La davallada de Catalunya Ràdio i les ràdios en català

Que lluny que queden Els matins de Catalunya Ràdio amb l’enyorat Antoni Bassas! Quina vergonya haver prescindit de programes com Els viatgers de la gran anaconda – de viatges i que ajudava a somniar-, el Sense fronteres – que aconseguia fer-nos sentir una mica més aprop de la resta de territoris de parla catalana- , El Suplement – un programa de cap de setmana seguit per moltíssima gent-, Postres de músic -crec recordar que començava a les 16h-, Versió Original -un programa d’humor amb moments infumables però també amb estones molt encertades, i que ajudaven a passar la tarda- o el No ho diguis a ningú -programa esportiu amb en Jordi Basté. Aconseguia que el seguís, a altes hores de la matinada, tot hi no agradar-me el futbol!!!-

Quina desil·lusió veure com el programa que portava amb tanta professionalitat Antoni Bassas hagi acabat en mans d’un element com en Manel Fuentes, que l’ha convertit en un carnaval sense sentit i que produeix mal a les orelles per a tot aquell qui té la paciència d’escoltar-lo cinc minuts seguits! Han aconseguit desballestar un projecte del qual Catalunya se’n podia sentir ben orgullosa. Ho han aconseguit en ben poc temps! Jo n’era un oient fidel, fidelíssim. Només a partir de la supressió del programa del Bassas vaig començar a escoltar altres emissores amb més regularitat, entre elles Ràdio Andorra o l’actual AD Ràdio. La situació es va anar fent cada vegada més insostenible, fins arribar el punt que va aconseguir fer vessar el got, la entrevista que el Fuentes va fer a l’Àngel Colom arrel de l’afer Millet. Aquell matí ignominiós vaig desprogramar l’emissora. Ja no m’oferia res d’interès, o almenys de prou interessant per a contar-me entre els seus oients. Després de presenciar aquell circ en directe, vaig perdre el poc respecte que hem quedava pel periodista (?) i per l’emissora.

I recentment m’assabento que també han decidit prescindir del programa L’internauta! Crec que només queda un programa que valgui la pena escoltar, i aquest és l’En guàrdia.

Tota la resta és perdre el temps.

I de les nostres emissores tampoc anem tant sobrats! La nacional, Ràdio Andorra ha perdut qualitat en la programació, tot hi que no ha estat mai cap referent a nivell radiofònic, però pels andorrans crec que és important no perdre-la de vista. I AD Ràdio -amb 2 locutors d’una qualitat indiscutible: en Xavi Mújal i en Gabriel Fernàndez- que darrerament ha perdut embranzida per la dràstica reducció de personal, ja que han substituït les hores treballades per hores de música enllaunada.

Sembla que les ràdios van a la baixa, una veritable llàstima. Per sort també es pot aplicar la màxima de  “El Rei és mort, visca el Rei!” . Sempre ens podem subscriure al podcast dels programes que ens agraden, i escoltar-los relaxadament quan ens vagi bé a nosaltres. Amb L’internauta ara és la única sol·lució…!

Podeu trobar més informació en aquest fòrum i també en aquest article d’en Víctor Alexandre

Historia de l’altre. Israel i Palestina, un conflicte, dos mirades

Vaig comprar aquest llibre, editat per la Editorial d’Intermón Oxfam en un Sant Jordi de no fa gaires anys. El vaig triar perquè tractava aparentment un tema tan complex com el conflicte entre palestins i israelians, un tema tant feixuc i amb unes posicions tan confrontades que hem venia de gust aprendre’n alguna cosa més. Fins ara la meva opinió sobre aquest conflicte era més aviat equilibrada, vull dir que considerava els israelians un poble amb líders agressius amb ganes de dominar la zona, utilitzant la força però sobretot les pressions polítiques i econòmiques, treient-se de la màniga uns drets històrics per ocupar i esclafar un poble, i per a mi els palestins eren un poble oprimit primer pels seus propis dirigents, després pels dirigents àrabs veïns i finalment per les forces d’ocupació que forçaven la seva gent a convertir-se en allò que segurament mai s’havien ni tan sols imaginat: homes i dones desesperats.

