La caiguda dels gegants, de Ken Follet

Ja fa setmanes que vaig acabar aquesta novel·la, realment no apta per a tots els públics, ja que amb les seves 800 i escaig pàgines desanima a qualsevol, però que narra les peripècies d’unes famílies de les principals potències mundials que es veuran abocades a la confrontació que va representar la Gran Guerra, com abans se l’anomenava (abans que hi hagués la 2a guerra mundial, s’entèn).

Com a novel·la segueix un argumentari molt amè, ja que poc a poc va introduïnt els diferents focusque representaran l’espina dorsal de l’escrit. Però enteneu-me, no és com alguns salvatges d’escriptors fan, que canvien cada 10 línies de personatge, i on resulta esgotador d’intentar seguir el fil. No, en Ken Follet (cada llibre que escriu acaba convertint-se en Best Seller, no?) dedica les pàgines suficients a centrar l’acció per a que el lector no es perdi. I després passa a una altra de les famílies i situacions. I després a una altra. I quan està tot ben situat, aleshores ja estem immersos en la trama i no hi ha manera de deixar de llegir.

El que m’ha interessat més d’aquest llibre és la visió diferent que m’aporta. És un llibre complex, molt ben escrit i ens ensenya la vida de l’alta aristocràcia anglesa abans, durant i després de la guerra, de les famílies de la burgesia acomodada dels Estats Units, de la revolució russa, però des del punt de vista del proletariat, com també des de la noblesa zarista. També ens redacta la història posant-se en la pell de l’alta aristocràcia alemana, i de les intrigues que es generen per les tibantors que acabaran desembocant en el que ara coneixem com la primera guerra mundial.  Jo sense dubtar-ho, el recomano.

Es pot llegir en català, tant en format digital com en format físic. Jo he triat de llegir-ho a l’ebook, i la experiència ha estat molt gratificant.

L’imperi contraataca. Samsung VS Apple

Vagi en primer lloc que considero Apple una gran empresa, que com el Fènix ha resorgit de les seves cendres. I està volant molt alt, entre altres coses gràcies a les encertades campanyes de màrqueting i al disseny dels seus productes. Però a mi no hem convenç, ni ara ni abans. No m’agrada que sigui una empresa tant controladora de tot el que fan els seus usuaris. No m’agrada que siguin ells els qui decideixen què pots fer amb el producte que tu compres. No m’agrada que hem tractin com un incapaç. És per això que va contra els meus principis comprar res d’Apple.

Per contra, com que el mercat tira per la seva banda, no hem desagrada la idea dels tablets ni dels telèfons intel·ligents. I sortosament hi ha alternatives no iguals, millors que les que presenta Apple. Perquè fa molts anys que tenim HTC, empresa xinesa que fa uns productes tecnològicament molt avançats i ara el que tira més és Samsung, amb la seva gamma Galaxy que està arrasant entre els qui com jo no sóm partidaris d’Apple.

Funcionant amb el sistema operatiu Android, de Google. Permet convertir el telèfon de la manera que ens plagui, i ens obre un món de possibilitats, només limitat pel hardware present.

Sembla que Samsung va en la bona línia, d’una manera similar a Sony amb la seva gamma Vaio. Esperem que ens continuïn meravellant amb aquests productes!

Per contra i en contraposició al post anterior, no estic segur que sigui el dispositiu ideal per a llegir llibres, el substitut natural del llibre físic. Però si que és ideal per a veure vídeo, escoltar música, com a telèfon (segurament equipat amb un auricular bluetooth per a no haver d’enganxar-se l’aparell a l’orella) i llegir revistes, diaris i còmics en gran format. Similar a l’Ipad, però millor. És clar.

Boox A60, de Onyx International (aka Wolder)

Aquest Nadal ha estat fructífer en moltes coses, però si ens centrem en les materials m’ha caigut del cel un e-book fantàstic que hem té el cor robat.

No n’havia tingut cap altre abans, si exceptuem la tablet de Toshiba que no hem va acabar de convèncer.

