El senyor de les mosques, de William Golding

Igual que prefereixo veure pel·lícules noves que no visionar les que ja fa anys que estan filmades, amb les novel·les hem passa el mateix. No crec que sigui certa l’afirmació aquella que diu que tot temps passat era millor. El millor temps és el que ens toca viure, i imaginar-se temps passats amb melangia o temps a venir com a desitjables és una molt bona manera de passar la vida sense gaudir del temps que tenim, que pot ser millor o pitjor, però és la nostra realitat, i no cap altra.

I contravenint a aquesta preferència he rellegit El senyor de les mosques, que feia tants anys que ja ni recordava que ja l’havia llegit. És un llibre impactant. Similar una mica a la pel·lícula aquella de L’onada (Die welle, 2008) on un professor aconsegueix treure el millor i el pitjor dels seus alumnes, despertant instints animals que la societat d’avui en dia ha aconseguit silenciar.

Es tracta d’una novel·la que relata com tota una colla de nens d’edats diverses (entre els 4 i els 11 anys, crec recordar) acaba en una illa deserta del tròpic després de sobreviure a un accident d’avió. Aviat s’adonen que els cal organitzar-se i elegeixen un líder. Van sobrevivint a tranques i barranques fins que el líder natural del grup aconsegueix rebelar-ne la majoria dels nois, i es converteixen definitivament en salvatges quan comencen a caçar els seus companys, duent-los a un festival de sang i violència que aconsegueix atordir els seus sentits de justícia i moralitat.

Lectura extremadament ràpida per un llenguatge molt similar al que podrien tenir els nens implicats.

El mercader, de Coia Valls

Aquesta és una novel·la històrica ambientada al segle XIV, quan a Barcelona hi arriba un mercader (Jaume Miravall) amb la seva família, provinents de Reus. Hi arriba amb molta ambició i poques possibilitats, però poc a poc creix, no sense dificultats i arriba a convertir-se en un dels mercaders referents de l’època. És una lectura ràpida i amena, similar en molts aspectes amb L’església del Mar, ja que totes dues es situen a la mateixa època i a la ciutat de Barcelona. I a més la construcció de l’església embasta algunes parts importants de les històries. Narra les aventures empresarials, però també humanes i amoroses del protagonista i la seva família, amb tot un seguit d’embolics importants i que van duent la història per viaranys sovint sorprenents. L’autora també ens trasllada d’ambient, duent-nos a València, Tortosa… i fins Alexandria. Passant per atacs pirates a alta mar, malalties com la pesta i desgràcies com grans inundacions.

Molt recomanable la seva lectura.

Android i ROMs no oficials

Porto uns dies capficat amb el canvi de ROM del Samsung Galaxy Note N7000. Primer va ser canviar el kernel per un de més actual (impressionant com arriben a fer feina aquesta gent que s’hi dedica), després rootejar-lo, i ara finalment hem vaig decidir a canviar la ROM stock que portava per una altra de personalitzada. Vaig triar posar-hi una ROM que es diu Slim Bean, tot hi que sabia que corria el risc de perdre algunes coses que potser trobaria a faltar. Per no parlar del fet de tornar a configurar tots els comptes (linkedin, gmail, poket, evernote… i un llarg etcètera).

La ROM en si està molt ben feta, molt ben cuidada en els detalls, és francament molt ràpida i ve preparada per a que cadascú hi posi el que li interessi més, sense aplicacions inútils que tots ens trobem instal·lades al mòbil sense desitjar-les. Estèticament és increïble, també.

Però ai las! No està preparada per a ser la ROM del Note. I és que el N7000 no és un telèfon normal, i Samsung s’hi va esmerar molt en el software específic per al Note. Hi haurà gent que no li farà res un telèfon com el Note amb les mateixes funcionalitats que un S2, però a mi si.

Així que avui he procedit a instal·lar de nou una ROM stock, amb les seves mancances però també amb la seguretat que hem dóna saber que TOT funcionarà a la perfecció, inclòs la ràdio FM i el S-pen, i la cobertura de wifi que en la slim havia perdut força.

Conclusió: Cal tenir clar que és vol quan es canvia de ROM, perquè a més de poder quedar-nos sense telèfon ens podem estalviar moltes hores de feina inútil..

Per cert, que per a flashejar la ROM stock he utilitzat per primera vegada el programa Odin, i cap queixa. Tot ha anat a la perfecció.

 

 

 

Guerra Mundial Z, de Max Brooks

Aquesta és una novel·la un xic diferent del que estem acostumats a llegir d’aquesta temàtica. I resulta molt interessant! L’autor es posa en la pell d’un analista que ha realitzat un informe per a un organisme internacional explicant com ha anat la infecció produïda pels zombies, des del principi fins al final, si és que es pot dir que hi ha final!

