Hi ha una cosa que encara no hem deixa de sorprendre: Els moviments de la Vera a la panxa de la seva mare.
És increïble! Ja deu fer uns 15 dies que la notem amb claredat, primer molt lleugerament. Abans, al principi, la Quel notava la bossa dins seu, com es balancejava, però no aconseguia discernir moviments. Després, amb la mà posada damunt la panxa, jo ja notava lleugeres carícies, com si fos un peix que ens frega lleument, esmunyedís.
I ara la cosa s’està disparant. A la Quel ja fa ben bé una setmana que la desperten les patadetes, els moviments de la nena, pobra, quin guirigall que té a dins! A veure si la Vera ens sortirà guerrera!
Tot hi ser molest, és meravellós sentir-la, i cada vegada que ens regala sentir la seva presència gaudim d’allò més, amb la mateixa il·lusió que la primera vegada!
Jo ja me l’imagino la nena més guapa del món. I ens la imaginem amb ganes de fer excursions amb els seus pares, anant de viatge junts, descobrint museus arreu del món, gaudint dels diferents sabors de la cuina…
Ostres, potser corro massa!
