RSS
 

Archive for the ‘Fotos’ Category

Excel·lent

24 jun

Han passat moltes coses, i ha passat molt de temps des de l’últim post.

Però la que canvia i sempre cap a millor, és la nostra princesa. Ja s’aguanta assentada sense problemes, s’agafa els peus i es treu els mitjonets, menja de tot: Fruita variada (poma, pera, plàtan, suc de taronja i mandarina, pruna, meló, síndria… El prèssec i prèssec paraguaià el deixem per més endavant), verdura variada (patata, mongeta verda, pastanaga, carabassó, oli d’oliva), carn (pollastre i gall d’indi bullit i triturat juntament amb la verdura), iogurt (dels especials per bebè), cereals (amb gluten! sobretot de Nestlè, més que la de Hero que també l’hem provada i no ens agrada tant – és més endolcida, costa més de dissoldre, i no queda tan homogènia-), galeta amb gluten… evidentment tot això com a complement de l’àpat principal: la llet materna!

I amb els canvis de visites a St. Pau… ens estem tornant bojos! Des que s’ha iniciat (o completat, no n’estem segurs) el trasllat de la unitat de pediatria al nou hospital, el servei d’atenció telefònica per canviar els horaris de les visites senzillament no funciona. Hem provat de trucar a totes hores, durant més d’una setmana, i és virtualment impossible aconseguir que t’atenguin, quan abans de tot aquest enrenou tot funcionava amb normalitat. O estan terriblement enfeinats durant tots els minuts de l’horari laboral o tenen alguna mena de problema tècnic. En fi, nosaltres seguirem intentant-ho.

Hola a tots, sóc la Quel. La Vera està guapíssima. Molt riallera com sempre, una seductora nata! Molt menjadora com es percep, i tafanera, xarradora, i llesta com la que més. ui, es nota que sóc la mami? El papi pensa el mateix.

Ara la prova del delicte:

 
 

Tarragona m’esborrona…!

17 abr

Aquest cap de setmana llarg hem estat fent el turista per Tarragona. La idea principal era que la Vera veiés el mar per 1r cop. Vam fer algunes aproximacions frustrades pel… mal temps? vent? Noooooo! Perquè la petita estava mandrosa i dormia i dormia plàcidament al cotxet com una princesa! Vam estar passejant una bona estona pel passeig marítim Rafael de Casanovas. I no hi havia manera que es despertés! La veritat és que es va portar molt bé, però és clar, nosaltres voliem que veiés el mar! A la 3a passada si que estava desperta, així que la vam baixar fins a la sorra (cotxet inclós) i allà la Quel li va ensenyar, didàcticament, allò que a ella li devia semblar la banyereta més gran del món. Com que l’aigua no estava encara prou calenta vam deixar per més endavant de fer una remulladeta, encara que siguin només els peus.

I com sempre, vam poder anar als restaurants tranquilament. Ella dorm, o bé ens mira i somriu, o bé es distreu amb les seves joguines i el xumet. Només puntualment demana la nostra atenció i aleshores li ensenyem el lloc nou on estem. Amb això es dóna per satisfeta, no sense abans provar d’endur-se qualsevol cosa que li hagi cridat prou l’atenció a la boca.

A més, el divendres vam tenir sessió familiar! Vam poder veure moltíssima família de La Seu! I vam aconseguir que, com abans havia fet amb els cosinets i l’Arnau de Barcelona, es coneixés amb la Carla, la darrera cosineta en arribar a la família! (ostres, i ara que hi caic, el següent serà -si els futurs papis no canvien de parer- el Carles!) .

Sembla que es van caure força bé, tot hi que segur que no els feia gens de gràcia haver de compartir les joguines! Bé, això ja tindran temps d’aprendre-ho més endavant! Fent memòria, el divendres passat vam poder veure la iaia, la tata, la tia Maria, l’abuelito, la Piedad, el Jose, el Jordi, l’Anna, la Carla, el xumari, la Neus, l’Andreu, la Montse i el futur Carles. I no estic segur si també vam veure a la Sandra! 15 persones!!! Va ser un dia ben aprofitat, hi tant que si!

 

Llet, farinetes, fruita…

05 abr

Diuen que a partir dels 6 mesos és bò que s’introdueixin altres aliments a la dieta del bebé. Recomanen començar per la fruita (pera, poma, plàtan i suc de mandarina/taronja) i els cereals (sense gluten). Amb cullera o amb biberó, això no és determinant. Dependrà de l’infant.

La Vera fins ara prefereix la cullera, és clar que portem un temps en “parada tècnica” i tot just aquesta setmana passada hem provat de tornar-n’hi a donar. Ella és menjadora de mena i no tenim cap problema. El Camil ja ens ha comentat que abans de l’any és necessari que ja mengi fruita, cereal, carn i verdura (i no sé si també peix). Home, no sé si tantes coses… sembla una mica massa si encara no li han començat a sortir les dentetes, però si ell ho diu…!

Fins que no hem resolt algunes “incidències menors” amb la cullera i la tetina del biberó – han passat unes quantes culleres especials i bastantes tetines i biberons en el procés de selecció prèvia-.

El biberó que ens està anant millor és el de Chicco anticòlics, i la cullera que és del tamany de la seva boca és aquesta que se suposa que és per a que aprengui a menjar sola. Tot arribarà. De moment ens servirà per a no posar tanta papilla al pitet. Hem descobert -tard- que les tetines de Nuk són perfecta i completament diferents a les de Chicco, i és clar, si està acostumada a una marca i la canvies… costa d’acostumar-s’hi!

Ja té curiositat per mantenir-se una estoneta assentada, i comença a descobrir que es pot aguantar dempeus. Fa poc es va trobar sobtadament amb els seus peus i li encanta mirar-se al mirall, com sempre.

Disfruta i li crida molt l’atenció qualsevol cosa mínimament diferent. Colors, formes, detalls… Té una fixació important amb les etiquetes que guardem com tresors d’alguna festa amb els tiets i cosins:

I amb els modelets que comprem, compren i regalen – no necessàriament per ordre d’importància- i la seva elegància natural, vesteix com una princesa que és.

Els pares de l’Arnau ens han enviat unes quantes fotos més de la trobada! Jo vaig tenir la mala sort de quedar-me sense bateria a la càmera al cap de 4 fotos -exactament 4… una llàstima!- i no vaig poder documentar bé el moment. Ara podem arrodonir la sessió amb un parell de fotos més… amor a primera vista?

I ara una bona bateria de fotos, que fa temps que no posem res! – entre elles, el primer dibuix!-

 

Tornant de BCN

24 mar

Avui hem arribat de Barcelona. Teniem visita amb la Dra. Tarragó, psicòloga o psiquiatra de St. Pau. Sembla que tots els prematurs han de seguir un protocol que inclou visites de control amb otorrinolaringòlegs, oftalmòlegs, pediatres i psicòlegs/psiquiàtres. Avui hem anat a aquest últim.

No teniem massa esperances que la visita ens servís de gaire… nosaltres ja veiem que la Vera està evolucionant perfectament, però com que sempre hi ha aquell dubte… hem decidit anar-hi, només “au cas où”, com diuen els francesos. Per si de cas.

Com sempre en les visites a St. Pau, hem hagut d’esperar uns 40 minuts a que ens atenguessin, i això que teníem la primera cita del dia! (a les 8:15). Són d’aquelles coses que no entendré mai, perquè tots els metges (excepte comptades ocasions, com el nostre pediatra) porten un retràs considerabilíssim en les seves respectives consultes. Excés de feina, d’avarícia, de confiança… mala gestió de les secretàries? O potser sorgeixen invariablement urgències i imprevistos que obliguen a retrassar totes les visites següents?  En aquest nostre cas sembla que ha estat per una urgència. En fi.

Quan finalment ens han atés, tot ha anat sobre rodes. La Dra. i les seves dues… aprenents? oients? companyes…? han estat molt dolces amb la Vera, que ja començava a endormiscar-se amb la caloreta del pavelló… Hem respost força preguntes i n’hem formulat unes quantes més, i la Dra. ha començat la seva exploració.

