Som pares!

I es que la paciència que ha tingut i té el Jaume és exemplar. Ja ho he dit sempre, un gran marit i un gran pare! Amb la cargolet (he canviat d’esquirolet rabassut a cargolet pq. babeja moltíssim! Lo de rabassut era per la seva estilitzada figura)poratàvem dos dies jugant amb el bibi, i potser ha estat un conjunt de coses, pr. fa dos dies que puc anar a treballar tranquil·la! Menja bé amb el papi!!! Era dur haver de marxar sabent que faria un pitote al Jaume i que quan arribés estarien els dos rebentats i ella sols hauria fet un xupito esperant el pit! Es clar que tenien moments tb. molt bons pr. pesaven més els dolents.
Referent al tema de BCN, ens vam alegrar molt de poder tornar a acostar-nos a la UCIN per pròpia voluntat. Són sentiments molt únics i que -sense voler excloure amb arrogància a ningú-sols els papis que em passat per allà ho podem comprendre. Havia vist mares plorant quan anaven a veure els seus petits, sortir de la unitat pq. era massa el dolor que sentien, i jo no les acabava d’entendre; com podien no estar contentíssimes podent-los veure! Ara les comprenc. El nostre procés ha estat a la inversa; quan estàvem dins vam treure forces de sota les pedres sense adonar-nos-en. I quan vam sortir, poc a poc, em anat prenent consciència del que em viscut. PEr això dono molta importància al fet de voler haver tornat a visitar-ho. Encara ara no tolero amb alegria algun soroll que sembli els dels aparells de monitorizatge (m’ho van fer cada dos per tres per saber que la Vera no patia), encara no puc tolerar veure plorar a la nostra petita, les vacunes no m’agraden pq. em recorden a les constants punxades pel tema de la glucosa, i tinc ganes de plorar quan recordo quan vaig entrar a la sala on estava la Vera intubada per ser operada. El temps ho curarà tot i ho està possant tot al seu lloc. Si algun papà que estigui en el procés inicial llegeix això, sols animar-los a continuar amb molta energia positiva, ells ho agraeixen tant… i molts ànims per a continuar endavant, pq. val tantíssim la pena. La Vera és una nena meravellosa, plena de vitalitat i una felicitat desbordant. Els seus somriures i “carcajades” ens fan estar segurs que ho em fet i ho estem fent bé. Quan sigui més gran, necessitarà una germaneta, pq. la mami sinó crearà massa proteccionisme!! Pr. ara… la consenteixo tant com vol! Un petonet a tothom, i un altre ben tendre pel meu home, que encara veint-nos cada dia i compartint tot el temps que podem, se’ns fa curt i no em queda més temps per fer-li’n tots els que voldria.

Els papis a vegades som una mica rucs! Ja la veia embutxada a les 3del matí, i la pobrissona me la posava al pit! i és clar, a les 10 del matí el seu estòmag a dit prou i semblava un sortidor . Li donarem alguna cosa pq. no es deshidrati (ens ha de trucar el pediatra) i retornaré a donar-li el pit cada 3h. Ara feia tres setmanes, que si volia abans, li donava de seguida! Els purés de fruita que li fa el papi li encanten, pr. no té autocontrol, o sigui que de moment el control li posarem nosaltres! Es que és tant difícil no voler-la colmar de menjar quan ha passat tanta gana… Ara la tinc dormideta als meus braços, és una joia. Avui intenta somriure, pr. no se’n surt. La nostra valenta! Quan anem a fer encàrrecs pel matí, tothom li diu que està tant i tant guapa, i no m’extranya, està guapíssima.
Un fort petó

