La Vera ja l’any passat ens va semblar que passava una varicel·la procedent d’un seguit de brots epidèmics a la guarderia, però amb un caràcter molt lleu, tant lleu que el pediatre ens va comentar que caldria reconfirmar si realment era varicel·la. Per la poca incidència que va tenir no vam anar a reconfirmar res. Vam reconfortar-nos de com de lleu havia estat la malaltia i a seguir. Però ai las! Sembla que en els casos on la malaltia es presenta tant lleu es pot tornar a presentar en el mateix pacient (ironies de la vida, sembla que cal patir-la en un grau superior i si no no compta). I com que escric aquest post és fàcil suposar que aquesta vegada les estem passant canutes! No és una varicel·la, és LA varicel·la, la mare de totes les varicel·les i amb unes ganes que ens l’ha agafada! Va començar el dilluns, quan vam veure un parell de granets. Res important. El dimarts aquells granets s’havien multiplicat per… 20? I avui divendres pobreta sembla un quadre abstracte d’aquests d’esquitxos. Horrorós. La cara, el cap, el tors per davant i per darrera, els dits, les orelles! Les cames i els peus sembla que es veuen afectats en menor mesura. Aquesta nit ha estat de les que recordarem durant temps, amb visita a les Urgències inclosa. Carregament de cremes, esprais (Eucerin Spray calmante con polidocanol), antiestamíncs (Atarax Hydroxyzine dichlorhydrate) i pols de talc i talquistina. A més dels antitèrmics Advil i Apiretal. Una altra nit com la d’avui i ens enterren a tots. Això és la guerra! Una o altra cosa o tot plegat ha funcionat, perquè les crisis de picors han remès i només queda el dany estètic de veure’s plena de granets lletjos. Si fos un nen probablement això ni comptaria, però en el seu cas és important i l’afecta. Si, només té 3 anys i 3 mesos però ja és una doneta presumida com ella sola.

Quins Reis!

Encara que pot fer tot l’efecte que el blog està abandonat, mentre es mantingui en línia hi ha la possibilitat que l’anem actualitzant. De moment però hem posat a punt la versió mòbil per a que també pogueu navegar còmodament des dels vostres dispositius iOS, android, Blackberry i windows mobile. Des del meu android es veu així de fantàstic!

Cada pas endavant que fem conjuntament amb la Vera és una experiència emocionant i genial al mateix temps. Per ella és la constant descoberta del món que l’envolta i per nosaltres és descobrir-nos en el nou paper de pares. Perquè si bé tenim coll avall que som pares (!) des de fa prop de 3 anyets, cada dia que passa rebem nous ínputs que ens fan estar alerta i sorprendre’ns de la capacitat d’ella per aprendre i adaptar-se, i de les nostres noves aptituds, que en sorgeixen de desconegudes!

Dimarts a les 19h teniem la reunió amb el nou cole… justament a la mateixa hora que s’havia programat una conferència de la monja Teresa Forcades! La reunió ens va resultar MOLT interessant, tant pel que vam escoltar dir a l’Anna, la directora (va agrair la confiança que els pares han dipositat en l’escola… una qüestió tant important! Penso que la confiança de les persones està menystinguda actualment, quan és de les qualitats més importants) com a la Dolors.

Després de la presentació (amb la sala força plena i una temperatura que començava a resultar incòmoda) es va produir una ronda de presentacions de les mestres (i ho dic en femení perquè no recordo haver vist cap representant del gènere masculí entre les integrants del claustre) força divertida… els pares novells estàvem pendents de no perdre’ns cap detall! Després la cosa va perdre el seu sentit “oficial” i havíem de seguir les nostres mestres (les del nostres fills… s’entén, no?) que es dirigien cap a classe. Allò si que va ser una mica de guirigall, perquè nosaltres que en arribar més aviat justos de temps (per no dir amb un lleuger retard) ens havíem assegut a la banda diametralment oposada a la porta d’entrada/sortida… no vegis quin estrès per a seguir la Brigit! Missió impossible. I més si tenim en compte que cada dues passes veies algun company i/o conegut i com a mínim bé ens havíem de saludar!

El resultat va ser que òbviament vam tornar a arribar amb retard a la classe… els últims, concretament.

La sessió amb la mestra i l’ajudant va ser igualment instructiva i molt divertida. Es nota que saben com dur un grup de pares amb el cor encongit! Esperem que la Vera no hagi de passar gaires vegades per la cadira de pensar rosa que hi ha al racó! La veritat és que conèixer el cole i la gran majoria de les mestres dóna una tranquil·litat afegida que segurament molts dels pares reunits no podien assaborir. Està prou bé, tenint una cosineta a la mateixa classe i una altra a la classe del costat!

I avui ha estat el dia D. Tal hi com havíem previst (encara que la seguretat absoluta no existeix) ha costat un xic despertar-la tant d’hora, però ho ha fet amb un somriure als llavis. Un esmorzar més ràpid de l’habitual i un cop de cotxe cap al cole. La disbauxa ha estat en intentar aparcar el vehicle relativament a prop. Realment és un fet que aparcar a la zona és francament complicat per no dir heroic. I sort que només hi havia primària! Quan hagin començat tots allò deu ser encara pitjor!

