RSS
 

Posts Tagged ‘Sant Pau’

Tornant de BCN

24 mar

Avui hem arribat de Barcelona. Teniem visita amb la Dra. Tarragó, psicòloga o psiquiatra de St. Pau. Sembla que tots els prematurs han de seguir un protocol que inclou visites de control amb otorrinolaringòlegs, oftalmòlegs, pediatres i psicòlegs/psiquiàtres. Avui hem anat a aquest últim.

No teniem massa esperances que la visita ens servís de gaire… nosaltres ja veiem que la Vera està evolucionant perfectament, però com que sempre hi ha aquell dubte… hem decidit anar-hi, només “au cas où”, com diuen els francesos. Per si de cas.

Com sempre en les visites a St. Pau, hem hagut d’esperar uns 40 minuts a que ens atenguessin, i això que teníem la primera cita del dia! (a les 8:15). Són d’aquelles coses que no entendré mai, perquè tots els metges (excepte comptades ocasions, com el nostre pediatra) porten un retràs considerabilíssim en les seves respectives consultes. Excés de feina, d’avarícia, de confiança… mala gestió de les secretàries? O potser sorgeixen invariablement urgències i imprevistos que obliguen a retrassar totes les visites següents?  En aquest nostre cas sembla que ha estat per una urgència. En fi.

Quan finalment ens han atés, tot ha anat sobre rodes. La Dra. i les seves dues… aprenents? oients? companyes…? han estat molt dolces amb la Vera, que ja començava a endormiscar-se amb la caloreta del pavelló… Hem respost força preguntes i n’hem formulat unes quantes més, i la Dra. ha començat la seva exploració.

Ha estat una visita molt similar a la que ens van realitzar mentre encara érem a l’hospital, amb el Dr. Marcel, per cert també encantador i que de seguida va congeniar perfectament amb la Vera. Ens ha mirat, un cop la Vera ja era ben adormida, si li molestava la llum directa sobre els ulls d’una llanterna (la Vera ni cas). Després ha mirat si li molestava el soroll d’una espècie de maraques ben bé al costat de l’orella (la Vera ha fotut un bot que una mica més i cau de la camilla! Pobreta, tant a gust que dormia fins aleshores! Sort que la Dra, l’ha calmat de seguida i s’ha tornat a endormiscar!). Després li ha descordat les sabatetes que portava i ha comprovat si reaccionava a les pessigolles dels peus, i més tard li ha donat copets amb els dits a la zona de les costelles (i això no tinc ni idea de per a què pot servir). Després ha comprovat si ja havia perdut les reaccions instintives típiques dels nadons, com que aixequés els bracets quan es deixa caure d’esquena, o si provava de caminar quan les plantes dels peus les tenia en contacte amb la superfície.

També li ha mirat si estava atenta a les coses (una prova que es podia haver estalviat, només de veure que no es perdia detall de tot el que passava), ha comprovat si la seguia amb els ulls cap a totes bandes, si la imitava quan ella li treia la llengua (i per primera vegada ho ha fet!) i finalment si reconeixia la veu de la mare i es girava cap a ella en sentir-li la veu. Amb tot això ha donat per conclòs el procés d’exploració, i com no podia ser d’una altra manera ens ha dit que la nostra nena està perfecta, textualment. També ens ha comentat que amb l’atenció que ha demostrat es podria descartar de
calaix que patís hiperactivitat. Genial!

I hem sortit d’allà tot cofois, orgullosos de tenir una cargolet rabassut tant preciosa i llesta per filla.

I quan érem a recepció esperant per a concertar una nova visita amb la Dra., se’ns ha apropat el pare del Hamza – un nen amb qui vam compartir una bona temporada a la UCIN- que de tant feliç i content de veure’ns s’ha emportat la Vera d’una revolada per a ensenyar-li al seu fill i a la seva dona, que estaven esperant a la sala d’espera pel mateix que havíem vingut nosaltres! Ostres aquesta sorpresa si que ens ha agafat ben bé desprevinguts! És tot un aconteixement reveure persones amb qui has compartit experiències tan intenses. És una relació especial, existeix una complicitat difícil de compartir.

