Cadira de passeig

Fa unes setmanes que estem indagant per a fer el canvi de cotxet per una cadireta de passeig més lleugera i pràctica, ara que ja no necessitem tants gadgets.

Una de les coses més sorprenents ha estat descobrir que hi ha gent que canvia els seus fills fins hi tot abans dels 4 mesos (!) a la cadireta de passeig. És evident que és molt més pràctic, però nosaltres fins fa poc no ens ho hem ni plantejat! Potser és que el model de Jané que vam triar en un principi ens ha anat molt bé i fins ara ens havia cobert perfectament totes les necessitats. De fet el problema més gros se’ns planteja de cara a les vacances, on viatjarem amb el cotxe plé fins dalt (tot hi que prescindir del llitet de viatge ja ens deixarà un bon espai lliure al maleter) i aquest any deixarem el Thule a casa, de manera que la necessitat de guanyar espai vital dins el vehicle resulta imprescindible. Si tenim en compte que el cotxet actual plegat es menja ell tot sol la meitat de la capacitat del maleter, només que puguem canviar-lo per una cadireta de passeig més lleugera i que ens ocupi menys espai probablement ni notarem la desaparició del Thule.

Així que sense pensar-hi massa hem fet visites llampec a les diferents botigues de puericultura i grans magatzems per a començar a esclarir el tema. Com no podia ser d’una altra manera, els models són força variats (encara que moltes marques amb bones crítiques a internet no les trobem aquí), però els que tenen més presència són els Chicco i els McLaren. D’aquests darrers per la quantitat que es belluguen pel país semblaria que els regalen amb els paquets de xiclets, però resulta que són els models més cars, sobrepassant de llarg els 200€ els models més polifacètics. És clar que també trobem en alguns supermercats les cadiretes a 25€, que certament amb aquest preu sembla que en qualsevol moment es poden plegar del tot amb la criatura a dins!

Suposo que acabarem triant un model de gama mitja, que pel que he anat veient rondarà els 120€, tant en una marca com en l’altra. El que no m’acaba de convèncer és que el respatller no es pot tirar del tot endarrere en gairebé cap dels models. La bona notícia és que el parasol, la bossa de la base i el plàstic de la pluja vénen inclosos en el preu.

Nova versió de l’Internet Explorer

Com que als usuaris de windows se’ls fa difícil prescindir del navegador Internet Explorer, ja que encara hi ha moltes webs que NOMÉS funcionen correctament amb ell (sobretot de l’administració), convé recordar que acaba de sortir la darrera versió, la 9.

 

L’enllaç directe és AQUÍ i la versió en català és a baix de tot de la pàgina.  Només hem d’elegir el sistema operatiu i la versió, normalment necessitarem la de 32 bits.

Els encants de Sant Antoni

Fa la tira d’anys que de passada o passejant pels voltants de la plaça de l’església parroquial de Sant Pere Màrtir vèiem com se celebraven els Encants de Sant Antoni, sense cridar-nos excessivament l’atenció. Aquests “encants” consisteixen en fer una subhasta benèfica popular de productes típics del país, cedits graciosament als organitzadors per a poder recaptar diners per a Càritas parroquial. Val a dir que és tot un encert i un dels actes més tradicionals de la Parròquia! Avui, amb la Vera ben equipada i amb la companyia d’una bona amiga i del seu fill hem decidit gaudir d’aquest acte. I ens ha agradat!

Sempre és curiós veure com es paga per un parell de coques, un bull i unes orelletes de porc entre 400 i 1000€! És clar que qui participa activament de la subhasta són persones adinerades, a més d’arrelades al país i a la parròquia. És el mateix que fer una donació, amb la diferència que fent-ho a través de la subhasta s’aconsegueix donar vida a l’acte tradicional. I no, no té res a veure amb fer-se veure per la resta de parroquians. Aquí no hi he pas detectat ni un bri d’ostentació. De fet calia estar molt atent per a veure qui eren els licitadors a cada moment. Això entre altres hem fa sentir orgullós del nostre país i dels seus habitants.

Un cop atorgats tots els lots s’ha procedit a rifar entre 100 números comprats a 5€ el darrer de tots. Nosaltres participàvem amb un 3% del total de possibilitats, el que s’ha traduït en una lleugera decepció quan (com era del tot previsible) ha sortit guanyador un dels molts números que nosaltres NO teniem. Com que fet i fet la nostra petita col·laboració es destinava també a Càritas parroquial, podem dir que hem guanyat.

I per a celebrar-ho l’Esbart Santa Anna ens ha obsequiat amb un reguitzell de balls tradicionals. La Vera ha disfrutat moltíssim. Gairebé ni es movia. Abans que acabessin ens hem retirat, sabent que havia d’estar feta pols. I efectivament, abans d’arribar a casa s’ha adormit com un angelet.

Andorra TV n’ha fet una cobertura televisada.

L’internauta a Vilaweb

A principis de setembre sorgia el nou programa de L’internauta, aquesta vegada sota el paraigües de Vilaweb i de la mà com sempre de Vicent Partal. Des d’aleshores, des d’aquest primer programa no n’havia tornat a sentir parlar més, i pensava que encara no s’havien aconseguit resoldre alguns problemes tècnics que podrien haver sorgit. Avui però he decidit fer una cerca per resoldre el dubte, i resulta que des d’aleshores i de manera setmanal (tots els dimarts) publiquen un nou programa en format podcast! Això vol dir que podem baixar-ne gratuïtament l’arxiu en MP3 i escoltar-lo quan a nosaltres ens vagi bé! També és clar ens podem subscriure a la web a través d’aquesta adreça (per exemple mitjançant el Google Reader, líder indiscutible del moment per molt que salvin “in extremis” el vell Bloglines). Si ho fem, opció que recomano del tot, cada vegada que es publiqui un nou programa rebrem directament l’actualització al Google Reader i no ens caldrà anar comprovant periòdicament l’adreça.

Jo de moment ja els tinc tots emmagatzemats a l’ordinador, a falta de passar-los al telèfon per escoltar-los en qualsevol moment i circumstància que s’hi avingui.

Vídeos de 3alacarta

Fa un temps TV3 va emetre una sèrie de programes d’esquetxos còmics, amb com a protagonistes 2 actors catalans: Clara Segura i Bruno Oro. La sèrie va aguantar poc temps en antena, imagino que no va agradar massa, i de fet pels comentaris que els usuaris n’han fet a la web es nota que no deixà a ningú indiferent. Fa uns dies, aprofitant que TV3 torna a passar la sèrie en antena, se’m va ocòrrer visitar l’arxiu de TV3, anomenat 3alacarta i revisar si podia baixar els vídeos al pc i agrupar-los tots en un DVD per a visionar-los quan hem convingués. La veritat és que el sistema que té instaurat la cadena no ho permet, només deixa veure’l en connexió. I és clar, inquiet que és un, vaig posar-me a buscar si hi havia alguna manera de baixar els vídeos.

Els resultats hem van demostrar que no era pas l’únic amb el mateix objectiu. La xarxa és plena de comentaris de gent que en té la necessitat, i de com han aconseguit saltar-se la traba. Bé, de fet i ben mirat segurament és UN que hi va dedicar una mica de temps i neurones i la resta s’ha dedicat a anar-ho copiant i utilitzant.

Tot hi això, encara el sistema era una mica massa feixuc, i sortosament un usuari de la web TotsRucs va tornar a posar en funcionament les neurones i va publicar una mini-aplicació que extreu directament l’adreça per baixar el vídeo que ens interessa.

El link és aquí i funciona!