Bon dia a tots ben de matí! La Vera, com ja he escrit al comentari, torna a tenir gasitos. Ella, no para de somriure pobreta, pr. encara que té una gana que es menja els punys, no pot fer-ho per els gasets de la punyeta. Sap molt de greu veure-la que no perd els papers, pr. que el seu estòmag està… tocadet. Ahir van venir iaios i padrins, i els hi va regalar molts dels seus grans somriures. No estava xerradora, pr. no tots els dies poden ser igual. És molt divertit lo del mirall; ens mira, i riu a carcajada i es tapa avergonyida. La manta de joc (una manteta que té diferents objectes amb sorolls i estímuls visuals), es troba molt bé sentadeta i mirant-s’ho tot. De moment les mans li van com un ventilador i no sap agafar res en concret, pr. tot arribarà. A veure si avui, per fi i pendent de més d’un mes, podem baixar a veure a la família de la Seu!
Un petonet a tots!

pobrets, ho pasen fatal, pr. és l’única alternativa que tenim quan jo marxo a treballar. Ja m’he posat els horaris que vagin tant justos com sigui possible per aprofitar i donar de xumar a la petita abans de marxar i just tornant… pr. un bibi els he de deixar! ara em llegia a internet, i potser comprem la cullera- bibi de la marca Medela (la volia comprar a l’hospi per les tomes nocturnes pq. no s’acostumés al bibi). Pr aquesta noia és llesta, i després m’exprimeix quan em veu! Es continúa portant genial. És feliç i nosaltres tb. Un somriure seu són moments de tanta satisfacció… quedar-nos dormides al sofà abraçant-nos… bé, ella obra els bracets i m’envolta el cos. Ah!per cert, els gasets van a millor amb l’anís (gràcies sogri!). Ha pasat uns dies augmentant molt poc. Avui 60gr. de nou. Menysmal, que sinó no enganxem als a terme!Una forta abraçada a tots i a atotes.

I sí que ho sóc, pq. no puc veure patir ni un gramet a la nostra reineta! Fa unes dues setmanes que té gasos, pr. ahir es va dur la palma. A totes les tomes, volia cruspir la lleteta, pr. no podia per els gasets. És com un cólic pr. ella no plora ni se li augmenta a partir de la tarda. Sols fa contorsions amb l’abdomen per poder compensar el dolor. Mares i pares, i gent que ens escriviu; doneu-nos consells de rates sàbies! Lo de rates no ha sonat mb, pr. és amb carinyo. Li fem massatges especials pel mal de panxa (circulars, de “barrido”, de 1/2 llunes), la posem en posició cap avall en braços, i recolçada en espatlles. Des d’ahir que no prenc cap làctic ni derivat (quina pena!!!, els meus formatges, lo bons que estan! Ella és una campiona, somriu després de 2seg. d’haver patit un “retortijon”!Pr. la seva mare es queda amb cara de retortijon encara! Que és farà, lo magnífic -amb petits patiments- de ser pares!. Gràcies per tot. a tots. Ui, un gasito, us deixo, i us esperem el dia que volgueu a casa, ja ho sabeu! Així la veureu somriure i xerrar a la seva en vivo i endirecto! Ah, ahir va dir la seva primera consonant;”bea”. Si ja vol dir el seu nom! tenim una Einstein! (és broma, que volgués dir el seu nom, lo de Einstein continúa en peu). Ah! ahir revisió a Bcn St. Pau tot ok. La veuen perfecta. Ara sí gasito, fins 1 altra!

Primer de tot, dir que com es nota que el papà no se n’adona! Com ha pogut penjar la foto de la Vera amb el barnús, que surt amb una cara de porquet rabassut sortit de la granja? Ho sento carinyet, la mami ja farà censura a les fotos a partir d’ara. No, és broma, pr. sí que es veritat que hi ha moltes altres que surt molt més guapa. Pr. bé, com que el papi fa una gran feina, se li perdona.

La Vera està radiant, cuidada com una princesa, i ella que ho sap ens ho agraeix portant-se molt i molt bé. No treu que és una bebita, i com a tal, plora quan té gana, es pot neguitejar quan vol fer un rot o no li surten tantes caques com ella desitjaria… pr. és una nena molt feliç. T’escolta, et somriu, es queda imnotitzada mirant al papi com si estigués enamorada… i amb mi, em xerra a la seva manera i em somriu amb les ximpleries que li arribo a fer (el papi tampoc es queda curt).