Des que el vaig desembolicar no he parat de trastejar-hi i utilitzar-lo per al que serveix, llegir. I és que si els darrers anys tenia la literatura aparcada, ara puc dir que està en plena efervescència i cada moment lliure és una oportunitat per a reprendre la lectura inacabada.

Es tracta d’un sofisticat ebook amb tinta electrònica, connexió wifi i possibilitat de llegir múltiples formats. Si hem de ser sincers, és un equip enfocat directament a la lectura de llibres, no a la de revistes o còmics. En escala de grisos i força ràpid en execució. Sembla que mantenen una política d’actualitzacions força interessant. Disposa de mig Gb de memòria interna i un lector de targetes SD fins a 32Gb. La pantalla és de 6 polzades. L’espai útil de lectura acaba essent com el d’un llibre de butxaca.

La finalitat del llibre electrònic és permetre la lectura de llibres digitals de manera còmoda. I aquest compleix les expectatives. En canvi la possibilitat de navegar per internet no està gaire ben resolta. Es pot fer, però no és una experiència massa agradable tant per la lentitud com per les poques possibilitats del navegador incorporat.

En tractar-se de tinta electrònica, no produeix fatiga visual i per tant la sensació és la d’estar llegint un llibre en paper. Si disposem de poca llum necessitarem, igual que en la lectura en paper, un llum adicional. Podem estar hores sense apartar els ulls de la pantalla i no patir les desagradables conseqüències que sens dubte sofririem si estessim llegint en una pantalla amb retroil·luminació.

El preu del dispositiu (Boox A60) és d’aproximadament 300€. Força car si no l’hem de fer servir intensivament. Calculo que es pot haver amortitzat amb la lectura d’uns 15 llibres al preu desorbitat actual.

Personalment trobo que no només és recomanable sinó imprescindible disposar d’un aparell similar. Només està justificat per aquells reacis del tot a les noves tecnologies, tot hi que és tan senzill d’utilitzar que aborreix. I desenganyeu-vos, no és el mateix tenir el llibre físic a les mans… és molt millor! No s’arruga, no s’embruta, no perdem el punt de lectura, podem fer anotacions i recuperar-les després amb facilitat, podem portar col·leccions senceres al damunt sense deixar-hi l’esquena… És fantàstic! La llàstima… que no està en català.

Avast Internet Security en català

El món dels antivirus i les suites de seguretat és ben curiós. N’hi ha tants com vulguis però mai cap et protegirà al 100% de tot. Per molt onerós que resulti.

Jo ja he utilitzat al llarg dels anys Mcafee, Kaspersky i sobretot Norton. Però el darrer i el que m’està  resultant més agradable, amb un preu contingut, és l’Avast. En la seva versió completa de Internet Security. No sé si és el millor, però m’ofereix 2 anys de cobertura per 3 ordinadors amb la mateixa llicència, amb actualitzacions constants, sense resultar massa pesat per al sistema… cosa que els altres no podien pas presumir-ne, d’això.

Ho tinc clar, si n’haig de recomanar algun, és aquest. Cap virus (tot hi que hi ha hagut força intents). Coixeja amb l’antispam, això si.

Però el motiu de dedicar-li un article no és tant per les seves bondats, com per la estratègia d’incorporar multitud d’idiomes. Jo el vaig comprar en anglès, i la instal·lació se’m va fer en castellà. I ara trastejant m’he adonat que si anem a la opció Configuració (dalt a la dreta del programa), hi ha una pestanya d’Idioma, i allà, si cliquem a Afegir altres idiomes, podem triar el català, entre moltíssims d’altres. És una traducció acurada i perfectíssima. Tant, que no recordo haver tingut mai un antivirus-firewall en català. I vaja si fa il·lusió! Si només les empreses tinguessin la decència d’oferir localitzacions dels seus productes en la llengua pròpia del nostre país!

LibreOffice encara no està llest

Segur que molt de vosaltres ja sabeu que la suite ofimàtica estrella, la substituta perfecta del Microsoft Office, és l’Openoffice. Un projecte opensource, d’ús gratuït totalment compatible amb els documents generats per la famosa suite de Microsoft.

