Exilio. Diario de una invasión zombie

Aquesta és la segona part de la trilogia “Diario de una invasion zombie”. El primer llibre el comentava en aquesta entrada. Aquest segon volum al meu entendre val molt la pena, igual que el primer. Es llegeix en una esgarrapada i no és gens difícil de seguir, sobretot perquè l’autor segueix utilitzant la tècnica que és un supervivent qui narra les seves peripècies en un diari personal. Imagino que l’autor no hi posa massa manies perquè… si se suposa que un paio que ha de buscar-se la vida a cada minut té temps d’escriure ni que siguin quatre ratlles diàries… és que el lector (nosaltres) ens ho empassem tot, o gairebé!

Aquesta vegada la història continua des d’on es va quedar, al refugi militar subterrani anomenat afectuosament com “Hotel 23”, un cop vençuts els pinxos que els volien prendre la seva base per la força. El protagonista, que és qui té una graduació militar més alta de tots els supervivents s’encarrega d’organitzar i fer rutllar les instal·lacions i el personal civil i militar que hi viu, a més d’establir contacte amb un comandament militar americà establert en portaavions i submarins a alta mar. Com a pilot que és, participa en les missions de rescat i de tot tipus que se li encarreguen des de l’alt comandament, i en una d’aquestes l’helicòpter pateix una avaria enmig de territori infectat. La resta de la novel·la ens narra com aconsegueix sobreviure amb grans dificultats, i com és ajudat per una misteriosa organització que gaudeix d’una tecnologia i uns recursos que semblen il·limitats.

Com a novel·la de zombies està molt bé, però que es comencin a embolicar amb misterioses organitzacions que poden fer aparentment qualsevol cosa ja hem fa pujar la mosca al nas. En qualsevol cas, es llegeix molt bé i et deixa amb ganes de saber què passa després…

Root Samsung Galaxy Note (N7000) amb Android Jelly Bean

Fa un temps que tinc un Note (N7000) i fins ara nomes l’anava actualitzant amb els updates oficials de Samsung, via Samsung Kies. Com que Andorra no és un país que tinguin massa en compte, per aquests menesters havia canviat el CSC (que es el codi que indica el país del telefon) pel LBT, que és el codi identificatiu d’Alemanya, el país que a Europa rep les actualitzacions mes aviat. Entre aquesta i la espanyola o francesa poden passar perfectament més de 3 i 4 mesos, és per això que aquest pas va ser el primer que vaig fer.

Fins ara content i feliç amb la versió 4.1.2 d’Android (del sabor JB o Jelly Bean, la darrera actualització disponible fins ara… per Samsung). Pe`ro aquesta darrera setmana Samsung ha anunciat que la propera actualització (la 4.1.3) serà la darrera per al meu Note, així que avui he decidit començar a trastejar sense manies. Ja ho vaig fer així per al seu antecesor un HTC Diamond, i com que hem va donar bons resultats continuo amb aquesta línia de treball.

El primer i més important és mirar d’evitar carregar-me un aparell que ronda els 600€, i sabent que Samsung amb els seus darrers telèfons havia utilitzat un xip amb un error greu de funcionament, que el podia deixar totalment inservible, el primer pas és instal·lar un Kernel segur, en el meu cas ha estat un que anomenen PhilZ (el nom de guerra del seu creador?) i es pot trobar tota la informació aquí, òbviament i com no podia ser d’altra manera, del fòrum d’experts Forum XDA-Developers.

Aquest kernel té l’avantatge que a més d’instal·lar un kernel segur, ens aporta entre altres coses l’accés root al dispositiu. Aquesta també és una funció que m’interessava aplicar, per a poder desinstal·lar algunes aplicacions natives que no utilitzo i no vull que estiguin al meu telèfon. També podré, amb software específic, limitar l’accés de les aplicacions a internet, o a qualsevol altra funció del telèfon que vulgui. Control total. I també responsabilitat total!

Tinc instal·lat el Titanium Backup, que no desplega tot el seu potencial fins que disposes d’accés root, i ara queda pendent d’instal·lar alguna aplicació que hem permeti gestionar tot el nou “poder” que he alliberat.

