En flames (Els Jocs de la Fam 2), de Suzanne Collins

I com era d’esperar, no he pogut aguantar gaire a llegir la continuació del primer volum. Aquesta vegada no es fa tant emocionant perquè ja sabem per on poden anar les tornes. Ja ens hem situat, ja coneixem els personatges, i el pa que s’hi dóna. Evidentment això no vol pas dir que no valgui la pena llegir aquest segon llibre! No n’estic segur, però fa la impressió que l’autora no havia previst de fer-ne una trilogia. Aquesta segona lectura continua tenint els elements necessaris per a mantenir a qualsevol enganxat a la història. Hi ha drama, hi ha suspens, hi ha violència, amor i un polsim d’atracció sexual. Aquesta vegada, els protagonistes Katniss i en Peeta es mantenen sense voler-ho al punt de mira dels responsables del Capitoli i especialment del seu President. Durant la feina posterior a vèncer els Jocs, no tenen massa possibilitats d’oblidar les tràgiques escenes que han viscut i es veuen constantment empesos per les circumstàncies a vigilar cada passa que fan, sabent el perill que corren! El que van despertar sense saber-ho, resultarà ser allò que empenyerà la població esclava dels districtes a utilitzar-ho d’estendard contra la força opressora que els impedeix viure. Continua essent molt interessant la seva lectura, a més d’amena i molt ràpida i fàcil de seguir.

Els jocs de la fam

 

Els jocs de la fam. Si en fa de temps que en sento a parlar…! Finalment m’he decidit i he començat aquesta trilogia. Cal dir ja de bon principi que és iniciar la lectura i immediatament quedar-te enganxat al llibre fins al final.

La història narra les peripècies d’una noia, la Katniss Everdeen que es guanya la vida com pot al Districte 12, una de les 12 zones en que en un futur llunyà s’ha parcel·lat el que suposem que és Estats Units, després d’una guerra on ha guanyat el bàndol contrari, que té el centre de poder a la ciutat anomenada Capitoli. Aquests, molt més avançats que els habitants dels districtes, exerceixen un poder dictatorial i inquisidor sobre els vençuts, i els mantenen vius amb la única finalitat de treballar i produir per alimentar als vencedors.

Anualment, i per a recordar-los que han perdut la guerra i estan totalment sotmesos a la seva voluntat, se celebren els Jocs de la Fam, una espècie de reality show en escenaris canviants i isolats on un nen i una nena de cada un dels districtes (totalment impermeables entre ells) és elegit per sorteig universal a formar part dels elegits per participar-hi, amb la finalitat de matar-se mútuament fins que només en quedi un. Tot això essent permanentment gravat i retransmès a tot Panem, per a patiment i gaudi dels ciutadans de primera i els habitants dels districtes.

La Katniss és una caçadora molt bona, i domina a la perfecció l’ús de l’arc i les fletxes, però s’haurà d’afrontar amb altres nois que tenen les mateixes ganes que ella de sobreviure i guanyar-se els honors que hi van associats. L’un és extremadament forçut, l’altre és un artista del camuflatge, una altra llença els ganivets amb una precisió estremidora, un altre domina les llances i els sabres… La lectura és com he dit molt addictiva, realment senzilla i ràpida de llegir. És un bon llibre per a que el llegeixin els adolescents i fer-los partícips del plaer lector!

S’ha acabat el bròquil, de Jaume Barberà

Aquest llibre-entrevista al Jaume Barberà (algú no el coneix?) ens permet dins les seves 92 pàgines saber com pensa i què pensa l’autor sobre diferents temes, però principalment de 4:  Periodisme (personalment la part més feixuga del llibre, són unes primeres 30 i algunes pàgines molt autocomplaents, molt pontificadores i de les quals en sobren 33, tret que et dediquis al periodisme). Després ja entra en temes més interessants, com l’economia (a l’estil molt seu, ple de dades, citacions, llibres…), la crisi i finalment la independència de Catalunya.

Gairebé deixo el llibre a la pàgina 33, després d’una bona estona llegint com n’és de bo com a periodista i com haurien de ser tots els altres. Sort que he tingut una mica més de paciència, perquè després el llibre millora  i molt, encara que no comparteixi pas tot el que s’hi diu.

No m’agrada l’estil en que s’ha redactat, ni tampoc la portada que s’ha escollit. És el seu estil, però. Com que diu coses interessants, crec que val la pena de llegir-lo.

Terrorista, de John Updike

Aquesta és una novel·la curteta, de 200 i poques pàgines, i es llegeix en un obrir i tancar d’ulls. Les úniques parts farragoses són les descripcions que fa d’algun dels personatges, arribant a un nivell de dispersió que aborreix (en un llibre de poques pàgines!). Una cosa és que l’autor es passi 5 pàgines descrivint alguna cosa rellevant per la narració, i una altra és que se les passi descrivint ximpleries que ni tan sols serveixen per a posar-te en situació.

