La terra maleïda, de Juan Francisco Ferrándiz

Aquesta és una novel·la històrica que ha començat fluixeta i ha anat “in crescendo” fins arribar a l’apoteosi final. Situa la història en una Barcelona al segle IX, però recorre els territoris des de l’actual Catalunya Nord, passant per Ripoll, Girona i Barcelona. Relata les vivències de dos germans molt especials, fills d’un petit noble que mor defensant els seus senyors i que aconsegueixen salvar la vida no se sap ben bé com, arribant a un monestir on els monjos els acullen i els protegeixen fins que han de marxar. A partir d’aquest moment les seves vides prenen caires molt diferents, essent la del noi Isembard el camí dels cavallers, de l’honor, honestedat i força, i el de la noia Rotel el camí fosc de les pràctiques obscures, nigromants i fetilleres. Amb històries d’amors vertaders, de traïdories entre nobles i vassalls, assassinats, ànsies de poder i tota mena de tripijocs per aconseguir cadascú el seu objectiu. Com en tota bona novel·la hi ha bons molt bons, dolents extraordinàriament dolents i molts personatges entremig que ajuden al farciment de la narració.

La impressió general que m’ha quedat és que la novel·la és una emulació d’aquells bestsellers que tant d’èxit han aconseguit els darrers anys, com podria ser L’església del Mar o El metge. Al meu entendre no arriba al nivell que despleguen aquests autors però poc a poc va teixint una història que t’acaba captivant. Val molt la pena, però se li ha de donar un marge de confiança fins que arrenca i et veus submergit en la narració.

Deixa un comentari