Resulta que fa un temps que està tenint problemes per a continuar la seva trajectòria per històries de drets, i els desenvolupadors han decidit tirar pel dret i crear una nova suite, filla de l’Openoffice però lliure de les seves regulacions. Aquesta nova suite es diu LibreOffice, i és una evolució de l’Openoffice, amb alguns canvis més aviat a nivell estètic. De fet fins hi tot el número de versió concorda amb la que hauria estat la nova versió de l’Openoffice.

Fa anys que treballo amb l’Openoffice, i realment sempre ha complert les meves expectatives. I ara si cal migrar a LibreOffice, ho faré. De fet ja ho vaig fer, però està clar que hem vaig precipitar. Libreoffice està en versió Beta 3, el que vol dir que no es recomana per entorns productius. Encara no. I la realitat és que funciona lleugerament pitjor que l’Openoffice. No hem refereixo a l’estabilitat, sinó a la velocitat. És sensiblement més lenta. Imagino que anirà millorant, però de moment convé esperar.

L’internauta a Vilaweb

A principis de setembre sorgia el nou programa de L’internauta, aquesta vegada sota el paraigües de Vilaweb i de la mà com sempre de Vicent Partal. Des d’aleshores, des d’aquest primer programa no n’havia tornat a sentir parlar més, i pensava que encara no s’havien aconseguit resoldre alguns problemes tècnics que podrien haver sorgit. Avui però he decidit fer una cerca per resoldre el dubte, i resulta que des d’aleshores i de manera setmanal (tots els dimarts) publiquen un nou programa en format podcast! Això vol dir que podem baixar-ne gratuïtament l’arxiu en MP3 i escoltar-lo quan a nosaltres ens vagi bé! També és clar ens podem subscriure a la web a través d’aquesta adreça (per exemple mitjançant el Google Reader, líder indiscutible del moment per molt que salvin “in extremis” el vell Bloglines). Si ho fem, opció que recomano del tot, cada vegada que es publiqui un nou programa rebrem directament l’actualització al Google Reader i no ens caldrà anar comprovant periòdicament l’adreça.

Jo de moment ja els tinc tots emmagatzemats a l’ordinador, a falta de passar-los al telèfon per escoltar-los en qualsevol moment i circumstància que s’hi avingui.

Vídeos de 3alacarta

Fa un temps TV3 va emetre una sèrie de programes d’esquetxos còmics, amb com a protagonistes 2 actors catalans: Clara Segura i Bruno Oro. La sèrie va aguantar poc temps en antena, imagino que no va agradar massa, i de fet pels comentaris que els usuaris n’han fet a la web es nota que no deixà a ningú indiferent. Fa uns dies, aprofitant que TV3 torna a passar la sèrie en antena, se’m va ocòrrer visitar l’arxiu de TV3, anomenat 3alacarta i revisar si podia baixar els vídeos al pc i agrupar-los tots en un DVD per a visionar-los quan hem convingués. La veritat és que el sistema que té instaurat la cadena no ho permet, només deixa veure’l en connexió. I és clar, inquiet que és un, vaig posar-me a buscar si hi havia alguna manera de baixar els vídeos.

Els resultats hem van demostrar que no era pas l’únic amb el mateix objectiu. La xarxa és plena de comentaris de gent que en té la necessitat, i de com han aconseguit saltar-se la traba. Bé, de fet i ben mirat segurament és UN que hi va dedicar una mica de temps i neurones i la resta s’ha dedicat a anar-ho copiant i utilitzant.

Tot hi això, encara el sistema era una mica massa feixuc, i sortosament un usuari de la web TotsRucs va tornar a posar en funcionament les neurones i va publicar una mini-aplicació que extreu directament l’adreça per baixar el vídeo que ens interessa.

El link és aquí i funciona!

Duros a quatre pessetes

Com que estic fregit de rebre spam i virus diversos als correus, avui ha fet vessar el got una super oferta de HotelBono.com, que m’ha arribat a través de una adreça si més no “curiosa”: jefedecompras.com.

