març 052017
 

Reprenc el blog després de tants anys i tantes coses viscudes… només per parlar d’un nou programa de televisió (a casa no ho som pas gaire, de veure la televisió). Dels pocs canals de televisió que mirem de tant en tant, a les nostres contrades no n’hi ha gaires que mereixin una mica d’atenció i que no es dediquin a inundar-te de publicitat, de teledeixalles i de politiqueig brut i mercenari. Una d’elles és TV3. I resulta que aquesta temporada han iniciat un nou programa amb un format econòmic, íntim, proper… es diu El Sopar. El presenta en Roger de Gràcia i cada setmana tracta coses diferents. Ja en deuen portar 4 o 5 de programes, però el que més m’ha agradat és justament un que parla de Tenir fills. Hi ha 4 convidats famosos (periodistes, actors, gent del verb fàcil habitualment).

En aquest programa en concret, en parlar d’un tema tant personal, profund i que vulguis que no, marca, hi ha moments en que et sent terriblement identificat amb el que diuen, d’altres en que et pixes de riure i voldries que no s’acabés tant aviat! Molt recomanable. Aquí sota l’enllaço del youtube:


El propi format del programa fa que per poc que t’interessi el tema t’hi sents absorbit, perquè et sents com si hi fossis, en aquell sopar d’amics. El que menys m’ha interessat (de programa) dels que he vist (que diria que són tots fins ara) és el que va parlar de la fama. Als convidats se’ls notava a la defensiva, evitant parlar de coses massa personals, com estant allà per passar l’estona. És l’únic que jo obviaria.

oct. 252013
 

No som massa partidaris de portar les nenes al xiqui parcs. Són invariablement espais tancats, claustrofòbics, foscos i poc acollidors. A més resulten cars, caríssims.

Però n’hi ha un que encara aconsegueix crispar-te més els nervis, i és el que hi ha al costat del Comú d’Escaldes, el Pum Pam Park. Allà vam decidir celebrar l’aniversari de la Vera fa unes setmanes, il·lusionats per que ella i els seus amiguets s’ho passessin fantàsticament bé i gaudissin d’una animació de qualitat i unes instal·lacions segures… Ai las! Quin error! Els protagonistes s’ho van passar molt bé, i és que ja és difícil que a la seva edat no s’ho passin pipa a qualsevol lloc. Però nosaltres com a pares vam trobar-nos extraordinàriament decebuts. Tant abans, com durant i després. No van ser capaços de portar l’aniversari amb un mínim de condicions. I per un negoci que es dedica a això, l’amo hauria d’estar preocupat.

– Primer, el xiqui park no va obrir a l’hora, i els pares van haver d’esperar per entrar al local. Greu error. Però només el primer!

– Segon, la recepció dels pares i els nens es fa en un lloc tan petit i tan mal situat, que es forma un embut i no es pot ni entrar ni sortir.

– Tercer, demanen una fiança per reservar l’aniversari que després NO RETORNEN ni descompten! A això jo en dic robar.

– Quart, l’animació era poc menys que inexistent, i la que hi havia era en castellà! Vergonyós. No van començar a fer alguna cosa similar a un bilingüisme fins que els vam cridar l’atenció. I encara.

– Cinquè, comparteixen el mateix espai fins a 3 aniversaris de nens! Una bogeria. A més, d’edats diferents. Negoci pur i dur. Ara: negoci per avui, gana per demà.

– Sisè, la organització de l’entrega del pastís, la tancada de llums… impressiona veure en directe com es poden fer tantes cagades en tan poc temps. I evidentment, la cançoneta en castellà. Que no falti!

– Setè, el menjar dels nens… immenjable. Entrepans de pa de motlle amb una mica de pernil dolç de consistència tirant al plàstic, sense ni oli, ni mantega, no diguem ja amb una mica de tomàquet! Pobrets, com s’aprofiten que són petits!

– Vuitè, el que se suposa que havia de ser una mica de càtering per als pares, absolutament decebedor. Si algú comet l’error d’anar-hi, no cal pas que ho contracteu! Mini plats d’olives i mini plats d’embotit. Comptades devien haver-hi unes vuit olives, potser deu. Això per un aniversari amb 9 nens i els seus pares! I l’embotit en la mateixa línia. Desespera veure quina poca visió de negoci poden tenir alguns aprofitats.