La davallada de Catalunya Ràdio i les ràdios en català

Que lluny que queden Els matins de Catalunya Ràdio amb l’enyorat Antoni Bassas! Quina vergonya haver prescindit de programes com Els viatgers de la gran anaconda – de viatges i que ajudava a somniar-, el Sense fronteres – que aconseguia fer-nos sentir una mica més aprop de la resta de territoris de parla catalana- , El Suplement – un programa de cap de setmana seguit per moltíssima gent-, Postres de músic -crec recordar que començava a les 16h-, Versió Original -un programa d’humor amb moments infumables però també amb estones molt encertades, i que ajudaven a passar la tarda- o el No ho diguis a ningú -programa esportiu amb en Jordi Basté. Aconseguia que el seguís, a altes hores de la matinada, tot hi no agradar-me el futbol!!!-

Quina desil·lusió veure com el programa que portava amb tanta professionalitat Antoni Bassas hagi acabat en mans d’un element com en Manel Fuentes, que l’ha convertit en un carnaval sense sentit i que produeix mal a les orelles per a tot aquell qui té la paciència d’escoltar-lo cinc minuts seguits! Han aconseguit desballestar un projecte del qual Catalunya se’n podia sentir ben orgullosa. Ho han aconseguit en ben poc temps! Jo n’era un oient fidel, fidelíssim. Només a partir de la supressió del programa del Bassas vaig començar a escoltar altres emissores amb més regularitat, entre elles Ràdio Andorra o l’actual AD Ràdio. La situació es va anar fent cada vegada més insostenible, fins arribar el punt que va aconseguir fer vessar el got, la entrevista que el Fuentes va fer a l’Àngel Colom arrel de l’afer Millet. Aquell matí ignominiós vaig desprogramar l’emissora. Ja no m’oferia res d’interès, o almenys de prou interessant per a contar-me entre els seus oients. Després de presenciar aquell circ en directe, vaig perdre el poc respecte que hem quedava pel periodista (?) i per l’emissora.

I recentment m’assabento que també han decidit prescindir del programa L’internauta! Crec que només queda un programa que valgui la pena escoltar, i aquest és l’En guàrdia.

Tota la resta és perdre el temps.

I de les nostres emissores tampoc anem tant sobrats! La nacional, Ràdio Andorra ha perdut qualitat en la programació, tot hi que no ha estat mai cap referent a nivell radiofònic, però pels andorrans crec que és important no perdre-la de vista. I AD Ràdio -amb 2 locutors d’una qualitat indiscutible: en Xavi Mújal i en Gabriel Fernàndez- que darrerament ha perdut embranzida per la dràstica reducció de personal, ja que han substituït les hores treballades per hores de música enllaunada.

Sembla que les ràdios van a la baixa, una veritable llàstima. Per sort també es pot aplicar la màxima de  “El Rei és mort, visca el Rei!” . Sempre ens podem subscriure al podcast dels programes que ens agraden, i escoltar-los relaxadament quan ens vagi bé a nosaltres. Amb L’internauta ara és la única sol·lució…!

Podeu trobar més informació en aquest fòrum i també en aquest article d’en Víctor Alexandre

Eivissa

Aquest any ens hem decidit per passar les vacances a Eivissa. Ja portàvem 2 anys anant a Mallorca i volíem veure alguna altra cosa.

El sentiment general és que hauríem d’haver marxat a Menorca, almenys.

La illa en sí no té res a envejar a Mallorca: Platges paradisíaques, interior rural… Però està mancada fortament de qualitat. O almenys de qualitat assequible. Sabem que pots viure com un rei si disposes dels diners necessaris i de la predisposició a gastar-los, però i si no? A Eivissa es podia menjar probablement molt bé, es podia visitar indrets meravellosos i viure unes vacances de somni, però el preu a pagar era massa alt.

El que buscàvem sortosament ha cobert les nostres expectatives, però aquell “plus” és el que hi ha faltat.

L’allotjament elegit i la seva posició eren de cine, aixó sens dubte! Els matins a les platges, cada dia una cala diferent, explorant-les i gaudint-les tant com sabíem. La Vera disfrutant de la sorra i del mar (si l’haguéssiu vist!). Per primera vegada no patíem per les meduses (tot hi que el darrer dia pare i filla ens en vam endur un petit record). Les tardes de passejades, voltant per l’interior, visitant mercats anomenats Hippies… fent el turista.

