L’última lliçó (Randy Pausch), Ed. Rosa dels Vents

És un llibre dels que es poden anomenar d’autoajuda (horror!!!). És amè i fàcil de llegir, és impactant, és bonic. No es tracta de cap novel·la, més aviat tiraria cap a una mena d’autobiografia, però tampoc. És el resultat d’unes converses amb un periodista, arran d’una conferència de l’autor poc temps després de ser diagnosticat de càncer terminal. L’autor, eminent científic i catedràtic  als USA un cop coneix la seva condició terminal decideix fer una última conferència (la podeu veure aquí, al youtube, ja porta gairebé 12 milions de visualitzacions) que serveixi d’inspiració per als seus fills i de comiat pels seus amics i col·legues. I escriu, o millor dit fa escriure el llibre The Last Lecture, L’última lliçó, com una mena de manual per a valorar la vida i millorar la nostra eficiència -per a disposar de més temps per a viure intensament-.

A mi m’ha encantat. Hi ha capítols que senzillament són emocionants. El 19, sense anar més lluny, titulat Una història de cap d’any. Narra el naixement del seu fill Dylan. Qualsevol pare s’emocionarà en llegir-ho. I si ha viscut alguna experiència similar…

Títol: L’última Lliçó

Autor: Randy Pausch

Editorial: Rosa dels Vents

Puntuació personal: 850/1000

Hòmens de palla, dies de vent (Manuel Pérez Berenguer), Arola Editors

És un assaig teatral curiós. Feia temps que no llegia teatre, tot hi ser un génere que durant un temps hem va apassionar vertaderament. Aquest llibret de 120 pàgines es llegeix en un tres i no res, i el que m’ha agradat més és que de tant ben escrita i descrita me l’he imaginada perfectament i l’he recreat mentalment, amb l’accent valencià tant esplèndid dels personatges. La història en sí no m’ha entusiasmat, però. M’ha semblat tot plegat massa teatral, i és que jo prefereixo el teatre clàssic, on tot és teatral però aclaparadorament atractiu. Del fet d’haver-la imaginada tant bé sé que no m’hagués agradat si l’hagués anada a veure. La descripció de l’obra diu que és una reflexió sobre el destí, i també que és una obra densa, de diverses lectures, trufada de delicades claus ocultes. No en tinc cap dubte, però m’hauria d’haver agradat molt més per a dedicar-li una segona lectura. Amb tot, ja que l’obra és tant amena de llegir, el més pesat és el pròleg, que he trobat absolutament ferragós i innecessariament afalagador cap a l’autor.

Títol: Hòmens de palla, dies de vent (Una reflexió sobre el destí)

Autor: Manuel Pérez Berenguer

Editorial: Arola Editors

Puntuació personal: 320/1000

Eivissa

Aquest any ens hem decidit per passar les vacances a Eivissa. Ja portàvem 2 anys anant a Mallorca i volíem veure alguna altra cosa.

El sentiment general és que hauríem d’haver marxat a Menorca, almenys.

La illa en sí no té res a envejar a Mallorca: Platges paradisíaques, interior rural… Però està mancada fortament de qualitat. O almenys de qualitat assequible. Sabem que pots viure com un rei si disposes dels diners necessaris i de la predisposició a gastar-los, però i si no? A Eivissa es podia menjar probablement molt bé, es podia visitar indrets meravellosos i viure unes vacances de somni, però el preu a pagar era massa alt.

El que buscàvem sortosament ha cobert les nostres expectatives, però aquell “plus” és el que hi ha faltat.

L’allotjament elegit i la seva posició eren de cine, aixó sens dubte! Els matins a les platges, cada dia una cala diferent, explorant-les i gaudint-les tant com sabíem. La Vera disfrutant de la sorra i del mar (si l’haguéssiu vist!). Per primera vegada no patíem per les meduses (tot hi que el darrer dia pare i filla ens en vam endur un petit record). Les tardes de passejades, voltant per l’interior, visitant mercats anomenats Hippies… fent el turista.