Si per casualitat els responsables del local llegeixen això, farien bé de revisar el seu protocol d’actuació abans no sigui massa tard!

Pels propers aniversaris no cometrem el mateix error…!

Hi ha alternatives. Una, celebrar-ho a Naturlàndia, que ja ens han dit que és una passada i a molt bon preu. Dos, muntar-ho a casa. Tres, utilitzar un parc infantil dels molts i impressionants que tenim al nostre país.

maig 212013
 

Fa unes setmanes que ens han confirmat via anàlisis de sang que la Martina és celíaca! Ostres, quina trastada, amb lo tranquils que estàvem fins ara! (bé, fins que va començar a donar símptomes de la malaltia: vòmits a qualsevol hora del dia o la nit, diarrees constants, debilitat general, estómac dilatat, pelleringues a les cames on hi hauria d’haver-hi sacsons ben plens…). De fet ens vam apuntar a l’Associació de Celíacs d’Andorra quan encara no en teníem ni la confirmació oficial. Ja es veia que aplicant la dieta lliure de gluten les coses es començaven a encarrilar.

Ara el més complicat és aconseguir que la Martina no pispi els palets de pa a sa germana i que no comparteixin la pasta de cada una. Si més no amb la Vera que sempre ha estat molt centrada hi tenim una gran ajuda!

La Martina ja comença a tenir coll avall que és habitual que el que està menjant la Vera o nosaltres ella no ho pugui menjar. Suposo que per aquesta banda és una sort que se li hagi detectat des de tan petita.

El que segurament costa més que s’hi acostumi és el pressupost familiar, ja que les menges especials lliures de gluten són cares fins a l’exageració. Ara es troba de tot, ens diu la gent. I és cert, però el preu encara és un gran handicap per molts, més encara en els temps que corren.

L’associació a Andorra està força parada pel que ens ha semblat fins ara. Ens han comentat que hi poden haver unes 200 famílies afectades, que no són massa, el que explica aquest manca de dinamisme.

A França la cosa tampoc està per tirar-hi coets, i a Espanya i sobretot a Catalunya es van fent cosetes, com la edició d’una guia (en castellà…) on es pot consultar quins aliments no porten gluten, però d’una manera força enginyosa. Es classifiquen les menges per marques i supermercats! Per exemple, si anem al Mercadona (llestos com el qui més, ja que han tingut la lucidesa d’etiquetar tots els seus productes lliures de gluten amb un vistós SIN GLUTEN, el que els classifica i catapulta fins a la primera posició per a tots aquells que convivim amb la malaltia i preferim veure d’un cop d’ull si un producte és o no apte pels celíacs. Així no cal capbussar-se a llegir-ne els ingredients i consultar la guia cada mig minut. Quan la resta de grans superfícies d’alimentació se n’adonin, serà un gran pas per a tots.  De moment els únics que han demostrat ser visionaris són ells.

El problema de la malaltia és que està molt sobrevalorada. I és que si bé és cert que un celíac pot morir per culpa de no tractar-se, la medecina és ben fàcil d’administrar! Només cal evitar tots aquells productes que portin gluten. Si, són molts, però tampoc tants! I quants aliments no en porten per definició? La gran majoria! Fruites, verdures, carn, peix… arròs! Per tant si volem estar segurs de consumir productes sense gluten, el més assenyat és consumir productes no elaborats, o mínimament elaborats. Prohibits doncs les pastes (macarrons, espaguettis, sopes… normals), el pa i els pastissets, galetes i productes que utilitzen els cereals perjudicials. Unes setmanes d’entrenament i estarà tot controlat.

El millor és que un error en l’alimentació no el pagues amb la vida, sinó amb un mal de panxa i potser alguns vòmits. És per això que es parla d’intolerància enlloc d’al·lèrgia.

set. 102012
 

Avui la Vera ha tornat al cole! El dilluns després de la Diada, sant torne-m’hi! Tot hi els nervis del primer dia sembla que tot ha anat com la seda. Aquest any la Direcció – bé, de fet es veu que ho fan cada any- ha decidit de refer els grups d’alumnes, així que dels companys que havia fet la Vera, n’hi han quedat només un grapadet. I una de les seves millors amigues -la seva cosineta – l’han posat en una altra aula. No n’ha fet pas cap drama, però ens ho ha comentat a la nit, ho sigui que li deu haver marcat. Com que es veuen a l’hora del pati tampoc deu ser tant important la separació. De fet penso que no li ha quedat cap de les amigues a la classe!

