Una columna de foc, d’en Ken Follet

Per estrenar el nou servei de préstec de llibres electrònics de que parlava a l’anterior entrada, vaig remenar entre tot el que hi havia disponible i el que vaig trobar més llaminer va ser el darrer “Hit” del Sr. Follet. És un senyor llibre, de prop de 1000 pàgines que vist en directe fa patxoca i impressió a parts iguals, però que com a ebook perd una mica de llustre, per allò de la intangibilitat de la matèria…

El fet és que com que ja havia llegit els altres llibres  de la saga Els pilars de la terra, doncs què carai, si els altres m’han agradat perquè no ho hauria de fer aquest també? I efectivament enganxa. L’autor ens demostra una vegada més que és un artista de la narrativa i aconsegueix anar teixint a poc a poc però de manera inexorable la trama que ens tindrà amb els ulls clavats a la pantalla durant els propers dies. Que siguin molts o pocs ja depèn de massa factors que tampoc cal mirar de destriar aquí.

La novel·la ens porta a la illa de Gran Bretanya, a la ciutat de Kingsbridge, cap al 1558. I bàsicament és una història d’amor, però que succeeix en aquell temps tant convuls on l’Església catòlica tenia la paella pel mànec i no li tremolava la mà en imposar el seu criteri sobre tot allò que no li plagués. Bé, dic l’Església però tothom aprofitava la seva parceleta de poder per imposar el seu criteri, començant per uns però continuant pels reis, els nobles, i tot aquell que tingués algú més desgraciat per sota seu per a marcar diferències. I si calia torturar, executar o coses pitjors, doncs apa. Així que el xoc de poder entre els catòlics i els protestants, amb inquisició pel mig, és la constant al llibre. I resulta curiós com relata el naixement dels serveis secrets anglesos, que malden per aconseguir esbrinar quina els hi tenen preparada… bàsicament els ultra catòlics, i entre ells en un lloc d’honor els borbons espanyols. I no he pogut evitar pensar (durant tot el llibre!) que no som res i que la història es repeteix, o que els mateixos sempre tendeixen a repetir allò que fins aleshores els ha funcionat. Uns imposen, i els altres o cedeixen o són exterminats. És més fàcil, si tens el poder de fer-ho, que no mirar d’arribar a una entesa. No sé si m’enteneu…

Al meu entendre, val la pena de llegir-lo. És entretingut, està ben escrit, narra una història bonica tot hi que plena d’entrebancs… Ideal. I si heu llegit els anterior, més.

Biblioteques digitals

Fa pocs dies va sortir la notícia als diaris (i 2) i a la televisió que a Andorra ja disposem de servei de préstec de llibres i revistes digitals.

Sembla que ja fa un temps que el sistema funciona a Catalunya, tot hi que jo me’n vaig assabentar la mateixa setmana que van anunciar la bona nova a l nostre país.

El sistema l’han batejat com eBiblio, un nom que si bé no és el més original del món, trobo que és ben pensat i diu exactament el que és, sense haver de recórrer a funambulismes innecessaris.

Lògicament el primer que vaig fer en assabentar-me’n va ser trobar el moment per donar-me d’alta al sistema, i és que cal, a més de tenir el carnet de qualsevol biblioteca del país, anar físicament a la biblioteca per a que et donin d’alta (sembla que es volen assegurar que els facilitis un correu electrònic, potser per tenir una manera fiable d’entrar en contacte amb tu, no ho sé). Al cap d’un parell d’hores vaig rebre un mail amb la informació per entrar al sistema (nom d’usuari i contrasenya). I ja està! A partir d’aleshores ja pots triar i remenar entre la de moment exigua quantitat de títols disponibles, entre llibres i revistes. Si en vols demanar en préstec però ja necessites instal·lar un programa d’Adobe (Adobe Digital Editions 4.5) que gestiona els drets digitals de les obres. Allà pots demanar prestats o retornar els volums.

La prova l’he fet amb Una columna de foc, d’en Ken Follet, i ha estat completament satisfactòria!