Ha estat una visita molt similar a la que ens van realitzar mentre encara érem a l’hospital, amb el Dr. Marcel, per cert també encantador i que de seguida va congeniar perfectament amb la Vera. Ens ha mirat, un cop la Vera ja era ben adormida, si li molestava la llum directa sobre els ulls d’una llanterna (la Vera ni cas). Després ha mirat si li molestava el soroll d’una espècie de maraques ben bé al costat de l’orella (la Vera ha fotut un bot que una mica més i cau de la camilla! Pobreta, tant a gust que dormia fins aleshores! Sort que la Dra, l’ha calmat de seguida i s’ha tornat a endormiscar!). Després li ha descordat les sabatetes que portava i ha comprovat si reaccionava a les pessigolles dels peus, i més tard li ha donat copets amb els dits a la zona de les costelles (i això no tinc ni idea de per a què pot servir). Després ha comprovat si ja havia perdut les reaccions instintives típiques dels nadons, com que aixequés els bracets quan es deixa caure d’esquena, o si provava de caminar quan les plantes dels peus les tenia en contacte amb la superfície.

També li ha mirat si estava atenta a les coses (una prova que es podia haver estalviat, només de veure que no es perdia detall de tot el que passava), ha comprovat si la seguia amb els ulls cap a totes bandes, si la imitava quan ella li treia la llengua (i per primera vegada ho ha fet!) i finalment si reconeixia la veu de la mare i es girava cap a ella en sentir-li la veu. Amb tot això ha donat per conclòs el procés d’exploració, i com no podia ser d’una altra manera ens ha dit que la nostra nena està perfecta, textualment. També ens ha comentat que amb l’atenció que ha demostrat es podria descartar de
calaix que patís hiperactivitat. Genial!

I hem sortit d’allà tot cofois, orgullosos de tenir una cargolet rabassut tant preciosa i llesta per filla.

I quan érem a recepció esperant per a concertar una nova visita amb la Dra., se’ns ha apropat el pare del Hamza – un nen amb qui vam compartir una bona temporada a la UCIN- que de tant feliç i content de veure’ns s’ha emportat la Vera d’una revolada per a ensenyar-li al seu fill i a la seva dona, que estaven esperant a la sala d’espera pel mateix que havíem vingut nosaltres! Ostres aquesta sorpresa si que ens ha agafat ben bé desprevinguts! És tot un aconteixement reveure persones amb qui has compartit experiències tan intenses. És una relació especial, existeix una complicitat difícil de compartir.

I aquesta cap de setmana també ha estat prolífic en relacions socials! Ens han convidat a casa els pares de l’Arnau, també company d’aventures a la UCIN. Hem compartit experiències i ens n’adonem que portem una evolució molt similar amb els nostres respectius “retoños”! És curiós fins a quin punt anàvem comentant anècdotes i pràcticament teníem les mateixes vivències! Hem aprofitat per a posar-nos al dia dels altres pares i nens amb qui vam coincidir. No mantenim el contacte amb cap d’ells, però ens alegrem si en coneixem bones notícies, o per contra se’ns entristeix el cor si algun d’ells encara ara continua amb dificultats.

I doble sessió, perquè seguidament ens haviem de veure amb una altra parella, la Roci i el Jaume, companys amb qui ens uneix una amistat també molt especial, encara que sense tenir res a veure amb els hospitals! (sort!). Acabaven d’arribar de Talavera de la Reina (aquest barcelonins no paren cap cap de setmana a casa???) i estaven tant cansats que només vam poder veure a la Roci, que ens va acompanyar al super hotel ben a prop de l’hospital i vam estar xerrant i posant-nos al dia. Tot això mentre la Vera xumava i s’ho passava d’alló més bé amb les moneries que li feia la súper mestra Roci!

El cap de setmana li ha anat fantàsticament a la Vera, que quan no dormia aprofitava per no perdre cap detall de tot el que succeïa al seu voltant: gent, botigues, ambulàncies… fins hi tot va creuar-se amb un grup dels Hare Krishna! I per suposat acompanyar-nos als nostres restaurants fetitxes: El Ginos -italià- i el Ginza – japonés-. I dormir plàcidament mentre al seu voltant cambrers i comensals feien un xivarri considerable.

