Si tu em dius vine ho deixo tot, però digue’m vine, Albert Espinosa

Aquest llibre fa unes setmanes que el vaig llegir. Com que això de publicar la ressenya implica un mínim esforç en recordar el llibre i buscar el temps d’escriure, encara que siguin dues ratlles, acostuma a passar que quan estic embolicat en d’altres coses el blog queda en segon terme. I aquest llibre una mica més passa a l’oblit directament. Ras i curt, els llibres d’autoajuda (com jo definiria aquest d’avui) no m’agraden. No m’agraden ara i no m’han agradat mai, encara que molta gent els trobi la mar d’interessants. Per començar, jo no era conscient que estava a punt d’encetar un llibre d’aquest tipus, sinó probablement ja ni l’hauria escollit. Però suposo que per una raó de merchandising el títol ha sonat molt darrerament, tothom en parlava i quan hem va caure a les mans vaig pensar que seria una bona opció. Llegeixo per costum tot el que cau a les meves mans, però com que el temps és limitat prefereixo escollir una mica les lectures. Darrerament no ho estic fent massa, la prova és la quantitat i varietat de llibres que m’estic empassant sense pena ni glòria. Llegir llegeixo igualment, però la qualitat o les temàtiques sembla que darrerament no van a l’hora…

I és el que m’ha passat amb aquest llibre. No és que sigui dolent, passa que les grans frases no m’interessen. Memoritzar una frase de les que deixa anar el llibre per a després mirar de quedar bé en una conversa és com a mínim pedant. La història és curiosa, i tracta d’una mena de detectiu que es dedica a localitzar nens perduts. I quan la seva relació de parella s’acaba és un bon moment per tancar el cercle que durant la seva infantesa havia deixat obert, a la illa grega de Corfú.

Pel meu gust, una lectura que no m’aporta el que jo busco en els llibres, i és que hem transportin a la seva història i m’ensenyin sense adonar-me’n. Si vols aprendre alguna cosa d’aquest llibre has de fer una reflexió profunda i dedicar-hi força temps per analitzar-lo i pensar-hi una mica.

L’última lliçó (Randy Pausch), Ed. Rosa dels Vents

És un llibre dels que es poden anomenar d’autoajuda (horror!!!). És amè i fàcil de llegir, és impactant, és bonic. No es tracta de cap novel·la, més aviat tiraria cap a una mena d’autobiografia, però tampoc. És el resultat d’unes converses amb un periodista, arran d’una conferència de l’autor poc temps després de ser diagnosticat de càncer terminal. L’autor, eminent científic i catedràtic  als USA un cop coneix la seva condició terminal decideix fer una última conferència (la podeu veure aquí, al youtube, ja porta gairebé 12 milions de visualitzacions) que serveixi d’inspiració per als seus fills i de comiat pels seus amics i col·legues. I escriu, o millor dit fa escriure el llibre The Last Lecture, L’última lliçó, com una mena de manual per a valorar la vida i millorar la nostra eficiència -per a disposar de més temps per a viure intensament-.

A mi m’ha encantat. Hi ha capítols que senzillament són emocionants. El 19, sense anar més lluny, titulat Una història de cap d’any. Narra el naixement del seu fill Dylan. Qualsevol pare s’emocionarà en llegir-ho. I si ha viscut alguna experiència similar…

Títol: L’última Lliçó

Autor: Randy Pausch

Editorial: Rosa dels Vents

Puntuació personal: 850/1000