Som pares!

I es que la paciència que ha tingut i té el Jaume és exemplar. Ja ho he dit sempre, un gran marit i un gran pare! Amb la cargolet (he canviat d’esquirolet rabassut a cargolet pq. babeja moltíssim! Lo de rabassut era per la seva estilitzada figura)poratàvem dos dies jugant amb el bibi, i potser ha estat un conjunt de coses, pr. fa dos dies que puc anar a treballar tranquil·la! Menja bé amb el papi!!! Era dur haver de marxar sabent que faria un pitote al Jaume i que quan arribés estarien els dos rebentats i ella sols hauria fet un xupito esperant el pit! Es clar que tenien moments tb. molt bons pr. pesaven més els dolents.
Referent al tema de BCN, ens vam alegrar molt de poder tornar a acostar-nos a la UCIN per pròpia voluntat. Són sentiments molt únics i que -sense voler excloure amb arrogància a ningú-sols els papis que em passat per allà ho podem comprendre. Havia vist mares plorant quan anaven a veure els seus petits, sortir de la unitat pq. era massa el dolor que sentien, i jo no les acabava d’entendre; com podien no estar contentíssimes podent-los veure! Ara les comprenc. El nostre procés ha estat a la inversa; quan estàvem dins vam treure forces de sota les pedres sense adonar-nos-en. I quan vam sortir, poc a poc, em anat prenent consciència del que em viscut. PEr això dono molta importància al fet de voler haver tornat a visitar-ho. Encara ara no tolero amb alegria algun soroll que sembli els dels aparells de monitorizatge (m’ho van fer cada dos per tres per saber que la Vera no patia), encara no puc tolerar veure plorar a la nostra petita, les vacunes no m’agraden pq. em recorden a les constants punxades pel tema de la glucosa, i tinc ganes de plorar quan recordo quan vaig entrar a la sala on estava la Vera intubada per ser operada. El temps ho curarà tot i ho està possant tot al seu lloc. Si algun papà que estigui en el procés inicial llegeix això, sols animar-los a continuar amb molta energia positiva, ells ho agraeixen tant… i molts ànims per a continuar endavant, pq. val tantíssim la pena. La Vera és una nena meravellosa, plena de vitalitat i una felicitat desbordant. Els seus somriures i “carcajades” ens fan estar segurs que ho em fet i ho estem fent bé. Quan sigui més gran, necessitarà una germaneta, pq. la mami sinó crearà massa proteccionisme!! Pr. ara… la consenteixo tant com vol! Un petonet a tothom, i un altre ben tendre pel meu home, que encara veint-nos cada dia i compartint tot el temps que podem, se’ns fa curt i no em queda més temps per fer-li’n tots els que voldria.