El sentiment general és que hauríem d’haver marxat a Menorca, almenys.

La illa en sí no té res a envejar a Mallorca: Platges paradisíaques, interior rural… Però està mancada fortament de qualitat. O almenys de qualitat assequible. Sabem que pots viure com un rei si disposes dels diners necessaris i de la predisposició a gastar-los, però i si no? A Eivissa es podia menjar probablement molt bé, es podia visitar indrets meravellosos i viure unes vacances de somni, però el preu a pagar era massa alt.

El que buscàvem sortosament ha cobert les nostres expectatives, però aquell “plus” és el que hi ha faltat.

L’allotjament elegit i la seva posició eren de cine, aixó sens dubte! Els matins a les platges, cada dia una cala diferent, explorant-les i gaudint-les tant com sabíem. La Vera disfrutant de la sorra i del mar (si l’haguéssiu vist!). Per primera vegada no patíem per les meduses (tot hi que el darrer dia pare i filla ens en vam endur un petit record). Les tardes de passejades, voltant per l’interior, visitant mercats anomenats Hippies… fent el turista.

La illa no està mancada d’encant ni singularitat, però li falta autenticitat i respecte. És massa evident la pressa dels comerciants en fer l’agost, és massa descarat l’augment de preus absolutament aberrant dels productes, és massa sorprenent que una de cada deu persones no parli ni entengui (!) el català, i és massa indignant que només una de cada vint et contesti en català (ja no parlem que hi inicii la conversa!). Estan venent i promocionant la illa com una macrodiscoteca, quan té moltes més possibilitats, sense que entrin en conflicte amb el major negoci actual.

Durant les vacances de tant en tant mirava d’entendre el perquè d’aquella obsessió per les macrodiscoteques. És evident que els funciona, ja que a nivell internacional Eivissa (qui ho havia de dir!) està molt ben situada en el mercat dels DJ’s i la música electrònica i chill out. L’entrada de diners ha de ser espatarrant… però si els dirigents de la illa es plantegen el futur, compten amb la possibilitat que un dia senzillament Eivissa sigui desbancada d’aquest mercat? Tenen plans alternatius (a més d’intentar que això no passi, és clar)?

A Andorra fa temps que es parla de promocionar altres motius d’interès per al turista, diversificar i no posar tots els ous al mateix cistell.

Desconec si les discoteques continuen atraient públic més enllà dels mesos d’estiu. Si és així, és una bona notícia per a la illa. Si es centren en els 3-4 mesos d’estiu que poden tenir de bon temps… què fan la resta de l’any? Viuen de les rendes obtingudes durant aquest període?

Segurament ja porten anys treballant-hi, més els val!

D’encant no li’n falta, però l’has d’anar a buscar. L’interior ofereix poques propostes d’oci, en canvi -i segurament gràcies a aixó- manté uns paisatges rurals especialment atractius. Si hi heu d’anar, ens va impressionar Santa Agnès, al nord de Sant Antoni (allà, tot són sants!). La posta de sol de Sant Antoni era senzillament espectacular. Diuen que és de les millors del món. Nosaltres n’hem vist unes quantes que no li envegen res, però sincerament són precioses, amb un sol que sembla que se’t tiri al damunt d’enorme que es veu. Eivissa, la ciutat, potser és la que menys ens ha agradat. Els mercats hippies força decebedors per a nosaltres, encara que a qualsevol adolescent li faran perdre el nord. En tot cas un bon lloc per a passar-hi una horeta mirant i remenant. Les cales són per a deixar-te amb la boca oberta, és clar que a l’agost la gentada és molt superior a la que et trobes en caletes similars a Mallorca i aixó li resta encant! Les platges nudistes absolutament inexistents, ni tan sols a les que ho són explícitament! Les velles glòries hippies són difícils de trobar però no impossibles, en canvi el que es troba de manera més abundosa són els joves que n’emulen la vestimenta i les maneres, potser també l’estil de vida, això ho desconec. L’afició per treure suc del turista sembla una malaltia contagiosa, tothom espera fer negoci d’una manera o altra amb l’extranger. La majoria d’indrets turístics més visitats (platges, cales, mercats…) disposen d’uns aparcaments absolutament descuidats en tot excepte en els recaptadors de l’impost revolucionari d’entre 3 i 5€ per a deixar-hi el vehicle. En general la illa dóna una impressió bruta i descuidada, pot ser per manca d’efectius o per excès d’usuaris poc curosos. És absolutament imprescindible disposar d’un transport, preferiblement cotxe, per a desplaçar-te per l’illa. Les esglésies (totes, si) són encantadores.

