Memòria d’uns ulls pintats, de Lluís Llach

Fins ara en Lluís ens arribava al cor amb les seves cançons i de fet cada vegada que obria la boca públicament, ja fos en els concerts o en entrevistes o en d’altres situacions. Sempre semblava que tenia alguna cosa a dir important, intel·ligent… I ara no només podrem seguir-ne les reflexions verbals, sinó que podem endinsar-nos en aquesta novel·la ambientada en els inicis de la guerra civil, narrant tota la història de la boca del protagonista que reviu, ja gran, les vicissituds viscudes en aquells temps tan convulsos. Utilitza les idees anarquistes de bona part dels protagonistes per a relligar tota la novel·la i ens fa una descripció molt emotiva dels fets que succeïen aleshores, des de la perspectiva molt particular d’unes famílies treballadores del barri de la Barceloneta.

La novel·la al meu entendre comença molt fluixa, utilitzant massa la descripció i els adjectius rimbombants, però aviat aconsegueix enganxar-nos i la trobem tendra i absorbent alhora. És una bona novel·la, que mereix ésser llegida, sobretot perquè aporta un punt de vista que no és habitual en les novel·les que tracten la guerra civil espanyola.

És a més una història d’Amor, un amor incondicional i immutable en el temps… i no en puc dir gaire més sense aixafar una part important de l’obra.

En Lluís no ens decep tampoc en aquest. cas.