Categoria: Llibres

La meva història, de Michelle Obama

La lectura d’aquesta biografia em va semblar interessant només de conèixer-ne la existència. El fenòmen Obama als Estats Units va impactar tota la societat occidental. La manera en que aquest president va arribar al poder, el magnetisme que irradiava i com va aconseguir omplir d’esperança una part important de la societat americana i occidental, que ens ho miràvem expectants i amb certa enveja pel calibre polític que demostraven tenir allà i que no veiem per enlloc als països propers. Tenia ganes de conèixer-ne una mica més, i ara que la primera dama publicava aquest llibre, acceptant que és absolutament subjectiu (però no mancat d’autocrítica, malgrat sigui lleugera) vaig aconseguir-ne l’exemplar en català que ens va facilitar el servei d’ebiblio d’Andorra.

I em va agradar força. Evidentment és la biografia de la Michelle, no del president, i és francament interessant de llegir, sobretot si donem per bones totes les dades que aporta de la seva infància i joventut, on es deixa clar que estem llegint la vida d’algú excepcional.

Cal llegir-lo. No decepciona, sobretot si hem viscut amb interès el mandat del president Obama.

El Sindicat de l’Oblit, d’Albert Villaró Boix


Aquest llibre em va servir per tancar el cicle de lectures de 2018, i val a dir que tractant-se d’una nova entrega de Mossèn Farràs no em va costar gens de decidir que l’havia de llegir. Com la resta de la saga, es llegeix en una esgarrapada i té el plus d’ambientar parts de la novel·la en el nostre país i els voltants.

En eaux troubles, de Don Camsell

Un relat en primera persona sobre un integrant de la unitat de la SBS (Special Boat Service) del Regne Unit, similar a la coneguda SAS però més especialitzada en operacions especials relacionades amb el mar.

No estic segur que es tracti d’un relat verídic, però tot fa pensar que efectivament es tracti d’això, una narració del propi autor d’algunes de les seves missions, amb els detalls de l’armament, tàctiques, neguits i sentiments que poden tenir qualsevol dels integrants d’una unitat tant especial. Tracta de la guerra de les Malvines o Falklands, d’operacions encobertes quan la IRA d’Irlanda del Nord existia i se la combatia amb totes les forces possibles, d’operacions antiterroristes i antidroga. Relata entrenaments, successos i també algunes derrotes. Algunes vegades amb un to narratiu poc sostingut… el que porta a pensar que no és necessàriament una novel·la sinó un relat d’experiències d’algú que potser si que descriu experiències viscudes.

El President ha desaparegut, de Bill Clinton i James Patterson

Són gairebé 500 pàgines que es llegeixen sense adonar-te’n. Té absolutament tots els ingredients per ser un bestseller mundial. Autor conegut (Bill Clinton… sense comentaris), trama intensa que des del primer moment t’atrapa i fins que no en llegeixes el final ja no pots parar, i un relat fàcil de seguir, sense floritures ni descripcions eternes.

En realitat és molt previsible tot, des de bon principi, en que ens trobem en uns Estats Units i el seu President que són els més bons de tot el món, enfrontats com sempre amb el terrorisme internacional (islamista en aquest cas) i algunes països antagònics (dolents, molt dolents). Tot molt americà. Intents de destrucció massiva i total de la superpotència, corredisses i patiment i…. El final no el desvetllarem. Val a dir que com a novetat es parla molt de pirates informàtics, programadors, malware i virus (surt el WannaCry ransomware!). La novel·la però manté la tensió fins el darrer segon. Bestseller magistral. Llàstima que al final tots siguin iguals. Val la pena de llegir, aconsegueix integrar-te en l’acció.

El dia que Barcelona va morir, d’Enric Calpena

Qui estigui mitjanament interessat en la història i escolti habitualment Catalunya Ràdio ja deu saber qui és l’autor. Per als qui no, en 3 paraules com diuen alguns personatges: És un divulgador apassionat de la història, i des de fa molts anys porta el programa radiofònic “En guàrdia!”. Evidentment té un currículum més ampli que el podreu consultar aquí.

Aquest llibre va en la línia dels grans bestsellers històrics que hem pogut veure darrerament. A mi em recorda especialment tot hi que no estaria ben bé al mateix nivell de complexitat, a les novel·les d’El metge o Xaman, de Noah Gordon, Els pilars de la terra de Ken Follet o L’església del mar i Els hereus de la terra d’Ildefonso Falcones.

Una molt recomanable lectura on no hi trobarem a faltar un fidel reflex de la societat barcelonina de l’any 1000 (985 per ser exactes), així com alguns detalls de la organització dels exèrcits comtals i andalusins, i les tècniques de guerra i la presa de decisions.

Enganxa. Val la pena de llegir.

La terra maleïda, de Juan Francisco Ferrándiz

Aquesta és una novel·la històrica que ha començat fluixeta i ha anat “in crescendo” fins arribar a l’apoteosi final. Situa la història en una Barcelona al segle IX, però recorre els territoris des de l’actual Catalunya Nord, passant per Ripoll, Girona i Barcelona. Relata les vivències de dos germans molt especials, fills d’un petit noble que mor defensant els seus senyors i que aconsegueixen salvar la vida no se sap ben bé com, arribant a un monestir on els monjos els acullen i els protegeixen fins que han de marxar. A partir d’aquest moment les seves vides prenen caires molt diferents, essent la del noi Isembard el camí dels cavallers, de l’honor, honestedat i força, i el de la noia Rotel el camí fosc de les pràctiques obscures, nigromants i fetilleres. Amb històries d’amors vertaders, de traïdories entre nobles i vassalls, assassinats, ànsies de poder i tota mena de tripijocs per aconseguir cadascú el seu objectiu. Com en tota bona novel·la hi ha bons molt bons, dolents extraordinàriament dolents i molts personatges entremig que ajuden al farciment de la narració.