Aquest llibre no m’ha descobert gran cosa, si de cas ha reforçat la idea que tenia ja preformada. I és que allò no s’acabarà mai, mentre un sol palestí o un sol israelià quedi dempeus. Senzillament han comès tantes barbaritats, durant tant de temps, que s’ha de ser un sant per perdonar el que han d’oblidar si volen viure en pau. Ja poden anar fent fulls de ruta i iniciar converses… Allò és un avisper.

Però centrant-me en el llibre, relata les experiències dels israelians per una banda i la dels palestins per una altra. Experiències colpidores en molts casos, relata situacions totalment inverosímils i que fan bullir la sang a qualsevol. És interessant de llegir, tot i que no segueix un esquema linial. M’explico: El llibre es divideix en 3 parts històriques, on cada una de les faccions narra els fets tal hi com els va viure. Primer comença la visió israeliana, després la palestina. Però amb la particularitat tan mal trobada de fer que les pàgines senars narrin els fets israelians, i les parells les dels palestins, tot indissoluble. Suposo que hauran volgut equiparar el llibre amb la realitat. Això provoca confusió i una mala bava creixent, quan t’adones que vas perdent el punt on et trobaves de la lectura. Un llibre recomanable, però prepareu-vos per a portar la lectura com si estessiu llegint un article tècnic, amb referències amunt i avall, canviant de pàgines continuament i amb el cap ben clar, sinó us fareu un embolic ben aviat.

L’última lliçó (Randy Pausch), Ed. Rosa dels Vents

És un llibre dels que es poden anomenar d’autoajuda (horror!!!). És amè i fàcil de llegir, és impactant, és bonic. No es tracta de cap novel·la, més aviat tiraria cap a una mena d’autobiografia, però tampoc. És el resultat d’unes converses amb un periodista, arran d’una conferència de l’autor poc temps després de ser diagnosticat de càncer terminal. L’autor, eminent científic i catedràtic  als USA un cop coneix la seva condició terminal decideix fer una última conferència (la podeu veure aquí, al youtube, ja porta gairebé 12 milions de visualitzacions) que serveixi d’inspiració per als seus fills i de comiat pels seus amics i col·legues. I escriu, o millor dit fa escriure el llibre The Last Lecture, L’última lliçó, com una mena de manual per a valorar la vida i millorar la nostra eficiència -per a disposar de més temps per a viure intensament-.

A mi m’ha encantat. Hi ha capítols que senzillament són emocionants. El 19, sense anar més lluny, titulat Una història de cap d’any. Narra el naixement del seu fill Dylan. Qualsevol pare s’emocionarà en llegir-ho. I si ha viscut alguna experiència similar…

Títol: L’última Lliçó

Autor: Randy Pausch

Editorial: Rosa dels Vents

Puntuació personal: 850/1000

Hòmens de palla, dies de vent (Manuel Pérez Berenguer), Arola Editors

És un assaig teatral curiós. Feia temps que no llegia teatre, tot hi ser un génere que durant un temps hem va apassionar vertaderament. Aquest llibret de 120 pàgines es llegeix en un tres i no res, i el que m’ha agradat més és que de tant ben escrita i descrita me l’he imaginada perfectament i l’he recreat mentalment, amb l’accent valencià tant esplèndid dels personatges. La història en sí no m’ha entusiasmat, però. M’ha semblat tot plegat massa teatral, i és que jo prefereixo el teatre clàssic, on tot és teatral però aclaparadorament atractiu. Del fet d’haver-la imaginada tant bé sé que no m’hagués agradat si l’hagués anada a veure. La descripció de l’obra diu que és una reflexió sobre el destí, i també que és una obra densa, de diverses lectures, trufada de delicades claus ocultes. No en tinc cap dubte, però m’hauria d’haver agradat molt més per a dedicar-li una segona lectura. Amb tot, ja que l’obra és tant amena de llegir, el més pesat és el pròleg, que he trobat absolutament ferragós i innecessariament afalagador cap a l’autor.

Títol: Hòmens de palla, dies de vent (Una reflexió sobre el destí)

Autor: Manuel Pérez Berenguer

Editorial: Arola Editors

Puntuació personal: 320/1000

Eivissa

Aquest any ens hem decidit per passar les vacances a Eivissa. Ja portàvem 2 anys anant a Mallorca i volíem veure alguna altra cosa.