En el mail oferien gratis un viatge a qualsevol lloc del món. He fet les meves comprovacions i efectivament, darrera aquesta super oferta hi ha Hotel Bono, que per internet ja es veu clarament quina mena de negoci és (ni una opinió favorable, enlloc). Sembla que fins ara utilitzaven tota mena de tretes per aconseguir treure 4 duros als incauts, mitjançant uns bonos d’hotels que acabaven sortint més cars que mai. Ara canvien el sistema i et fan creure que ets un dels afortunats guanyadors d’un concurs al que no t’has presentat, però oh sorpresa! ets l’elegit entre altres 25.000 aspirants!

Si a mi no m’ha tocat mai res, ni un reintegre, com m’ha de tocar un concurs al que no he participat? És de calaix!

Per si no us ha arribat la súper oferta, o no en sou un dels afortunats guanyadors, us copio el missatge senceret:

=========================================

Estimad@ usuari@,

Nuestro sistema aleatorio ha seleccionado su dirección de email de entre cerca de 25.000 usuarios para llevarse un fabuloso viaje para dos personas.

La participación es totalmente GRATUITA y además puedes elegir donde irte de viaje (Europa, Asia, África, América, Crucero o Caribe).

Por el hecho de haber sido seleccionado, por favor haga clic aquí:

Le deseamos mucha suerte y aprovechamos la oportunidad para agradecerle su confianza.

Comercio Digital S.A. le informa de que todos los datos recibidos a través de formularios electrónicos y/o mediante correo electrónico serán incluidos en ficheros de la entidad, y tratados con estricta confidencialidad de acuerdo con la Política de Privacidad y de Seguridad de la Empresa, así como con la Ley Orgánica 15/1999, de 13 de diciembre, de Protección de Datos de carácter personal. La finalidad de su creación, existencia y mantenimiento es el tratamiento de los datos de carácter personal con el fin de dar cumplimiento a los objetivos de la entidad. Para ejercitar los derechos de oposición, acceso, rectificación y cancelación en el ámbito reconocido por la Ley Orgánica 15/1999 de 13 de diciembre, y para cualquier aclaración, puede contactar con nosotros a través de la dirección de correo electrónico: info@jefedecompras.com – Información Legal

=========================================

Només faltaria que els posés l’enllaç! Encara algún despistat hi cauria de 4 grapes! Ni de conya els penso donar les meves dades personals, per a que després a sobre hem martiritzin amb cartetes, trucades de telèfon i missatges de text.

Si no és una estafa, ratlla la il·legalitat, perquè per començar jo no els he donat permís per enviar-me cap mena de correu.

La davallada de Catalunya Ràdio i les ràdios en català

Que lluny que queden Els matins de Catalunya Ràdio amb l’enyorat Antoni Bassas! Quina vergonya haver prescindit de programes com Els viatgers de la gran anaconda – de viatges i que ajudava a somniar-, el Sense fronteres – que aconseguia fer-nos sentir una mica més aprop de la resta de territoris de parla catalana- , El Suplement – un programa de cap de setmana seguit per moltíssima gent-, Postres de músic -crec recordar que començava a les 16h-, Versió Original -un programa d’humor amb moments infumables però també amb estones molt encertades, i que ajudaven a passar la tarda- o el No ho diguis a ningú -programa esportiu amb en Jordi Basté. Aconseguia que el seguís, a altes hores de la matinada, tot hi no agradar-me el futbol!!!-

Quina desil·lusió veure com el programa que portava amb tanta professionalitat Antoni Bassas hagi acabat en mans d’un element com en Manel Fuentes, que l’ha convertit en un carnaval sense sentit i que produeix mal a les orelles per a tot aquell qui té la paciència d’escoltar-lo cinc minuts seguits! Han aconseguit desballestar un projecte del qual Catalunya se’n podia sentir ben orgullosa. Ho han aconseguit en ben poc temps! Jo n’era un oient fidel, fidelíssim. Només a partir de la supressió del programa del Bassas vaig començar a escoltar altres emissores amb més regularitat, entre elles Ràdio Andorra o l’actual AD Ràdio. La situació es va anar fent cada vegada més insostenible, fins arribar el punt que va aconseguir fer vessar el got, la entrevista que el Fuentes va fer a l’Àngel Colom arrel de l’afer Millet. Aquell matí ignominiós vaig desprogramar l’emissora. Ja no m’oferia res d’interès, o almenys de prou interessant per a contar-me entre els seus oients. Després de presenciar aquell circ en directe, vaig perdre el poc respecte que hem quedava pel periodista (?) i per l’emissora.

