Som pares!

Sóc la Quel, i em venia molt de gust poder escriure, us diré des del moment que vaig veure que la nostra petitona venia al món! Però encara que sembli extrany, i que hauria de ser al contrari, que fos ara que hauria de tenir més temps pq. no estic treballant, us dic que el meu treball ha canviat per estar conectada cada 2x 3 al tirallets (sacaleches, com una vaca lechera), i per pasar-me tot el temps que puc gaudint del contacte amb la nostra Vera.

Començo per explicar – vos des del principi que la cesària no va ser tant senzilla com m’havia pensat! L’equip del Dr. Porta a més de professionals van ser sumament humans i em van cuidar com a una reina. Fins i tot em van felicitar per la meva manera de portar la situació. Jo que pensava que era tant acollonida, i ara m’adono que el fet de ser mare d’una nena tant meravellosa fa sortir energies de sota les pedres. El fet de tenir molt poca panxa i que la Vera fos molt petita també, van fer que em poguessin posar una dosis d’anestesia justeta (que segons l’anestesista més agradable que pot haver-hi i que vaig tenir la sort que em toqués a mi; em va dir que pasaríem al plan B si jo tenia massa dolor). Pr. jo sabia que si em queixava i em pujaven l’anestesia, la petita sortiria endormiscada i podia tenir més problemes, així que vaig aguantar l’obertura com si d’un pollastre es tractés (no entro en detalls), i en els moments més durs que eren quan em treien a la meva petitona, m’estiraven com si m’anessin a treure les entranyes. No va ser gens fàcil, pr. jo apretava la mà del Sergio (l’anestesista) que pobre es va passar la hora i vint minuts acariciant-me la mà. No vaig poder tenir a la persona que més necessitava  al món en aquells moments (al meu home), pr. la tasca del Sergio la vaig agra´¨ir moltíssim. Quan em van ensenyar la meva nena, ella va obrir els seus ulls atmetllats i plens de vida de bat a bat, i jo també vaig fer el mateix. El nostre primer encontre i ens espantem les dos!!! Inolvidable.

Després se la van endur, i jo estava tranquila pq. sabia que estava a les millors mans, la dels metges i amb la presència del seu papà.

Em van dur a la sala de reanimació… bé, que vaig fer una mica de canya al meu cos pq. les cames no me les sentia pasades masses hores, i ja em pensava que si no reaccionava el meu cos, al dia segúent no podria anar a veure la cosa més linda del món. Així que, no vaig parar fins aconseguir despertar del tot.

La primera presa de contacte amb la nostra nena va ser… no hi ha paraules per descriure el que sent una mare que vol tenir aquella nena que sent que li pertany i que sols es seva i del papi, i que la vol tenir als seus braços, parlar-li com havia fet durant 8 mesos dins la panxeta, sentir-la moure com sempre… i no podia. Pr. el sentiment no va ser de frustració ni de ràbia, ni d’impoténcia. Crec que m’havia anat preparant molt pel que hauria d’afrontar, i el sentiment que vaig tenir va ser d’una gran alegria de veure-la bé, i tranquilitat pq. vaig saber que la Vera estaria millor allà dins que no podent menjar a la panxeta.

Els primers dies encara tenia l’instint de parlar-li a la meva panxa (he estat molt temps fnt el mateix), i doncs comprovava de seguida que els meus budells no eren tant reactius com la nostra filleta. així que desitjava amb gran alegria que arribés el moment d’anar-la a abraçar de nou.

Les preses de contacte pell amb pell les faig cada matí i tarda durant gairebé una hora i mitja, i m’aporten una serenor i una felicitat absoluta desbordant! no trobo mai el moment de marxar. Primer ella em mira amb els ulls ben oberts, i després el fet de que sigui gran prematura i petitona, guanya la batalla i es comença a dormir. Es queda tant i tant relaxada. Jo li vaig parlant de les coses que no m’havia donat temps a explicar-li, ens va agafar desprevingudes el fet de que ens haguessin de robar 4 setmanes i 5 dies de la nostra gran unió! Pr. ara ja no importa, pq. li explico igualment mirant-la als ulls i a la seva carona angelical. L’acaricio les cametes i els peuets, les galtones, el caparronet…. i jo que no trobava el moment de ser mare. és la cosa més magnífica del món, i penso aprofitar cada segon del dia que em donguin per estar amb ella, i la resta de temps que ens han “birlat” el pensem aprofitar trosset per trosset. la Vera serà una nena molt feliç, i té una immensa sort de tenir un pare com el que té. Ha patit molt pr. és un gran pare i un gran lluitador com tota la família Pol i Roca. La unió que tenim amb el Jaume ens ha servit per poder acabar riguent amb moments molt durs, i la Vera ho ha agraït.

Bé, us deixo, que he d’anar a que em treguin les grapes de despatx que tinc a la panxa, i després a veure la nostra filleta.