I donant continuïtat a aquest autor que m’ha enganxat com pocs i que a més és català, he llegit La pell freda, que fa temps que tenia en “cartera” però fins ara no li havia dedicat el temps de llegir-lo. Bé, es tracta d’una novel·leta de ficció molt ben narrada i amb els capgirs necessaris per mantenir el lector ansiós i atent al desenvolupament de la trama. No estem parlant del nivell de Victus, però diria que ressegueix una mica el mateix esquema. Aquesta vegada ens situem en una illa remota on decideix recloure-s’hi un antic militant de l’IRA irlandès fent treballs d’oficial meteorològic per una naviliera anglesa, durant un any, absolutament sol. En arribar a l’illa hi troba l’ocupant del far, que sembla embogit o drogat, però que no respon a les preguntes del capità que l’inquireix per saber què se n’ha fet de l’antic oficial meteorològic. Finalment el protagonista es queda a l’illa i en arribar la foscor s’ha de defensar desesperadament de l’atac d’uns éssers aquàtics d’aparença humanoide que volen devorar-lo. Els atacs duren 3 dies fins que l’habitant del far arriba fins a la seva cabana no per ajudar-lo, sinó per quedar-se amb la meitat de la munició de què disposa. Això provoca la indignació del protagonista i aconsegueix arribar a un pacte amb el en Caffó per a compartir el far com a base de defensa i unir esforços. A partir d’aquí es va narrant com l’un i l’altre conviuen sobrevivint dia rera dia als atacs cada vegada més brutals i multitudinaris del seus enemics, que ells anomenen granotots i com posen totes les seves esperances a aguantar un any fins que el vaixell els passi a rescatar. Lectura molt interessant i amb un punt d’estudi sociològic.