El dimarts passat vam anar al pediatra. Hem decidit que ens porti el Dr. Camil, que va fer la residència a Sant Pau i tothom ens n’havia donat molt bones referències. Li va fer la primera visita i la va trobar molt bé, com era d’esperar. A nosaltres ens va tranquilitzar molt veure que efectivament seguia els mateixos protocols que a l’hospital: una cosa coneguda sempre passa més fàcil, i a més es va portar molt bé amb la Vera, tot hi fer-la plorar una miquetona en treure-li els punts!
El dijous vam baixar a Barcelona de nou. Teniem 2 visites programades des de l’alta: Una amb la Dra. Ma. Teresa Marieges, especialista en oftalmologia i que ja havia estat fent les proves preceptives a la Vera abans de donar-li l’alta de l’hospital, i l’altra amb la unitat de pediatria, per administrar-li anticossos contra el Virus Respiratori Sincital (VRS). Tot va anar molt bé. Ja ens han donat l’alta respecte al servei d’oftalmologia, i ens van programar una nova visita per a la següent vacuna el dia… 24 de desembre! Pobres, estan xalats si es pensen que la vigília de Nadal baixarem, 3 hores d’anar i 3 de tornar per administrar una vacuna que ens poden posar a Andorra! Aquesta setmana que bé hem de parlar amb el pediatra de la Vera per a mirar que ens programi la mateixa vacuna aqui… esperem que sigui possible!
Demà la Vera compleix 2 mesos de vida. A mi hem fa l’efecte que ja té ben bé mig any! Està desperta i atenta molta estona, menja amb força, respon correctament als estímuls, ens reconeix perfectament i cada vegada ens deixa dormir una miqueta més! Amb la Quel ja estem trobant quin plà d’actuació ens funciona millor per a maximitzar el descans nocturn.
Tothom ens adverteix que no la tinguem tant en braços, que això a la llarga ens portarà més problemes. I nosaltres, de moment, seguim pensant que és millor que estigui en braços que no plorant al llitet. I si es malacostuma, més endavant tindrem més feina, però ara li donem tot el que pensem que necessita. I si ens errem tindrem butlla, perquè és el primer i no hi ha res més humà que equivocar-se.
També estem notant que els amics i coneguts s’impacienten i voldrien veure, tocar i fer mil petons a la Vera, però malhauradament això ara mateix no és possible. No podem còrrer riscos i en aquest moment, amb el pes de la Vera i la seva edat no ens podem permetre que s’encostipi o agafi una grip o vés a saber quin altre virus! Això significaria tornar de cap a l’hospital, i nosaltres ja n’estem ben bé tips, d’hospitals i bates blanques!
De fet, avui la Vera fa 2400grams, i fins els 3Kg el pediatra i les neonatòlogues de Sant Pau ens han desaconsellat vivament de treure-la de casa. Només hem sortit per anar a cal metge. I és que cada vegada que s’exposa a l’exterior estem jugant a la ruleta russa, per això cal minimitzar les sortides. I és per aquesta mateixa raó que tampoc deixem que ningú, excepte els familiars més directes, vingui a casa per a veure a la nostra petita. Cada persona nova que entra a casa pot ser un focus perillós per a la Vera, i per això estem reduïnt a la seva mínima expressió les visites. Ningú més que nosaltres en té tantes ganes, de presumir de filla i ensenyar-la a parents i amics! Però hem de ser cautelosos i no podem llençar per l’aigüera el que hem aconseguit durant els darrers 2 mesos. El moment arribarà quan la Vera tingui unes mínimes defenses. Fins aleshores, hem de seguir explicant a la gent que ens estimem que no, encara no es pot veure a la Vera. I no pas per sobreprotecció. Per protecció i prou. Perquè és difícil fer-se a la idea del que és tenir un fill prematur si tu mateix no n’has tingut. I la por de qualsevol pare es multiplica per 5 en aquests casos. Heu de tenir -seguir tenint!- paciència. Quan arribi el moment serem els pares més joiosos del país!
Un país que avui es presentava així de preciós ja de bon matí! (i això des del menjador de casa!):
