Pompeia, de Robert Harris

Crec que ja fa prop d’un mes que no hem posava a llegir res… I per reemprendre la lectura m’he decidit per una novel·la històrica que d’alguna manera dóna resposta a uns dubtes que he tingut tota la vida sobre com és possible que una erupció volcànica com la del Vesuvi aconseguís conservar durant segles moltes de les persones, animals i objectes quotidians, per no parlar de les construccions, que van quedar increïblement ben conservades i moltes d’elles ens han arribat fins als nostres dies.

A través d’aquesta novel·la, que sembla que es cenyeix força al que devia ser la realitat de l’erupció, l’autor ens introdueix en la vida de províncies a l’antic imperi romà per mitjà d’un enginyer especialitzat en tenir cura de l’aqüeducte que duu l’aigua cap al sud de la península. Des d’aquesta perspectiva se’ns mostra la existència de l’esclavitud, dels ciutadans lliures, dels esclaus alliberats, en part també de l’exèrcit i sobretot la vida dels prohoms, de quin en refereix l’actitud, les menges, els vicis i la formació. I el que es descriu per tot arreu és la corrupció política i la manipulació dels fets per benefici propi. Sembla que res no ha canviat al llarg dels segles!

Ens descriu com unes setmanes abans de l’erupció ja es comencen a percebre alguns fets inquietants que ben poca gent identifica. I com a mesura que van passant els dies les situacions inexplicables es repeteixen i aconsegueixen captar l’atenció de cada vegada més gent, fins a l’erupció final, passant per la pluja incessant de pedra volcànica, les morts per inhalació de gasos letals i sobretot l’aturada del subminstrament d’aigua, fet extraordinari al voltant del qual es teixeix tota la trama.

És un llibre que enganxa però no té la força ni el caràcter, potser tampoc la durada necessària per a resultar prou impactant. La única força del llibre al meu entendre rau en la narració tant dels fets físics com de la descripció dels sentiments i les emocions de le spersones que es veuen sotmeses a aquesta força extraordinària de la natura.

Pandora al Congo, d’Albert Sánchez Piñol

I el tercer i de moment últim volum que penso llegir d’aquest autor ha estat Pandora al Congo. Aparentment el llibre que el va fer saltar a la fama però paradoxalment el que m’ha agradat menys dels 3. Relata la experiència d’uns exploradors anglesos de principis de segle XX que arriben al Congo per fer fortuna trobant or, i de com un escriptor novell en redacta la història inversemblant de les seves vivències. Amb aquesta trama argumental es relaten les dures condicions de vida dels esclaus africans obligats a treballar en una mina de diamants, i de com l’aristocràcia anglesa mira per sobre de l’espatlla a qualsevol que no pertanyi al seu món. A partir d’aquí i a mesura que la mina es va fent cada vegada més fonda comencen a aparèixer criatures humanoides amb intencions dubtoses… i la troca s’embolica de mala manera i sembla que ni tan sols l’autor sap com sortir-se’n.

En fi, un llibre lleugerament interessant però perfectament ignorable. Estaré pendent de les novetats de l’autor, però el de tres tristos tràngols el deixaré passar.

 

Cloud computing (arxius al núvol) o com renunciar a més de 2000 anys d’història

Fa un temps que hem sento bombardejat per la nova moda del “cloud computing”. Només faig que llegir articles de blogs, de diaris en paper o digitals i rebo un munt d’ofertes aparentment immillorables per a adquirir (fins hi tot de manera gratuïta) un més que considerable espai a la xarxa, en algun servidor pràcticament il·localitzable d’algún racó de món (encara que sigui del món més industrialitzat). I aquesta sensació a anat in crescendo en el que portem d’any. Sembla que alguns poders realment importants han decidit que una bona part de la població ha de posar tota la seva informació (música, documents de text, presentacions, pdf, fotografies privades, arxius bancaris, mails…) en ordinadors que no controlen als quals és relativament senzill d’accedir. Els punts a favor que acostumen a donar és la disponibilitat permanent dels arxius, la seguretat de la gestió dels mateixos i que serà molt més difícil que es perdin en cas d’accident per causes majors (incendis, inundacions, robatoris) i difícilment un hacker hi accedirà perquè estaran barrejats entre milers de milions d’altres arxius d’altres incauts que també hauran confiat en l’anomenat núvol.