Ja és la 4ºnit que puc dormir 4 hores seguides. Bé, avui ja ha sigut una cosa excepcional i em sembla que irrepetible, pq. m’he aixecat jo abans que ella!!! I es que he dormit 7h. seguides i la llet dels pits estava a punt de sortir-me per les orelles!! M’he hagut de treure llet abans de donar-li a ella, i després de donar-li també.

El papi és el que s’ha anat a dormir a les 5 del matí, com molt sovint pasa, pq. empalma les tomes. Ell és el sereno que li dona el bibi amb la meva llet a les 3 del matí (aprox). Pr. no se’n va a dormir fins que acaba i… bé, suposo que se li fa tard pobre.

És un pare fantàstic, igual que marit. L’acarona, l’agafa, la canvia, li dona el bibi per la nit i quan jo treballo, se la mira embadalit. Ens cuida a les dos com si fossim de porcellana. És una sentiment molt ple poder-los tenir als dos al costat.

Avui la Vera m’ha fet riure molt de bon matí. L’estava canviant i netejant el culito, quan s’ha tirat un pet tant sorollós que jo he botat de l’espant! He començat a riure, que la pobrissona em mirava com dient; “aquesta què fa, tant d’hora i ja rient com una ximple!”.

Bé, espero que els nadals els estigueu aprofitant tant com nosaltres. Fa uns anys que els passàvem rondant pel món (menys les dates assenyalades), i aquest any ha estat familiar total. Pr. ens encanta poder compartir aquesta alegria amb la família. S’ho mereixen moltíssim. A la família més extensa (tiets, cosins…) sabem que encara us fa una mica de por poder pasar algun virus a la nena, pr. ella gràcies a deu està mb. i ens mereixem una mica tots normalitzar la situació.Encara així, us comprenem. Ui, es desperta ja; un petonàs molt i molt fort.

Fa tant de temps que volia haver escrit!! I es que el temps és or, i més quan aquesta petita monstruito de las galletas… bé, en aquest cas; monstruito de la llet, no para de demanar!! Pr. m’alegro tantíssim! M’alegro de poder-me sentar en el meu estimat i somiat balencí i donar de mamar a la nostra petitona. Avui segur que pasem dels 2,400Kg., està guapíssima, té unes galtones i papadilla meravellosos, i continúa encantant-li els braços dels papás! Bé, quan sigui més gran ja ens plantejarem si és possible reduïr les estones de bracets que la tenim. De moment, el Jaume i jo tenim la convicció que és el que ara toca, per ajudar-la a madurar, superar el que ha pasat i donar-li l’afecte que tant necessita. Ens passarà factura la nostra gran convicció? Doncs no tenim ni idea. Potser sí, pr. quan vingui ho asumirem.

Amb el Jaume intentem tornar a la normalitat; treballant (encara que jo no em paso tantes estones com m’agradaria), fent les rutines que estàvem acostumats a fer, rient junts dels moments que ens regala la nostra Vera… amb ganes de que faci 3kg. I a més a més poguem anar de tant en tant quan no faci excessiu fred a fer una passejada els diumenges pel migdia a comprar el diari! Quins plans més petits, oi? És el que dona la gran felicitat. Cada dia continua sent un regal d’estar a casa els tres junts.

El que tb. Tenim moltíssimes ganes és de poder convidar a dinar, sopar, berenar, fer el té… a la família més extensa i als amics. Tot arribarà! De moment ja em superat el  repte de marxar de l’hospital, ara anem superant la barrera del baix pes, i aviat tot serà del tot normal.

Un petó a tots i fins aviat.

