març 052017
 

Farà prop d’un any que vaig acabar aquest llibre. Encara ara no n’estic segur si es tracta d’una novel·la o de realitat. En tot cas tot el llibre narra la vida del protagonista (en primera persona), de com passa de ser un bala perduda als carrers de Konsor (Dinamarca), un busca bregues de la pitjor espècie a convertir-se a l’Islam i a radicalitzar-se fins a l’extrem. Tant, que acaba entrant en contacte i s’integra dins el cercle de confiança dels líders d’Al-Qaeda. Té un punt de còmica la història perquè el protagonista és alt, gros i pelroig (o ben ros, ara no ho recordo) i li costa passar desapercebut pels carrers plens de musulmans… D’aquí, en un tomb encara més espectacular de la història passa a ser reclutat pels serveis secrets danesos, per posteriorment treballar per la CIA i l’MI5 (o 6…). Rebuscant informació per internet, sembla que la història deu ser verídica perquè la CNN li fa una entrevista… Com a rerefons, apart de les misèries de la joventut en general sense valors i sense objectius, hi trobem un retrat de la manera de treballar de l’extremisme islàmic en situacions tan mundanes com casar un líder amb una estrangera, aconseguir materials i productes bàsics per nosaltres però autèntics luxes pels terroristes que s’amaguen a les muntanyes més escarpades i inaccessibles o enviar-se missatges amb missatgers i utilitzant software d’encriptat. Igualment ens retrata la manera fosca, sense ètica ni valors dels serveis secrets i l’espionatge internacional. Entretingut. Molt entretingut. I inquietant també.

febr. 202016
 

Fa una bona colla d’anys, per allà el 2003, va aparèixer el primer joc del que seria una reconeguda saga de videojocs de terror, Resident Evil. Darrerament està en hores baixes, però es resisteix a desaparèixer definitivament. La meva predilecció no anava per aquests viaranys ho sigui que només recordo alguna escena del joc, segurament d’alguna demo de les que abans abundaven. Els jocs de terror no han estat mai Sant de la meva devoció, i tot hi que n’he comprat alguns, mai he aconseguit que m’enganxessin. Potser el que passava és que hem feien por…

No passa el mateix en canvi amb els llibres de desastres naturals o artificials, m’agraden tots! I és per aquesta raó que he decidit donar una oportunitat a la saga novelesca nascuda arran dels videojocs. Es tracta d’un grapat de llibres, 7 concretament, que narren les diferents peripècies d’uns membres del STARS, que es una mena de grup d’intervenció ràpida i especialitzada d’alguna mena de policia d’elit d’Amèrica, primer topant per sorpresa amb el resultat de les investigacions d’una megacorporació farmacèutica, Umbrella. I en els següents llibres, tot hi l’ensurt inicial i les dificultats per sobreviure al caos, la mort i la destrucció més absurdes, són ells, els supervivents (i mai millor dit… SUPER en majúscules!) els qui voluntàriament i moguts per un sentit del deure absolutament admirable s’endinsen una vegada i una altra en els horrors més terribles, les criatures més mortíferes i les creacions més abominables que la ment humana hagi pogut concebre i crear.

Literàriament parlant els llibres són absolutament infumables, no té cap mena de sentit que perdeu el temps llegint-los a menys que com jo, sentiu una mena de nostàlgia i curiositat per veure com s’ha plasmat un dels mites dels videojocs juvenils del vostre temps. Són entretinguts, molt. Però no cal gratar que no hi trobareu res més. Només satisfer aquest… desig de tancar un cercle.

juny 182012
 

 

Un llibre interessant de llegir, encara que si tot el que explica és cert, el que caldria és exterminar a tots i cada un dels impresentables que hi surten retratats. Però el país ja té el que es mereix. Amb uns polítics d’aquest calibre Espanya no anirà gaire més lluny. Llàstima que ho estiguin pagant els ciutadans que sovint poc hi tenen a veure, en aquesta macro-estafa a nivell estatal.

Narra atrocitats vàries perpetrades per polítics de tots els nivells, actuacions indecents i pocavergonyes que farien envermellir a qualsevol. Tot per tenir diners, més diners.

No és recomanable de llegir-lo si sou propensos a patir atacs d’ira incontrolats.

febr. 292012
 

Una més de les novel·les que tracten el món zombie, en aquest cas i per al meu gust força previsible i massa lineal en la successió de fets. Trobo que és el text més fluix que he llegit d’aquesta moda actualment tant estesa que és la literatura zombie. Relata els fets que ocorren a un grup de supervivents que han aconseguit refugiar-se a l’interior d’un búnquer ocupat per militars, com han d’abandonar-ne les instal·lacions precipitadament i com es busquen la vida per a trobar finalment un indret on mirar de sobreviure amb més tranquil·litat.