Són tot un seguit d’entrevistes curtes a diferents personatges que han sobreviscut a l’infecció, des del metge xinès que va trobar-se amb el suposat primer zombie, contagiat per alguna bèstia que s’amagava sota les aigües pantanoses d’un poblet inundat que va mossegar uns dels habitants que pentinaven la zona cercant alguna cosa de valor, fins als soldats que veuen com les armes més avançades no serveixen per aturar una gran onada d’infectats que convergeixen cap a les seves posicions. Té una visió internacional, ja que simula entrevistes amb xinesos, japonesos, australians, americans de Chicago o NY, canadencs, científics a l’antàrtida… Europa no hi és massa representada, igual que l’Àfrica… Deu ser perquè l’autor té una visió molt americana del món!

Una novel·la “refrescant”, donant pinzellades que permeten imaginar-se múltiples situacions de pànic i de supervivència en molt diferents àmbits, des dels inicis primigenis de la infecció fins als que aconsegueixen sobreviure totalment isolats, d’altres que escapen en submarins nuclears, altres que sobreviuen en illes paradisíaques o en vaixells, amb les mancances corresponents… Interessant i inquietant a parts iguals.

Nueva York: Hora Z, de Craig DiLouie

I n’ha caigut un altre de zombies, aquesta vegada ambientat a Manhattan, NY. La història ens situa amb una companyia de soldats d’infanteria de l’exèrcit dels USA que són replegats de les seves actuals destinacions per a convergir al bell mig de la ciutat de Nova York. Allà passaran de l’eufòria per haver deixat endarrere un infern a les muntanyes afganeses al terror de veure’s rodejats per centenars de milers de ciutadans americans infectats per una estranya malaltia que els converteix en gossos rabiosos, amb unes ànsies de propagar el virus absolutament imparables.

Aquesta vegada el lector no ha de patir massa per la manca de munició ni per la capacitat mortífera de les armes que sostenen els protagonistes, en canvi la sensació de terror i ofec que ens estalviem per una banda ens arriba quan els soldats reben ordres que tendeixen a portar-los a tots a una mort segura, com per exemple travessar uns quants carrers enmig de tots els infectats per a mirar de salvar uns científics que asseguren disposar d’una vacuna per salvar el món…

El límit exacte dels nostres cossos, de Iolanda Batallé

Ja hi he tornat a caure. En la meva dèria per llegir cosetes intrascendents he escollit de nou un recull de contes o històries, no n’estic segur, en format breu. Brevíssim, de vegades.

La portada deixa molt clar que un antic llibre de l’autora deu haver tingut un èxit important… No l’he llegit. Potser després.

Aquestes històries al meu entendre són molt desiguals. N’hi ha que són molt tendres i aconsegueixen fer-te parar i reflexionar un moment sobre el que acabes de llegir, i d’altres que no es mereixen ni mig segon d’atenció suplementària. Estic d’acord amb la major part de l’anàlisi que en fan en aquest altre blog, sobretot en el conte més bonic (el nen que menjava tomàquets) i en la part més dura i atroç, la que parla de la Mbali, una noia congolesa salvada per una blanca amb ganes de fer alguna cosa.

Si per mi fos, segurament en rescataria tres o quatre contes / històries. La resta no valen la pena, o no n’he sabut copsar el sentit.

Entretingut, impressiona com una història t’atrapa tant i la següent et deixa fred com un calamar. És possible que s’hagi escrit a quatre mans, o en moments diferents de la vida de l’autora? Absolutament arítmica!

No hi ha terceres persones, d’Empar Moliner

Aquest és un llibre molt curt, d’històries curtes i de lectura ràpida i senzilla.

No recordo si ja abans havia llegit alguna cosa de l’Empar. Imagino que com tothom tinc la seva imatge mediàtica al cap, però la seva vessant d’escriptora no la tenia massa apamada. Aquest llibre, aquest recull d’històries curtes, imagino que el que pretén és sotraguejar la ment del lector amb petites llambregades a la vida de persones normals, o pretesament normals, però el que en mi ha aconseguit és deixar-me una sensació de malestar. Són històries desgraciades. Tenen un estil que fa que passin molt bé, però sempre els finals són llastimosos. Potser és la seva manera de ser, o potser és la seva manera d’escriure. Imagino que llegiré alguna altra cosa seva per a comprovar si aquesta sensació que m’ha deixat es repeteix o només passa en aquest llibre. A la tele i la ràdio ja sembla una persona amb tendència a la negativitat, no sé si és real o fictícia… Jo no el tornaré a llegir, però m’està anant bé de llegir coses curtes per a desfer-me del ferragós equipatge que hem va deixar la pentalogia de Cançó de gel i de foc…!