Ha estat un orgull veure com la nostra petita anava de la mà de la Quel contenta i feliç, saltant i cantant, i en entrar a la classe s’ha abraçat a la mestra Brigid i amb prou feines ens ha despedit. Hi anava tant i tant conscienciada que al cole l’estimaven molt i que s’ho passaria pipa i que faria molts amiguets i amiguetes i jugaria i treballaria moltíssim, que estava frisosa per començar! Ha estat genial. És clar que a la classe no tot eren flors i violes un un 20% de la classe estava iniciant el plor o decididament xisclant desesperada. La Vera s’ha dedicat a consolar els seus nous companys.

I nosaltres, ufanosos d’haver superat aquesta primera prova i encantats de poder posar cara de relaxats davant els altres pares, hem abandonat el que esperem que sigui l’escola de la Vera durant els anys més importants per a la seva formació.

Recordo quan va néixer la Vera, les primeres setmanes vam buscar per tot arreu roba que li anés bé… els bodies i els pijamets per a recent nascuts eren enoooormes per a ella, ni pensaments de posar-li! Allà dins n’hi cabrien 3 com ella, i de fet quan li van donar l’alta tot ho portava arremangat, fins hi tot el gorro! Imagineu com us ho farieu per arremangar un gorro que li va llarg i li sobra per tot arreu? Doncs nosaltres ho vam resoldre fàcil: Arremangar la base i per a encongir-lo una mica d’esparadrap afermançant un plec.

L’avantatge és que ara ja tenim la sol·lució: Simplement els bebès prematurs fins que no passen a la sala d’intermitjos i tenen un pes i unes condicions mèdiques NO necessiten roba! Estan permanentment dins de la incubadora. És curiós perquè en llegir el post m’ha fet recordar les peripècies per a trobar roba adequada (enlloc en tenien, totes les marques comencen als zero anys, però cap d’elles tenia res per als que encara no havien d’haver nascut… si més no en el seu moment no la vam trobar. I algunes avispades t’ensenyaven roba per a prematurs que era enorme i evidentment poc o gens convenia als bebès a qui anava teòricament dirigida).

En algun altre post ho devia comentar, però és que només vam trobar roba que aparentment s’adequaria al seu tamany en una botiga de joguines; la robeta de les nines.

Quan tens una filla a l’hospital recent nascuda, i imagino que encara més essent la primera, el que vols és que surti el més aviat millor, que no li falti de res i que no passi fred i que vagi ben bonica… Però ningú t’explica que abans no li puguis posar aquest conjunt per a bebès de 700 grams pot haver passat un mes o dos, i si tot va bé ja li anirà petit, perquè aleshores la teva filla ja rondarà els 2 quilos.

Està bé tenir la possibilitat de comprar-la, però a la pràctica li trobo ben poca utilitat. És clar que això ho veiem ara que ja ens podem considerar veterans. Abans probablement hauriem caigut de quatre grapes i com amb tantes altres coses inútils, haurien acabat a la seva caixa sense ni estrenar!

I al vespre, quan l’havíem de recollir ens van tornar a trucar i telefònicament ens va confirmar que volia quedar-se a dormir! Tot un avenç respecte al que coneixia fins ara. Aquest matí a quarts d’onze he anat a abraçar-la (més que no ella, era jo qui l’havia enyorat). I amb aquella candidesa m’ha dit que es volia tornar a quedar! No sé què li deu haver donat la padrina però està clar que li ha encantat. I cap a les onze que ha arribat la Quel, aquella semblava una decisió força raonada. És clar que veure a la mare i canviar d’opinió ha estat una mateixa cosa. Totes dues ben maques i orgulloses han anat a voltar pel país!

I el títol del post anava dirigit a les darreres instruccions donades a la padrina. Si bé ja fa mesos que vam treure el bolquer nocturn -cap allà al maig- (el diürn fa tant de temps que ni ho recordo!), feia setmanes que anava a dormir just després del darrer pipí del dia, però al cap d’unes dues horetes quan nosaltres també ens retiràvem la duiem altra vegada a la tassa – abans orinal- per a assegurar que no hi hagués cap mullena imprevista.  Ara farà gairebé un mes que ja no la despertem abans d’anar a dormir nosaltres, i la veritat és que s’aguanta perfectament (per situar-vos, el 30 de setembre farà els 3 anys). Per això ahir la darrera trucada a la padrina va ser per avisar que ja no cal despertar-la per la nit! La darrera vegada que es va quedar a dormir-hi la va despertar un munt de vegades, i la pobre cria – i la padrina- estaven amb unes ulleres d’haver dormit poc i malament…!

Avui però, tot ha anat com sempre. Al cap d’uns 10 minuts d’aixecar-se ha anat al lavabo tota soleta. Una campiona!

L’orinal que ens ha facilitat el canvi (que no és precisament de viatge…) és aquest model d’Imaginàrium:

Tot hi ser plasticot ens ha resultat una eina molt útil. Fins hi tot ara, desplegat per a que ella mateixa s’emparri a la tassa del vàter i nosaltres no haguem d’estar pendents per si es despista i hi queda entaforada. Tenim un 2×1. Una compra encertada!

(per cert que les fotos de l’orinal no les hem fetes nosaltres, però es tracta del mateix model i il·lustra perfectament el post)