Ui! Han pasat 2 dies i ara l’envio. Canvis? La Vera avui ja fa 2,460kg. I si no s’engrasseix més és pq. per la nit (que es quan bàsicament no la tenim en braços ni tant supercuidada –pq. dormim una mica!- no para de fer la marató amb els braços i les cames. I a més a més, les seves cacones són… bé, no entraré en detalls , pr. sols diré que són enormes!). El Jaume proposa que li posem un tap, pr. com que ja la nostra petitona té una cara rodoneta amb papada incorporada, un tap podria incrementar massa el seu volum! És broma, les dos coses. Ahir es va xumar el dit. Ja se l’ha trobat! I es pasa més estona desperta mirant tot alló que pot. Ja es desperta; Fins aviat!

Com dir-vos lo contents que estem. Ho escrit i se m’ericen els pelets dels braços!!! És fantàstic. Avui, fent les tasques amb la Vera de bon matí, estava la neonatóloga per allà i em comenta com qui no vol la cosa que com estava la petita (espero que ella ja ho sabés, pq. sinó malament anem!). I li he dit que avui havia augmentat 40gr. (1,920Kg) i que xuma molt bé. M’ha comentat que estava mb i que aviat cap a casa. Jo m’he quedat amb la cara de ; ” mb. noia, això ja ho sabia”, pr. m’ha dit ràpidament que què em semblava el dijous!!!!!!! I doncs, m’he emocionat. Bé, no penseu que amb llàgrimes de cocodril, pr. sí que emocionada, i la Vera dormint als meus braços amb la boca oberta! Si ella sabés lo bé que estarà amb nosaltres a casona hagués començat a riure a “carcajada”!!

És una alegria desbordant. Ja sé que pot semblar exagerat, pr. nosaltres que ho em patit i viscut dia a dia, ara és una satisfacció molt plena. Comença la vida per la nostra petita. Abans, era un regal extra. Estarem a casona tranquils, cantant-li cançons, acariciant-la, mirant-la. gaudint-la quan la banyem i li canviem i li parlem… i SOLS, com una família normal que per fi podem normalitzar el que és tant senzill per la majoria.

Gràcies a tots de nou. Gràcies per interesar-vos tant per la petita, per fer-nos arribar el vostre afecte, per fer-nos sortir de l’hospital de tant en tant… comencem a viure en un estat normal!!!!!!!!

Jo ja no escriuré gaire (ja ho feia poc) pq. entre la casa, la petita i la feina (que en tinc moltes ganes, encara que siguin unes hores a la setmana), aniré una mica més justa de temps. Ara sí; ens veiem a Andorra!

Hola a tots i a totes!

L’altre dia vaig escriure un post pr. vaig cometre l’error de deixar-lo obert i el meu home va tancar el PC. Pobret, es va fuetejar de valent pel fet!! Bé, ja no recordo el que vaig escriure, pr. explicaré com està tot en l’actualitat.

Avui la Vera no ha incrementat pes, i a mi em comença a agafar un cert tremolor a les cames cada dia pel matí quan poso a la nostra neneta a sobre de la bàscula!! Pr. jo l’he animat, encara que per dins pensava que ja podria posar-se com un globito per marxar corrents d’allà dins! Pobrissona nostra, amb lo bé que ho està fent.

Pel matí, a les 8.30 ja sóc allà.La peso despulladeta, la banyo (que per cert, no sé si ho havia escrit abans, pr. li encanta l’aigua com a mi!, es queda extasiada!), li canvio el bolqueret, li poso els tratge de gala que correspongui aquell dia i li faig una nova pesada per veure després quan ha incrementat  xumant. Ah! I al principi li prenc la temperatura. L’altre dia tots els nens estaven hipotérmics pq. durant la nit l’aire condicionat havia baixat, i la nostra preciosa era la única que va mantenir-se estable! I es que aquesta nena és de montanya!!! Té unes galtones rosadetes que són el millor del món.

De moment, és una nena molt bona. Que dorm, menja, i quan està desperta et mira i t’escolta com si comprengués les coses que li estàs explicant! I somriu; somriu quan està tranquileta als braços, quan està dormint, quan xuma!