Llibre electrònic Kobo Aura (2 edition)

Fa uns temps (poc, un mes i mig) que vaig decidir renovar el llibre electrònic, el lector de llibres electrònics, vaja. L’antic l’he jubilat després d’un munt de bons serveis prestats. Vaig dubtar força entre comprar el rei dels e-readers (el kindle d’Amazon) o algun altre. Al Fnac del Pyrenées justament feia un temps que tenien e-readers de la marca Kobo, canadenca, que semblaven molt similars, però amb l’avantatge de no ser tant absurdament intrusius com els Kindle. Preus similars, característiques similars. Com que els llibres electrònics no van precisament baratets, no contemplava la possibilitat de comprar-ne a carretades a través d’Amazon, així que el que en alguns països pot ser un avantatge (accés directe a la gran biblioteca d’Alexandria actual), per mi no representava cap punt fort. Per contra, com que la privacitat resulta que si que hem preocupa, i Amazon no és precisament una empresa famosa per les seves bones pràctiques, la decisió es va decantar amb relativa facilitat cap al cantó canadenc. M’hagués agradat comprar la versió ultra mega fashion del kobo que és més gran, amb protecció per aigua, amb molta més llum i que apretant un botó et fa un massatge i et treu un cafè, però també era sensiblement més car, així que la versió bàsica (amb llum, que és una PASSADA) ja hem va semblar més que bé.

I és que el més xulo, és la llum LED que incorpora. També la velocitat a l’hora de passar pàgines o navegar per la bilblioteca interna (memòria interna, no té SD), el poc pes del llibre, la qualitat de la pantalla (que tampoc necessitem res de l’altre món… és per llegir), els leds que et permeten llegir de nit sense tenir cap llum obert i no molestar al personal, la duració de la bateria…

 

La llàstima, que el català no surt per enlloc. Tampoc en els altres, però (cabrons). Les especificacions es poden trobar aquí, però a més les copio per si canvien l’enllaç:

Pantalla: Pantalla táctil Carta E Ink HD de 6” de 1024 x 768 de resolución, 212 ppp
Peso: 180g
Tamaño: 159 x 113 x 8.5 mm
Almacenamiento: Memoria interna de 4 GB con capacidad para almacenar hasta 3000 eBooks
Iluminación frontal: ComfortLight integrada, totalmente ajustable con revestimiento microfino para ofrecer durabilidad y distribución uniforme de la iluminación
Personalización: TypeGenius: 11 fuentes diferentes y 40 tamaños entre los que elegir
Ajustes exclusivos de grosor y nitidez de fuentes
Formatos compatibles: 14 formatos de archivo soportado de forma nativa (EPUB, EPUB3, PDF, MOBI, JPEG, GIF, PNG, BMP, TIFF, TXT, HTML, RTF, CBZ, CBR)
Lee eBooks alquilados de una biblioteca pública
Conectividad: Wi-Fi 802.11 b/g/n y micro-USB
Duración de la batería: Dura semanas*
Idiomas: Inglés, francés, alemán, español, neerlandés, italiano, portugués brasileño, portugués , japonés y turco
Otros: Sin publicidad ni interrupciones

Agent au coeur d’Al-Qaïda, de Morten Storm

Farà prop d’un any que vaig acabar aquest llibre. Encara ara no n’estic segur si es tracta d’una novel·la o de realitat. En tot cas tot el llibre narra la vida del protagonista (en primera persona), de com passa de ser un bala perduda als carrers de Konsor (Dinamarca), un busca bregues de la pitjor espècie a convertir-se a l’Islam i a radicalitzar-se fins a l’extrem. Tant, que acaba entrant en contacte i s’integra dins el cercle de confiança dels líders d’Al-Qaeda. Té un punt de còmica la història perquè el protagonista és alt, gros i pelroig (o ben ros, ara no ho recordo) i li costa passar desapercebut pels carrers plens de musulmans… D’aquí, en un tomb encara més espectacular de la història passa a ser reclutat pels serveis secrets danesos, per posteriorment treballar per la CIA i l’MI5 (o 6…). Rebuscant informació per internet, sembla que la història deu ser verídica perquè la CNN li fa una entrevista… Com a rerefons, apart de les misèries de la joventut en general sense valors i sense objectius, hi trobem un retrat de la manera de treballar de l’extremisme islàmic en situacions tan mundanes com casar un líder amb una estrangera, aconseguir materials i productes bàsics per nosaltres però autèntics luxes pels terroristes que s’amaguen a les muntanyes més escarpades i inaccessibles o enviar-se missatges amb missatgers i utilitzant software d’encriptat. Igualment ens retrata la manera fosca, sense ètica ni valors dels serveis secrets i l’espionatge internacional. Entretingut. Molt entretingut. I inquietant també.

