bàndol contrari, que té el centre de poder a la ciutat anomenada Capitoli. Aquests, molt més avançats que els habitants dels districtes, exerceixen un poder dictatorial i inquisidor sobre els vençuts, i els mantenen vius amb la única finalitat de treballar i produir per alimentar als vencedors.

Anualment, i per a recordar-los que han perdut la guerra i estan totalment sotmesos a la seva voluntat, se celebren els Jocs de la Fam, una espècie de reality show en escenaris canviants i isolats on un nen i una nena de cada un dels districtes (totalment impermeables entre ells) és elegit per sorteig universal a formar part dels elegits per participar-hi, amb la finalitat de matar-se mútuament fins que només en quedi un. Tot això essent permanentment gravat i retransmès a tot Panem, per a patiment i gaudi dels ciutadans de primera i els habitants dels districtes.

La Katniss és una caçadora molt bona, i domina a la perfecció l’ús de l’arc i les fletxes, però s’haurà d’afrontar amb altres nois que tenen les mateixes ganes que ella de sobreviure i guanyar-se els honors que hi van associats. L’un és extremadament forçut, l’altre és un artista del camuflatge, una altra llença els ganivets amb una precisió estremidora, un altre domina les llances i els sabres… La lectura és com he dit molt addictiva, realment senzilla i ràpida de llegir. És un bon llibre per a que el llegeixin els adolescents i fer-los partícips del plaer lector!

S’ha acabat el bròquil, de Jaume Barberà

Aquest llibre-entrevista al Jaume Barberà (algú no el coneix?) ens permet dins les seves 92 pàgines saber com pensa i què pensa l’autor sobre diferents temes, però principalment de 4:  Periodisme (personalment la part més feixuga del llibre, són unes primeres 30 i algunes pàgines molt autocomplaents, molt pontificadores i de les quals en sobren 33, tret que et dediquis al periodisme). Després ja entra en temes més interessants, com l’economia (a l’estil molt seu, ple de dades, citacions, llibres…), la crisi i finalment la independència de Catalunya.

Gairebé deixo el llibre a la pàgina 33, després d’una bona estona llegint com n’és de bo com a periodista i com haurien de ser tots els altres. Sort que he tingut una mica més de paciència, perquè després el llibre millora  i molt, encara que no comparteixi pas tot el que s’hi diu.

No m’agrada l’estil en que s’ha redactat, ni tampoc la portada que s’ha escollit. És el seu estil, però. Com que diu coses interessants, crec que val la pena de llegir-lo.

Terrorista, de John Updike

Aquesta és una novel·la curteta, de 200 i poques pàgines, i es llegeix en un obrir i tancar d’ulls. Les úniques parts farragoses són les descripcions que fa d’algun dels personatges, arribant a un nivell de dispersió que aborreix (en un llibre de poques pàgines!). Una cosa és que l’autor es passi 5 pàgines descrivint alguna cosa rellevant per la narració, i una altra és que se les passi descrivint ximpleries que ni tan sols serveixen per a posar-te en situació.

 

De fet és un llibre on no hi passen massa coses, només tenim el món de l’Ahmed, un estudiant brillant dins el sistema d’educació americà però que des dels 11 anys viu totalment obsessionat per la religió musulmana i el món del seu professor, el Sr. Jack Levy que primer intenta que l’Ahmed no s’aparti dels estudis i després mirarà d’ajudar-lo, extralimitant les seves responsabilitats sobre el noi. L’esposa del professor és el que el manté en un estat de somnolència emocional permanent i per mitjà de la seva germana que treballa a Washington per un senador la responsabilitat del qual emana de  tot el sistema de seguretat intern, s’adona que el nivell d’alerta terrorista a New Prospect, la seva ciutat, va pujant paulatinament i que el seu marit li ha parlat darrerament d’un noi àrab amb conviccions molt marcades…

Entretingut de llegir.