Rescate. Diario de una invasion zombie

I vet aquí la tercera i última part de Diario de una invasion zombie! Com els 2 relats que l’han precedit, és una lectura ràpida, amena i que enganxa! Si bé és cert que al final de la segona part la història es va començar a enrarir amb l’aparició d’una misteriosa organització ultrapoderosa, i que aquesta tercera novel·la segueix en la mateixa línia, es pot perdonar perquè la narració de situacions al límit de la supervivència i l’ús d’armes i equipaments convencionals fan oblidar la relliscada pseudofantasiosa (si, en una novel·la de zombies encara hi ha espai per a ser més fantasiós, encara) en que cau l’autor. I també és cert que el final, com una gran part de les històries, es desenvolupa a una velocitat supersònica i amb prou feines tens temps de pair el que està passant. Tant li costava a l’autor de seguir escrivint durant una cinquantena de pàgines més per a fer la transició cap al final amb lentitud i bona lletra? Fa tot l’efecte que tenia pressa per entregar el llibre! En fi, una bona trilogia… per als amants del gènere!

Exilio. Diario de una invasión zombie

Aquesta és la segona part de la trilogia “Diario de una invasion zombie”. El primer llibre el comentava en aquesta entrada. Aquest segon volum al meu entendre val molt la pena, igual que el primer. Es llegeix en una esgarrapada i no és gens difícil de seguir, sobretot perquè l’autor segueix utilitzant la tècnica que és un supervivent qui narra les seves peripècies en un diari personal. Imagino que l’autor no hi posa massa manies perquè… si se suposa que un paio que ha de buscar-se la vida a cada minut té temps d’escriure ni que siguin quatre ratlles diàries… és que el lector (nosaltres) ens ho empassem tot, o gairebé!

Aquesta vegada la història continua des d’on es va quedar, al refugi militar subterrani anomenat afectuosament com “Hotel 23”, un cop vençuts els pinxos que els volien prendre la seva base per la força. El protagonista, que és qui té una graduació militar més alta de tots els supervivents s’encarrega d’organitzar i fer rutllar les instal·lacions i el personal civil i militar que hi viu, a més d’establir contacte amb un comandament militar americà establert en portaavions i submarins a alta mar. Com a pilot que és, participa en les missions de rescat i de tot tipus que se li encarreguen des de l’alt comandament, i en una d’aquestes l’helicòpter pateix una avaria enmig de territori infectat. La resta de la novel·la ens narra com aconsegueix sobreviure amb grans dificultats, i com és ajudat per una misteriosa organització que gaudeix d’una tecnologia i uns recursos que semblen il·limitats.

Com a novel·la de zombies està molt bé, però que es comencin a embolicar amb misterioses organitzacions que poden fer aparentment qualsevol cosa ja hem fa pujar la mosca al nas. En qualsevol cas, es llegeix molt bé i et deixa amb ganes de saber què passa després…

Root Samsung Galaxy Note (N7000) amb Android Jelly Bean

Fa un temps que tinc un Note (N7000) i fins ara nomes l’anava actualitzant amb els updates oficials de Samsung, via Samsung Kies. Com que Andorra no és un país que tinguin massa en compte, per aquests menesters havia canviat el CSC (que es el codi que indica el país del telefon) pel LBT, que és el codi identificatiu d’Alemanya, el país que a Europa rep les actualitzacions mes aviat. Entre aquesta i la espanyola o francesa poden passar perfectament més de 3 i 4 mesos, és per això que aquest pas va ser el primer que vaig fer.

Fins ara content i feliç amb la versió 4.1.2 d’Android (del sabor JB o Jelly Bean, la darrera actualització disponible fins ara… per Samsung). Pe`ro aquesta darrera setmana Samsung ha anunciat que la propera actualització (la 4.1.3) serà la darrera per al meu Note, així que avui he decidit començar a trastejar sense manies. Ja ho vaig fer així per al seu antecesor un HTC Diamond, i com que hem va donar bons resultats continuo amb aquesta línia de treball.

El primer i més important és mirar d’evitar carregar-me un aparell que ronda els 600€, i sabent que Samsung amb els seus darrers telèfons havia utilitzat un xip amb un error greu de funcionament, que el podia deixar totalment inservible, el primer pas és instal·lar un Kernel segur, en el meu cas ha estat un que anomenen PhilZ (el nom de guerra del seu creador?) i es pot trobar tota la informació aquí, òbviament i com no podia ser d’altra manera, del fòrum d’experts Forum XDA-Developers.

Aquest kernel té l’avantatge que a més d’instal·lar un kernel segur, ens aporta entre altres coses l’accés root al dispositiu. Aquesta també és una funció que m’interessava aplicar, per a poder desinstal·lar algunes aplicacions natives que no utilitzo i no vull que estiguin al meu telèfon. També podré, amb software específic, limitar l’accés de les aplicacions a internet, o a qualsevol altra funció del telèfon que vulgui. Control total. I també responsabilitat total!

Tinc instal·lat el Titanium Backup, que no desplega tot el seu potencial fins que disposes d’accés root, i ara queda pendent d’instal·lar alguna aplicació que hem permeti gestionar tot el nou “poder” que he alliberat.

I és a partir d’aquí, amb el kernel ja assegurat, que mitjançant Odin o algun altre mètode podré començar a instal·lar ROMs més depurades que la rom stock de Samsung i que per exemple millorin l’ús de la bateria, que ara mateix la drena molt més ràpidament que l’anterior versió d’Android!