RSS
 

Posts Tagged ‘prematur’

Documentos TV: Prematurs

15 nov

A través del blog Bebés y mas m’assabento d’un documental que fa poc va emetre televisió espanyola referent al naixement de bebès prematurs. Narra 4 històries en format breu, la primera segurament és la més crua, tot hi que penso que totes tenen final feliç. Dic penso perquè no he tingut ganes de mirar-lo, si més no no del tot. Massa records, tot hi que nosaltres ho vam tenir molt fàcil. Però potser aquests 4 vídeos ajudaran a alguna parella que es trobi en una situació similar, que sàpiga que ha de tenir un bebè prematur i encara no sàpiga ben bé a què s’ha d’enfrontar.

Sembla interessant:

 
1 Comment

Posted in General

 

Per fi tinc oportunitat d’escriure; hola a tots!!!

06 oct

Sóc la Quel, i em venia molt de gust poder escriure, us diré des del moment que vaig veure que la nostra petitona venia al món! Però encara que sembli extrany, i que hauria de ser al contrari, que fos ara que hauria de tenir més temps pq. no estic treballant, us dic que el meu treball ha canviat per estar conectada cada 2x 3 al tirallets (sacaleches, com una vaca lechera), i per pasar-me tot el temps que puc gaudint del contacte amb la nostra Vera.

Començo per explicar – vos des del principi que la cesària no va ser tant senzilla com m’havia pensat! L’equip del Dr. Porta a més de professionals van ser sumament humans i em van cuidar com a una reina. Fins i tot em van felicitar per la meva manera de portar la situació. Jo que pensava que era tant acollonida, i ara m’adono que el fet de ser mare d’una nena tant meravellosa fa sortir energies de sota les pedres. El fet de tenir molt poca panxa i que la Vera fos molt petita també, van fer que em poguessin posar una dosis d’anestesia justeta (que segons l’anestesista més agradable que pot haver-hi i que vaig tenir la sort que em toqués a mi; em va dir que pasaríem al plan B si jo tenia massa dolor). Pr. jo sabia que si em queixava i em pujaven l’anestesia, la petita sortiria endormiscada i podia tenir més problemes, així que vaig aguantar l’obertura com si d’un pollastre es tractés (no entro en detalls), i en els moments més durs que eren quan em treien a la meva petitona, m’estiraven com si m’anessin a treure les entranyes. No va ser gens fàcil, pr. jo apretava la mà del Sergio (l’anestesista) que pobre es va passar la hora i vint minuts acariciant-me la mà. No vaig poder tenir a la persona que més necessitava  al món en aquells moments (al meu home), pr. la tasca del Sergio la vaig agra´¨ir moltíssim. Quan em van ensenyar la meva nena, ella va obrir els seus ulls atmetllats i plens de vida de bat a bat, i jo també vaig fer el mateix. El nostre primer encontre i ens espantem les dos!!! Inolvidable.

Després se la van endur, i jo estava tranquila pq. sabia que estava a les millors mans, la dels metges i amb la presència del seu papà.

Em van dur a la sala de reanimació… bé, que vaig fer una mica de canya al meu cos pq. les cames no me les sentia pasades masses hores, i ja em pensava que si no reaccionava el meu cos, al dia segúent no podria anar a veure la cosa més linda del món. Així que, no vaig parar fins aconseguir despertar del tot.

La primera presa de contacte amb la nostra nena va ser… no hi ha paraules per descriure el que sent una mare que vol tenir aquella nena que sent que li pertany i que sols es seva i del papi, i que la vol tenir als seus braços, parlar-li com havia fet durant 8 mesos dins la panxeta, sentir-la moure com sempre… i no podia. Pr. el sentiment no va ser de frustració ni de ràbia, ni d’impoténcia. Crec que m’havia anat preparant molt pel que hauria d’afrontar, i el sentiment que vaig tenir va ser d’una gran alegria de veure-la bé, i tranquilitat pq. vaig saber que la Vera estaria millor allà dins que no podent menjar a la panxeta.

Els primers dies encara tenia l’instint de parlar-li a la meva panxa (he estat molt temps fnt el mateix), i doncs comprovava de seguida que els meus budells no eren tant reactius com la nostra filleta. així que desitjava amb gran alegria que arribés el moment d’anar-la a abraçar de nou.

Les preses de contacte pell amb pell les faig cada matí i tarda durant gairebé una hora i mitja, i m’aporten una serenor i una felicitat absoluta desbordant! no trobo mai el moment de marxar. Primer ella em mira amb els ulls ben oberts, i després el fet de que sigui gran prematura i petitona, guanya la batalla i es comença a dormir. Es queda tant i tant relaxada. Jo li vaig parlant de les coses que no m’havia donat temps a explicar-li, ens va agafar desprevingudes el fet de que ens haguessin de robar 4 setmanes i 5 dies de la nostra gran unió! Pr. ara ja no importa, pq. li explico igualment mirant-la als ulls i a la seva carona angelical. L’acaricio les cametes i els peuets, les galtones, el caparronet…. i jo que no trobava el moment de ser mare. és la cosa més magnífica del món, i penso aprofitar cada segon del dia que em donguin per estar amb ella, i la resta de temps que ens han “birlat” el pensem aprofitar trosset per trosset. la Vera serà una nena molt feliç, i té una immensa sort de tenir un pare com el que té. Ha patit molt pr. és un gran pare i un gran lluitador com tota la família Pol i Roca. La unió que tenim amb el Jaume ens ha servit per poder acabar riguent amb moments molt durs, i la Vera ho ha agraït.

