Avui hem arribat de Barcelona. Teniem visita amb la Dra. Tarragó, psicòloga o psiquiatra de St. Pau. Sembla que tots els prematurs han de seguir un protocol que inclou visites de control amb otorrinolaringòlegs, oftalmòlegs, pediatres i psicòlegs/psiquiàtres. Avui hem anat a aquest últim.

No teniem massa esperances que la visita ens servís de gaire… nosaltres ja veiem que la Vera està evolucionant perfectament, però com que sempre hi ha aquell dubte… hem decidit anar-hi, només “au cas où”, com diuen els francesos. Per si de cas.

Com sempre en les visites a St. Pau, hem hagut d’esperar uns 40 minuts a que ens atenguessin, i això que teníem la primera cita del dia! (a les 8:15). Són d’aquelles coses que no entendré mai, perquè tots els metges (excepte comptades ocasions, com el nostre pediatra) porten un retràs considerabilíssim en les seves respectives consultes. Excés de feina, d’avarícia, de confiança… mala gestió de les secretàries? O potser sorgeixen invariablement urgències i imprevistos que obliguen a retrassar totes les visites següents?  En aquest nostre cas sembla que ha estat per una urgència. En fi.

Quan finalment ens han atés, tot ha anat sobre rodes. La Dra. i les seves dues… aprenents? oients? companyes…? han estat molt dolces amb la Vera, que ja començava a endormiscar-se amb la caloreta del pavelló… Hem respost força preguntes i n’hem formulat unes quantes més, i la Dra. ha començat la seva exploració.

Ha estat una visita molt similar a la que ens van realitzar mentre encara érem a l’hospital, amb el Dr. Marcel, per cert també encantador i que de seguida va congeniar perfectament amb la Vera. Ens ha mirat, un cop la Vera ja era ben adormida, si li molestava la llum directa sobre els ulls d’una llanterna (la Vera ni cas). Després ha mirat si li molestava el soroll d’una espècie de maraques ben bé al costat de l’orella (la Vera ha fotut un bot que una mica més i cau de la camilla! Pobreta, tant a gust que dormia fins aleshores! Sort que la Dra, l’ha calmat de seguida i s’ha tornat a endormiscar!). Després li ha descordat les sabatetes que portava i ha comprovat si reaccionava a les pessigolles dels peus, i més tard li ha donat copets amb els dits a la zona de les costelles (i això no tinc ni idea de per a què pot servir). Després ha comprovat si ja havia perdut les reaccions instintives típiques dels nadons, com que aixequés els bracets quan es deixa caure d’esquena, o si provava de caminar quan les plantes dels peus les tenia en contacte amb la superfície.

També li ha mirat si estava atenta a les coses (una prova que es podia haver estalviat, només de veure que no es perdia detall de tot el que passava), ha comprovat si la seguia amb els ulls cap a totes bandes, si la imitava quan ella li treia la llengua (i per primera vegada ho ha fet!) i finalment si reconeixia la veu de la mare i es girava cap a ella en sentir-li la veu. Amb tot això ha donat per conclòs el procés d’exploració, i com no podia ser d’una altra manera ens ha dit que la nostra nena està perfecta, textualment. També ens ha comentat que amb l’atenció que ha demostrat es podria descartar de
calaix que patís hiperactivitat. Genial!

I hem sortit d’allà tot cofois, orgullosos de tenir una cargolet rabassut tant preciosa i llesta per filla.

I quan érem a recepció esperant per a concertar una nova visita amb la Dra., se’ns ha apropat el pare del Hamza – un nen amb qui vam compartir una bona temporada a la UCIN- que de tant feliç i content de veure’ns s’ha emportat la Vera d’una revolada per a ensenyar-li al seu fill i a la seva dona, que estaven esperant a la sala d’espera pel mateix que havíem vingut nosaltres! Ostres aquesta sorpresa si que ens ha agafat ben bé desprevinguts! És tot un aconteixement reveure persones amb qui has compartit experiències tan intenses. És una relació especial, existeix una complicitat difícil de compartir.

I aquesta cap de setmana també ha estat prolífic en relacions socials! Ens han convidat a casa els pares de l’Arnau, també company d’aventures a la UCIN. Hem compartit experiències i ens n’adonem que portem una evolució molt similar amb els nostres respectius “retoños”! És curiós fins a quin punt anàvem comentant anècdotes i pràcticament teníem les mateixes vivències! Hem aprofitat per a posar-nos al dia dels altres pares i nens amb qui vam coincidir. No mantenim el contacte amb cap d’ells, però ens alegrem si en coneixem bones notícies, o per contra se’ns entristeix el cor si algun d’ells encara ara continua amb dificultats.

I doble sessió, perquè seguidament ens haviem de veure amb una altra parella, la Roci i el Jaume, companys amb qui ens uneix una amistat també molt especial, encara que sense tenir res a veure amb els hospitals! (sort!). Acabaven d’arribar de Talavera de la Reina (aquest barcelonins no paren cap cap de setmana a casa???) i estaven tant cansats que només vam poder veure a la Roci, que ens va acompanyar al super hotel ben a prop de l’hospital i vam estar xerrant i posant-nos al dia. Tot això mentre la Vera xumava i s’ho passava d’alló més bé amb les moneries que li feia la súper mestra Roci!

El cap de setmana li ha anat fantàsticament a la Vera, que quan no dormia aprofitava per no perdre cap detall de tot el que succeïa al seu voltant: gent, botigues, ambulàncies… fins hi tot va creuar-se amb un grup dels Hare Krishna! I per suposat acompanyar-nos als nostres restaurants fetitxes: El Ginos -italià- i el Ginza – japonés-. I dormir plàcidament mentre al seu voltant cambrers i comensals feien un xivarri considerable.

El diumenge al matí vam voler visitar de nou la UCIN. Allà vam trobar una de les infermeres amb qui ens haviem entès molt bé, la Montse. Quina il·lusió de reveure’ns! Vam estar petant la xerrada i entre moltes altres coses ens va confirmar que la llet materna congelada canvia el gust, i que sobretot els prematurs ho notaven força, donant-se molts casos de refús al biberó de llet materna descongelada. Pel que sembla estudis recents de la Generalitat han arribat a la conclusió que hi ha un enzim que en modifica el gust. I a la nostra Vera no li agrada!