Resident Evil. La col·lecció completa

Fa una bona colla d’anys, per allà el 2003, va aparèixer el primer joc del que seria una reconeguda saga de videojocs de terror, Resident Evil. Darrerament està en hores baixes, però es resisteix a desaparèixer definitivament. La meva predilecció no anava per aquests viaranys ho sigui que només recordo alguna escena del joc, segurament d’alguna demo de les que abans abundaven. Els jocs de terror no han estat mai Sant de la meva devoció, i tot hi que n’he comprat alguns, mai he aconseguit que m’enganxessin. Potser el que passava és que hem feien por…

No passa el mateix en canvi amb els llibres de desastres naturals o artificials, m’agraden tots! I és per aquesta raó que he decidit donar una oportunitat a la saga novelesca nascuda arran dels videojocs. Es tracta d’un grapat de llibres, 7 concretament, que narren les diferents peripècies d’uns membres del STARS, que es una mena de grup d’intervenció ràpida i especialitzada d’alguna mena de policia d’elit d’Amèrica, primer topant per sorpresa amb el resultat de les investigacions d’una megacorporació farmacèutica, Umbrella. I en els següents llibres, tot hi l’ensurt inicial i les dificultats per sobreviure al caos, la mort i la destrucció més absurdes, són ells, els supervivents (i mai millor dit… SUPER en majúscules!) els qui voluntàriament i moguts per un sentit del deure absolutament admirable s’endinsen una vegada i una altra en els horrors més terribles, les criatures més mortíferes i les creacions més abominables que la ment humana hagi pogut concebre i crear.

Literàriament parlant els llibres són absolutament infumables, no té cap mena de sentit que perdeu el temps llegint-los a menys que com jo, sentiu una mena de nostàlgia i curiositat per veure com s’ha plasmat un dels mites dels videojocs juvenils del vostre temps. Són entretinguts, molt. Però no cal gratar que no hi trobareu res més. Només satisfer aquest… desig de tancar un cercle.

L’ocell de la revolta (Els Jocs de la Fam 3), de Suzanne Collins

I finalment l’últim llibre, el que tanca la trilogia i que narra el desenllaç final, on s’enfronten ja en guerra oberta les forces del Capitoli i els districtes, i on com en les altres novel·les la protagonista, la Katniss tindrà un paper més que destacat, destacadíssim. Després del rescat in extremis per part dels rebels, el conflicte es globalitza i tothom lluita per la supervivència. I la Katniss s’enfrontarà no només als seus temors, també al seu destí i el destí que li han preparat, sense ella saber-ho, des de l’exterior.

Crec que aquesta és la novel·la més trepidant de les tres, la que pràcticament a cada pàgina hi passa alguna cosa, la que ens manté enganxats al llibre fins al final. Segurament aquestes lectures s’enquadrarien dins de l’anomenada novel·la juvenil, ja que hi ha tots els ingredients per a que així sigui, però es deixa llegir i passa molt bé també pels adults. La llàstima és que com acostuma a passar amb aquestes històries és que l’autor (autora en aquest cas) sembla que s’envali ella sola i el final arriba com una gerra d’aigua freda, gairebé sense esperar-lo. A les darreres pàgines tot s’accelera com mai i et deixa la impressió que es podria haver allargat unes quantes pàgines més, o haver descrit unes històries més ben deixades.

Pompeia, de Robert Harris

Crec que ja fa prop d’un mes que no hem posava a llegir res… I per reemprendre la lectura m’he decidit per una novel·la històrica que d’alguna manera dóna resposta a uns dubtes que he tingut tota la vida sobre com és possible que una erupció volcànica com la del Vesuvi aconseguís conservar durant segles moltes de les persones, animals i objectes quotidians, per no parlar de les construccions, que van quedar increïblement ben conservades i moltes d’elles ens han arribat fins als nostres dies.

A través d’aquesta novel·la, que sembla que es cenyeix força al que devia ser la realitat de l’erupció, l’autor ens introdueix en la vida de províncies a l’antic imperi romà per mitjà d’un enginyer especialitzat en tenir cura de l’aqüeducte que duu l’aigua cap al sud de la península. Des d’aquesta perspectiva se’ns mostra la existència de l’esclavitud, dels ciutadans lliures, dels esclaus alliberats, en part també de l’exèrcit i sobretot la vida dels prohoms, de quin en refereix l’actitud, les menges, els vicis i la formació. I el que es descriu per tot arreu és la corrupció política i la manipulació dels fets per benefici propi. Sembla que res no ha canviat al llarg dels segles!

Ens descriu com unes setmanes abans de l’erupció ja es comencen a percebre alguns fets inquietants que ben poca gent identifica. I com a mesura que van passant els dies les situacions inexplicables es repeteixen i aconsegueixen captar l’atenció de cada vegada més gent, fins a l’erupció final, passant per la pluja incessant de pedra volcànica, les morts per inhalació de gasos letals i sobretot l’aturada del subminstrament d’aigua, fet extraordinari al voltant del qual es teixeix tota la trama.

