RSS
 

Posts Tagged ‘prematura’

Tornant de BCN

24 mar

Avui hem arribat de Barcelona. Teniem visita amb la Dra. Tarragó, psicòloga o psiquiatra de St. Pau. Sembla que tots els prematurs han de seguir un protocol que inclou visites de control amb otorrinolaringòlegs, oftalmòlegs, pediatres i psicòlegs/psiquiàtres. Avui hem anat a aquest últim.

No teniem massa esperances que la visita ens servís de gaire… nosaltres ja veiem que la Vera està evolucionant perfectament, però com que sempre hi ha aquell dubte… hem decidit anar-hi, només “au cas où”, com diuen els francesos. Per si de cas.

Com sempre en les visites a St. Pau, hem hagut d’esperar uns 40 minuts a que ens atenguessin, i això que teníem la primera cita del dia! (a les 8:15). Són d’aquelles coses que no entendré mai, perquè tots els metges (excepte comptades ocasions, com el nostre pediatra) porten un retràs considerabilíssim en les seves respectives consultes. Excés de feina, d’avarícia, de confiança… mala gestió de les secretàries? O potser sorgeixen invariablement urgències i imprevistos que obliguen a retrassar totes les visites següents?  En aquest nostre cas sembla que ha estat per una urgència. En fi.

Quan finalment ens han atés, tot ha anat sobre rodes. La Dra. i les seves dues… aprenents? oients? companyes…? han estat molt dolces amb la Vera, que ja començava a endormiscar-se amb la caloreta del pavelló… Hem respost força preguntes i n’hem formulat unes quantes més, i la Dra. ha començat la seva exploració.

Ha estat una visita molt similar a la que ens van realitzar mentre encara érem a l’hospital, amb el Dr. Marcel, per cert també encantador i que de seguida va congeniar perfectament amb la Vera. Ens ha mirat, un cop la Vera ja era ben adormida, si li molestava la llum directa sobre els ulls d’una llanterna (la Vera ni cas). Després ha mirat si li molestava el soroll d’una espècie de maraques ben bé al costat de l’orella (la Vera ha fotut un bot que una mica més i cau de la camilla! Pobreta, tant a gust que dormia fins aleshores! Sort que la Dra, l’ha calmat de seguida i s’ha tornat a endormiscar!). Després li ha descordat les sabatetes que portava i ha comprovat si reaccionava a les pessigolles dels peus, i més tard li ha donat copets amb els dits a la zona de les costelles (i això no tinc ni idea de per a què pot servir). Després ha comprovat si ja havia perdut les reaccions instintives típiques dels nadons, com que aixequés els bracets quan es deixa caure d’esquena, o si provava de caminar quan les plantes dels peus les tenia en contacte amb la superfície.

També li ha mirat si estava atenta a les coses (una prova que es podia haver estalviat, només de veure que no es perdia detall de tot el que passava), ha comprovat si la seguia amb els ulls cap a totes bandes, si la imitava quan ella li treia la llengua (i per primera vegada ho ha fet!) i finalment si reconeixia la veu de la mare i es girava cap a ella en sentir-li la veu. Amb tot això ha donat per conclòs el procés d’exploració, i com no podia ser d’una altra manera ens ha dit que la nostra nena està perfecta, textualment. També ens ha comentat que amb l’atenció que ha demostrat es podria descartar de
calaix que patís hiperactivitat. Genial!

I hem sortit d’allà tot cofois, orgullosos de tenir una cargolet rabassut tant preciosa i llesta per filla.

I quan érem a recepció esperant per a concertar una nova visita amb la Dra., se’ns ha apropat el pare del Hamza – un nen amb qui vam compartir una bona temporada a la UCIN- que de tant feliç i content de veure’ns s’ha emportat la Vera d’una revolada per a ensenyar-li al seu fill i a la seva dona, que estaven esperant a la sala d’espera pel mateix que havíem vingut nosaltres! Ostres aquesta sorpresa si que ens ha agafat ben bé desprevinguts! És tot un aconteixement reveure persones amb qui has compartit experiències tan intenses. És una relació especial, existeix una complicitat difícil de compartir.