La illa no està mancada d’encant ni singularitat, però li falta autenticitat i respecte. És massa evident la pressa dels comerciants en fer l’agost, és massa descarat l’augment de preus absolutament aberrant dels productes, és massa sorprenent que una de cada deu persones no parli ni entengui (!) el català, i és massa indignant que només una de cada vint et contesti en català (ja no parlem que hi inicii la conversa!). Estan venent i promocionant la illa com una macrodiscoteca, quan té moltes més possibilitats, sense que entrin en conflicte amb el major negoci actual.

Durant les vacances de tant en tant mirava d’entendre el perquè d’aquella obsessió per les macrodiscoteques. És evident que els funciona, ja que a nivell internacional Eivissa (qui ho havia de dir!) està molt ben situada en el mercat dels DJ’s i la música electrònica i chill out. L’entrada de diners ha de ser espatarrant… però si els dirigents de la illa es plantegen el futur, compten amb la possibilitat que un dia senzillament Eivissa sigui desbancada d’aquest mercat? Tenen plans alternatius (a més d’intentar que això no passi, és clar)?

A Andorra fa temps que es parla de promocionar altres motius d’interès per al turista, diversificar i no posar tots els ous al mateix cistell.

Desconec si les discoteques continuen atraient públic més enllà dels mesos d’estiu. Si és així, és una bona notícia per a la illa. Si es centren en els 3-4 mesos d’estiu que poden tenir de bon temps… què fan la resta de l’any? Viuen de les rendes obtingudes durant aquest període?

Segurament ja porten anys treballant-hi, més els val!

D’encant no li’n falta, però l’has d’anar a buscar. L’interior ofereix poques propostes d’oci, en canvi -i segurament gràcies a aixó- manté uns paisatges rurals especialment atractius. Si hi heu d’anar, ens va impressionar Santa Agnès, al nord de Sant Antoni (allà, tot són sants!). La posta de sol de Sant Antoni era senzillament espectacular. Diuen que és de les millors del món. Nosaltres n’hem vist unes quantes que no li envegen res, però sincerament són precioses, amb un sol que sembla que se’t tiri al damunt d’enorme que es veu. Eivissa, la ciutat, potser és la que menys ens ha agradat. Els mercats hippies força decebedors per a nosaltres, encara que a qualsevol adolescent li faran perdre el nord. En tot cas un bon lloc per a passar-hi una horeta mirant i remenant. Les cales són per a deixar-te amb la boca oberta, és clar que a l’agost la gentada és molt superior a la que et trobes en caletes similars a Mallorca i aixó li resta encant! Les platges nudistes absolutament inexistents, ni tan sols a les que ho són explícitament! Les velles glòries hippies són difícils de trobar però no impossibles, en canvi el que es troba de manera més abundosa són els joves que n’emulen la vestimenta i les maneres, potser també l’estil de vida, això ho desconec. L’afició per treure suc del turista sembla una malaltia contagiosa, tothom espera fer negoci d’una manera o altra amb l’extranger. La majoria d’indrets turístics més visitats (platges, cales, mercats…) disposen d’uns aparcaments absolutament descuidats en tot excepte en els recaptadors de l’impost revolucionari d’entre 3 i 5€ per a deixar-hi el vehicle. En general la illa dóna una impressió bruta i descuidada, pot ser per manca d’efectius o per excès d’usuaris poc curosos. És absolutament imprescindible disposar d’un transport, preferiblement cotxe, per a desplaçar-te per l’illa. Les esglésies (totes, si) són encantadores.

La conclusió a la que hem arribat és que és un bon lloc per descobrir durant 3-4 dies, i que no es mereix una segona visita.

Alguns links d’interès:

Where Ibiza. Publicació tipus TOP 100 de restaurants, botiguetes i allotjament.

Eivissa. Pàgina oficial de turisme d’Eivissa

Balearia. Naviera per arribar-hi, en ferry. Les tarifes són les més econòmiques, i ofereixen més qualitat que Transmediterrània. 8 horetes de res, però així t’emportes el cotxe i tot el que necessites!

Ajuntament de la ciutat d’Eivissa.

Ajuntament de Sant Antoni.