La mestra i l’ajudant ja vam veure a la reunió que formaven un bon tàndem, i per altres fonts sabem que a la Vera li anirà molt bé amb elles! Fins ara sempre ens hem sentit molt compresos, acompanyats i estimats en tot el procés d’escolarització. Sabem com és la Vera i sabem quin tipus de mestra li pot anar millor, però és clar, això és una tòmbola!

També a la reunió ens vam retrobar amb un bon munt de pares que pràcticament només veiem un cop a l’any, i si ens veiem més és un hola i adéu perquè tothom ha d’arribar a l’hora a la feina. El Servei de Circulació d’Andorra la Vella va enviar dos agents a fer una presentació del què, qui i com es gestionaria la circulació a les hores punta al voltant de l’escola, i la veritat és que tot és molt fàcil si només tens en compte una part -la part sancionadora- i obvies les necessitats dels pares que duen o han de recollir les criatures. Tots sabem que no hi ha espai, i la sol·lució no és únicament garantir la lliure circulació. Caldria a més proporcionar més places d’aparcament i garanties que en tornar al vehicle no t’hi trobaràs la recepta o pitjor, un parany! Ho van intentant, però penso que caldria adaptar algun terreny per a aquestes necessitats.

Aquest any la mestra de natació s’ha jubilat, i sembla que la nova i jove mestra és molt competent i sap portar bé la canalla. Segur que amb la Vera també teixiran una bonica relació, perquè li encanta l’aigua i aquest estiu ha començat a capbussar-se! La llàstima és que amb el poc temps de piscina que tenen, entre que es despullen i es posen a l’aigua, ja torna a ser hora de sortir.

La classe aquest any li queda al segon pis! Es farà un bon fart de pujar i baixar escales, tot hi que a casa també ho fa i li encanta (ha sortit més aviat a la mare).

A veure si demà també li va bé!

Mentres, la Martina està començant a caminar amb ajut, fa molts intents per expressar el que vol dir i es continua enrabiant quan alguna cosa la disgusta. I les nits continuen essent molt desmotivadores, ja que es desperta i reclama l’atenció entre 3 i 6 vegades a partir de les 12 de la nit. Normalment es reparteix així: Cap a les 2 es desperta i per adormir-se necessita braços, cap a les 4 i finalment les 6, els dies bons. Els dolents, un cop cada hora. Al final sembla que t’hi acostumes, però és força trist acostumar-se a dormir d’aquesta manera tan interrompuda! Ha de canviar el son… espero que no tardi massa, perquè aviat farem 2 mesos així, i ja en té 10!

 

juny 192012
 

Aquesta ruta, situada entre el poble de La Massana i Llorts, a Ordino, és una meravella d’itinerari per a fer sols o acompanyats, amb cavall, bicicleta o caminant i tant si tenim una edat avançada com primerenca.

Absolutament recomanable per a fer en família, millor començant a la mina de Llorts i anar baixant fins a La Cortinada i seguir fins que l’horari se’ns tiri al damunt. Si no teniu clar a on podem anar en família, aquesta és una opció de primeríssim nivell. La despesa és nul·la i l’atracció cultural i sobretot paisatgística és aclaparadora.

 

Fa 15 dies ens vam decidir per (finalment!) deixar-nos caure per aquest racó del nostre país que degut a l’edat de les petites havia anat quedant relegat a més endavant. I és que les valls d’Ordino són especialment dures. És clar que per tot es poden trobar racons perfectament factibles de fer amb la canalla.