I aquesta cap de setmana també ha estat prolífic en relacions socials! Ens han convidat a casa els pares de l’Arnau, també company d’aventures a la UCIN. Hem compartit experiències i ens n’adonem que portem una evolució molt similar amb els nostres respectius “retoños”! És curiós fins a quin punt anàvem comentant anècdotes i pràcticament teníem les mateixes vivències! Hem aprofitat per a posar-nos al dia dels altres pares i nens amb qui vam coincidir. No mantenim el contacte amb cap d’ells, però ens alegrem si en coneixem bones notícies, o per contra se’ns entristeix el cor si algun d’ells encara ara continua amb dificultats.

I doble sessió, perquè seguidament ens haviem de veure amb una altra parella, la Roci i el Jaume, companys amb qui ens uneix una amistat també molt especial, encara que sense tenir res a veure amb els hospitals! (sort!). Acabaven d’arribar de Talavera de la Reina (aquest barcelonins no paren cap cap de setmana a casa???) i estaven tant cansats que només vam poder veure a la Roci, que ens va acompanyar al super hotel ben a prop de l’hospital i vam estar xerrant i posant-nos al dia. Tot això mentre la Vera xumava i s’ho passava d’alló més bé amb les moneries que li feia la súper mestra Roci!

El cap de setmana li ha anat fantàsticament a la Vera, que quan no dormia aprofitava per no perdre cap detall de tot el que succeïa al seu voltant: gent, botigues, ambulàncies… fins hi tot va creuar-se amb un grup dels Hare Krishna! I per suposat acompanyar-nos als nostres restaurants fetitxes: El Ginos -italià- i el Ginza – japonés-. I dormir plàcidament mentre al seu voltant cambrers i comensals feien un xivarri considerable.

El diumenge al matí vam voler visitar de nou la UCIN. Allà vam trobar una de les infermeres amb qui ens haviem entès molt bé, la Montse. Quina il·lusió de reveure’ns! Vam estar petant la xerrada i entre moltes altres coses ens va confirmar que la llet materna congelada canvia el gust, i que sobretot els prematurs ho notaven força, donant-se molts casos de refús al biberó de llet materna descongelada. Pel que sembla estudis recents de la Generalitat han arribat a la conclusió que hi ha un enzim que en modifica el gust. I a la nostra Vera no li agrada!

 

Ja som aquí!

20 nov

Ahir vam rebre l’alta definitiva de l’hospital! Va ser un dia molt llarg i emocionalment curiós.

Com que ja estàvem escarmentats, havíem fet tots els preparatius per a marxar però no ens ho acabàvem de creure. Fins que no fóssim tota la família al complet al cotxe de camí cap a casa no ens volíem fer excessives il·lusions. Però ens vam despertar ben d’hora al matí, vam anar a la UCIN a donar de mamar a la Vera, i en un parell d’hores estàvem parlant amb la neonatòloga per a saber quines vitamines, quines visites programades i quines eren les cures especials que necessitava la nostra petitona. En uns minuts ja ens estàvem despedint de les infermeres, de l’equip mèdic i dels altres pares que, com nosaltres en moltes altres ocasions, veien com un altre infant sà marxava cap a casa.

De seguida vam iniciar la marxa, ja preveient que al cap de poca estona la princeseta reclamaria la seva presa. Però amb el moviment del cotxe va aguantar molt més del previst, i ens vam aturar a l’àrea de Guissona.

Estàvem contents d’estar junts camí de casa, però ens vam adonar que l’hospital ja ens quedava molt lluny, tant lluny que no teníem la sensació (tantes vegades imaginada) de fugir d’allà. Simplement tornàvem a casa, amb la nostra petita. És curiós com hi ha vegades que imagines perfectament com es desenvoluparà una escena, i arribat el moment tot és molt menys teatral i emocional del que esperaves. Hem recorda la sensació d’arribar dalt de tot d’una muntanya escarpada i difícil… i un cop coronada, haver de reconèixer que tret de les bones vistes, el millor de l’ascensió ha estat precisament el camí cap al cim.