Coi de Hello Dolly!

Cada vegada que inicio una instal·lació d’un bloc amb WordPress i cada vegada que n’actualitzo la versió invariablement i inevitablement -per defecte, doncs- apareix com una mosca collonera la extensió “Hello Dolly”, juntament amb la -aquesta sí- imprescindible Akismet.

I cada vegada, abans de fer res més, desinstal·lo la extensió “simpàtica”.

Ep! Que el WordPress és una plataforma de blogs senzillament excel·lent, i a més gratuïta! Però tant els costaria eliminar aquesta ximpleria d’extensió de les instal·lacions per defecte? Aporta cap valor afegit?? Doncs això. Inaugurat el blog. Apa.

Fotografia amb barrufets… missió impossible?

Fa un temps ja que vam decidir canviar la càmera que utilitzàvem per fer les fotos familiars (una càmera compacta Canon Digital Ixus 800IS). No és que no ens funcionés bé, és més aviat que volíem fer un salt qualitatiu i obtenir fotografíes de gran qualitat, fins-hi tot impreses, d’aquelles instantànies irrepetibles que ens regalava ara sí i després també la nostra petita.

Amb això en ment, la decisió estava presa. Només faltava triar quina càmera ens acompanyaria a partir d’aleshores en totes les sortides familiars. Que havia de ser una réflex no ens va costar gens d’acceptar. Que els preus eren força elevats una mica més. Finalment ens vam decantar per una Nikon, la D90 amb un kit (si si, es veu que també les càmeres et vénen amb els kits complets!) que incorporava un objectiu 18-105mm. I a partir d’aleshores la nostra experiència fotogràfica (no la que ampliem, sinó la que vivim) ha explotat absolutament. Les fotografies obtingudes no tenen res a veure -i és absolutament mèrit de la càmera, ja que els coneixements són exactament els mateixos que abans-. La qualitat de les imatges capturades s’ha disparat.

És clar que era molt més senzill fer fotos de la Vera quan era més petita i no corria amunt i avall! Amb la quantitat de trastes que implica qualsevol sortida de casa, només ens faltava la motxil·leta amb la càmera i els accessoris més imprescindibles!

De moment ja hem patit la destrucció total de l’objectiu original – substituït gairebé immediatament per un altre d’igual, de tant contents que n’estem!- i ensurts varis. I sort que som dos i la Quel està sempre pendent de la petita!

Hi ha un article que descriu i pretèn donar sol·lució als problemes dels pares fotògrafs que complementen l’afició amb els fills. Dzoom. Si teniu un mínim interès pel tema, us recomano que hi aneu a fer un cop d’ull. Jo la trobo una web fantàstica!

I ja que aquest post parla de fotografies, també us recomano que feu un triatge de les millors i ho plasmeu tot en un àlbum. Jo utilitzo el software que cedeix Fotoprix, però tothom amb qui ho comento hem diu que utilitza el de la casa Hofmann. Fotoprix és més barat però té certs inconvenients, com per exemple que ara mateix no està disponible l’accés a la seva web i per tant no podem fer comandes! Amb la fotografia digital hem perdut aquella costum d’anar fent àlbums. Ara podem treballar-ho tot digitalment, i un cop maquetat aconseguir un àlbum físic per una quantitat raonable de diners -i una bona dosi de paciència-!

Vinyetes amb gràcia

Llegeixo a Bebés y Más com una ilustradora ha volgut plasmar el que suposo que és la seva experiència (i la de tants altres pares) respecte a la lactància materna nocturna. Aquí surt reflexat el que fan moltes famílies, que no és ni més ni menys que portar el bebé al llit dels pares. Nosaltres no en som partidaris, excepte alguna nit especialment complicada, mirem d’evitar de dormir tots plegats.

En aquesta web podrem gaudir d’aquesta relació de vinyetes gracioses i tendres a la vegada. És una mena de vídeo de menys de 1 minut de durada. Segur que en tots o gairebé tots els dibuixos us hi veureu reflexats… segur!  Qui ha dit que tenir un fill o alletar sigui una feina fàcil?