Nueva York: Hora Z, de Craig DiLouie

I n’ha caigut un altre de zombies, aquesta vegada ambientat a Manhattan, NY. La història ens situa amb una companyia de soldats d’infanteria de l’exèrcit dels USA que són replegats de les seves actuals destinacions per a convergir al bell mig de la ciutat de Nova York. Allà passaran de l’eufòria per haver deixat endarrere un infern a les muntanyes afganeses al terror de veure’s rodejats per centenars de milers de ciutadans americans infectats per una estranya malaltia que els converteix en gossos rabiosos, amb unes ànsies de propagar el virus absolutament imparables.

Aquesta vegada el lector no ha de patir massa per la manca de munició ni per la capacitat mortífera de les armes que sostenen els protagonistes, en canvi la sensació de terror i ofec que ens estalviem per una banda ens arriba quan els soldats reben ordres que tendeixen a portar-los a tots a una mort segura, com per exemple travessar uns quants carrers enmig de tots els infectats per a mirar de salvar uns científics que asseguren disposar d’una vacuna per salvar el món…

El límit exacte dels nostres cossos, de Iolanda Batallé

Ja hi he tornat a caure. En la meva dèria per llegir cosetes intrascendents he escollit de nou un recull de contes o històries, no n’estic segur, en format breu. Brevíssim, de vegades.

La portada deixa molt clar que un antic llibre de l’autora deu haver tingut un èxit important… No l’he llegit. Potser després.

Aquestes històries al meu entendre són molt desiguals. N’hi ha que són molt tendres i aconsegueixen fer-te parar i reflexionar un moment sobre el que acabes de llegir, i d’altres que no es mereixen ni mig segon d’atenció suplementària. Estic d’acord amb la major part de l’anàlisi que en fan en aquest altre blog, sobretot en el conte més bonic (el nen que menjava tomàquets) i en la part més dura i atroç, la que parla de la Mbali, una noia congolesa salvada per una blanca amb ganes de fer alguna cosa.

Si per mi fos, segurament en rescataria tres o quatre contes / històries. La resta no valen la pena, o no n’he sabut copsar el sentit.

Entretingut, impressiona com una història t’atrapa tant i la següent et deixa fred com un calamar. És possible que s’hagi escrit a quatre mans, o en moments diferents de la vida de l’autora? Absolutament arítmica!

No hi ha terceres persones, d’Empar Moliner

Aquest és un llibre molt curt, d’històries curtes i de lectura ràpida i senzilla.

No recordo si ja abans havia llegit alguna cosa de l’Empar. Imagino que com tothom tinc la seva imatge mediàtica al cap, però la seva vessant d’escriptora no la tenia massa apamada. Aquest llibre, aquest recull d’històries curtes, imagino que el que pretén és sotraguejar la ment del lector amb petites llambregades a la vida de persones normals, o pretesament normals, però el que en mi ha aconseguit és deixar-me una sensació de malestar. Són històries desgraciades. Tenen un estil que fa que passin molt bé, però sempre els finals són llastimosos. Potser és la seva manera de ser, o potser és la seva manera d’escriure. Imagino que llegiré alguna altra cosa seva per a comprovar si aquesta sensació que m’ha deixat es repeteix o només passa en aquest llibre. A la tele i la ràdio ja sembla una persona amb tendència a la negativitat, no sé si és real o fictícia… Jo no el tornaré a llegir, però m’està anant bé de llegir coses curtes per a desfer-me del ferragós equipatge que hem va deixar la pentalogia de Cançó de gel i de foc…!

Rescate. Diario de una invasion zombie

I vet aquí la tercera i última part de Diario de una invasion zombie! Com els 2 relats que l’han precedit, és una lectura ràpida, amena i que enganxa! Si bé és cert que al final de la segona part la història es va començar a enrarir amb l’aparició d’una misteriosa organització ultrapoderosa, i que aquesta tercera novel·la segueix en la mateixa línia, es pot perdonar perquè la narració de situacions al límit de la supervivència i l’ús d’armes i equipaments convencionals fan oblidar la relliscada pseudofantasiosa (si, en una novel·la de zombies encara hi ha espai per a ser més fantasiós, encara) en que cau l’autor. I també és cert que el final, com una gran part de les històries, es desenvolupa a una velocitat supersònica i amb prou feines tens temps de pair el que està passant. Tant li costava a l’autor de seguir escrivint durant una cinquantena de pàgines més per a fer la transició cap al final amb lentitud i bona lletra? Fa tot l’efecte que tenia pressa per entregar el llibre! En fi, una bona trilogia… per als amants del gènere!