El sentiment general és que hauríem d’haver marxat a Menorca, almenys.

La illa en sí no té res a envejar a Mallorca: Platges paradisíaques, interior rural… Però està mancada fortament de qualitat. O almenys de qualitat assequible. Sabem que pots viure com un rei si disposes dels diners necessaris i de la predisposició a gastar-los, però i si no? A Eivissa es podia menjar probablement molt bé, es podia visitar indrets meravellosos i viure unes vacances de somni, però el preu a pagar era massa alt.

El que buscàvem sortosament ha cobert les nostres expectatives, però aquell “plus” és el que hi ha faltat.

L’allotjament elegit i la seva posició eren de cine, aixó sens dubte! Els matins a les platges, cada dia una cala diferent, explorant-les i gaudint-les tant com sabíem. La Vera disfrutant de la sorra i del mar (si l’haguéssiu vist!). Per primera vegada no patíem per les meduses (tot hi que el darrer dia pare i filla ens en vam endur un petit record). Les tardes de passejades, voltant per l’interior, visitant mercats anomenats Hippies… fent el turista.

La illa no està mancada d’encant ni singularitat, però li falta autenticitat i respecte. És massa evident la pressa dels comerciants en fer l’agost, és massa descarat l’augment de preus absolutament aberrant dels productes, és massa sorprenent que una de cada deu persones no parli ni entengui (!) el català, i és massa indignant que només una de cada vint et contesti en català (ja no parlem que hi inicii la conversa!). Estan venent i promocionant la illa com una macrodiscoteca, quan té moltes més possibilitats, sense que entrin en conflicte amb el major negoci actual.

Durant les vacances de tant en tant mirava d’entendre el perquè d’aquella obsessió per les macrodiscoteques. És evident que els funciona, ja que a nivell internacional Eivissa (qui ho havia de dir!) està molt ben situada en el mercat dels DJ’s i la música electrònica i chill out. L’entrada de diners ha de ser espatarrant… però si els dirigents de la illa es plantegen el futur, compten amb la possibilitat que un dia senzillament Eivissa sigui desbancada d’aquest mercat? Tenen plans alternatius (a més d’intentar que això no passi, és clar)?

A Andorra fa temps que es parla de promocionar altres motius d’interès per al turista, diversificar i no posar tots els ous al mateix cistell.

Desconec si les discoteques continuen atraient públic més enllà dels mesos d’estiu. Si és així, és una bona notícia per a la illa. Si es centren en els 3-4 mesos d’estiu que poden tenir de bon temps… què fan la resta de l’any? Viuen de les rendes obtingudes durant aquest període?

Segurament ja porten anys treballant-hi, més els val!

D’encant no li’n falta, però l’has d’anar a buscar. L’interior ofereix poques propostes d’oci, en canvi -i segurament gràcies a aixó- manté uns paisatges rurals especialment atractius. Si hi heu d’anar, ens va impressionar Santa Agnès, al nord de Sant Antoni (allà, tot són sants!). La posta de sol de Sant Antoni era senzillament espectacular. Diuen que és de les millors del món. Nosaltres n’hem vist unes quantes que no li envegen res, però sincerament són precioses, amb un sol que sembla que se’t tiri al damunt d’enorme que es veu. Eivissa, la ciutat, potser és la que menys ens ha agradat. Els mercats hippies força decebedors per a nosaltres, encara que a qualsevol adolescent li faran perdre el nord. En tot cas un bon lloc per a passar-hi una horeta mirant i remenant. Les cales són per a deixar-te amb la boca oberta, és clar que a l’agost la gentada és molt superior a la que et trobes en caletes similars a Mallorca i aixó li resta encant! Les platges nudistes absolutament inexistents, ni tan sols a les que ho són explícitament! Les velles glòries hippies són difícils de trobar però no impossibles, en canvi el que es troba de manera més abundosa són els joves que n’emulen la vestimenta i les maneres, potser també l’estil de vida, això ho desconec. L’afició per treure suc del turista sembla una malaltia contagiosa, tothom espera fer negoci d’una manera o altra amb l’extranger. La majoria d’indrets turístics més visitats (platges, cales, mercats…) disposen d’uns aparcaments absolutament descuidats en tot excepte en els recaptadors de l’impost revolucionari d’entre 3 i 5€ per a deixar-hi el vehicle. En general la illa dóna una impressió bruta i descuidada, pot ser per manca d’efectius o per excès d’usuaris poc curosos. És absolutament imprescindible disposar d’un transport, preferiblement cotxe, per a desplaçar-te per l’illa. Les esglésies (totes, si) són encantadores.

