Steve Jobs. La biografia (de Walter Isaacson)

Amb aquest llibre (672 pàgines) he passat de tot. És curiós com m’ha costat Déu i ajuda d’acabar-lo, perquè tot hi tenir un relatiu interès en la vida del personatge, sempre m’han atret les biografies i arribat el moment tothom semblava boig per llegir aquest llibre, per tant podríem dir que la rabiosa actualitat i l’atractiu del personatge m’hi han empès.

No sóc usuari de productes d’Apple. De fet en sóc un no-partidari conscient. No vull comprar ni Ipod, ni Ipad ni cap MacBook amb cap Lion corrent per dins. I no ho vull perquè no estic d’acord amb haver de combregar a ulls clucs amb una filosofia que et volen imposar, per molt excel·lent que pugui ser.

I també m’encurioseix sense límits com al meu voltant tot aquell qui compra un producte d’Apple acaba transformant-se en un aferrissat defensor de la marca i dels seus productes. Un fanboy que en diuen. Suposo que té un poder d’atracció important entrar en un club tant selecte.

Tot això hem va fer entrar el cuquet d’iniciar la lectura de la biografia de l’Steve Jobs.

Totes les vegades que he estat fortament temptat de deixar-ne la lectura han estat propiciades per una alèrgia cap al personatge. No puc suportar algú amb tanta prepotència i altivesa com el protagonista. Amb tant de talent i tant poc tacte cap a la resta de persones que l’envolten. Però la curiositat final sembla que ha pogut amb tot.

I no m’ha decepcionat. És el personatge inaguantable que ja imaginava. De fet és molt més insofrible. Pot haver estat una ment privilegiada, alguns en diuen un geni. Jo no ho crec. Ha estat un hàbil gestor del talent, un comunicador excel·lent  i un venedor encara millor. Però una persona detestable en general, al meu entendre. De fet estic convençut que patia de desordres mentals greus… sinó no m’explico les seves actituds.

Baioneta de muntatge d’objectius Nikon

Als amants de la fotografia no caldrà pas que els en parli, però per als neòfits convindria que sabessin que hi ha una abismal diferència entre la qualitat de les fotografies d’una càmera de les “normaletes” i una càmara per exemple DSLR, que són per entendre’ns els totxos que semblen de professional.

Ho dic per pura pròpia experiència. És un dels canvis més impressionants que he pogut sentir en pròpia pell.

Una vegada presa la decisió d’adquirir una càmera DSLR, el problema era decidir “quin” dels centenars de models i marques diferents que podem trobar al mercat. La decisió final era entre Canon i Nikon, i va guanyar Nikon en el meu cas. Tot hi que cal dir que molts entesos us recomanaran Canon, sobretot si no partiu d’una base d’accessoris i objectius de la marca contrària.

Tot això és per a que serveixi una mica d’introducció per a una problemàtica que arran de patir-la personalment he pogut constatar que és un mal endèmic de la marca amb alguns dels models de càmeres. I és la peça que serveix d’unió entre l’objectiu i el cos de la càmera. És inconcebible que una peça clau com aquesta estigui fabricada d’un material tan poc noble com el plàstic, tenint en compte que aquest tipus de càmeres no entren dins la categoria de “preus populars”!

Resulta que en els aproximadament 2 anys que fa que gaudeixo d’una càmera (Nikon D90) de gama alta dins les considerades amateurs, ja he tingut 2 problemes importants. Els dos relacionats amb l’objectiu, el model del Kit 18-105.

Considero que sóc prou curós amb els estris tecnològics, però no he pogut evitar 2 caigudes que han resultat nefastes. La primera va concloure en un sinistre total de l’objectiu, ja que encara que dins la seva funda, l’impacte va ser directe al vidre de l’objectiu i va generar danys massa onerosos per a ser reparats, segons el servei tècnic.

La segona caiguda ha estat molt menys desastrosa, però el resultat semblava que havia de ser el mateix: Canvi d’objectiu. Però no! Resulta que “només” s’havien trencat 2 de les 3 pestanyes que faciliten que l’objectiu quedi subjecte al cos de la càmera. Tota la peça rep el nom de “baioneta” (en anglès “bayonet mount unit”) i és relativament senzill i barat d’aconseguir i muntar un mateix.

Encara més barat sembla que ha estat trobar les pestanyes trencades i aconseguir empegar-les amb superglue, que és ni més ni menys que el que he acabat fent. De moment m’he estalviat prop de 300€, m’he desempallegat d’una part del sentiment de culpa que tenia a sobre des de l’accident (per reincidència) i hem dóna temps per a trobar i comprar la peça en qüestió, si pot ser aquesta vegada en metall. Ja veurem si existeix i aconsegueixo trobar-la.

Vagi com a avís per als neòfits que com jo, poden arribar a descartar un objectiu que encara pot fer el seu servei!

Per cert, si voleu ampliar informació amb un How-to i fotos precises del procés de reemplaçament de la peça, aquí ho teniu.

Dexter: El oscuro pasajero + Querido Dexter + Dexter en la oscuridad, de Jeff Lindsay

 

Hi ha un quart i cinquè llibre, però ja m’he n’he ben atipat de llegir les aventures d’un personatge com en Dexter: Fred, calculador… sense sentiments, que gràcies a l’acció benvolent del seu padrastre dirigeix la seva afició per assassinar a sang freda només a altres assassins i així gaudir del seu hobby alliberant la societat de xacres com ell mateix.

Professionalment es dedica a ajudar en les investigacions sobre assassinats en el seu districte. Dexter doncs es dedica a seguir les indicacions d’una veu interior que el guia i l’ajuda a efectuar els seus assassinats i a sortir-ne indemne. Ell gaudeix dels assassinats i es calma fins a la nova matança. Els llibres es llegeixen amb una esgarrapada i són molt dinàmics i amb gran ritme, però malauradament sempre són històries al voltant del mateix punt. Al tercer llibre  hi ha una volta argumental i es presenta la seva veu interior com alguna mena d’extraterrestre amb vida pròpia que s’afanya a desaparèixer davant la presència d’un representant més poderós que ell mateix. I així Dexter es veu privat de la seva veu de la “consciència” i ha de resoldre un altre cas, aquesta vegada amb real perill de la seva vida.

Aquest darrer argument va aconseguir fer-me abandonar decididament de llegir les dues altres edicions. Suposo que la sèrie televisiva deu enganxar més, però l’argument dels llibres és tant monòton, i arribat el moment tant inversemblant, que perd l’interès inicial.