El diumenge al matí vam voler visitar de nou la UCIN. Allà vam trobar una de les infermeres amb qui ens haviem entès molt bé, la Montse. Quina il·lusió de reveure’ns! Vam estar petant la xerrada i entre moltes altres coses ens va confirmar que la llet materna congelada canvia el gust, i que sobretot els prematurs ho notaven força, donant-se molts casos de refús al biberó de llet materna descongelada. Pel que sembla estudis recents de la Generalitat han arribat a la conclusió que hi ha un enzim que en modifica el gust. I a la nostra Vera no li agrada!

 

Fotomuntatges

17 mar

Aquest apunt surt una mica del normal. És una d’aquelles curiositats que es troben a la xarxa i sobretot ara en aquesta anomenada web 2.0, on la interacció amb els usuaris és absolutament prioritària.

La Vera surt en totes elles, i sense utilitzar cap programa especial! Senzillament mitjançant aquesta web, podem aconseguir aquests efectes. Curiós?

(n’hi ha més per escollir!)

 
 

Tranquilitat…

11 mar

Bé, ha estat un dia llarg i força esgotador… no contàvem haver de tornar a entrar a un hospital tant aviat! Al migdia hem anat a urgències perquè la Vera semblava que no millorava, estava apàtica i poc reactiva, i teniem por que de tant vomitar es deshidratés.
Li han fet un anàlisis d’orina per a descartar qualsevol infecció, no tenia febre… i mentre esperàvem que tingués ganes de fer pipí li ha vingut la revifada i ha demanat per mamar amb l’ànsia habitual. Ha menjat força bé i aleshores ha començat a ser la Vera de sempre.
El Dr. Carranza ens ha deixat tornar a casa, tenint en compte que si tornaven les vomiteres es quedaria la Vera en observació! Sort que sembla que no caldrà, perquè a la nit la Quel i ella s’han fet uns bons farts de riure… bon senyal!

Ara dorm com un àngel. I no puc evitar de penjar una foto d’aquest vespre mateix, en braços de sa mare, dormint plàcidament en la posició especial pels mals de panxa…

 

Arracades i homeopatia

03 mar

Si n’han passat de coses des del darrer apunt…!

La Vera continua fent-se més i més gran. Ja no tenim la bàscula, ho sigui que la pesem 1 cop cada setmana o 10 dies, aprox.  I com que el dijous anem al pediatra, ja fa dies que no la pesem. Devem estar al voltant dels 5,5 quilos. Ja ho veurem. La veritat és que si que és un alleujament no tenir bàscula a casa…! Això fa que et despreocupìs una miqueta del pes diari, encara que el dubte planeja com una ombra, persistent.

Ara mateix torna a xumar. Bé, ho intenta! I ara ja no és pels gasos que li feien la vida impossible. Des que hem provat una altra opció (la quarta!) les coses van molt millor, encara millor que amb el Aero-red. La sol·lució ha estat tota una troballa per part nostra, i va ser gràcies a internet consultant casos similars als nostres. És tant senzill com donar-li 5 boletes homeopàtiques, d’un producte -no se si dir-ne medicament…?- que es diu Colikind. I si amb el Aerored va fer una millora espectacular, però encara la veies patir… ara amb el complement del Colikind… s’han acabat els dolors. I tot plegat està influint a que la hernia umbilical es vaig fent cada vegada més petita. Probablement s’acabarà tancant sense precisar intervenció quirúrgica. El temps ho dirà.

I com que està més eixerida que un pèsol, amb una gana inesgotable i desbordant simpatia, mirem de sortir a passejar cada dia un ratet i ella si li deixem la capota del cotxet abaixada aprofita per a mirar-ho tot i afartar-se de les noves imatges que la bombardegen pertot, els sorolls desconeguts i les olors diferents. Seria una bona idea portar-la a passejar per un mercat tradicional, o potser millor encara pels carrers d’Istanbul! Allò si que era un festival de colors i olors diferents… en plè hivern!