La conclusió a la que hem arribat és que és un bon lloc per descobrir durant 3-4 dies, i que no es mereix una segona visita.

Alguns links d’interès:

Where Ibiza. Publicació tipus TOP 100 de restaurants, botiguetes i allotjament.

Eivissa. Pàgina oficial de turisme d’Eivissa

Balearia. Naviera per arribar-hi, en ferry. Les tarifes són les més econòmiques, i ofereixen més qualitat que Transmediterrània. 8 horetes de res, però així t’emportes el cotxe i tot el que necessites!

Ajuntament de la ciutat d’Eivissa.

Ajuntament de Sant Antoni.

El consol (Anna Gavalda), Edicions 62

Un llibre en general força bò, tot hi que la novel·la ja ha deixat d’estar entre els meus centres d’interès fa molts anys. Jo el dividiria en 3 parts absolutament diferenciades: L’inici absolutament lamentable. El que hem va costar de passar de la pàgina 200! De fet, encara no entenc com no el vaig deixar de banda. L’autora en aquesta novel·la sembla que ha decidit experimentar, i fa anar al lector d’una banda a l’altra, narrant ara el passat, ara el present i de nou el passat, sense ajudar al pobre nàufrag ni tan sols avisant-lo de qui està parlant en cada moment. Té la feliç idea de tenir-nos completament perduts i aborrits fins al nus, que en altres textos podria molt ben ser la introducció. Aquí tot comença a prendre cos, entenem (finalment!) què estem llegint… i enganxa. Enganxa tant que és una delícia de llegir de la pàgina 200 i escaig fins jo diria gairebé la 400. Després, el final, és poc lluït. Languideix lentament, somerament, gairebé se’l podria haver estalviat. Ei, consti que no me n’arrepenteixo d’haver-la llegit, però trobo que podria haver començat una mica abans a construïr una història digerible per al lector.

Pel que he trobat per internet aquesta autora ha fet anteriorment novel·les que han apassionat els seus lectors, essent aquesta (darrera?) la que els ha descol·locat del tot. Aparentment té tot un club de fans incondicional, si més no a França.

La història narra principalment la vida d’un arquitecte de renom internacional, amb un matrimoni que s’apaga i una filla adolescent que l’adora però que li posa difícil. Comença bucejant entre el seu passat (curiós…) i el del seu amic Alexis i sa mare Anouk (o Manouk), una dona que marcarà tot el tempo de la història i al voltant de la qual gira i convergeix tota la història. Posteriorment es centra més en el present, tot hi que fins al final juga amb aquests flashbacks que tant li agraden a l’autora. El llibre agafa embranzida quan el protagonista arriba a una espècie d’antic castell, amb els seus terrenys, la seva granja, les seves quadres i tot plegat… habitat per una dona curiosa, barreja d’ell mateix i de la seva preciada Anouk, i tota la prole (d’infants però també d’animals) pròpia i extranya que hi conviuen. És un viatge introspectiu del personatge per a retrobar-se amb ell mateix i tancar pàgines del passat que han quedat obertes.

Títol: El Consol

Autora: Anna Gavalda

Editorial: Edicions 62

Puntuació personal: 595/1000

Coi de Hello Dolly!

Cada vegada que inicio una instal·lació d’un bloc amb WordPress i cada vegada que n’actualitzo la versió invariablement i inevitablement -per defecte, doncs- apareix com una mosca collonera la extensió “Hello Dolly”, juntament amb la -aquesta sí- imprescindible Akismet.

I cada vegada, abans de fer res més, desinstal·lo la extensió “simpàtica”.

Ep! Que el WordPress és una plataforma de blogs senzillament excel·lent, i a més gratuïta! Però tant els costaria eliminar aquesta ximpleria d’extensió de les instal·lacions per defecte? Aporta cap valor afegit?? Doncs això. Inaugurat el blog. Apa.