No mereix dedicar-hi el temps de llegir-lo ni rellegir-lo.

ag. 232011
 

De Simon Toyne.

Un llibre que també enganxa, encara que la temàtica sembla que segueix en gran manera El Codi DaVinci. Tracta d’una secta milenària que es manté difuminada de cara a la societat, però al mateix temps té un poder abismal sobre les decisions que es prenen arreu. Des del principi dels temps de la cristiandat s’han dedicat a ocultar i manipular les veritats que puguin ser pernicioses per a l’Esglèsia, arribant a cometre crims inconfessables sense cap pudor per a mantenir-ne el secret. Una altra secta, oposada als primers, tracta de dur a la llum els documents ocults. Un monjo es lleva la vida i desencadena tota la trama. El final una mica fantasiós pel meu gust, però què hi farem, és una novel·la!

ag. 232011
 

Un llibre de Manel Loureiro. I com sempre m’adono que és la 3a part d’una serie!

La veritat és que es llegeix molt ràpid i a gust, si t’agrada la temàtica zombie! Tracta de 3 supervivents que fugen de les illes Canàries amb un iot massa petit com per arribar a alguna zona segura. Quan una gran tempesta sembla que se’ls endurà al fons del mar, apareix un gran petroler que els recull i els duu a una zona segura dels Estats Units, una ciutat on tot continua amb normalitat, encara que al seu voltant l’apocalipsi zombie s’ha desfermat igualment. Els seus salvadors resulten ser ultracatòlics i profundament racistes, i creuen ser els únics supervivents… fins que entra en joc la única potència mundial que gràcies a l’hermetisme de les seves fronteres no ha patit la invasió: Corea del Nord.

set. 222010
 

Vaig comprar aquest llibre, editat per la Editorial d’Intermón Oxfam en un Sant Jordi de no fa gaires anys. El vaig triar perquè tractava aparentment un tema tan complex com el conflicte entre palestins i israelians, un tema tant feixuc i amb unes posicions tan confrontades que hem venia de gust aprendre’n alguna cosa més. Fins ara la meva opinió sobre aquest conflicte era més aviat equilibrada, vull dir que considerava els israelians un poble amb líders agressius amb ganes de dominar la zona, utilitzant la força però sobretot les pressions polítiques i econòmiques, treient-se de la màniga uns drets històrics per ocupar i esclafar un poble, i per a mi els palestins eren un poble oprimit primer pels seus propis dirigents, després pels dirigents àrabs veïns i finalment per les forces d’ocupació que forçaven la seva gent a convertir-se en allò que segurament mai s’havien ni tan sols imaginat: homes i dones desesperats.

Aquest llibre no m’ha descobert gran cosa, si de cas ha reforçat la idea que tenia ja preformada. I és que allò no s’acabarà mai, mentre un sol palestí o un sol israelià quedi dempeus. Senzillament han comès tantes barbaritats, durant tant de temps, que s’ha de ser un sant per perdonar el que han d’oblidar si volen viure en pau. Ja poden anar fent fulls de ruta i iniciar converses… Allò és un avisper.

Però centrant-me en el llibre, relata les experiències dels israelians per una banda i la dels palestins per una altra. Experiències colpidores en molts casos, relata situacions totalment inverosímils i que fan bullir la sang a qualsevol. És interessant de llegir, tot i que no segueix un esquema linial. M’explico: El llibre es divideix en 3 parts històriques, on cada una de les faccions narra els fets tal hi com els va viure. Primer comença la visió israeliana, després la palestina. Però amb la particularitat tan mal trobada de fer que les pàgines senars narrin els fets israelians, i les parells les dels palestins, tot indissoluble. Suposo que hauran volgut equiparar el llibre amb la realitat. Això provoca confusió i una mala bava creixent, quan t’adones que vas perdent el punt on et trobaves de la lectura. Un llibre recomanable, però prepareu-vos per a portar la lectura com si estessiu llegint un article tècnic, amb referències amunt i avall, canviant de pàgines continuament i amb el cap ben clar, sinó us fareu un embolic ben aviat.

ag. 222010
 

És un llibre dels que es poden anomenar d’autoajuda (horror!!!). És amè i fàcil de llegir, és impactant, és bonic. No es tracta de cap novel·la, més aviat tiraria cap a una mena d’autobiografia, però tampoc. És el resultat d’unes converses amb un periodista, arran d’una conferència de l’autor poc temps després de ser diagnosticat de càncer terminal. L’autor, eminent científic i catedràtic  als USA un cop coneix la seva condició terminal decideix fer una última conferència (la podeu veure aquí, al youtube, ja porta gairebé 12 milions de visualitzacions) que serveixi d’inspiració per als seus fills i de comiat pels seus amics i col·legues. I escriu, o millor dit fa escriure el llibre The Last Lecture, L’última lliçó, com una mena de manual per a valorar la vida i millorar la nostra eficiència -per a disposar de més temps per a viure intensament-.