I és a partir d’aquí, amb el kernel ja assegurat, que mitjançant Odin o algun altre mètode podré començar a instal·lar ROMs més depurades que la rom stock de Samsung i que per exemple millorin l’ús de la bateria, que ara mateix la drena molt més ràpidament que l’anterior versió d’Android!

Desapareix Google Reader.. i ara què?

Portem uns dies esparverats amb la notícia bomba que ha deixat anar Google sense preavís… Google Reader tanca. Tancarà el dia 1 de juliol d’enguany. No és una bona notícia, diuen que això només afecta als heavy users, però no hi estic d’acord. La subscripció per RSS és una excel·lent manera de seguir els blocs que t’interessen i no perdre’n cap publicació. Que es poden acumular sense remei? Lectura en diagonal, o esborrat sense miraments i posar-se al dia sense recances. Que un blog inunda d’apunts… És necessari estar-hi subscrit? És qüestió d’organització! És molt pitjor seguir l’actualitat per twitter, que no permet una mínima organització ni lectura aprofundida de res. Si segueixes més de 100 persones amb un mínim d’activitat navegues sense rumb tot el dia.

Jo ja he trobat un digne substitut. Es diu Feedly i de moment és molt més visual que GReader. Encara estic en plena adaptació i encara no he aconseguit un ple domini del nou entorn, però crec que hem servirà i amb el temps segur que encara serà més eficient en la càrrega dels feeds i la lectura dels posts més interessants. una cosa que ja he trobat força útil són les recomanacions de blogs similars al que tu estas llegint en aquell moment.  Té aplicació per a tots els dispositius mòbils, es pot utilitzar via web i per al Chrome té una app especial. Es sincronitza automàticament amb Reader i promet millorar en el futur més immediat. He provat algunes altres alternatives i no m’han semblat gens convincents. Feedly, si.

Impactant vídeo econòmic

Moltes vegades ens arriben notícies que tracten sobre la economia que ens són difícils d’entendre en la seva totalitat. Aquí us enllaço un vídeo que mostra de manera molt clara com està distribuïda la riquesa entre la població dels Estats Units. Mostra el percentatge de gent pobra, 3 nivells de classe mitjana i els fabulosament rics. En compara de manera molt gràfica i visual segons com pensen que està distribuïda la riquesa 5000 habitants dels USA. Posteriorment ho compara amb com voldrien que estés distribuïda, i finalment mostra com està realment repartida. I va feredat de veure. Ja sabíem que els USA són un país enorme amb enormes diferències, però aquí ens ho mostren gràficament, de manera entenedora i sense mitges tintes. Interessant.

 

Dansa amb dracs. Cançó de gel i foc (5), de George R. R. Martin

Fa una setmaneta que l’he acabat, i m’ha deixat un mal regust de boca. Són moltes pàgines de lectura apassionada per a que desprès l’autor jugui amb tu i decideixi pelar els pocs protagonistes que quedaven. Ara mateix no espero amb fruició el sisè llibre. I d’aquí a que surti segurament estaré llegint alguna altra cosa. En aquesta novel·la apareixen en tota la seva esplendor els famosos dracs, i sembla que l’autor cada vegada s’embolica més amb la temàtica fantàstica.

Si ara mateix tingués la possibilitat de llegir-ne la continuació, no estic segur de voler-ho fer. És com una saga que ja està cremada.

 

Festí de corbs. Cançó de gel i foc (4), de George R. R. Martin

I ara sí, acabo d’arribar al famós apèndix d’aquesta sèrie de llibres, on descriu tots els personatges i de quina casa són i què fan. Una mena d’índex, però al final. Evidentment per als llibres electrònics és tant útil com un pet de mosca.

Aquest volum (ho explica immediatament abans de l’Apèndix) és només la primera part dels dos llibres que el composen. Per tant, allò que tant intrigat em tenia, que era perquè no es tornava a parlar d’alguns dels personatges principals, resulta que és una opció voluntària de l’autor. En el següent llibre teòricament es centrarà en els personatges que aquí han estat bandejats sense compassió.