Estem d’acord en que és molt pràctic disposar d’alguns arxius disponibles permanentment. Fins hi tot és cert que molts de nosaltres tenim una part molt important de la informació disponible gràcies a servidors de tercers que l’emmagatzemen i ens en garanteixen l’accés, ús i abús. Penso en gmail, picasa, facebook, twitter, evernote… Però després de les revelacions que han anat sortint a la llum pública gràcies a un treballador (ex treballador) d’una empresa subcontractada per la NSA, Edward Snowden, tot aquest interès desmesurat per tenir a l’abast dels dits els nostres arxius té més mala pinta que mai. Si els arxius són en CD’s, DVD’s, discs durs extraïbles o unitats USB són pràcticament inabastables pels serveis d’espionatge (sempre que no hi tinguin un interès directe. En aquest cas no hi hauria res a fer). En canvi, si són en servidors d’empreses -sobretot americanes- són a la pràctica fitxers públics. Tot el que estigui a la xarxa és susceptible de ser violat. El que està al nostre ordinador evidentment també, però ja hi ha d’haver un interès directíssim per a que algú ho vulgui venir a buscar.

Les meves dades més sensibles són l’àlbum fotogràfic familiar. No confio en posar-les a disposició de serveis cloud perquè no tinc la confiança necessària en com tractaran aquestes dades, ni si l’empresa sobreviurà al pas dels anys, ni tan sols tinc la confiança que hem mantinguin les condicions contractuals que avui hem conviden a signar. És com un servei de facturació al núvol. Pot ser molt útil durant un temps, però no et poden assegurar que d’aquí a 10 anys continuaran estant allà, posant a la teva disposició les factures generades durant aquest temps, les dades dels clients o les estadístiques d’ús. Un programa instal·lat en un ordinador si que t’ho pot assegurar. Pot evolucionar el programa, pot desaparèixer l’empresa, però mentre tinguis un ordinador amb un sistema operatiu compatible és vàlid. No tindràs disponibles les noves opcions, ni les millores, això si.

Potser es tracta que tota la tecnologia d’internet encara és massa jove i no hi ha directrius clares internacionals que garanteixin una manera de treballar en condicions. Actualment, i més amb el que estem aprenent de com s’abusa de l’espionatge i com es monitoritzen absolutament totes les trucades, tots els mails… absolutament tot!

Ja ho diuen que la millor seguretat és no escriure el secret enlloc, però com que l’equilibri consistiria en trobar un punt en que convergissin la seguretat de les nostres dades amb la utilització dels moderns sistemes que tenim actualment al nostre abast, ara mateix crec que la manera més barata d’aconseguir-ho és bolcar periòdicament la informació en un disc dur extraïble.

 

 

 

Política empresarial, qüestió de confiança o deixar-se portar pel corrent

La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol

I donant continuïtat a aquest autor que m’ha enganxat com pocs i que a més és català, he llegit La pell freda, que fa temps que tenia en “cartera” però fins ara no li havia dedicat el temps de llegir-lo. Bé, es tracta d’una novel·leta de ficció molt ben narrada i amb els capgirs necessaris per mantenir el lector ansiós i atent al desenvolupament de la trama. No estem parlant del nivell de Victus, però diria que ressegueix una mica el mateix esquema. Aquesta vegada ens situem en una illa remota on decideix recloure-s’hi un antic militant de l’IRA irlandès fent treballs d’oficial meteorològic per una naviliera anglesa, durant un any, absolutament sol. En arribar a l’illa hi troba l’ocupant del far, que sembla embogit o drogat, però que no respon a les preguntes del capità que l’inquireix per saber què se n’ha fet de l’antic oficial meteorològic. Finalment el protagonista es queda a l’illa i en arribar la foscor s’ha de defensar desesperadament de l’atac d’uns éssers aquàtics d’aparença humanoide que volen devorar-lo. Els atacs duren 3 dies fins que l’habitant del far arriba fins a la seva cabana no per ajudar-lo, sinó per quedar-se amb la meitat de la munició de què disposa. Això provoca la indignació del protagonista i aconsegueix arribar a un pacte amb el en Caffó per a compartir el far com a base de defensa i unir esforços. A partir d’aquí es va narrant com l’un i l’altre conviuen sobrevivint dia rera dia als atacs cada vegada més brutals i multitudinaris del seus enemics, que ells anomenen granotots i com posen totes les seves esperances a aguantar un any fins que el vaixell els passi a rescatar. Lectura molt interessant i amb un punt d’estudi sociològic.