Exilio. Diario de una invasión zombie

Aquesta és la segona part de la trilogia “Diario de una invasion zombie”. El primer llibre el comentava en aquesta entrada. Aquest segon volum al meu entendre val molt la pena, igual que el primer. Es llegeix en una esgarrapada i no és gens difícil de seguir, sobretot perquè l’autor segueix utilitzant la tècnica que és un supervivent qui narra les seves peripècies en un diari personal. Imagino que l’autor no hi posa massa manies perquè… si se suposa que un paio que ha de buscar-se la vida a cada minut té temps d’escriure ni que siguin quatre ratlles diàries… és que el lector (nosaltres) ens ho empassem tot, o gairebé!

Aquesta vegada la història continua des d’on es va quedar, al refugi militar subterrani anomenat afectuosament com “Hotel 23”, un cop vençuts els pinxos que els volien prendre la seva base per la força. El protagonista, que és qui té una graduació militar més alta de tots els supervivents s’encarrega d’organitzar i fer rutllar les instal·lacions i el personal civil i militar que hi viu, a més d’establir contacte amb un comandament militar americà establert en portaavions i submarins a alta mar. Com a pilot que és, participa en les missions de rescat i de tot tipus que se li encarreguen des de l’alt comandament, i en una d’aquestes l’helicòpter pateix una avaria enmig de territori infectat. La resta de la novel·la ens narra com aconsegueix sobreviure amb grans dificultats, i com és ajudat per una misteriosa organització que gaudeix d’una tecnologia i uns recursos que semblen il·limitats.

Com a novel·la de zombies està molt bé, però que es comencin a embolicar amb misterioses organitzacions que poden fer aparentment qualsevol cosa ja hem fa pujar la mosca al nas. En qualsevol cas, es llegeix molt bé i et deixa amb ganes de saber què passa després…

Root Samsung Galaxy Note (N7000) amb Android Jelly Bean

Fa un temps que tinc un Note (N7000) i fins ara nomes l’anava actualitzant amb els updates oficials de Samsung, via Samsung Kies. Com que Andorra no és un país que tinguin massa en compte, per aquests menesters havia canviat el CSC (que es el codi que indica el país del telefon) pel LBT, que és el codi identificatiu d’Alemanya, el país que a Europa rep les actualitzacions mes aviat. Entre aquesta i la espanyola o francesa poden passar perfectament més de 3 i 4 mesos, és per això que aquest pas va ser el primer que vaig fer.

Fins ara content i feliç amb la versió 4.1.2 d’Android (del sabor JB o Jelly Bean, la darrera actualització disponible fins ara… per Samsung). Pe`ro aquesta darrera setmana Samsung ha anunciat que la propera actualització (la 4.1.3) serà la darrera per al meu Note, així que avui he decidit començar a trastejar sense manies. Ja ho vaig fer així per al seu antecesor un HTC Diamond, i com que hem va donar bons resultats continuo amb aquesta línia de treball.

El primer i més important és mirar d’evitar carregar-me un aparell que ronda els 600€, i sabent que Samsung amb els seus darrers telèfons havia utilitzat un xip amb un error greu de funcionament, que el podia deixar totalment inservible, el primer pas és instal·lar un Kernel segur, en el meu cas ha estat un que anomenen PhilZ (el nom de guerra del seu creador?) i es pot trobar tota la informació aquí, òbviament i com no podia ser d’altra manera, del fòrum d’experts Forum XDA-Developers.

Aquest kernel té l’avantatge que a més d’instal·lar un kernel segur, ens aporta entre altres coses l’accés root al dispositiu. Aquesta també és una funció que m’interessava aplicar, per a poder desinstal·lar algunes aplicacions natives que no utilitzo i no vull que estiguin al meu telèfon. També podré, amb software específic, limitar l’accés de les aplicacions a internet, o a qualsevol altra funció del telèfon que vulgui. Control total. I també responsabilitat total!

Tinc instal·lat el Titanium Backup, que no desplega tot el seu potencial fins que disposes d’accés root, i ara queda pendent d’instal·lar alguna aplicació que hem permeti gestionar tot el nou “poder” que he alliberat.

