set. 272011
 

Aquest llibre fa unes setmanes que el vaig llegir. Com que això de publicar la ressenya implica un mínim esforç en recordar el llibre i buscar el temps d’escriure, encara que siguin dues ratlles, acostuma a passar que quan estic embolicat en d’altres coses el blog queda en segon terme. I aquest llibre una mica més passa a l’oblit directament. Ras i curt, els llibres d’autoajuda (com jo definiria aquest d’avui) no m’agraden. No m’agraden ara i no m’han agradat mai, encara que molta gent els trobi la mar d’interessants. Per començar, jo no era conscient que estava a punt d’encetar un llibre d’aquest tipus, sinó probablement ja ni l’hauria escollit. Però suposo que per una raó de merchandising el títol ha sonat molt darrerament, tothom en parlava i quan hem va caure a les mans vaig pensar que seria una bona opció. Llegeixo per costum tot el que cau a les meves mans, però com que el temps és limitat prefereixo escollir una mica les lectures. Darrerament no ho estic fent massa, la prova és la quantitat i varietat de llibres que m’estic empassant sense pena ni glòria. Llegir llegeixo igualment, però la qualitat o les temàtiques sembla que darrerament no van a l’hora…

I és el que m’ha passat amb aquest llibre. No és que sigui dolent, passa que les grans frases no m’interessen. Memoritzar una frase de les que deixa anar el llibre per a després mirar de quedar bé en una conversa és com a mínim pedant. La història és curiosa, i tracta d’una mena de detectiu que es dedica a localitzar nens perduts. I quan la seva relació de parella s’acaba és un bon moment per tancar el cercle que durant la seva infantesa havia deixat obert, a la illa grega de Corfú.

Pel meu gust, una lectura que no m’aporta el que jo busco en els llibres, i és que hem transportin a la seva història i m’ensenyin sense adonar-me’n. Si vols aprendre alguna cosa d’aquest llibre has de fer una reflexió profunda i dedicar-hi força temps per analitzar-lo i pensar-hi una mica.

Deixa un comentari

%d bloggers like this: