Tropa de élite, de Luiz Eduardo Soares, Rodrigo Pimentel i André Batista

 

Aquesta és una novel·la diferent, i potser més impactant perquè encara tinc fresques a la memòria les imatge provinents de la pel·lícula que s’hi va inspirar, Tropa de élite (aquí la podeu veure, completa, al youtube). Narra la vida d’un policia integrant del BOPE (Batalhão de Operações Policiais Especiais), grup que s’encarrega de les operacions especials a realitzar a les faveles de Rio de Janeiro. Donades les circumstàncies que hi imperen, sempre segons el llibre, d’alta violència degut a una política de fa uns anys en que es va decidir no fer presoners en les operacions policials, i per tant els delinqüents saben que si els enxampen els mataran com conills. Conseqüentment,  davant d’aquesta possibilitat lluiten fins al final, convertint les faveles en inferns de violència i destrucció gratuïta dia rera dia.

I els integrants del BOPE, lluiten tant contra la delinqüència de les faveles com s’han d’enfrontar contra els integrants dels altres cossos policials, totalment imbuïts per la corrupció que ha arrelat profundament en tots i cada un dels seus integrants, i com han de lluitar també per prevaldre davant la classe política brasilera, on els favors i la corrupció estan a l’ordre del dia i plenament acceptada.

La novel·la descriu els alts nivells de qualificació a que arriben els seus integrants, donada la possibilitat de practicar cada dia en combats urbans altament tècnics i evidentment amb foc real i amb moltes possibilitats de ser ferits o morts. I en descriu el procés de selecció, l’entrenament previ a entrar en acció, la realitat de les accions policials, amb una violència i crueltat que són difícils d’acceptar però que donades les circumstàncies es poden arribar a entendre, sobretot des de la distància.

Un llibre que ha estat portat a la gran pantalla, al meu parer amb un gran èxit i que no és sobrer de llegir, i de visualitzar.

Seal Team Six: Memorias de un francotirador de las fuerzas especiales, de Howard E. Wasdin y Stephen Templin

Aquest és un llibre autobiogràfic d’un membre de les forces d’èlit de la marina dels Estats Units, el SEAL. La èlit de la èlit, ja que pel que sembla dins del SEAL hi ha encara un darrer esglaó per arribar a ser el millor dels millors, i aquest grup anteriorment ultra secret s’anomena Seal Team Six.

Comença narrant la seva infantesa, els maltractaments rebuts, la falta d’amor i afecte per part de la seva mare i el seu padrastre, els càstigs constants, i finalment el seu ingrés a la Marina, el seu perfeccionisme i el seu físic que l’ajuda a anar superant obstacles i especialitzant-se cada vegada més, l’entrenament rebut, i finalment narra les seves experiències dins la guerra de l’Irak i es passa una bona estona del llibre relatant amb tota mena de detalls l’operació fallida a Mogadishu, Somàlia, portada a la gran pantalla a Black Hawk down. Gran llibre, excel·lentment narrat i absolutament recomanable per a tot aquell que gaudeixi llegint biografies bèliques.

El senyor de les mosques, de William Golding

Igual que prefereixo veure pel·lícules noves que no visionar les que ja fa anys que estan filmades, amb les novel·les hem passa el mateix. No crec que sigui certa l’afirmació aquella que diu que tot temps passat era millor. El millor temps és el que ens toca viure, i imaginar-se temps passats amb melangia o temps a venir com a desitjables és una molt bona manera de passar la vida sense gaudir del temps que tenim, que pot ser millor o pitjor, però és la nostra realitat, i no cap altra.

I contravenint a aquesta preferència he rellegit El senyor de les mosques, que feia tants anys que ja ni recordava que ja l’havia llegit. És un llibre impactant. Similar una mica a la pel·lícula aquella de L’onada (Die welle, 2008) on un professor aconsegueix treure el millor i el pitjor dels seus alumnes, despertant instints animals que la societat d’avui en dia ha aconseguit silenciar.

Es tracta d’una novel·la que relata com tota una colla de nens d’edats diverses (entre els 4 i els 11 anys, crec recordar) acaba en una illa deserta del tròpic després de sobreviure a un accident d’avió. Aviat s’adonen que els cal organitzar-se i elegeixen un líder. Van sobrevivint a tranques i barranques fins que el líder natural del grup aconsegueix rebelar-ne la majoria dels nois, i es converteixen definitivament en salvatges quan comencen a caçar els seus companys, duent-los a un festival de sang i violència que aconsegueix atordir els seus sentits de justícia i moralitat.

Lectura extremadament ràpida per un llenguatge molt similar al que podrien tenir els nens implicats.

El mercader, de Coia Valls

Aquesta és una novel·la històrica ambientada al segle XIV, quan a Barcelona hi arriba un mercader (Jaume Miravall) amb la seva família, provinents de Reus. Hi arriba amb molta ambició i poques possibilitats, però poc a poc creix, no sense dificultats i arriba a convertir-se en un dels mercaders referents de l’època. És una lectura ràpida i amena, similar en molts aspectes amb L’església del Mar, ja que totes dues es situen a la mateixa època i a la ciutat de Barcelona. I a més la construcció de l’església embasta algunes parts importants de les històries. Narra les aventures empresarials, però també humanes i amoroses del protagonista i la seva família, amb tot un seguit d’embolics importants i que van duent la història per viaranys sovint sorprenents. L’autora també ens trasllada d’ambient, duent-nos a València, Tortosa… i fins Alexandria. Passant per atacs pirates a alta mar, malalties com la pesta i desgràcies com grans inundacions.

Molt recomanable la seva lectura.

Android i ROMs no oficials

Porto uns dies capficat amb el canvi de ROM del Samsung Galaxy Note N7000. Primer va ser canviar el kernel per un de més actual (impressionant com arriben a fer feina aquesta gent que s’hi dedica), després rootejar-lo, i ara finalment hem vaig decidir a canviar la ROM stock que portava per una altra de personalitzada. Vaig triar posar-hi una ROM que es diu Slim Bean, tot hi que sabia que corria el risc de perdre algunes coses que potser trobaria a faltar. Per no parlar del fet de tornar a configurar tots els comptes (linkedin, gmail, poket, evernote… i un llarg etcètera).

La ROM en si està molt ben feta, molt ben cuidada en els detalls, és francament molt ràpida i ve preparada per a que cadascú hi posi el que li interessi més, sense aplicacions inútils que tots ens trobem instal·lades al mòbil sense desitjar-les. Estèticament és increïble, també.

Però ai las! No està preparada per a ser la ROM del Note. I és que el N7000 no és un telèfon normal, i Samsung s’hi va esmerar molt en el software específic per al Note. Hi haurà gent que no li farà res un telèfon com el Note amb les mateixes funcionalitats que un S2, però a mi si.

Així que avui he procedit a instal·lar de nou una ROM stock, amb les seves mancances però també amb la seguretat que hem dóna saber que TOT funcionarà a la perfecció, inclòs la ràdio FM i el S-pen, i la cobertura de wifi que en la slim havia perdut força.

Conclusió: Cal tenir clar que és vol quan es canvia de ROM, perquè a més de poder quedar-nos sense telèfon ens podem estalviar moltes hores de feina inútil..

Per cert, que per a flashejar la ROM stock he utilitzat per primera vegada el programa Odin, i cap queixa. Tot ha anat a la perfecció.

 

 

 

Guerra Mundial Z, de Max Brooks

Aquesta és una novel·la un xic diferent del que estem acostumats a llegir d’aquesta temàtica. I resulta molt interessant! L’autor es posa en la pell d’un analista que ha realitzat un informe per a un organisme internacional explicant com ha anat la infecció produïda pels zombies, des del principi fins al final, si és que es pot dir que hi ha final!

Són tot un seguit d’entrevistes curtes a diferents personatges que han sobreviscut a l’infecció, des del metge xinès que va trobar-se amb el suposat primer zombie, contagiat per alguna bèstia que s’amagava sota les aigües pantanoses d’un poblet inundat que va mossegar uns dels habitants que pentinaven la zona cercant alguna cosa de valor, fins als soldats que veuen com les armes més avançades no serveixen per aturar una gran onada d’infectats que convergeixen cap a les seves posicions. Té una visió internacional, ja que simula entrevistes amb xinesos, japonesos, australians, americans de Chicago o NY, canadencs, científics a l’antàrtida… Europa no hi és massa representada, igual que l’Àfrica… Deu ser perquè l’autor té una visió molt americana del món!

Una novel·la “refrescant”, donant pinzellades que permeten imaginar-se múltiples situacions de pànic i de supervivència en molt diferents àmbits, des dels inicis primigenis de la infecció fins als que aconsegueixen sobreviure totalment isolats, d’altres que escapen en submarins nuclears, altres que sobreviuen en illes paradisíaques o en vaixells, amb les mancances corresponents… Interessant i inquietant a parts iguals.

Nueva York: Hora Z, de Craig DiLouie

I n’ha caigut un altre de zombies, aquesta vegada ambientat a Manhattan, NY. La història ens situa amb una companyia de soldats d’infanteria de l’exèrcit dels USA que són replegats de les seves actuals destinacions per a convergir al bell mig de la ciutat de Nova York. Allà passaran de l’eufòria per haver deixat endarrere un infern a les muntanyes afganeses al terror de veure’s rodejats per centenars de milers de ciutadans americans infectats per una estranya malaltia que els converteix en gossos rabiosos, amb unes ànsies de propagar el virus absolutament imparables.

Aquesta vegada el lector no ha de patir massa per la manca de munició ni per la capacitat mortífera de les armes que sostenen els protagonistes, en canvi la sensació de terror i ofec que ens estalviem per una banda ens arriba quan els soldats reben ordres que tendeixen a portar-los a tots a una mort segura, com per exemple travessar uns quants carrers enmig de tots els infectats per a mirar de salvar uns científics que asseguren disposar d’una vacuna per salvar el món…

El límit exacte dels nostres cossos, de Iolanda Batallé

Ja hi he tornat a caure. En la meva dèria per llegir cosetes intrascendents he escollit de nou un recull de contes o històries, no n’estic segur, en format breu. Brevíssim, de vegades.

La portada deixa molt clar que un antic llibre de l’autora deu haver tingut un èxit important… No l’he llegit. Potser després.

Aquestes històries al meu entendre són molt desiguals. N’hi ha que són molt tendres i aconsegueixen fer-te parar i reflexionar un moment sobre el que acabes de llegir, i d’altres que no es mereixen ni mig segon d’atenció suplementària. Estic d’acord amb la major part de l’anàlisi que en fan en aquest altre blog, sobretot en el conte més bonic (el nen que menjava tomàquets) i en la part més dura i atroç, la que parla de la Mbali, una noia congolesa salvada per una blanca amb ganes de fer alguna cosa.

Si per mi fos, segurament en rescataria tres o quatre contes / històries. La resta no valen la pena, o no n’he sabut copsar el sentit.

Entretingut, impressiona com una història t’atrapa tant i la següent et deixa fred com un calamar. És possible que s’hagi escrit a quatre mans, o en moments diferents de la vida de l’autora? Absolutament arítmica!

No hi ha terceres persones, d’Empar Moliner

Aquest és un llibre molt curt, d’històries curtes i de lectura ràpida i senzilla.

No recordo si ja abans havia llegit alguna cosa de l’Empar. Imagino que com tothom tinc la seva imatge mediàtica al cap, però la seva vessant d’escriptora no la tenia massa apamada. Aquest llibre, aquest recull d’històries curtes, imagino que el que pretén és sotraguejar la ment del lector amb petites llambregades a la vida de persones normals, o pretesament normals, però el que en mi ha aconseguit és deixar-me una sensació de malestar. Són històries desgraciades. Tenen un estil que fa que passin molt bé, però sempre els finals són llastimosos. Potser és la seva manera de ser, o potser és la seva manera d’escriure. Imagino que llegiré alguna altra cosa seva per a comprovar si aquesta sensació que m’ha deixat es repeteix o només passa en aquest llibre. A la tele i la ràdio ja sembla una persona amb tendència a la negativitat, no sé si és real o fictícia… Jo no el tornaré a llegir, però m’està anant bé de llegir coses curtes per a desfer-me del ferragós equipatge que hem va deixar la pentalogia de Cançó de gel i de foc…!

Rescate. Diario de una invasion zombie

I vet aquí la tercera i última part de Diario de una invasion zombie! Com els 2 relats que l’han precedit, és una lectura ràpida, amena i que enganxa! Si bé és cert que al final de la segona part la història es va començar a enrarir amb l’aparició d’una misteriosa organització ultrapoderosa, i que aquesta tercera novel·la segueix en la mateixa línia, es pot perdonar perquè la narració de situacions al límit de la supervivència i l’ús d’armes i equipaments convencionals fan oblidar la relliscada pseudofantasiosa (si, en una novel·la de zombies encara hi ha espai per a ser més fantasiós, encara) en que cau l’autor. I també és cert que el final, com una gran part de les històries, es desenvolupa a una velocitat supersònica i amb prou feines tens temps de pair el que està passant. Tant li costava a l’autor de seguir escrivint durant una cinquantena de pàgines més per a fer la transició cap al final amb lentitud i bona lletra? Fa tot l’efecte que tenia pressa per entregar el llibre! En fi, una bona trilogia… per als amants del gènere!