Tot hi que la sèrie manté la intriga i les ganes de seguir llegint, penso que cada vegada s’embolica més i la història esdevé més complexa però a la vegada més increïble. Estem en temes de dracs obedients, esclaus soldat aliens al dolor i als sentiments, guerres que es ventilen en un temps rècord, personatges principals pràcticament immortals (fins que els tallen el cap), personatges principals que tornen de la mort… En fí, una mica massa fantasiós, potser. No?

Tempesta d’espases. Cançó de gel i foc (3), de George R. R. Martin

He posat la marxa llarga i ja he llegit el tercer. I en faig el mini post quan just acabo d’acabar el quart. Tempesta d’espases és un altre cop una llarguíssima novel·la, que pel meu gust, com els altres, comença amb una història un xic deslligada de l’anterior volum. Però en finalitzar han passat tantes coses, tantres guerres, tantes morts i hi ha hagut tants girs argumentals que -ja ho diuen- si has agafat simpatia per algun personatge estàs perdut, perquè segur que el pengen, li tallen el cap, l’encarcel·len o el torturen fins a deixar-ne sols una desfeta humana.

La història més impressionant per mi és el moment dels iluminats, i el que passa al Mur. Tot hi que fa l’efecte que el tema del mur s’estava allargant i ho mata amb quatre pàgines, després d’haver-n´hi dedicat uns quants centenars.

 

Xoc de reis. Cançó de gel i foc (2), de George R. R. Martin

Vist que el primer llibre m’havia enganxat molt, i que encara hem quedaven 4 llibres més per a posar-me al mateix nivell d’aquells que fa anys que segueixen la saga (i fins hi tot la sèrie de tv, tot hi que crec que aquesta no porta tant de temps), no m’ha quedat més remei que continuar llegint. Com que els estic llegint sense ni un dia de descans entre un i l’altre no tinc massa clar què passa en cada un dels llibres i per tant no m’atreveixo a comentar-ne res englobat en una entrada particular. Actualment ja estic a la meitat del tercer i el quart i el cinquè ja els tinc preparats.

Només una cosa. Segueix enganxant de mala manera.

 

Joc de Trons. Cançó de gel i foc, de George R. R. Martin

Aquí si que he topat amb un llibre que m’ha enganxat del tot. I a més forma part d’una sèrie que de moment ja té 5 volums, i el sisè està al forn!

És una novel·la de gènere fantàstic que ens situa en una època medieval, amb tots els aspectes típics medievals i alguns de fantàstics d’afegits. Hem recorda d’alguna manera a la trilogia de El senyor dels anells. Es fa difícil dir qui és el protagonista, perquè imagino que com a bona sèrie es tracta d’obrir mil històries paral·leles i anar-ne tancant alguns fils de tant en tant. El necessari per a mantenir l’atenció del lector i despistar-lo continuament.

La història comença narrant la vida del senyor d’Hivèrnia, un territori (comtat?…) situat al nord del nord del nord del reialme on hi regna el rei Robert, amic íntim del senyor d’Hivèrnia, lord Stark. Eddard Stark. Aquest es veu embolicat en una troca novel·lesca  (el joc dels trons) en que hi ha assassinats, conspiracions, traicions, guerres i màgia, tot barrejat amb animals terrorífics i una enigmàtica zona al nord de l’anomenat Mur.

Són vuit-centes pàgines en que amb prou feines es pot deixar el llibre. Totalment recomanable. I ara a per la segona part!

Afganistan. Cronicas de un corresponsal de guerra, Jorge Melgarejo

 

Fa més d’un mes que vaig llegir aquest llibre, però no va ser prou interessant com per a fer-ne una petita nota al blog en aquell moment.

Ara he decidit reprendre el blog amb les darreres lectures i toca fer-ne cinc cèntims. No és un llibre espectacular, ni tan sols és apassionant, però té alguna cosa d’interessant que t’empeny a llegir fins al final. El llibre relata la experiència d’un corresponsal de guerra a l’Afganistan (el títol no enganya) i l’autor descriu experiències extremes al costat dels lluitadors afganesos per la seva llibertat. Es relaten moments d’alta tensió en que el corresponsal ha de fugir juntament amb els seus amfitrions de bombardejos i atacs preventius i de càstig. És un relat cru, aparentment realista i sense afegir ni treure res. Interessant per conèixer de primera mà una realitat que ens ha arribat als occidentals d’una manera si més no partidària.