És un llibre que enganxa però no té la força ni el caràcter, potser tampoc la durada necessària per a resultar prou impactant. La única força del llibre al meu entendre rau en la narració tant dels fets físics com de la descripció dels sentiments i les emocions de le spersones que es veuen sotmeses a aquesta força extraordinària de la natura.

Pandora al Congo, d’Albert Sánchez Piñol

I el tercer i de moment últim volum que penso llegir d’aquest autor ha estat Pandora al Congo. Aparentment el llibre que el va fer saltar a la fama però paradoxalment el que m’ha agradat menys dels 3. Relata la experiència d’uns exploradors anglesos de principis de segle XX que arriben al Congo per fer fortuna trobant or, i de com un escriptor novell en redacta la història inversemblant de les seves vivències. Amb aquesta trama argumental es relaten les dures condicions de vida dels esclaus africans obligats a treballar en una mina de diamants, i de com l’aristocràcia anglesa mira per sobre de l’espatlla a qualsevol que no pertanyi al seu món. A partir d’aquí i a mesura que la mina es va fent cada vegada més fonda comencen a aparèixer criatures humanoides amb intencions dubtoses… i la troca s’embolica de mala manera i sembla que ni tan sols l’autor sap com sortir-se’n.

En fi, un llibre lleugerament interessant però perfectament ignorable. Estaré pendent de les novetats de l’autor, però el de tres tristos tràngols el deixaré passar.

 

La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol

I donant continuïtat a aquest autor que m’ha enganxat com pocs i que a més és català, he llegit La pell freda, que fa temps que tenia en “cartera” però fins ara no li havia dedicat el temps de llegir-lo. Bé, es tracta d’una novel·leta de ficció molt ben narrada i amb els capgirs necessaris per mantenir el lector ansiós i atent al desenvolupament de la trama. No estem parlant del nivell de Victus, però diria que ressegueix una mica el mateix esquema. Aquesta vegada ens situem en una illa remota on decideix recloure-s’hi un antic militant de l’IRA irlandès fent treballs d’oficial meteorològic per una naviliera anglesa, durant un any, absolutament sol. En arribar a l’illa hi troba l’ocupant del far, que sembla embogit o drogat, però que no respon a les preguntes del capità que l’inquireix per saber què se n’ha fet de l’antic oficial meteorològic. Finalment el protagonista es queda a l’illa i en arribar la foscor s’ha de defensar desesperadament de l’atac d’uns éssers aquàtics d’aparença humanoide que volen devorar-lo. Els atacs duren 3 dies fins que l’habitant del far arriba fins a la seva cabana no per ajudar-lo, sinó per quedar-se amb la meitat de la munició de què disposa. Això provoca la indignació del protagonista i aconsegueix arribar a un pacte amb el en Caffó per a compartir el far com a base de defensa i unir esforços. A partir d’aquí es va narrant com l’un i l’altre conviuen sobrevivint dia rera dia als atacs cada vegada més brutals i multitudinaris del seus enemics, que ells anomenen granotots i com posen totes les seves esperances a aguantar un any fins que el vaixell els passi a rescatar. Lectura molt interessant i amb un punt d’estudi sociològic.

Victus, d’Albert Sánchez Piñol

Una excel·lent  novel·la històrica! M’ha encantat llegir-la. Narra la caiguda de Barcelona el 1714, però en realitat comença a explicar-la molt abans, per boca d’un enginyer militar educat a França però d’origen català. Com a supervivent del setge, caiguda i posterior represàlia ocorreguda contra els vençuts, ens serveix de nexe d’unió entre tots aquests anys i d’una manera molt planera i eficaç l’utilitza per a endinsar-nos en les intimitats dels conflictes armats d’aquell temps. La primera de les grans batalles que narra molt per sobre és la batalla d’Almansa. Allà també hi tenen un paper destacat els Miquelets, que aniran prenent protagonisme a partir d’ara i fins al final del llibre.

És corprenedor aprendre encara que sigui per mitjà d’una novel·la històrica el paper de moltes personalitats de l’època, des dels noms més il·lustres de la història de Catalunya fins als més menyspreables partidaris de les tropes borbòniques, amb Felip V al capdavant. Tota una lliçó de com es pot explicar la història d’una manera entenedora i amb detalls humorístics que treuen ferro a les situacions més difícils. Apassionant.