I aquesta cap de setmana també ha estat prolífic en relacions socials! Ens han convidat a casa els pares de l’Arnau, també company d’aventures a la UCIN. Hem compartit experiències i ens n’adonem que portem una evolució molt similar amb els nostres respectius “retoños”! És curiós fins a quin punt anàvem comentant anècdotes i pràcticament teníem les mateixes vivències! Hem aprofitat per a posar-nos al dia dels altres pares i nens amb qui vam coincidir. No mantenim el contacte amb cap d’ells, però ens alegrem si en coneixem bones notícies, o per contra se’ns entristeix el cor si algun d’ells encara ara continua amb dificultats.

I doble sessió, perquè seguidament ens haviem de veure amb una altra parella, la Roci i el Jaume, companys amb qui ens uneix una amistat també molt especial, encara que sense tenir res a veure amb els hospitals! (sort!). Acabaven d’arribar de Talavera de la Reina (aquest barcelonins no paren cap cap de setmana a casa???) i estaven tant cansats que només vam poder veure a la Roci, que ens va acompanyar al super hotel ben a prop de l’hospital i vam estar xerrant i posant-nos al dia. Tot això mentre la Vera xumava i s’ho passava d’alló més bé amb les moneries que li feia la súper mestra Roci!

El cap de setmana li ha anat fantàsticament a la Vera, que quan no dormia aprofitava per no perdre cap detall de tot el que succeïa al seu voltant: gent, botigues, ambulàncies… fins hi tot va creuar-se amb un grup dels Hare Krishna! I per suposat acompanyar-nos als nostres restaurants fetitxes: El Ginos -italià- i el Ginza – japonés-. I dormir plàcidament mentre al seu voltant cambrers i comensals feien un xivarri considerable.

El diumenge al matí vam voler visitar de nou la UCIN. Allà vam trobar una de les infermeres amb qui ens haviem entès molt bé, la Montse. Quina il·lusió de reveure’ns! Vam estar petant la xerrada i entre moltes altres coses ens va confirmar que la llet materna congelada canvia el gust, i que sobretot els prematurs ho notaven força, donant-se molts casos de refús al biberó de llet materna descongelada. Pel que sembla estudis recents de la Generalitat han arribat a la conclusió que hi ha un enzim que en modifica el gust. I a la nostra Vera no li agrada!

 

Novetats

29 nov

El dimarts passat vam anar al pediatra. Hem decidit que ens porti el Dr. Camil, que va fer la residència a Sant Pau i tothom ens n’havia donat molt bones referències. Li va fer la primera visita i la va trobar molt bé, com era d’esperar. A nosaltres ens va tranquilitzar molt veure que efectivament seguia els mateixos protocols que a l’hospital: una cosa coneguda sempre passa més fàcil, i a més es va portar molt bé amb la Vera, tot hi fer-la plorar una miquetona en treure-li els punts!

El dijous vam baixar a Barcelona de nou. Teniem 2 visites programades des de l’alta: Una amb la Dra. Ma. Teresa Marieges, especialista en oftalmologia i que ja havia estat fent les proves preceptives a la Vera abans de donar-li l’alta de l’hospital, i l’altra amb la unitat de pediatria, per administrar-li anticossos contra el Virus Respiratori Sincital (VRS). Tot va anar molt bé. Ja ens han donat l’alta respecte al servei d’oftalmologia, i ens van programar una nova visita per a la següent vacuna el dia… 24 de desembre! Pobres, estan xalats si es pensen que la vigília de Nadal baixarem, 3 hores d’anar i 3 de tornar per administrar una vacuna que ens poden posar a Andorra! Aquesta setmana que bé hem de parlar amb el pediatra de la Vera per a mirar que ens programi la mateixa vacuna aqui… esperem que sigui possible!

Demà la Vera compleix 2 mesos de vida. A mi hem fa l’efecte que ja té ben bé mig any! Està desperta i atenta molta estona, menja amb força, respon correctament als estímuls, ens reconeix perfectament i cada vegada ens deixa dormir una miqueta més! Amb la Quel ja estem trobant quin plà d’actuació ens funciona millor per a maximitzar el descans nocturn.