La conclusió a la que hem arribat és que és un bon lloc per descobrir durant 3-4 dies, i que no es mereix una segona visita.

Alguns links d’interès:

Where Ibiza. Publicació tipus TOP 100 de restaurants, botiguetes i allotjament.

Eivissa. Pàgina oficial de turisme d’Eivissa

Balearia. Naviera per arribar-hi, en ferry. Les tarifes són les més econòmiques, i ofereixen més qualitat que Transmediterrània. 8 horetes de res, però així t’emportes el cotxe i tot el que necessites!

Ajuntament de la ciutat d’Eivissa.

Ajuntament de Sant Antoni.

Ara si que podem dir que estem tranquils del tot. No ens feia gens de gràcia de deixar la Vera a la guarderia (dir-ne escoleta com fan a l’Eduqueu les criatures, de Catalunya Ràdio potser és un pèl pretenciós). Ens ho hem pogut manegar per a estar amb ella fins ara, i a fè que es nota! La Quel és mestra i logopeda i la Vera és una esponja que incorpora tot el que li expliquem.

Algunes persones defensen a ultrança que portar els fills a la guarderia (als 4 mesos si no tens cap altre remei, o una mica més endavant – no gaire- si t’ho pots muntar) és bò per al seu desenvolupament i els ajuda a crèixer com a persones. La nostra opiniò és que si tens alguna possibilitat d’esperar fins com a mínim que la criatura tingui 1 any, millor. I per a no posar límits temporals, almenys que gategin i si pot ser que ja caminin sols. Abans és aparcar-los en un lloc on els atendran les seves necessitats més bàsiques, però difícilment hi estaran a gust.

És clar que la societat actual sovint no permet que els pares gaudim dels nostres fills plenament, la concil·liació familiar és complicada, no ho dubta ningú! Però per aquells que poden, sens dubte és la millor inversió que poden realitzar (riu-te’n de la borsa i dels actius immobiliaris!).

Tornant al tema, ens va costar molt deixar-la. La Quel es va recòrrer totes les guarderies del país (les que estaven a una distància raonable, s’entèn). Tant públiques com privades. I va coincidir que la gran elegida va ser justament la que teniem a 5 minuts de casa caminant. És pública, amb unes instal·lacions noves i molt ben dotada. El personal sembla jove, il·lusionat però potser mancat d’experiència. Tot anava bé, vam fer la preinscripció amb temps més que suficient (abans de nèixer la Vera, fins hi tot), però quan ens van avisar per a portar-la-hi… encara no era el moment. Vam declinar la oferta. I així ens vam quedar sense la plaça tant cobejada. Quan va arribar l’hora de que la Vera estigués amb d’altres nens, vam haver de buscar depressa i corrents una nova guarderia, i sortosament, després d’evitar-ne alguna que no ens va donar totes les garanties, vam trobar la que actualment és la guarderia de la nostra filla!

I n’estem contentíssims! L’únic “però” és que es troba a una distància amb cotxe de 15 minuts de mitja de casa, però és assumible, si més no ara que encara no neva!

L’adaptació de la Vera (i per tant també la nostra) ha estat de 3 setmanes. 3 setmanes de plors en deixar-la i d’alegria desmesurada en retrobar-nos. Ara tot és més contingut, i els plors fa uns dies que han desaparegut. El secret de tot plegat penso que és ensopegar la guarderia que tingui unes instal·lacions pensades per als nens i totalment segures, una direcció ferma però amb experiència i de bon tractar i sobretot un personal suficient i experimentat amb vocació. Potser semblaria que és demanar massa, però és on els nostres fills deixaran d’estar per unes hores amb nosaltres i hem d’estar totalment convençuts que durant la nostra absència tot anirà bé.