La excursió doncs la vam començar a la sortida del poble de Llorts, deixant el cotxe en un pàrquing petit però perfectament habilitat per al seu propòsit. Curiosament no érem pas els únics que havíem tingut la mateixa pensada. Només baixar ja et trobes de morros amb la mina de ferro de Llorts. No es pot dir que sigui espectacular la dimensió del forat però ja et vas fent una idea i t’ajuda a situar-te. Després, resseguint un camí planer i inequívoc direcció sud anem trobant escultures de diferents autors relacionades amb el ferro i el metall. Impressionant. A més són artistes internacionals, que no deixa de ser curiós (argentins, japonesos…). Durant la major part del trajecte es segueix literalment i de manera absolutament fidel el traçat del riu, pel que és una passejada agraïda i amb uns paisatges impagables. La Martina pràcticament va dormir tot el trajecte mentre la dúiem penjada amb aquests arnesos tan pràctics, i la Vera s’ho va passar pipa corrent amunt i avall, jugant amb tot el que trobava.

Gairebé vam arribar fins a La Cortinada, sempre, tot hi estar-hi necessàriament acostumats, meravellant-nos de com n’arriba a ser d’absolutament immillorable el nostre petit país. Només fa falta que aprenguem a conservar allò que ens ha vingut llegat dels nostres avantpassats. Unes tres o quatre horetes anar i tornar. Apuntat a la llista per a tornar-hi.

gen. 062012
 

Quines festes de Nadal més accidentades! Els inicis van ser esplèndids, però sembla que les acaballes són d’allò més complicades.

La Vera ja l’any passat ens va semblar que passava una varicel·la procedent d’un seguit de brots epidèmics a la guarderia, però amb un caràcter molt lleu, tant lleu que el pediatre ens va comentar que caldria reconfirmar si realment era varicel·la. Per la poca incidència que va tenir no vam anar a reconfirmar res. Vam reconfortar-nos de com de lleu havia estat la malaltia i a seguir. Però ai las! Sembla que en els casos on la malaltia es presenta tant lleu es pot tornar a presentar en el mateix pacient (ironies de la vida, sembla que cal patir-la en un grau superior i si no no compta). I com que escric aquest post és fàcil suposar que aquesta vegada les estem passant canutes! No és una varicel·la, és LA varicel·la, la mare de totes les varicel·les i amb unes ganes que ens l’ha agafada! Va començar el dilluns, quan vam veure un parell de granets. Res important. El dimarts aquells granets s’havien multiplicat per… 20? I avui divendres pobreta sembla un quadre abstracte d’aquests d’esquitxos. Horrorós. La cara, el cap, el tors per davant i per darrera, els dits, les orelles! Les cames i els peus sembla que es veuen afectats en menor mesura. Aquesta nit ha estat de les que recordarem durant temps, amb visita a les Urgències inclosa. Carregament de cremes, esprais (Eucerin Spray calmante con polidocanol), antiestamíncs (Atarax Hydroxyzine dichlorhydrate) i pols de talc i talquistina. A més dels antitèrmics Advil i Apiretal. Una altra nit com la d’avui i ens enterren a tots. Això és la guerra! Una o altra cosa o tot plegat ha funcionat, perquè les crisis de picors han remès i només queda el dany estètic de veure’s plena de granets lletjos. Si fos un nen probablement això ni comptaria, però en el seu cas és important i l’afecta. Si, només té 3 anys i 3 mesos però ja és una doneta presumida com ella sola.

Quins Reis!

des. 032011
 

image

Encara que pot fer tot l’efecte que el blog està abandonat, mentre es mantingui en línia hi ha la possibilitat que l’anem actualitzant. De moment però hem posat a punt la versió mòbil per a que també pogueu navegar còmodament des dels vostres dispositius iOS, android, Blackberry i windows mobile. Des del meu android es veu així de fantàstic!

set. 092011
 

Ostres ostres!

Cada pas endavant que fem conjuntament amb la Vera és una experiència emocionant i genial al mateix temps. Per ella és la constant descoberta del món que l’envolta i per nosaltres és descobrir-nos en el nou paper de pares. Perquè si bé tenim coll avall que som pares (!) des de fa prop de 3 anyets, cada dia que passa rebem nous ínputs que ens fan estar alerta i sorprendre’ns de la capacitat d’ella per aprendre i adaptar-se, i de les nostres noves aptituds, que en sorgeixen de desconegudes!

Dimarts a les 19h teniem la reunió amb el nou cole… justament a la mateixa hora que s’havia programat una conferència de la monja Teresa Forcades! La reunió ens va resultar MOLT interessant, tant pel que vam escoltar dir a l’Anna, la directora (va agrair la confiança que els pares han dipositat en l’escola… una qüestió tant important! Penso que la confiança de les persones està menystinguda actualment, quan és de les qualitats més importants) com a la Dolors.