Bé, i nosaltres els papis, que dir-vos; cansats pr. molt contents, intentant trobar temps que no sigui l’hospital o la casa, pr. és que els dies i les hores et marxen de les mans i més quan no la vols deixar sola ! Tenim moltíssimes ganes de pujar a casona, al nostre país, d’ensenyar-li a la nostra petita que bé que s’hi viu allà adalt, i de deixar enrera tantes infermeres, sorolls de màquines, nens plorant i cadires incómodes. Quan la teva nena ja fa temps que gràcies a tot, no ha presentat cap problema, i l’únic que falta és més greixet, penses que ja l’incorporarà amb els aires del Pirineu!! Cada dia que pasa, és un dia menys que falta per marxar, esperem que ja la propera setmana poguem fer-ho, sinó tenim dos opcions;  o parlem amb la superneonatóloga que ens dirà; “paaaaaaaaaaaaares, la nena està molt bé. Que més voleu que us digui, pr. em d’esperar als 5kg” o, agafem a la nena i com qui no vol la cosa ens calcem les esportives i no ens agafen ni a la aduana!!

Bé, us mantindrem informats de quà decidim. Petons, i gràcies a tothom per fer que els dies aquí siguin més portables.

Petons. Ui, m’he llegit el post que acabo d’escriure, i sembla que estiguem a la presó de més alt risc! Pr. realment és com ho estic visquent actualment, i sobretot avui. Hi ha dies de tot.

És molt injust. Juguen amb la desinformació -com sempre des que vam arribar a St. Pau-, a canviar la planificació quan elles creuen convenient, i el més greu es que saben que no et pots queixar pq. tens les de perdre.
Aquest matí, tota contenta pr. amb presses pq. marxava el Jaume cap a Andorra i li havia de donar la llet materna congelada que guardava a l’hospi, he entrat tota joiosa a veure a la nostra petiteta, i em trobo a les infermeres que em diuen que la Vera està mb. pr. que per falta d’espai posen en lloc seu un nen que sembla un dinosauri de gros que és i no necessita incubadora, i la nostra Vera se’n torna. No veuen que això no és bo per ella, pr. sobretot per la mare (no dic el pare, pq. ell s’ho ha agafat d’una manera més prudent). No veuen que aquest nen tipus dinosaure els pares no el venen a veure gairebé mai, i nosaltres no ens separem d’ella? No, sols els seus protocols d’espai (tornant al seu lloc, sols la podem anar a veure a unes hores determinades) Després, intentava parlar amb la neonatóloga per demanar-li que si és tant sols falta d’espai pr. que la Vera hauria d’estar a intermitjos, doncs que em deixin anar-la a veure més, i em diu que no per els magnífics protocols i a continuació em ve a buscar la infermera que té assignada la nostra reina aquests dies, i em tracta com una mare fora de si, acompanyant-me amb una mà a l’esquena, pq. deixés de parlar amb la neonatóloga. Es que no ho veuen! No veuen que l’únic que desitgem es estar tot el que poguem amb la nostra petita i que ens parin ja de remenar i robar hores i moments que ens pertoquen a nosaltres com a pares i no a elles! Es que haurieu de veure com la infermera que li ha tornat a tocar, l’aixeca bruscament, com l’espanta amb la seva ceu estrident… l’altre dia vaig estar 10min. per calmar-la de l’ensurt que portava pq. el gorrito li tapava tota la cara!! I no s’havien ni adonat!!!
Bé, dintre d’uns dies, suposo que tornarem a intermitjos.
Ah! Que la meva empipada no desllueixi els progressos de la nostra nena. Ha tornat a augmentar; 1, 220Kg!!! Està guapíssima, com heu pogut comprovar amb les fotos que li fa el magnífic papi.
Aprofito per enviar-li un dolç petó, que avui ja està a And. T’estimo molt vida.
Un gran petó a tots, i si veniu a BCN espero que ja tinguem a la Vera a l’altre sala i la pogueu veure quan desitgeu (encara que sigui des del vidre).