Una columna de foc, d’en Ken Follet

Per estrenar el nou servei de préstec de llibres electrònics de que parlava a l’anterior entrada, vaig remenar entre tot el que hi havia disponible i el que vaig trobar més llaminer va ser el darrer “Hit” del Sr. Follet. És un senyor llibre, de prop de 1000 pàgines que vist en directe fa patxoca i impressió a parts iguals, però que com a ebook perd una mica de llustre, per allò de la intangibilitat de la matèria…

El fet és que com que ja havia llegit els altres llibres  de la saga Els pilars de la terra, doncs què carai, si els altres m’han agradat perquè no ho hauria de fer aquest també? I efectivament enganxa. L’autor ens demostra una vegada més que és un artista de la narrativa i aconsegueix anar teixint a poc a poc però de manera inexorable la trama que ens tindrà amb els ulls clavats a la pantalla durant els propers dies. Que siguin molts o pocs ja depèn de massa factors que tampoc cal mirar de destriar aquí.

La novel·la ens porta a la illa de Gran Bretanya, a la ciutat de Kingsbridge, cap al 1558. I bàsicament és una història d’amor, però que succeeix en aquell temps tant convuls on l’Església catòlica tenia la paella pel mànec i no li tremolava la mà en imposar el seu criteri sobre tot allò que no li plagués. Bé, dic l’Església però tothom aprofitava la seva parceleta de poder per imposar el seu criteri, començant per uns però continuant pels reis, els nobles, i tot aquell que tingués algú més desgraciat per sota seu per a marcar diferències. I si calia torturar, executar o coses pitjors, doncs apa. Així que el xoc de poder entre els catòlics i els protestants, amb inquisició pel mig, és la constant al llibre. I resulta curiós com relata el naixement dels serveis secrets anglesos, que malden per aconseguir esbrinar quina els hi tenen preparada… bàsicament els ultra catòlics, i entre ells en un lloc d’honor els borbons espanyols. I no he pogut evitar pensar (durant tot el llibre!) que no som res i que la història es repeteix, o que els mateixos sempre tendeixen a repetir allò que fins aleshores els ha funcionat. Uns imposen, i els altres o cedeixen o són exterminats. És més fàcil, si tens el poder de fer-ho, que no mirar d’arribar a una entesa. No sé si m’enteneu…

Al meu entendre, val la pena de llegir-lo. És entretingut, està ben escrit, narra una història bonica tot hi que plena d’entrebancs… Ideal. I si heu llegit els anterior, més.

Deixa un comentari