Victus, d’Albert Sánchez Piñol

Una excel·lent  novel·la històrica! M’ha encantat llegir-la. Narra la caiguda de Barcelona el 1714, però en realitat comença a explicar-la molt abans, per boca d’un enginyer militar educat a França però d’origen català. Com a supervivent del setge, caiguda i posterior represàlia ocorreguda contra els vençuts, ens serveix de nexe d’unió entre tots aquests anys i d’una manera molt planera i eficaç l’utilitza per a endinsar-nos en les intimitats dels conflictes armats d’aquell temps. La primera de les grans batalles que narra molt per sobre és la batalla d’Almansa. Allà també hi tenen un paper destacat els Miquelets, que aniran prenent protagonisme a partir d’ara i fins al final del llibre.

És corprenedor aprendre encara que sigui per mitjà d’una novel·la històrica el paper de moltes personalitats de l’època, des dels noms més il·lustres de la història de Catalunya fins als més menyspreables partidaris de les tropes borbòniques, amb Felip V al capdavant. Tota una lliçó de com es pot explicar la història d’una manera entenedora i amb detalls humorístics que treuen ferro a les situacions més difícils. Apassionant.

Mel i metzines, de Maria Barbal

Aquest és un llibre que se m’ha fet molt llarg de llegir. I no és pas que sigui d’una extensió important, sinó perquè es podria dir que és un llibre on no hi passa res, o ben poca cosa. Relata la vida d’un fill cabaler del Pallars que deu nèixer a principis dels anys vint del segle passat i com es desenvolupa la seva vida sobretot d’infant, després de jove en diferents treballs sobretot a França i finalment quan s’hi queda exiliat després d’estar en un parell de camps de concentració a França passada la guerra civil espanyola i passa molt ràpid pel moment present, a la seva vellesa, on es troba vivint a París però desarrelat perquè enyora el seu Olp natal però sap que no li queda res, allà. És una novel·la costumista i utilitza el particular vocabulari i manera d’enraonar de la gent del Pallars, i en relata els fets i les experiències, el que per a mi el fa difícil de seguir. També influeix que narra fets aparentment intranscendents… com un film d’aquells que tenen una història però no aconsegueixen enganxar-te. No li he sabut trobar el què. No el compraria ni el rellegiria. No.

Les bruixes d’Arnes, de David Martí

Aquest llibre segueix la estela que en els darrers anys ha tingut tant d’èxit de tractar intrigues ambientades cap al segle XV o XVI.

 

Tracta de la vida de dues dones que són hereves d’uns poders extraordinaris que s’han anat teixint al llarg del temps, i resulta que són les encarregades de vetllar per conservar el “llibre de les essències”, un recopilatori de la vida i del saber de persones i cultures especialment arrelades a la natura i profundament coneixedores dels seus secrets. Se les acusa de bruixes i són l’objectiu d’implacables perseguidors que, amparant-se en la religió – la inquisició- són capaços de cometre els crims més inversemblants.

 

El llibre desbarra en força ocasions, i trobo que és extremadament planer en tota la seva concepció. La història no està malament, però no és un text amb massa força, i sembla que es van ventilant els temes com si hi hagués un guió preestablert de dividir la novel·la en X punts importants a tocar, i quan hi arriba l’autor se’n desfà de pressa i corrents, sense dedicar-hi el temps suficient per a preparar la trama com cal. Lectura planera i amb suficient carisma, però molt mancada d’una bona estructura i d’una narració de pes. No és imprescindible.

 

Díaz: No netegeu aquesta sang, de Daniele Vicari

 

Estem davant d’una pel·lícula que relata els fets ocorreguts durant les manifestacions en contra de la reunió del G8 que es va celebrar a Gènova, Italia, entre el 19 i el 22 de juliol de 2001. Van succeir uns episodis de violència inexcusable per part de la policia italiana contra els manifestants, en la seva major part absolutament pacífics. El film sembla dirigir tota la culpa dels incidents cap a la policia i cap a un grup majoritàriament anarquista extremadament violent anomenat Black Bloc, susceptible d’haver propiciat una reacció absolutament desproporcionada per part dels carabinieri. Segurament és la explicació més plausible, així com també s’apunta en aquest film-reportatge que els interessos polítics i personals dels alts càrrecs tant civils com policials van passar davant de qualsevol altra condició.

