El límit exacte dels nostres cossos, de Iolanda Batallé

Ja hi he tornat a caure. En la meva dèria per llegir cosetes intrascendents he escollit de nou un recull de contes o històries, no n’estic segur, en format breu. Brevíssim, de vegades.

La portada deixa molt clar que un antic llibre de l’autora deu haver tingut un èxit important… No l’he llegit. Potser després.

Aquestes històries al meu entendre són molt desiguals. N’hi ha que són molt tendres i aconsegueixen fer-te parar i reflexionar un moment sobre el que acabes de llegir, i d’altres que no es mereixen ni mig segon d’atenció suplementària. Estic d’acord amb la major part de l’anàlisi que en fan en aquest altre blog, sobretot en el conte més bonic (el nen que menjava tomàquets) i en la part més dura i atroç, la que parla de la Mbali, una noia congolesa salvada per una blanca amb ganes de fer alguna cosa.

Si per mi fos, segurament en rescataria tres o quatre contes / històries. La resta no valen la pena, o no n’he sabut copsar el sentit.

Entretingut, impressiona com una història t’atrapa tant i la següent et deixa fred com un calamar. És possible que s’hagi escrit a quatre mans, o en moments diferents de la vida de l’autora? Absolutament arítmica!

Deixa un comentari