Fa uns dies, crec que va ser el dijous passat, la Quel es va omplir de valentia i la va portar a la farmàcia Roser Miró a foradar-li les orelletes per a posar-li arracades. Es veu que ara els forats ja no els fan a l’hospital mateix, ni gairebé enlloc! Ens van arribar a aconsellar que anéssim al local on fan tatuatges i piercings! Us imagineu la nostra princeseta en un local així? Només cal veure la web! Sort que vam trobar que a la farmàcia ens ho podien fer! I la Vera no va plorar pràcticament gens. No estic segur si és per la professionalitat de la Neus o de la valentia de la Vera. Probablement una conjunció dels dos factors. I ara ja tenim princeseta amb arrecadetes. I aviat li podrem posar les arracades que li vam comprar a Mallorca, just abans que vingués al món (amb perla de majorica, evidentment), o les que li va regalar la seva padrina (amb brillantet fastuós, evidentment!). I si a sobre pel seu bateig li poséssim el collaret d’or francés amb penjoll d’osset a conjunt… semblaria la reina de Saba! El collaret el guardarem per més endavant, quan sigui una miqueta més gran. Potser per la comunió?

Hauria estat bonic que per la reunió familiar a Vallverd ja les portés! Això li ressalta la feminitat, ja que de moment no pot gaudir d’una cabellera massa poblada!

 

Neu i rialles

15 feb

Déu ni do quina nevada que ens ha fet aquesta setmana passada!

Feia força anys que no veia aquests gruixos a una cota tan baixa, ha estat una estampa esplèndida! No m’estranya que aquest cap de setmana el país s’hagi omplert de turistes, uns per esquiar i altres per aprofitar els paisatges nevats!

I la Vera mentrestant, que es mira la neu i les volves com si fos el més normal del món, ella que en el poc temps que té i ja n’ha viscut de nevades! Si hagués nascut l’hivern passat la cosa hauria estat diferent, però aquesta temporada…

Els gasos i els mals de panxa vénen i van, ara tornem a estar (sembla) tranquils, a veure fins quan! I aquest cap de setmana ha tornat a posar-se a tothom a la butxaca, quan algú se li atansa i li fa alguna moneria, ella fa un desplegament dels seus encants i mostra la seva millor rialla… i és clar, qualsevol es resisteix!

Segueix sent un encant de nena, i tot hi que portem uns dies augmentant a poc a poc el pes, ella està feliç i preciosa, com sempre.

 
 

Camí cap al cinc

08 feb

Som a poc menys dels 5 quilos. La Vera està esplèndida i menja com una llima. Encara tenim la bàscula a casa, però ja torna a tenir un peu a fora… Contra tot el que diu la gent, penso que a nosaltres ens dóna una gran seguretat saber que dia rera dia augmenta de pes!

Els gasos estan gairebé del tot superats, gràcies al aero-red famós, i ara estem en el procés d’aconseguir que es mantingui asseguda uns segons, abans de perdre l’equilibri. Al principi això l’empipava d’alló més… ella prefereix estar estirada! Però ara ja s’hi està acostumant i sembla que ja no li importa, encara que d’aquí a que s’aguanti sola…!

També és curiós com es reconeix al mirall (bé, no sé si es reconeix exactament, però sempre que es veu s’amaga com si li fes vergonya, i es posa a riure!) i com segueix amb la mirada. Ara sembla que pot seguir-te encara que estiguis força lluny, i com que et reconeix es fa un fart de somriure! N’estem orgullosos. Ens sentim orgullosos. Pletòrics.

 
 

Adéu, padrina

28 gen

Avui ens ha deixat. Sembla que tot ha estat molt ràpid. Millor així. La Vera no podrà conèixer, ja, cap de les seves besàvies. Almenys ha marxat sabent que tenia una besneta. La primera! Uns arriben i altres marxen, és la vida. La única cosa segura que tenim només nèixer. Ha marxat però el seu record no desapareixerà, ja ens n’encarregarem prou nosaltres.

De moment, comencem amb algunes imatges. Homenatge pòstum?

L’enterrament serà divendres 30 de gener a l’esglèsia de Vallverd d’Urgell, a les 17:10

Més informació a la web de Vallverd, i el plànol de situació aquí