La campaña afgana, de Steven Pressfield

 

Aquesta vegada es tracta d’una novel·la històrica que relata l’experiència d’un jove soldat macedoni que s’enrola a l’exèrcit d’Alexandre per anar a lluitar al front oriental, a Afganistan. Segueix els passos dels seus 2 germans grans, que ja fa temps que hi estan lluitant, amb Alexandre. Però quan s’hi troba immers descobreix que aquesta guerra no és la que s’esperava. Aquí no hi ha ni honor ni glòria, només tortura, assassinats i guerra bruta. Les tribus d’Afganistan, en guerra permanent entre elles històricament, s’han unit per fer front a l’invasor, i els senyors de la guerra que dominen el territori ataquen l’exèrcit grec en una guerra de guerrilles molt difícil de gestionar per un exèrcit com el d’Alexandre. S’hi descriuen amb tota mena de detalls els atacs, les tàctiques, les armes emprades… i s’hi relata amb una cruesa infinita les tortures, els assassinats i les lleis afganes, arrelades en un honor atàvic, que no impedeixen que un pare assassini una filla per donar una mica d’aigua als presoners moribunds, o que un germà assassini la seva germana per haver permès que un soldat grec li vegi la cara, però que al mateix temps permet que una promesa es trenqui en mil bocins al cap de segons d’haver-la verbalitzat i segellat. Narra la diferència de cultures i la dificultat d’un teatre d’operacions com l’afganès, amb una aridesa i un terreny inassumibles per qualsevol. La duresa de la guerra en aquestes circumstàncies i el dia a dia dels soldats, les seves penúries, les esperances i els lligams de sang que s’estableixen entre ells, sovint més forts que els que els uneixen a les pròpies famílies.

I podem extrapolar el que el llibre ens explica a situacions més properes, com la fallida invasió russa de la mateixa regió, o l’actual presència occidental, molt lluny d’una victòria clara. Igual que va passar amb Alexandre, fa tants i tants anys. Un llibre dur, que passa amb un obrir i tancar d’ulls. Val la pena.

Tropa de élite, de Luiz Eduardo Soares, Rodrigo Pimentel i André Batista

 

Aquesta és una novel·la diferent, i potser més impactant perquè encara tinc fresques a la memòria les imatge provinents de la pel·lícula que s’hi va inspirar, Tropa de élite (aquí la podeu veure, completa, al youtube). Narra la vida d’un policia integrant del BOPE (Batalhão de Operações Policiais Especiais), grup que s’encarrega de les operacions especials a realitzar a les faveles de Rio de Janeiro. Donades les circumstàncies que hi imperen, sempre segons el llibre, d’alta violència degut a una política de fa uns anys en que es va decidir no fer presoners en les operacions policials, i per tant els delinqüents saben que si els enxampen els mataran com conills. Conseqüentment,  davant d’aquesta possibilitat lluiten fins al final, convertint les faveles en inferns de violència i destrucció gratuïta dia rera dia.

I els integrants del BOPE, lluiten tant contra la delinqüència de les faveles com s’han d’enfrontar contra els integrants dels altres cossos policials, totalment imbuïts per la corrupció que ha arrelat profundament en tots i cada un dels seus integrants, i com han de lluitar també per prevaldre davant la classe política brasilera, on els favors i la corrupció estan a l’ordre del dia i plenament acceptada.

La novel·la descriu els alts nivells de qualificació a que arriben els seus integrants, donada la possibilitat de practicar cada dia en combats urbans altament tècnics i evidentment amb foc real i amb moltes possibilitats de ser ferits o morts. I en descriu el procés de selecció, l’entrenament previ a entrar en acció, la realitat de les accions policials, amb una violència i crueltat que són difícils d’acceptar però que donades les circumstàncies es poden arribar a entendre, sobretot des de la distància.

Un llibre que ha estat portat a la gran pantalla, al meu parer amb un gran èxit i que no és sobrer de llegir, i de visualitzar.

Seal Team Six: Memorias de un francotirador de las fuerzas especiales, de Howard E. Wasdin y Stephen Templin

Aquest és un llibre autobiogràfic d’un membre de les forces d’èlit de la marina dels Estats Units, el SEAL. La èlit de la èlit, ja que pel que sembla dins del SEAL hi ha encara un darrer esglaó per arribar a ser el millor dels millors, i aquest grup anteriorment ultra secret s’anomena Seal Team Six.

Comença narrant la seva infantesa, els maltractaments rebuts, la falta d’amor i afecte per part de la seva mare i el seu padrastre, els càstigs constants, i finalment el seu ingrés a la Marina, el seu perfeccionisme i el seu físic que l’ajuda a anar superant obstacles i especialitzant-se cada vegada més, l’entrenament rebut, i finalment narra les seves experiències dins la guerra de l’Irak i es passa una bona estona del llibre relatant amb tota mena de detalls l’operació fallida a Mogadishu, Somàlia, portada a la gran pantalla a Black Hawk down. Gran llibre, excel·lentment narrat i absolutament recomanable per a tot aquell que gaudeixi llegint biografies bèliques.