Bé, us deixo, que he d’anar a que em treguin les grapes de despatx que tinc a la panxa, i després a veure la nostra filleta.

 

Prematura

21 set

El dimecres passat vam baixar a Barcelona per a fer unes proves (que nosaltres estàvem convençuts que eren redundants) a la nostra Vera. Resulta que la nostra gine, la Sofia, va creure convenient estudiar amb més profunditat perquè la nostra nena no creixia tant com se suposa que ho hauria de fer.

Ens vam desplaçar abans de dinar. Vam sortir a les 13h d’Andorra i teniem hora a les 17:45 a la consulta SG Sonogine, la consulta particular del Dr. Juan Parra. Resulta que el Dr. Parra és un ginecòleg reputat i especialitzat en realitzar unes proves anomenades Doppler.

Aquestes proves el que fan és determinar bàsicament, l’estat de salut del fetus. Bàsicament permet detectar problemes en la circulació de la sang (tant del fetus com de la placenta al fetus).

S’utilitza aquesta prova en casos especials. En el nostre cas es va diagnosticar un retard en el creixement intra-uterí (la Vera no agafava el pes necessari) i la Dra. Echeverri ens va derivar al Dr. Parra per a, per mitjà de la prova Doppler, confirmar o descartar el diagnòstic.

A Barcelona ens van confirmar el problema.

Resulta que la placenta té un problema de formació, i no envia suficients nutrients a la Vera per a que pugui crèixer tan ràpidament com s’espera. La placenta té un gruix superior al normal, i sembla que això pot ser degut a o bé que està calcificant i s’ha anat creant més placenta per a mantenir el fluxe de sang, o bé que en ser tant gruixuda no compleix correctament amb la seva funció. En qualsevol cas queda clar que és un problema que la placenta no s’hagi format bé. La bona notícia és que el seu cor és una bomba, i els fluids sanguinis circulen pel seu cos i el seu cervell amb total normalitat, pel que es poden descartar molts altres problemes.

Com que tenim una placenta amb problemes, la Vera no està rebent tot l’aliment que necessita, i això pot desembocar en una cesàrea d’urgència. Pel que han dit els metges el tema és preocupant, i és per això que estan monitoritzant cada 48h a la Quel per a estar segurs que la Vera està bé. A la que vegin que la Vera mostra símptomes d’estrés fetal, procediran a extreure-la i fer-la crèixer en una incubadora.

El Dr. Parra va demanar que el divendres es realitzés un monitoratge a la Quel (el primer, amb 31 setmanes i 5 dies de gestació). El monitoratge, que es va realitzar a Andorra, va donar uns resultats molt esperançadors, ja que van mostrar a la Vera amb molta energia i amb un cor ben valent. Demà dilluns santornem-hi, monitoratge al canto. Esperem que els resultats siguin igual de positius. Mentre mostrin a la Vera bellugadissa i bategant amb força, no hi ha res a tèmer. El problema seria si estigues quieteta, i el control dels batecs del cor resolgués que ha arribat el moment de treure-la…! Perquè amb el baix pes que arrossega i amb 32 setmanes… té el doble problema del pes i de la prematuritat!

Sortosament estarem al millor lloc d’aquestes contrades per a una intervenció d’aquestes característiques, i es que es veu que a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau compten amb una unitat de neonats (dins imagino de la unitat de Pediatria) amb molta experiència i amb els equips necessaris per a que tot vagi com esperem.

El divendres i dissabte la Quel es va anar a injectar 12mg de corticoesteriodes, que es veu que ajuden a madurar els pulmons de la Vera, per si un cas hagués d’utilitzar-los abans d’hora…

Aquest dimarts tornem a baixar a Barcelona per a fer un altre Doppler, que determinarà si la Vera pot continuar estant a la panxa de la mare… i esperem que així sigui! I com que els metges són molt capsuts, si tot ha anat bé el dimarts, el dijous en voldren fer un altre… i així de control en control per a assegurar el benestar de la nostra petita.

Males llengües diuen que podriem tenir a la Vera ben aviat, encara que nosaltres preguem que s’allargui tant com pugui!

De moment doncs ens estarem del dimarts al dijous a Barcelona, i si tot va bé, tornarem a pujar per passar el cap de setmana al país. I d’aquesta manera, on cada dia que passa és una nova victòria, estem estirant els minuts i les hores, desitjant que la Vera es faci cada dia més i més forta!

Si voleu llegir més informació sobre els nens prematurs, he trobat un manual molt interessant, en castellà, de la pàgina prematuros.info.

Alguns enllaços d’interès:

http://www.aprevas.org

http://www.prematurosinfronteras.com/

http://fr.wikipedia.org/wiki/Naissance_pr%C3%A9matur%C3%A9e

http://www.medisite.fr/medisite/L-enfant-premature.html