És un assaig teatral curiós. Feia temps que no llegia teatre, tot hi ser un génere que durant un temps hem va apassionar vertaderament. Aquest llibret de 120 pàgines es llegeix en un tres i no res, i el que m’ha agradat més és que de tant ben escrita i descrita me l’he imaginada perfectament i l’he recreat mentalment, amb l’accent valencià tant esplèndid dels personatges. La història en sí no m’ha entusiasmat, però. M’ha semblat tot plegat massa teatral, i és que jo prefereixo el teatre clàssic, on tot és teatral però aclaparadorament atractiu. Del fet d’haver-la imaginada tant bé sé que no m’hagués agradat si l’hagués anada a veure. La descripció de l’obra diu que és una reflexió sobre el destí, i també que és una obra densa, de diverses lectures, trufada de delicades claus ocultes. No en tinc cap dubte, però m’hauria d’haver agradat molt més per a dedicar-li una segona lectura. Amb tot, ja que l’obra és tant amena de llegir, el més pesat és el pròleg, que he trobat absolutament ferragós i innecessariament afalagador cap a l’autor.
Títol: Hòmens de palla, dies de vent (Una reflexió sobre el destí)
Puntuació personal: 320/1000