Absteniu-vos-en si sou sensibles o us altereu fàcilment. Fa feredat de veure, encara que sigui interpretat per actors, la contundent actuació de la policia contra joves indefensos i amb les mans clarament aixecades en senyal de rendició, les pallisses a que van sotmetre’ls, així com vexacions, insults i maltractaments variats. També indigna veure les explicacions inversemblants inventades a correcuita per a maquillar aquest atac salvatge i les proves incriminatòries fabricades per la mateixa policia per justificar l’injustificable.

Per internet corren algunes crítiques negatives que es basen en la qualitat del film en general, dels seus actors o de la seva interpretació. Jo crec que més aviat s’ha de veure com un documental que permetrà que aquests fets tan lamentables no es tornin a reproduir. Cal veure-la.

En flames (Els Jocs de la Fam 2), de Suzanne Collins

I com era d’esperar, no he pogut aguantar gaire a llegir la continuació del primer volum. Aquesta vegada no es fa tant emocionant perquè ja sabem per on poden anar les tornes. Ja ens hem situat, ja coneixem els personatges, i el pa que s’hi dóna. Evidentment això no vol pas dir que no valgui la pena llegir aquest segon llibre! No n’estic segur, però fa la impressió que l’autora no havia previst de fer-ne una trilogia. Aquesta segona lectura continua tenint els elements necessaris per a mantenir a qualsevol enganxat a la història. Hi ha drama, hi ha suspens, hi ha violència, amor i un polsim d’atracció sexual. Aquesta vegada, els protagonistes Katniss i en Peeta es mantenen sense voler-ho al punt de mira dels responsables del Capitoli i especialment del seu President. Durant la feina posterior a vèncer els Jocs, no tenen massa possibilitats d’oblidar les tràgiques escenes que han viscut i es veuen constantment empesos per les circumstàncies a vigilar cada passa que fan, sabent el perill que corren! El que van despertar sense saber-ho, resultarà ser allò que empenyerà la població esclava dels districtes a utilitzar-ho d’estendard contra la força opressora que els impedeix viure. Continua essent molt interessant la seva lectura, a més d’amena i molt ràpida i fàcil de seguir.

Els jocs de la fam

 

Els jocs de la fam. Si en fa de temps que en sento a parlar…! Finalment m’he decidit i he començat aquesta trilogia. Cal dir ja de bon principi que és iniciar la lectura i immediatament quedar-te enganxat al llibre fins al final.

La història narra les peripècies d’una noia, la Katniss Everdeen que es guanya la vida com pot al Districte 12, una de les 12 zones en que en un futur llunyà s’ha parcel·lat el que suposem que és Estats Units, després d’una guerra on ha guanyat el bàndol contrari, que té el centre de poder a la ciutat anomenada Capitoli. Aquests, molt més avançats que els habitants dels districtes, exerceixen un poder dictatorial i inquisidor sobre els vençuts, i els mantenen vius amb la única finalitat de treballar i produir per alimentar als vencedors.

Anualment, i per a recordar-los que han perdut la guerra i estan totalment sotmesos a la seva voluntat, se celebren els Jocs de la Fam, una espècie de reality show en escenaris canviants i isolats on un nen i una nena de cada un dels districtes (totalment impermeables entre ells) és elegit per sorteig universal a formar part dels elegits per participar-hi, amb la finalitat de matar-se mútuament fins que només en quedi un. Tot això essent permanentment gravat i retransmès a tot Panem, per a patiment i gaudi dels ciutadans de primera i els habitants dels districtes.

La Katniss és una caçadora molt bona, i domina a la perfecció l’ús de l’arc i les fletxes, però s’haurà d’afrontar amb altres nois que tenen les mateixes ganes que ella de sobreviure i guanyar-se els honors que hi van associats. L’un és extremadament forçut, l’altre és un artista del camuflatge, una altra llença els ganivets amb una precisió estremidora, un altre domina les llances i els sabres… La lectura és com he dit molt addictiva, realment senzilla i ràpida de llegir. És un bon llibre per a que el llegeixin els adolescents i fer-los partícips del plaer lector!