Després de la presentació (amb la sala força plena i una temperatura que començava a resultar incòmoda) es va produir una ronda de presentacions de les mestres (i ho dic en femení perquè no recordo haver vist cap representant del gènere masculí entre les integrants del claustre) força divertida… els pares novells estàvem pendents de no perdre’ns cap detall! Després la cosa va perdre el seu sentit “oficial” i havíem de seguir les nostres mestres (les del nostres fills… s’entén, no?) que es dirigien cap a classe. Allò si que va ser una mica de guirigall, perquè nosaltres que en arribar més aviat justos de temps (per no dir amb un lleuger retard) ens havíem assegut a la banda diametralment oposada a la porta d’entrada/sortida… no vegis quin estrès per a seguir la Brigit! Missió impossible. I més si tenim en compte que cada dues passes veies algun company i/o conegut i com a mínim bé ens havíem de saludar!

El resultat va ser que òbviament vam tornar a arribar amb retard a la classe… els últims, concretament.

La sessió amb la mestra i l’ajudant va ser igualment instructiva i molt divertida. Es nota que saben com dur un grup de pares amb el cor encongit! Esperem que la Vera no hagi de passar gaires vegades per la cadira de pensar rosa que hi ha al racó! La veritat és que conèixer el cole i la gran majoria de les mestres dóna una tranquil·litat afegida que segurament molts dels pares reunits no podien assaborir. Està prou bé, tenint una cosineta a la mateixa classe i una altra a la classe del costat!

I avui ha estat el dia D. Tal hi com havíem previst (encara que la seguretat absoluta no existeix) ha costat un xic despertar-la tant d’hora, però ho ha fet amb un somriure als llavis. Un esmorzar més ràpid de l’habitual i un cop de cotxe cap al cole. La disbauxa ha estat en intentar aparcar el vehicle relativament a prop. Realment és un fet que aparcar a la zona és francament complicat per no dir heroic. I sort que només hi havia primària! Quan hagin començat tots allò deu ser encara pitjor!

Ha estat un orgull veure com la nostra petita anava de la mà de la Quel contenta i feliç, saltant i cantant, i en entrar a la classe s’ha abraçat a la mestra Brigid i amb prou feines ens ha despedit. Hi anava tant i tant conscienciada que al cole l’estimaven molt i que s’ho passaria pipa i que faria molts amiguets i amiguetes i jugaria i treballaria moltíssim, que estava frisosa per començar! Ha estat genial. És clar que a la classe no tot eren flors i violes un un 20% de la classe estava iniciant el plor o decididament xisclant desesperada. La Vera s’ha dedicat a consolar els seus nous companys.

I nosaltres, ufanosos d’haver superat aquesta primera prova i encantats de poder posar cara de relaxats davant els altres pares, hem abandonat el que esperem que sigui l’escola de la Vera durant els anys més importants per a la seva formació.

set. 072011
 

Acabo de llegir aquí que hi ha una casa comercial que ha decidit comercialitzar roba per a bebés prematurs, a partir de 700 grams.

Recordo quan va néixer la Vera, les primeres setmanes vam buscar per tot arreu roba que li anés bé… els bodies i els pijamets per a recent nascuts eren enoooormes per a ella, ni pensaments de posar-li! Allà dins n’hi cabrien 3 com ella, i de fet quan li van donar l’alta tot ho portava arremangat, fins hi tot el gorro! Imagineu com us ho farieu per arremangar un gorro que li va llarg i li sobra per tot arreu? Doncs nosaltres ho vam resoldre fàcil: Arremangar la base i per a encongir-lo una mica d’esparadrap afermançant un plec.

L’avantatge és que ara ja tenim la sol·lució: Simplement els bebès prematurs fins que no passen a la sala d’intermitjos i tenen un pes i unes condicions mèdiques NO necessiten roba! Estan permanentment dins de la incubadora. És curiós perquè en llegir el post m’ha fet recordar les peripècies per a trobar roba adequada (enlloc en tenien, totes les marques comencen als zero anys, però cap d’elles tenia res per als que encara no havien d’haver nascut… si més no en el seu moment no la vam trobar. I algunes avispades t’ensenyaven roba per a prematurs que era enorme i evidentment poc o gens convenia als bebès a qui anava teòricament dirigida).