I recentment m’assabento que també han decidit prescindir del programa L’internauta! Crec que només queda un programa que valgui la pena escoltar, i aquest és l’En guàrdia.

Tota la resta és perdre el temps.

I de les nostres emissores tampoc anem tant sobrats! La nacional, Ràdio Andorra ha perdut qualitat en la programació, tot hi que no ha estat mai cap referent a nivell radiofònic, però pels andorrans crec que és important no perdre-la de vista. I AD Ràdio -amb 2 locutors d’una qualitat indiscutible: en Xavi Mújal i en Gabriel Fernàndez- que darrerament ha perdut embranzida per la dràstica reducció de personal, ja que han substituït les hores treballades per hores de música enllaunada.

Sembla que les ràdios van a la baixa, una veritable llàstima. Per sort també es pot aplicar la màxima de  “El Rei és mort, visca el Rei!” . Sempre ens podem subscriure al podcast dels programes que ens agraden, i escoltar-los relaxadament quan ens vagi bé a nosaltres. Amb L’internauta ara és la única sol·lució…!

Podeu trobar més informació en aquest fòrum i també en aquest article d’en Víctor Alexandre

Historia de l’altre. Israel i Palestina, un conflicte, dos mirades

Vaig comprar aquest llibre, editat per la Editorial d’Intermón Oxfam en un Sant Jordi de no fa gaires anys. El vaig triar perquè tractava aparentment un tema tan complex com el conflicte entre palestins i israelians, un tema tant feixuc i amb unes posicions tan confrontades que hem venia de gust aprendre’n alguna cosa més. Fins ara la meva opinió sobre aquest conflicte era més aviat equilibrada, vull dir que considerava els israelians un poble amb líders agressius amb ganes de dominar la zona, utilitzant la força però sobretot les pressions polítiques i econòmiques, treient-se de la màniga uns drets històrics per ocupar i esclafar un poble, i per a mi els palestins eren un poble oprimit primer pels seus propis dirigents, després pels dirigents àrabs veïns i finalment per les forces d’ocupació que forçaven la seva gent a convertir-se en allò que segurament mai s’havien ni tan sols imaginat: homes i dones desesperats.

Aquest llibre no m’ha descobert gran cosa, si de cas ha reforçat la idea que tenia ja preformada. I és que allò no s’acabarà mai, mentre un sol palestí o un sol israelià quedi dempeus. Senzillament han comès tantes barbaritats, durant tant de temps, que s’ha de ser un sant per perdonar el que han d’oblidar si volen viure en pau. Ja poden anar fent fulls de ruta i iniciar converses… Allò és un avisper.

Però centrant-me en el llibre, relata les experiències dels israelians per una banda i la dels palestins per una altra. Experiències colpidores en molts casos, relata situacions totalment inverosímils i que fan bullir la sang a qualsevol. És interessant de llegir, tot i que no segueix un esquema linial. M’explico: El llibre es divideix en 3 parts històriques, on cada una de les faccions narra els fets tal hi com els va viure. Primer comença la visió israeliana, després la palestina. Però amb la particularitat tan mal trobada de fer que les pàgines senars narrin els fets israelians, i les parells les dels palestins, tot indissoluble. Suposo que hauran volgut equiparar el llibre amb la realitat. Això provoca confusió i una mala bava creixent, quan t’adones que vas perdent el punt on et trobaves de la lectura. Un llibre recomanable, però prepareu-vos per a portar la lectura com si estessiu llegint un article tècnic, amb referències amunt i avall, canviant de pàgines continuament i amb el cap ben clar, sinó us fareu un embolic ben aviat.