Fotografia amb barrufets… missió impossible?

Fa un temps ja que vam decidir canviar la càmera que utilitzàvem per fer les fotos familiars (una càmera compacta Canon Digital Ixus 800IS). No és que no ens funcionés bé, és més aviat que volíem fer un salt qualitatiu i obtenir fotografíes de gran qualitat, fins-hi tot impreses, d’aquelles instantànies irrepetibles que ens regalava ara sí i després també la nostra petita.

Amb això en ment, la decisió estava presa. Només faltava triar quina càmera ens acompanyaria a partir d’aleshores en totes les sortides familiars. Que havia de ser una réflex no ens va costar gens d’acceptar. Que els preus eren força elevats una mica més. Finalment ens vam decantar per una Nikon, la D90 amb un kit (si si, es veu que també les càmeres et vénen amb els kits complets!) que incorporava un objectiu 18-105mm. I a partir d’aleshores la nostra experiència fotogràfica (no la que ampliem, sinó la que vivim) ha explotat absolutament. Les fotografies obtingudes no tenen res a veure -i és absolutament mèrit de la càmera, ja que els coneixements són exactament els mateixos que abans-. La qualitat de les imatges capturades s’ha disparat.

És clar que era molt més senzill fer fotos de la Vera quan era més petita i no corria amunt i avall! Amb la quantitat de trastes que implica qualsevol sortida de casa, només ens faltava la motxil·leta amb la càmera i els accessoris més imprescindibles!

De moment ja hem patit la destrucció total de l’objectiu original – substituït gairebé immediatament per un altre d’igual, de tant contents que n’estem!- i ensurts varis. I sort que som dos i la Quel està sempre pendent de la petita!

Hi ha un article que descriu i pretèn donar sol·lució als problemes dels pares fotògrafs que complementen l’afició amb els fills. Dzoom. Si teniu un mínim interès pel tema, us recomano que hi aneu a fer un cop d’ull. Jo la trobo una web fantàstica!

I ja que aquest post parla de fotografies, també us recomano que feu un triatge de les millors i ho plasmeu tot en un àlbum. Jo utilitzo el software que cedeix Fotoprix, però tothom amb qui ho comento hem diu que utilitza el de la casa Hofmann. Fotoprix és més barat però té certs inconvenients, com per exemple que ara mateix no està disponible l’accés a la seva web i per tant no podem fer comandes! Amb la fotografia digital hem perdut aquella costum d’anar fent àlbums. Ara podem treballar-ho tot digitalment, i un cop maquetat aconseguir un àlbum físic per una quantitat raonable de diners -i una bona dosi de paciència-!

Vinyetes amb gràcia

Llegeixo a Bebés y Más com una ilustradora ha volgut plasmar el que suposo que és la seva experiència (i la de tants altres pares) respecte a la lactància materna nocturna. Aquí surt reflexat el que fan moltes famílies, que no és ni més ni menys que portar el bebé al llit dels pares. Nosaltres no en som partidaris, excepte alguna nit especialment complicada, mirem d’evitar de dormir tots plegats.

En aquesta web podrem gaudir d’aquesta relació de vinyetes gracioses i tendres a la vegada. És una mena de vídeo de menys de 1 minut de durada. Segur que en tots o gairebé tots els dibuixos us hi veureu reflexats… segur!  Qui ha dit que tenir un fill o alletar sigui una feina fàcil?

Llegar antes de hora, al magazine Digital de La Vanguardia

El diumenge 17 de gener d’enguany a la revista Magazine de La Vanguardia va sortir un article que parla dels naixements prematurs a Espanya, amb estadístiques generals i vivències particulars. Tant les fotos com el text trobo que són molt encertats, i fa una mica més per a que la societat en general, en un mitjà generalista com aquest prengui consciència del que és, i entengui que cada vegada se’n donen més casos arreu. Com sempre, porta records durs i s’enteranyinen els ulls, però hem sortit triomfants de l’experiència, el que fa que tot plegat hagi valgut, i valgui, molt la pena.

L’enllaç a l’article el trobareu AQUÍ. La foto és la que més m’ha agradat de totes les que ilustren l’article, tot hi que totes són força impactants.