El límit exacte dels nostres cossos, de Iolanda Batallé

Ja hi he tornat a caure. En la meva dèria per llegir cosetes intrascendents he escollit de nou un recull de contes o històries, no n’estic segur, en format breu. Brevíssim, de vegades.

La portada deixa molt clar que un antic llibre de l’autora deu haver tingut un èxit important… No l’he llegit. Potser després.

Aquestes històries al meu entendre són molt desiguals. N’hi ha que són molt tendres i aconsegueixen fer-te parar i reflexionar un moment sobre el que acabes de llegir, i d’altres que no es mereixen ni mig segon d’atenció suplementària. Estic d’acord amb la major part de l’anàlisi que en fan en aquest altre blog, sobretot en el conte més bonic (el nen que menjava tomàquets) i en la part més dura i atroç, la que parla de la Mbali, una noia congolesa salvada per una blanca amb ganes de fer alguna cosa.

Si per mi fos, segurament en rescataria tres o quatre contes / històries. La resta no valen la pena, o no n’he sabut copsar el sentit.

Entretingut, impressiona com una història t’atrapa tant i la següent et deixa fred com un calamar. És possible que s’hagi escrit a quatre mans, o en moments diferents de la vida de l’autora? Absolutament arítmica!

No hi ha terceres persones, d’Empar Moliner

Aquest és un llibre molt curt, d’històries curtes i de lectura ràpida i senzilla.

No recordo si ja abans havia llegit alguna cosa de l’Empar. Imagino que com tothom tinc la seva imatge mediàtica al cap, però la seva vessant d’escriptora no la tenia massa apamada. Aquest llibre, aquest recull d’històries curtes, imagino que el que pretén és sotraguejar la ment del lector amb petites llambregades a la vida de persones normals, o pretesament normals, però el que en mi ha aconseguit és deixar-me una sensació de malestar. Són històries desgraciades. Tenen un estil que fa que passin molt bé, però sempre els finals són llastimosos. Potser és la seva manera de ser, o potser és la seva manera d’escriure. Imagino que llegiré alguna altra cosa seva per a comprovar si aquesta sensació que m’ha deixat es repeteix o només passa en aquest llibre. A la tele i la ràdio ja sembla una persona amb tendència a la negativitat, no sé si és real o fictícia… Jo no el tornaré a llegir, però m’està anant bé de llegir coses curtes per a desfer-me del ferragós equipatge que hem va deixar la pentalogia de Cançó de gel i de foc…!

Rescate. Diario de una invasion zombie

I vet aquí la tercera i última part de Diario de una invasion zombie! Com els 2 relats que l’han precedit, és una lectura ràpida, amena i que enganxa! Si bé és cert que al final de la segona part la història es va començar a enrarir amb l’aparició d’una misteriosa organització ultrapoderosa, i que aquesta tercera novel·la segueix en la mateixa línia, es pot perdonar perquè la narració de situacions al límit de la supervivència i l’ús d’armes i equipaments convencionals fan oblidar la relliscada pseudofantasiosa (si, en una novel·la de zombies encara hi ha espai per a ser més fantasiós, encara) en que cau l’autor. I també és cert que el final, com una gran part de les històries, es desenvolupa a una velocitat supersònica i amb prou feines tens temps de pair el que està passant. Tant li costava a l’autor de seguir escrivint durant una cinquantena de pàgines més per a fer la transició cap al final amb lentitud i bona lletra? Fa tot l’efecte que tenia pressa per entregar el llibre! En fi, una bona trilogia… per als amants del gènere!

Exilio. Diario de una invasión zombie

Aquesta és la segona part de la trilogia “Diario de una invasion zombie”. El primer llibre el comentava en aquesta entrada. Aquest segon volum al meu entendre val molt la pena, igual que el primer. Es llegeix en una esgarrapada i no és gens difícil de seguir, sobretot perquè l’autor segueix utilitzant la tècnica que és un supervivent qui narra les seves peripècies en un diari personal. Imagino que l’autor no hi posa massa manies perquè… si se suposa que un paio que ha de buscar-se la vida a cada minut té temps d’escriure ni que siguin quatre ratlles diàries… és que el lector (nosaltres) ens ho empassem tot, o gairebé!

Aquesta vegada la història continua des d’on es va quedar, al refugi militar subterrani anomenat afectuosament com “Hotel 23”, un cop vençuts els pinxos que els volien prendre la seva base per la força. El protagonista, que és qui té una graduació militar més alta de tots els supervivents s’encarrega d’organitzar i fer rutllar les instal·lacions i el personal civil i militar que hi viu, a més d’establir contacte amb un comandament militar americà establert en portaavions i submarins a alta mar. Com a pilot que és, participa en les missions de rescat i de tot tipus que se li encarreguen des de l’alt comandament, i en una d’aquestes l’helicòpter pateix una avaria enmig de territori infectat. La resta de la novel·la ens narra com aconsegueix sobreviure amb grans dificultats, i com és ajudat per una misteriosa organització que gaudeix d’una tecnologia i uns recursos que semblen il·limitats.

Com a novel·la de zombies està molt bé, però que es comencin a embolicar amb misterioses organitzacions que poden fer aparentment qualsevol cosa ja hem fa pujar la mosca al nas. En qualsevol cas, es llegeix molt bé i et deixa amb ganes de saber què passa després…