I és a partir d’aquí, amb el kernel ja assegurat, que mitjançant Odin o algun altre mètode podré començar a instal·lar ROMs més depurades que la rom stock de Samsung i que per exemple millorin l’ús de la bateria, que ara mateix la drena molt més ràpidament que l’anterior versió d’Android!

Desapareix Google Reader.. i ara què?

Portem uns dies esparverats amb la notícia bomba que ha deixat anar Google sense preavís… Google Reader tanca. Tancarà el dia 1 de juliol d’enguany. No és una bona notícia, diuen que això només afecta als heavy users, però no hi estic d’acord. La subscripció per RSS és una excel·lent manera de seguir els blocs que t’interessen i no perdre’n cap publicació. Que es poden acumular sense remei? Lectura en diagonal, o esborrat sense miraments i posar-se al dia sense recances. Que un blog inunda d’apunts… És necessari estar-hi subscrit? És qüestió d’organització! És molt pitjor seguir l’actualitat per twitter, que no permet una mínima organització ni lectura aprofundida de res. Si segueixes més de 100 persones amb un mínim d’activitat navegues sense rumb tot el dia.

Jo ja he trobat un digne substitut. Es diu Feedly i de moment és molt més visual que GReader. Encara estic en plena adaptació i encara no he aconseguit un ple domini del nou entorn, però crec que hem servirà i amb el temps segur que encara serà més eficient en la càrrega dels feeds i la lectura dels posts més interessants. una cosa que ja he trobat força útil són les recomanacions de blogs similars al que tu estas llegint en aquell moment.  Té aplicació per a tots els dispositius mòbils, es pot utilitzar via web i per al Chrome té una app especial. Es sincronitza automàticament amb Reader i promet millorar en el futur més immediat. He provat algunes altres alternatives i no m’han semblat gens convincents. Feedly, si.

Impactant vídeo econòmic

Moltes vegades ens arriben notícies que tracten sobre la economia que ens són difícils d’entendre en la seva totalitat. Aquí us enllaço un vídeo que mostra de manera molt clara com està distribuïda la riquesa entre la població dels Estats Units. Mostra el percentatge de gent pobra, 3 nivells de classe mitjana i els fabulosament rics. En compara de manera molt gràfica i visual segons com pensen que està distribuïda la riquesa 5000 habitants dels USA. Posteriorment ho compara amb com voldrien que estés distribuïda, i finalment mostra com està realment repartida. I va feredat de veure. Ja sabíem que els USA són un país enorme amb enormes diferències, però aquí ens ho mostren gràficament, de manera entenedora i sense mitges tintes. Interessant.

 

Dansa amb dracs. Cançó de gel i foc (5), de George R. R. Martin

Fa una setmaneta que l’he acabat, i m’ha deixat un mal regust de boca. Són moltes pàgines de lectura apassionada per a que desprès l’autor jugui amb tu i decideixi pelar els pocs protagonistes que quedaven. Ara mateix no espero amb fruició el sisè llibre. I d’aquí a que surti segurament estaré llegint alguna altra cosa. En aquesta novel·la apareixen en tota la seva esplendor els famosos dracs, i sembla que l’autor cada vegada s’embolica més amb la temàtica fantàstica.

Si ara mateix tingués la possibilitat de llegir-ne la continuació, no estic segur de voler-ho fer. És com una saga que ja està cremada.

 

Festí de corbs. Cançó de gel i foc (4), de George R. R. Martin

I ara sí, acabo d’arribar al famós apèndix d’aquesta sèrie de llibres, on descriu tots els personatges i de quina casa són i què fan. Una mena d’índex, però al final. Evidentment per als llibres electrònics és tant útil com un pet de mosca.

Aquest volum (ho explica immediatament abans de l’Apèndix) és només la primera part dels dos llibres que el composen. Per tant, allò que tant intrigat em tenia, que era perquè no es tornava a parlar d’alguns dels personatges principals, resulta que és una opció voluntària de l’autor. En el següent llibre teòricament es centrarà en els personatges que aquí han estat bandejats sense compassió.

Tot hi que la sèrie manté la intriga i les ganes de seguir llegint, penso que cada vegada s’embolica més i la història esdevé més complexa però a la vegada més increïble. Estem en temes de dracs obedients, esclaus soldat aliens al dolor i als sentiments, guerres que es ventilen en un temps rècord, personatges principals pràcticament immortals (fins que els tallen el cap), personatges principals que tornen de la mort… En fí, una mica massa fantasiós, potser. No?