La impressió general que m’ha quedat és que la novel·la és una emulació d’aquells bestsellers que tant d’èxit han aconseguit els darrers anys, com podria ser L’església del Mar o El metge. Al meu entendre no arriba al nivell que despleguen aquests autors però poc a poc va teixint una història que t’acaba captivant. Val molt la pena, però se li ha de donar un marge de confiança fins que arrenca i et veus submergit en la narració.

Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas

És un llibre molt recent, que també he tingut el gust de llegir amb el llibre electrònic i bàsicament permet al Bassas deixar anar, des de la distància dels anys passats, lleugeres pinzellades de la seva trajectòria professional al capdavant del Matí de Catalunya Ràdio (o l’MCR com diu ell). Tinc la sensació que és una espècie de resum de cara a la galeria però és molt contingut en el relat dels fets, i és comprensible. Deixa anar molts fils per a qui els sàpiga aprofitar, però sovint ho fa veladament i es necessita una treball extra per descobrir de qui parla exactament. Imagino que simplement ha fet un llibre que podria ser un prefaci del primer volum d’una enciclopèdia.

Parla sovint dels sentiments, dels seus i dels oients. Evidentment s’hi explaia, però francament esperava més contingut. Fa la impressió que ha rellegit les seves notes personals i ha anat narrant aquelles anècdotes que més l’han engrescat, que més l’han colpit o emocionat. Al final parla de la seva estada a Washington com a corresponsal, i de la cobertura del terratrèmol que va devastar Haití.

A mi m’agrada més en les seva vessant periodística que no pas la d’escriptor. Se’l troba a faltar, a la ràdio i en les seves píndoles que publicava diàriament a l’Ara.

Nosaltres dos, de Xavier Bosch

És una novel·leta ni massa llarga ni massa curta. Com sempre, em fa l’efecte que al final tot es precipita i les últimes trenta pàgines queden absorbides de seguida, deixant un gran buit. Teòricament la novel·la parla de l’amistat, entre dos joves universitaris i de mons radicalment diferents. Explica la vida de l’un i de l’altre, peripècies, amors, desamors i tragèdies necessàries per arribar al final que tothom espera però ningú gosa pronunciar en veu alta. Un bon llibre, distret, ben escrit, amb ritme i amb interconnexions amb espais coneguts que encara reforcen una mica més la sensació de versemblança.

La bíblia andorrana, d’Albert Villaró Boix

Una altra novel·la amb pinzellades històriques sobre el nostre país, barrejant la intriga, les corredisses amb assassins, espies, diplomàtics i les altes esferes. Les pressions a que es veu sotmesa la nostra estimada Andorra i com les gasten els nostres veïns del sud-sud.

 

Sobretot posa sobre la taula una història que a mi hem sembla recordar que alguna cosa té de verídic. És apassionant. Narra de primer una possible explicació a la desaparició de la talla de la Verge de Meritxell, fruit d’un incendi, provocat o no, de l’antic temple. Però sobretot parla d’uns papers, l’anomenada “Conjetura Valdambrini” que seria un document signat secretament pel Papa del moment, en que indica com podria fer desaparèixer la figura del Bisbe d’Urgell en favor del Rei d’Espanya. Un panorama ben negre per Andorra i els andorrans. Com l’anterior, una novel·la trepidant i que val absolutament la pena de tenir llegida.

 

L’escala del dolor, d’Albert Villaró Boix

He de confessar que no sóc massa donat a llegir llibres d’autors andorrans. No sabria dir si és degut a una mala experiència que he fet extensible a tots i cada un d’ells o bé a la creença que tot el que es fa a fora de les nostres fronteres ha de ser millor a la força. I encara estic estabornit de la bona impressió que m’ha fet aquesta lectura. Potser perquè la vaig agafar sense massa esperances, amb una mica de recel hi tot, m’ha semblat molt i molt bona. Imagino que el llibre en si, el relat, es podria encabir dins la casella de novel·la policíaca, però no ben bé.

El que sí que és innegable és que la protagonitza un policia andorrà, l’Andreu Boix, una ànima turmentada que està al cap del departament d’investigació criminal de la nostra Policia. Ha de ballar amb una visita del copríncep francès i un assassinat pocs dies abans d’un duaner. Narra amb molta gràcia les peripècies del policia, del funcionari i del vidu turmentat, com interactua amb els seus col·legues, els seus superiors jeràrquics i polítics, i els policies francesos. El trobo especialment interessant perquè situa la història en llocs coneguts, utilitza el llenguatge i les expressions de l’Alt Pirineu (no m’atreviria a dir que “l’andorrà” pròpiament dit, més aviat hem recorda més al que es parla a l’Alt Urgell, i fins on he pogut veure parla del que sap o es documenta amb mota eficàcia del que vol parlar.

M’ha agradat tant que un cop acabat he anat a buscar el primer llibre seu que m’ha caigut a les mans, que ha resultat ser La bíblia andorrana. Ara mateix l’estic llegint, però pel proper miraré de trobar el que inicia la saga, que si no vaig perdut. Val a dir que el de l’Escala del dolor el vaig agafar pensant-me que era la seva darrera creació, i resulta que és del 2012 i no sé pas quin deu ser el que inicia la narració. L’he llegit com els darrers a través del servei de biblioteques de e-biblio. Fantàstic.