Tothom ens adverteix que no la tinguem tant en braços, que això a la llarga ens portarà més problemes. I nosaltres, de moment, seguim pensant que és millor que estigui en braços que no plorant al llitet. I si es malacostuma, més endavant tindrem més feina, però ara li donem tot el que pensem que necessita. I si ens errem tindrem butlla, perquè és el primer i no hi ha res més humà que equivocar-se.

També estem notant que els amics i coneguts s’impacienten i voldrien veure, tocar i fer mil petons a la Vera, però malhauradament això ara mateix no és possible. No podem còrrer riscos i en aquest moment, amb el pes de la Vera i la seva edat no ens podem permetre que s’encostipi o agafi una grip o vés a saber quin altre virus! Això significaria tornar de cap a l’hospital, i nosaltres ja n’estem ben bé tips, d’hospitals i bates blanques!

De fet, avui la Vera fa 2400grams, i fins els 3Kg el pediatra i les neonatòlogues de Sant Pau ens han desaconsellat vivament de treure-la de casa. Només hem sortit per anar a cal metge. I és que cada vegada que s’exposa a l’exterior estem jugant a la ruleta russa, per això cal minimitzar les sortides. I és per aquesta mateixa raó que tampoc deixem que ningú, excepte els familiars més directes, vingui a casa per a veure a la nostra petita. Cada persona nova que entra a casa pot ser un focus perillós per a la Vera, i per això estem reduïnt a la seva mínima expressió les visites. Ningú més que nosaltres en té tantes ganes, de presumir de filla i ensenyar-la a parents i amics! Però hem de ser cautelosos i no podem llençar per l’aigüera el que hem aconseguit durant els darrers 2 mesos. El moment arribarà quan la Vera tingui unes mínimes defenses. Fins aleshores, hem de seguir explicant a la gent que ens estimem que no, encara no es pot veure a la Vera. I no pas per sobreprotecció. Per protecció i prou. Perquè és difícil fer-se a la idea del que és tenir un fill prematur si tu mateix no n’has tingut.  I la por de qualsevol pare es multiplica per 5 en aquests casos. Heu de tenir -seguir tenint!- paciència. Quan arribi el moment serem els pares més joiosos del país!

Un país que avui es presentava així de preciós ja de bon matí! (i això des del menjador de casa!):

 
5 Comments

Posted in Vera

 

Preparatius d’última hora

21 set

És cert que aquests darrers dies tot ha estat una mica convuls, però tot hi així el dimarts passat ens van arribar els mobles de l’habitació, i ens els van venir a muntar.

L’habitació ha quedat genial! La Vera hi estarà molt rebé, i a més hi tenim creat un ambient “relax”, a veure si així ens deixa dormir una miqueta més (que amb lo que es mou, la veritat és que ens té una mica acobardits!)

A més, per a quan sigui tan petiteta (però ja la tinguem a casa) els cunyats ens han deixat el moisés, que és una espècie de llitet però encara més petit, per a que la Vera no se senti tant desamparada.

El problema ha estat per muntar-lo! Quan el van comprar els cunyats, ja els el van portar muntat (o els el van muntar allà mateix, no m’ha quedat clar), després, quan l’Arnau es va anar fent gran el Xavi el va desmuntar i el va guardar. Per a l’Abril… el va haver de tornar a muntar, i es veu que va tenir una feinada!!! I ara que es pensava que un cop tornat a guardar no l’hauria de menester mai més… li he hagut de demanar ajuda perquè no hi havia manera de muntar-lo! I mira que hi ha poques peces, però creieu-me, que té una configuració gens òbvia…!

Avui ens ha quedat tot muntat, perquè degut a la urgència de la situació, hem hagut d’actuar amb celeritat! Ahir dissabte vam anar a recollir a la botiga les coses que ens podien fer falta, entre elles el cotxet (amb el cabàs i la cadireta del cotxe), i un munt de cosetes més que podriem necessitar dimarts mateix si les coses es precipiten: La bossa per l’hospital, les tovalloletes, els russos, l’espongeta, el paquet de biberons… un munt de cosetes! (i sort que se n’ha encarregat la Quel!)

Probablement a Barcelona aprofitarem les hores lliures per anar a comprar cosetes que aquí no trobem (robeta per a bebés prematurs i bolquers també per a prematurs).