 

De fet és un llibre on no hi passen massa coses, només tenim el món de l’Ahmed, un estudiant brillant dins el sistema d’educació americà però que des dels 11 anys viu totalment obsessionat per la religió musulmana i el món del seu professor, el Sr. Jack Levy que primer intenta que l’Ahmed no s’aparti dels estudis i després mirarà d’ajudar-lo, extralimitant les seves responsabilitats sobre el noi. L’esposa del professor és el que el manté en un estat de somnolència emocional permanent i per mitjà de la seva germana que treballa a Washington per un senador la responsabilitat del qual emana de  tot el sistema de seguretat intern, s’adona que el nivell d’alerta terrorista a New Prospect, la seva ciutat, va pujant paulatinament i que el seu marit li ha parlat darrerament d’un noi àrab amb conviccions molt marcades…

Entretingut de llegir.

La campaña afgana, de Steven Pressfield

 

Aquesta vegada es tracta d’una novel·la històrica que relata l’experiència d’un jove soldat macedoni que s’enrola a l’exèrcit d’Alexandre per anar a lluitar al front oriental, a Afganistan. Segueix els passos dels seus 2 germans grans, que ja fa temps que hi estan lluitant, amb Alexandre. Però quan s’hi troba immers descobreix que aquesta guerra no és la que s’esperava. Aquí no hi ha ni honor ni glòria, només tortura, assassinats i guerra bruta. Les tribus d’Afganistan, en guerra permanent entre elles històricament, s’han unit per fer front a l’invasor, i els senyors de la guerra que dominen el territori ataquen l’exèrcit grec en una guerra de guerrilles molt difícil de gestionar per un exèrcit com el d’Alexandre. S’hi descriuen amb tota mena de detalls els atacs, les tàctiques, les armes emprades… i s’hi relata amb una cruesa infinita les tortures, els assassinats i les lleis afganes, arrelades en un honor atàvic, que no impedeixen que un pare assassini una filla per donar una mica d’aigua als presoners moribunds, o que un germà assassini la seva germana per haver permès que un soldat grec li vegi la cara, però que al mateix temps permet que una promesa es trenqui en mil bocins al cap de segons d’haver-la verbalitzat i segellat. Narra la diferència de cultures i la dificultat d’un teatre d’operacions com l’afganès, amb una aridesa i un terreny inassumibles per qualsevol. La duresa de la guerra en aquestes circumstàncies i el dia a dia dels soldats, les seves penúries, les esperances i els lligams de sang que s’estableixen entre ells, sovint més forts que els que els uneixen a les pròpies famílies.

I podem extrapolar el que el llibre ens explica a situacions més properes, com la fallida invasió russa de la mateixa regió, o l’actual presència occidental, molt lluny d’una victòria clara. Igual que va passar amb Alexandre, fa tants i tants anys. Un llibre dur, que passa amb un obrir i tancar d’ulls. Val la pena.

Tropa de élite, de Luiz Eduardo Soares, Rodrigo Pimentel i André Batista

 

Aquesta és una novel·la diferent, i potser més impactant perquè encara tinc fresques a la memòria les imatge provinents de la pel·lícula que s’hi va inspirar, Tropa de élite (aquí la podeu veure, completa, al youtube). Narra la vida d’un policia integrant del BOPE (Batalhão de Operações Policiais Especiais), grup que s’encarrega de les operacions especials a realitzar a les faveles de Rio de Janeiro. Donades les circumstàncies que hi imperen, sempre segons el llibre, d’alta violència degut a una política de fa uns anys en que es va decidir no fer presoners en les operacions policials, i per tant els delinqüents saben que si els enxampen els mataran com conills. Conseqüentment,  davant d’aquesta possibilitat lluiten fins al final, convertint les faveles en inferns de violència i destrucció gratuïta dia rera dia.

I els integrants del BOPE, lluiten tant contra la delinqüència de les faveles com s’han d’enfrontar contra els integrants dels altres cossos policials, totalment imbuïts per la corrupció que ha arrelat profundament en tots i cada un dels seus integrants, i com han de lluitar també per prevaldre davant la classe política brasilera, on els favors i la corrupció estan a l’ordre del dia i plenament acceptada.

La novel·la descriu els alts nivells de qualificació a que arriben els seus integrants, donada la possibilitat de practicar cada dia en combats urbans altament tècnics i evidentment amb foc real i amb moltes possibilitats de ser ferits o morts. I en descriu el procés de selecció, l’entrenament previ a entrar en acció, la realitat de les accions policials, amb una violència i crueltat que són difícils d’acceptar però que donades les circumstàncies es poden arribar a entendre, sobretot des de la distància.

Un llibre que ha estat portat a la gran pantalla, al meu parer amb un gran èxit i que no és sobrer de llegir, i de visualitzar.

Seal Team Six: Memorias de un francotirador de las fuerzas especiales, de Howard E. Wasdin y Stephen Templin

Aquest és un llibre autobiogràfic d’un membre de les forces d’èlit de la marina dels Estats Units, el SEAL. La èlit de la èlit, ja que pel que sembla dins del SEAL hi ha encara un darrer esglaó per arribar a ser el millor dels millors, i aquest grup anteriorment ultra secret s’anomena Seal Team Six.