La illa no està mancada d’encant ni singularitat, però li falta autenticitat i respecte. És massa evident la pressa dels comerciants en fer l’agost, és massa descarat l’augment de preus absolutament aberrant dels productes, és massa sorprenent que una de cada deu persones no parli ni entengui (!) el català, i és massa indignant que només una de cada vint et contesti en català (ja no parlem que hi inicii la conversa!). Estan venent i promocionant la illa com una macrodiscoteca, quan té moltes més possibilitats, sense que entrin en conflicte amb el major negoci actual.

Durant les vacances de tant en tant mirava d’entendre el perquè d’aquella obsessió per les macrodiscoteques. És evident que els funciona, ja que a nivell internacional Eivissa (qui ho havia de dir!) està molt ben situada en el mercat dels DJ’s i la música electrònica i chill out. L’entrada de diners ha de ser espatarrant… però si els dirigents de la illa es plantegen el futur, compten amb la possibilitat que un dia senzillament Eivissa sigui desbancada d’aquest mercat? Tenen plans alternatius (a més d’intentar que això no passi, és clar)?

A Andorra fa temps que es parla de promocionar altres motius d’interès per al turista, diversificar i no posar tots els ous al mateix cistell.

Desconec si les discoteques continuen atraient públic més enllà dels mesos d’estiu. Si és així, és una bona notícia per a la illa. Si es centren en els 3-4 mesos d’estiu que poden tenir de bon temps… què fan la resta de l’any? Viuen de les rendes obtingudes durant aquest període?

Segurament ja porten anys treballant-hi, més els val!

D’encant no li’n falta, però l’has d’anar a buscar. L’interior ofereix poques propostes d’oci, en canvi -i segurament gràcies a aixó- manté uns paisatges rurals especialment atractius. Si hi heu d’anar, ens va impressionar Santa Agnès, al nord de Sant Antoni (allà, tot són sants!). La posta de sol de Sant Antoni era senzillament espectacular. Diuen que és de les millors del món. Nosaltres n’hem vist unes quantes que no li envegen res, però sincerament són precioses, amb un sol que sembla que se’t tiri al damunt d’enorme que es veu. Eivissa, la ciutat, potser és la que menys ens ha agradat. Els mercats hippies força decebedors per a nosaltres, encara que a qualsevol adolescent li faran perdre el nord. En tot cas un bon lloc per a passar-hi una horeta mirant i remenant. Les cales són per a deixar-te amb la boca oberta, és clar que a l’agost la gentada és molt superior a la que et trobes en caletes similars a Mallorca i aixó li resta encant! Les platges nudistes absolutament inexistents, ni tan sols a les que ho són explícitament! Les velles glòries hippies són difícils de trobar però no impossibles, en canvi el que es troba de manera més abundosa són els joves que n’emulen la vestimenta i les maneres, potser també l’estil de vida, això ho desconec. L’afició per treure suc del turista sembla una malaltia contagiosa, tothom espera fer negoci d’una manera o altra amb l’extranger. La majoria d’indrets turístics més visitats (platges, cales, mercats…) disposen d’uns aparcaments absolutament descuidats en tot excepte en els recaptadors de l’impost revolucionari d’entre 3 i 5€ per a deixar-hi el vehicle. En general la illa dóna una impressió bruta i descuidada, pot ser per manca d’efectius o per excès d’usuaris poc curosos. És absolutament imprescindible disposar d’un transport, preferiblement cotxe, per a desplaçar-te per l’illa. Les esglésies (totes, si) són encantadores.

La conclusió a la que hem arribat és que és un bon lloc per descobrir durant 3-4 dies, i que no es mereix una segona visita.

Alguns links d’interès:

Where Ibiza. Publicació tipus TOP 100 de restaurants, botiguetes i allotjament.

Eivissa. Pàgina oficial de turisme d’Eivissa

Balearia. Naviera per arribar-hi, en ferry. Les tarifes són les més econòmiques, i ofereixen més qualitat que Transmediterrània. 8 horetes de res, però així t’emportes el cotxe i tot el que necessites!

Ajuntament de la ciutat d’Eivissa.

Ajuntament de Sant Antoni.