Com que ens ha portat uns dies d’indecisió i d’informar-nos de les diferents opcions disponibles, he pensat que probablement algú altre es troba en una etapa similar a la nostra i li pot anar la mar de bé trobar-se una mica d’informació i d’enllaços agrupats.

Nosaltres partim d’una realitat que probablement molts compartireu: Vivim a Andorra, amb el que com el 70% de la resta de la població disposem d’un vehicle 4×4, concretament d’un dels anomenats SUV. No és tant alt com un 4×4 però Déu ni dó. Això descarta gairebé completament la possibilitat de transportar les bicicletes al sostre, pel que ens queden dues opcions: Col·locar un portabicicletes a la porta posterior del vehicle o col·locar-lo a la bola del remolc.

Les diferències consisteixen bàsicament en que el que es col·loca a la porta posterior gairebé amb total seguretat només serà compatible amb el model de vehicle que tinguem en aquest moment. Això vol dir que si canviem de vehicle, no el podrem reaprofitar i haurem de comprar-ne un altre, i no són precisament barats. També hem fa la impressió que acaben fent malbé la porta, ja que el pes de les biciletes recau directament sobre les frontisses, que a la llarga acabaran cedint i impediran el perfecte tancament de la porta. La tercera diferència és que impedeixen obrir la porta posterior. Per a mi aquests punts han estat fonamentals.

Val a dir que la única marca que he tingut en compte és la sueca Thule, sé que per exemple a Decathlon o altres grans superfícies es poden trobar portabicicletes similars a meitat de preu, però també a meitat de qualitat i durabilitat.

El model exacte que hem recomanaven per al nostre vehicle era el Thule ClipOn High 9106 (206,55€):

Però jo vaig preferir mirar a més llarg termini i ens vam decidir per un model per anar a la bola de remolc (que no tenia). Aquest model que finalment ens hem quedat és el Thule EuroWay 947, amb capacitat per a 3 bicicletes (315€)

Avui l’hem estrenat, i ja he descobert els punts negres que inevitablement hi són.

El primer és que tot hi que les bicicletes queden prou ben ancorades, posar-n’hi tres… difícil. Potser fent una mica de càlculs i posicionant les bicicletes amb l’experiència que dóna el Tetris, si que ho aconseguiriem. Però hauriem d’acceptar definitivament a tenir la bicicleta enllaunada i tocant-se els plats amb els pedals i els manillars amb els seients, i tots els canvis de marxes acabarien ben desmarxats. Com que de moment la Vera va de “paquet”, no tenim problema, però quan sigui una mica més gran i tingui la seva propia bici…

El fet que hagi de portar matrícula és una altra castanya. Això implica anar a Govern a fer l’escrit per a que et donin una 3a matrícula a les oficines de l’ACA, pagar els prop de 30€ i a més col·locar la ditxosa enganxina de l’AND que aquests dies ens porta a tots de corcoll.

Un cop col·locada la bola (uns 360€) i el portabicicletes (340€, amb un accessori més), toca equipar mínimament la bicicleta, i és que fa falta una cadireta per a nadons. Mirant pels fòrums, blogs i demés es parla de moltes marques i de molts models, fins-hi tot d’un model que es veu que permet reclinar el seient de la petita, per si té ganes de fer un sontet. A més que és lleugerament més car… a Andorra dubto molt que el trobéssim, i tampoc farem un viatge a Barcelona o Tolosa per a comprar-ne una del Decathlon, o sigui que a Viladomat mateix en tenien dos models, de la marca Polisport. Un servia per enganxar al portaequipatges i l’altre per enganxar a la tija del seient. Nosaltres com que ja disposàvem de portaequipatges al darrera la bici, hem elegit el model apropiat, ja que resultava molt més segur i ballava molt menys. El model de cadireta portabebès s’anomena Boodie (38€), i la veritat és que inicialment ens ha donat una impressió perfecta:

Amb això, una bona posta a punt i una cistelleta per a portar les mandangues necessàries que comentàvem a l’inici del post, ens hem llençat a l’aventura d’una horeta llarga (comptant les paradetes de rigor) de bicicleta amb la Vera. La primera sortida amb bicis! Si tenim en compte que ja té 1 any i 8 mesos, es pot ben dir que l’ha gaudit plenament! Una inversió de 800€ que espero que haurà valgut la pena.