En algun altre post ho devia comentar, però és que només vam trobar roba que aparentment s’adequaria al seu tamany en una botiga de joguines; la robeta de les nines.

Quan tens una filla a l’hospital recent nascuda, i imagino que encara més essent la primera, el que vols és que surti el més aviat millor, que no li falti de res i que no passi fred i que vagi ben bonica… Però ningú t’explica que abans no li puguis posar aquest conjunt per a bebès de 700 grams pot haver passat un mes o dos, i si tot va bé ja li anirà petit, perquè aleshores la teva filla ja rondarà els 2 quilos.

Està bé tenir la possibilitat de comprar-la, però a la pràctica li trobo ben poca utilitat. És clar que això ho veiem ara que ja ens podem considerar veterans. Abans probablement hauriem caigut de quatre grapes i com amb tantes altres coses inútils, haurien acabat a la seva caixa sense ni estrenar!

ag. 292011
 

Aquesta passada nit la Vera ha estat amb els padrins. Va marxar de casa contenta i feliç cap a les 12 del migdia i la Quel l’ha recollit avui cap a les 11 del matí. Un dia sencer fora de casa! No crec que m’equivoqui si dic que és la vegada que ha estat més estona sense els pares. Fins ara el màxim temps separats era per sopar i dormir, i a primera hora a recollir-la! Aquesta vegada ha estat diferent, i és que ella va ser la qui ens va demanar que volia anar a casa de la padrina. I evidentment la padrina encantada! Nosaltres al principi se’ns va fer molt estrany que volgués marxar de casa, però d’acord, com que està acostumada a fer les seves pròpies eleccions (quan es pot), vam trucar a la padrina i la va venir a buscar.

I al vespre, quan l’havíem de recollir ens van tornar a trucar i telefònicament ens va confirmar que volia quedar-se a dormir! Tot un avenç respecte al que coneixia fins ara. Aquest matí a quarts d’onze he anat a abraçar-la (més que no ella, era jo qui l’havia enyorat). I amb aquella candidesa m’ha dit que es volia tornar a quedar! No sé què li deu haver donat la padrina però està clar que li ha encantat. I cap a les onze que ha arribat la Quel, aquella semblava una decisió força raonada. És clar que veure a la mare i canviar d’opinió ha estat una mateixa cosa. Totes dues ben maques i orgulloses han anat a voltar pel país!

I el títol del post anava dirigit a les darreres instruccions donades a la padrina. Si bé ja fa mesos que vam treure el bolquer nocturn -cap allà al maig- (el diürn fa tant de temps que ni ho recordo!), feia setmanes que anava a dormir just després del darrer pipí del dia, però al cap d’unes dues horetes quan nosaltres també ens retiràvem la duiem altra vegada a la tassa – abans orinal- per a assegurar que no hi hagués cap mullena imprevista.  Ara farà gairebé un mes que ja no la despertem abans d’anar a dormir nosaltres, i la veritat és que s’aguanta perfectament (per situar-vos, el 30 de setembre farà els 3 anys). Per això ahir la darrera trucada a la padrina va ser per avisar que ja no cal despertar-la per la nit! La darrera vegada que es va quedar a dormir-hi la va despertar un munt de vegades, i la pobre cria – i la padrina- estaven amb unes ulleres d’haver dormit poc i malament…!

Avui però, tot ha anat com sempre. Al cap d’uns 10 minuts d’aixecar-se ha anat al lavabo tota soleta. Una campiona!

L’orinal que ens ha facilitat el canvi (que no és precisament de viatge…) és aquest model d’Imaginàrium:

 

Tot hi ser plasticot ens ha resultat una eina molt útil. Fins hi tot ara, desplegat per a que ella mateixa s’emparri a la tassa del vàter i nosaltres no haguem d’estar pendents per si es despista i hi queda entaforada. Tenim un 2×1. Una compra encertada!

(per cert que les fotos de l’orinal no les hem fetes nosaltres, però es tracta del mateix model i il·lustra perfectament el post)