A mi m’ha encantat. Hi ha capítols que senzillament són emocionants. El 19, sense anar més lluny, titulat Una història de cap d’any. Narra el naixement del seu fill Dylan. Qualsevol pare s’emocionarà en llegir-ho. I si ha viscut alguna experiència similar…

Títol: L’última Lliçó

Autor: Randy Pausch

Editorial: Rosa dels Vents

Puntuació personal: 850/1000

ag. 222010
 

És un assaig teatral curiós. Feia temps que no llegia teatre, tot hi ser un génere que durant un temps hem va apassionar vertaderament. Aquest llibret de 120 pàgines es llegeix en un tres i no res, i el que m’ha agradat més és que de tant ben escrita i descrita me l’he imaginada perfectament i l’he recreat mentalment, amb l’accent valencià tant esplèndid dels personatges. La història en sí no m’ha entusiasmat, però. M’ha semblat tot plegat massa teatral, i és que jo prefereixo el teatre clàssic, on tot és teatral però aclaparadorament atractiu. Del fet d’haver-la imaginada tant bé sé que no m’hagués agradat si l’hagués anada a veure. La descripció de l’obra diu que és una reflexió sobre el destí, i també que és una obra densa, de diverses lectures, trufada de delicades claus ocultes. No en tinc cap dubte, però m’hauria d’haver agradat molt més per a dedicar-li una segona lectura. Amb tot, ja que l’obra és tant amena de llegir, el més pesat és el pròleg, que he trobat absolutament ferragós i innecessariament afalagador cap a l’autor.

Títol: Hòmens de palla, dies de vent (Una reflexió sobre el destí)

Autor: Manuel Pérez Berenguer

Editorial: Arola Editors

Puntuació personal: 320/1000

jul. 072010
 

Un llibre en general força bò, tot hi que la novel·la ja ha deixat d’estar entre els meus centres d’interès fa molts anys. Jo el dividiria en 3 parts absolutament diferenciades: L’inici absolutament lamentable. El que hem va costar de passar de la pàgina 200! De fet, encara no entenc com no el vaig deixar de banda. L’autora en aquesta novel·la sembla que ha decidit experimentar, i fa anar al lector d’una banda a l’altra, narrant ara el passat, ara el present i de nou el passat, sense ajudar al pobre nàufrag ni tan sols avisant-lo de qui està parlant en cada moment. Té la feliç idea de tenir-nos completament perduts i aborrits fins al nus, que en altres textos podria molt ben ser la introducció. Aquí tot comença a prendre cos, entenem (finalment!) què estem llegint… i enganxa. Enganxa tant que és una delícia de llegir de la pàgina 200 i escaig fins jo diria gairebé la 400. Després, el final, és poc lluït. Languideix lentament, somerament, gairebé se’l podria haver estalviat. Ei, consti que no me n’arrepenteixo d’haver-la llegit, però trobo que podria haver començat una mica abans a construïr una història digerible per al lector.

Pel que he trobat per internet aquesta autora ha fet anteriorment novel·les que han apassionat els seus lectors, essent aquesta (darrera?) la que els ha descol·locat del tot. Aparentment té tot un club de fans incondicional, si més no a França.

La història narra principalment la vida d’un arquitecte de renom internacional, amb un matrimoni que s’apaga i una filla adolescent que l’adora però que li posa difícil. Comença bucejant entre el seu passat (curiós…) i el del seu amic Alexis i sa mare Anouk (o Manouk), una dona que marcarà tot el tempo de la història i al voltant de la qual gira i convergeix tota la història. Posteriorment es centra més en el present, tot hi que fins al final juga amb aquests flashbacks que tant li agraden a l’autora. El llibre agafa embranzida quan el protagonista arriba a una espècie d’antic castell, amb els seus terrenys, la seva granja, les seves quadres i tot plegat… habitat per una dona curiosa, barreja d’ell mateix i de la seva preciada Anouk, i tota la prole (d’infants però també d’animals) pròpia i extranya que hi conviuen. És un viatge introspectiu del personatge per a retrobar-se amb ell mateix i tancar pàgines del passat que han quedat obertes.

Títol: El Consol

Autora: Anna Gavalda

Editorial: Edicions 62

Puntuació personal: 595/1000