Com que es tracta d’impressionar i gravar a la retina dels ciutadans la importància de dur correctament cordat el cinturó de seguretat, però sense necessitat de caure en el sensacionalisme ni en el mal gust d’imatges terroritzants, he pensat que era força interessant de posar un exemple d’anunci que ho té tot, sense ferir sensibilitats. Difícil de creure, encara més difícil de realitzar. Però la prova està aquí. És un vídeo curtet, impactant. Al meu entendre, més enllà del tema del cinturó, lliga molt bé la idea que la família t’espera a casa. Només per això ja val la pena de mirar-lo:

[There is a video that cannot be displayed in this feed. Visit the blog entry to see the video.]

Sembla una mentida però és cert que no hi ha pas gran cosa adreçada al bebé. De fet, tots els pares amb qui tenim relació actualment ens confirmen la extranya predilecció dels seus fills pels botonets, pantalles i teclats varis. La Vera no n’és cap excepció. I de fet penso que és bò, perquè la societat tendeix cada dia més a tecnificar-se fins a l’extrem, i un bon entrenament amb els aparells segur que li serà de gran utilitat en el seu futur més immediat.

Primer va ser el comandament de la minicadena musical. Després es va extendre cap a la resta de comandaments -tot hi que el seu preferit continua sent el de la minicadena, de seguida explico perquè-, directament cap als botonets que troba al seu abast com els del HD multimèdia o millor encara el lector de DVD, que te l’afegitó que segons quin botonet obra i tanca la safata. Posteriorment el de la TV (que es de les de fa 10 anys ben bé, o sigui que de plà només té la pantalla), la rentadora, el forn… I ja fa un temps també la gran estrella és el portàtil. Quan hem veu amb l’ordinador demana amb insistència que la pugi amb mi per a remenar-hi. I com que la mecanografia encara no la domina del tot, es dedica bàsicament a tocar la pantalla, provar de pujar de genolls al teclat – perill immens ja que recordem que estem parlant del portàtil-, plegar de cop la pantalla i colpejar amb rotunditat les tecles i tot el que estigui al seu abast.

Veient aquesta dèria i també la predilecció pels animalets que des de ben petita ha demostrat, vaig pensar que potser podiem compatibilitzar les dues passions, i hem vaig posar a buscar algun joc, preferentment que inclogués sons, imatges d’animalets i alguna mena d’interacció amb ella.

Normalment els jocs que trobava anaven destinats a infants més grans, com per exemple un que es diu Farm Frenzy que és molt xulo però potser per nens de 10-12 anys, ja que es necessita un bon domini del ratolí i una comprensió lectora important.

Però en una curiosa web, anomenada el Buho Boo vaig trobar el que buscava, o almenys una implementació que em servia per a la Vera. Hi ha varies tipologies de jocs, la que a mi m’interessa actualment és la primera, on el funcionament simplement és apretar qualsevol tecla. Aquest fet desencadena, depenent del joc, l’aparició de diferents animals dibuixats i pintats i per exemple escoltar el so que fa, amb moviment inclós.

Per a tots aquells que tingueu infants petitons, penso que ho podrieu provar. A la Vera li encanta i possiblement als vostres també!

Ja me n’oblidava! Pel que fa als comandaments, els altres no els troba tan atractius perquè no hi veu cap relació causa-efecte, i és que la nostra petita encara no veu la TV. Quan ella hi és, tanquem la televisió. Ja tindrà temps més endavant!