Comença narrant la seva infantesa, els maltractaments rebuts, la falta d’amor i afecte per part de la seva mare i el seu padrastre, els càstigs constants, i finalment el seu ingrés a la Marina, el seu perfeccionisme i el seu físic que l’ajuda a anar superant obstacles i especialitzant-se cada vegada més, l’entrenament rebut, i finalment narra les seves experiències dins la guerra de l’Irak i es passa una bona estona del llibre relatant amb tota mena de detalls l’operació fallida a Mogadishu, Somàlia, portada a la gran pantalla a Black Hawk down. Gran llibre, excel·lentment narrat i absolutament recomanable per a tot aquell que gaudeixi llegint biografies bèliques.

El senyor de les mosques, de William Golding

Igual que prefereixo veure pel·lícules noves que no visionar les que ja fa anys que estan filmades, amb les novel·les hem passa el mateix. No crec que sigui certa l’afirmació aquella que diu que tot temps passat era millor. El millor temps és el que ens toca viure, i imaginar-se temps passats amb melangia o temps a venir com a desitjables és una molt bona manera de passar la vida sense gaudir del temps que tenim, que pot ser millor o pitjor, però és la nostra realitat, i no cap altra.

I contravenint a aquesta preferència he rellegit El senyor de les mosques, que feia tants anys que ja ni recordava que ja l’havia llegit. És un llibre impactant. Similar una mica a la pel·lícula aquella de L’onada (Die welle, 2008) on un professor aconsegueix treure el millor i el pitjor dels seus alumnes, despertant instints animals que la societat d’avui en dia ha aconseguit silenciar.

Es tracta d’una novel·la que relata com tota una colla de nens d’edats diverses (entre els 4 i els 11 anys, crec recordar) acaba en una illa deserta del tròpic després de sobreviure a un accident d’avió. Aviat s’adonen que els cal organitzar-se i elegeixen un líder. Van sobrevivint a tranques i barranques fins que el líder natural del grup aconsegueix rebelar-ne la majoria dels nois, i es converteixen definitivament en salvatges quan comencen a caçar els seus companys, duent-los a un festival de sang i violència que aconsegueix atordir els seus sentits de justícia i moralitat.

Lectura extremadament ràpida per un llenguatge molt similar al que podrien tenir els nens implicats.

El mercader, de Coia Valls

Aquesta és una novel·la històrica ambientada al segle XIV, quan a Barcelona hi arriba un mercader (Jaume Miravall) amb la seva família, provinents de Reus. Hi arriba amb molta ambició i poques possibilitats, però poc a poc creix, no sense dificultats i arriba a convertir-se en un dels mercaders referents de l’època. És una lectura ràpida i amena, similar en molts aspectes amb L’església del Mar, ja que totes dues es situen a la mateixa època i a la ciutat de Barcelona. I a més la construcció de l’església embasta algunes parts importants de les històries. Narra les aventures empresarials, però també humanes i amoroses del protagonista i la seva família, amb tot un seguit d’embolics importants i que van duent la història per viaranys sovint sorprenents. L’autora també ens trasllada d’ambient, duent-nos a València, Tortosa… i fins Alexandria. Passant per atacs pirates a alta mar, malalties com la pesta i desgràcies com grans inundacions.

Molt recomanable la seva lectura.

Guerra Mundial Z, de Max Brooks

Aquesta és una novel·la un xic diferent del que estem acostumats a llegir d’aquesta temàtica. I resulta molt interessant! L’autor es posa en la pell d’un analista que ha realitzat un informe per a un organisme internacional explicant com ha anat la infecció produïda pels zombies, des del principi fins al final, si és que es pot dir que hi ha final!

Són tot un seguit d’entrevistes curtes a diferents personatges que han sobreviscut a l’infecció, des del metge xinès que va trobar-se amb el suposat primer zombie, contagiat per alguna bèstia que s’amagava sota les aigües pantanoses d’un poblet inundat que va mossegar uns dels habitants que pentinaven la zona cercant alguna cosa de valor, fins als soldats que veuen com les armes més avançades no serveixen per aturar una gran onada d’infectats que convergeixen cap a les seves posicions. Té una visió internacional, ja que simula entrevistes amb xinesos, japonesos, australians, americans de Chicago o NY, canadencs, científics a l’antàrtida… Europa no hi és massa representada, igual que l’Àfrica… Deu ser perquè l’autor té una visió molt americana del món!

Una novel·la “refrescant”, donant pinzellades que permeten imaginar-se múltiples situacions de pànic i de supervivència en molt diferents àmbits, des dels inicis primigenis de la infecció fins als que aconsegueixen sobreviure totalment isolats, d’altres que escapen en submarins nuclears, altres que sobreviuen en illes paradisíaques o en vaixells, amb les mancances corresponents… Interessant i inquietant a parts iguals.