Però m’ha interessat un artícle que publiquen en un blog (El parto es nuestro), que parla sobre el perill de les ecografies. Sembla que hi ha estudis que revelen que hauria de limitar-se’n el número, ja que augmenten significativament la temperatura dels fetus i provoca el que ells han de percebre obligatòriament com un soroll eixordador. A més que moltes vegades només serveixen per a esverar inútilment els pares, revelant situacions complicades que sortosament la majoria de les vegades acaben en un no res.

En el nostre cas vam viure les dues situacions, per tant tinc sentiments confrontats respecte a les ecografies. Si bé és cert que ens vam trobar amb un ginecòleg que va fer una lectura poc acurada de la sessió d’ecografia, també ho és que la Vera va necessitar moltes més revisions del normal per a seguir-ne la evolució. No sé si van ser masses o les justes. En tot cas les dades dels estudis recomanen prudència.

Amb això en ment, la decisió estava presa. Només faltava triar quina càmera ens acompanyaria a partir d’aleshores en totes les sortides familiars. Que havia de ser una réflex no ens va costar gens d’acceptar. Que els preus eren força elevats una mica més. Finalment ens vam decantar per una Nikon, la D90 amb un kit (si si, es veu que també les càmeres et vénen amb els kits complets!) que incorporava un objectiu 18-105mm. I a partir d’aleshores la nostra experiència fotogràfica (no la que ampliem, sinó la que vivim) ha explotat absolutament. Les fotografies obtingudes no tenen res a veure -i és absolutament mèrit de la càmera, ja que els coneixements són exactament els mateixos que abans-. La qualitat de les imatges capturades s’ha disparat.

És clar que era molt més senzill fer fotos de la Vera quan era més petita i no corria amunt i avall! Amb la quantitat de trastes que implica qualsevol sortida de casa, només ens faltava la motxil·leta amb la càmera i els accessoris més imprescindibles!

De moment ja hem patit la destrucció total de l’objectiu original – substituït gairebé immediatament per un altre d’igual, de tant contents que n’estem!- i ensurts varis. I sort que som dos i la Quel està sempre pendent de la petita!

Hi ha un article que descriu i pretèn donar sol·lució als problemes dels pares fotògrafs que complementen l’afició amb els fills. Dzoom. Si teniu un mínim interès pel tema, us recomano que hi aneu a fer un cop d’ull. Jo la trobo una web fantàstica!

I ja que aquest post parla de fotografies, també us recomano que feu un triatge de les millors i ho plasmeu tot en un àlbum. Jo utilitzo el software que cedeix Fotoprix, però tothom amb qui ho comento hem diu que utilitza el de la casa Hofmann. Fotoprix és més barat però té certs inconvenients, com per exemple que ara mateix no està disponible l’accés a la seva web i per tant no podem fer comandes! Amb la fotografia digital hem perdut aquella costum d’anar fent àlbums. Ara podem treballar-ho tot digitalment, i un cop maquetat aconseguir un àlbum físic per una quantitat raonable de diners -i una bona dosi de paciència-!

En aquesta web podrem gaudir d’aquesta relació de vinyetes gracioses i tendres a la vegada. És una mena de vídeo de menys de 1 minut de durada. Segur que en tots o gairebé tots els dibuixos us hi veureu reflexats… segur!  Qui ha dit que tenir un fill o alletar sigui una feina fàcil?

El diumenge 17 de gener d’enguany a la revista Magazine de La Vanguardia va sortir un article que parla dels naixements prematurs a Espanya, amb estadístiques generals i vivències particulars. Tant les fotos com el text trobo que són molt encertats, i fa una mica més per a que la societat en general, en un mitjà generalista com aquest prengui consciència del que és, i entengui que cada vegada se’n donen més casos arreu. Com sempre, porta records durs i s’enteranyinen els ulls, però hem sortit triomfants de l’experiència, el que fa que tot plegat hagi valgut, i valgui, molt la pena.

L’enllaç a l’article el trobareu AQUÍ. La foto és la que més m’ha agradat de totes les que ilustren l’article, tot hi que totes són força impactants.

Sembla interessant:

]]> http://quelijaume.net/sompares/?feed=rss2&p=249 1