Arribats a casa, cansats, ens la vam trobar neta i polida, ventilada, escalfada i amb la nevera plena! Evidentment, la padrina i la iaia havien estat fent de les seves! I ens esperaven, joioses de finalment poder veure sense vidres pel mig a la seva tan esperada néta! Petons, flors… semblava que tornéssim d’una gira!

La Vera es va portar en tot moment com una senyoreta, i va repartir rialles a tort i a dret.

Una altra cosa ha estat la nit! Quina nit! Crec que no m’equivoco si us dic que ajuntant els minuts hem dormit un parell d’horetes escasses! I mira que cansats, n’estàvem una estona llarga! Imagino que la novetat del viatge, el canvi d’ambient, de temperatura, d’espais, de sorolls, de llum, d’altitud… tot això ha influit en que la Vera hagi estat intranquila tota la nit. Esperem que aquesta nit sigui diferent!

 

Desperta!

15 nov

Fins a les 12 de la nit la Vera va estar molt adormideta, responent als estímuls però amb prou feines obrint els ulls… Però quan vaig arribar a les 12h, pensant que estaria igual que quan la Quel va marxar del seu costat, cap a les 22:30… quina sorpresa! Estava movent-se com sempre, estirant-se i recargolant-se perquè tenia una gana ferotge! Va ser molt emocionant veure com de cop hi volta tornava a estar en un estat molt similar al seu normal! Hem va faltar temps per a agafar-la en braços i mirar de calmar-la, però com que encara se li havien de fer algunes proves menors, mentre la infermera se n’ocupava vaig trucar ràpidament a la Quel per a que vingués a presenciar l’espectacle, i es va presentar en un instant!

No ens ho podiem creure, un canvi tant espectacular en tan poc de temps! Com que estava recent desintubada van començar a donar-li llet a poc a poc, amb biberó per a poder controlar la quantitat. Ho va voler fer la infermera, perquè es veu que havia d’estar molt atenta als signes que fes. Nosaltres estavem més contents que si ens hagués tocat la loteria! Deviem fer una cara de badocs!

Van començar donant-li 20ml. Ens hi vam estar fins que ens van fer fora. Però ara ja va ser molt més fàcil deixar-la descansant, perquè ja sabíem que estava bé. A les 3Am hi vaig tornar, pensant que la Vera tindria la mateixa gana de sempre, però estava profundament adormida. Vaig provar de donar-li biberó però en va prendre molt poquet. Amb la infermera vam decidir posar-li una sonda per a que mengés sense perdre més forces, i així a les altres preses no caldria ni despertar-la. Li calia descansar. A les 6 hi ha anat la Quel, i a les 12 del migdia hi hem tornat els 2, i ha començat a mamar! Ha pres uns 40ml, i immediatament després de mamar l’han passat de nou a intermitjos.

Ara està cada vegada més recuperada, i ja mama les quantitats habituals: uns 70ml.

Gràcies a tots pel vostre suport!

 

Operació: Un èxit. Recuperació lenta

15 nov

Portem tot el dia pendents de l’evolució de la Vera. La operació ha anat perfecta.

Hem tingut la gran sort que el cirurgià és un dels caps del departament, i amb paraules de les infermeres:

Té el cul pelat de fer aquest tipus d’operacions

Ha començat més o menys a l’hora que ens han dit, i ha acabat a 2/4 de 12 del migdia.

Segons ens ha explicat en sortir, no es tractava d’un ovari sinó de la trompa que s’havia “colat” pel forat existent al peritoneu. I de fet ja estava escanyada, i amb cada estirada que feia la Vera probablement es complicava la situació. No ha estat una operacio tan senzilla com esperava, ja que amb el bisturí elèctric ha hagut d’anar separant el teixit de la trompa amb el del peritoneu, i tornar la trompa al seu lloc, que tampoc ha estat fàcil. Ens ha evaluat el resultat final com a èxit, i ens ha comentat que és molt difícil que es torni a produïr, però no impossible. En tot cas cap de les hèrnies que ell ha operat s’han reproduït. I ha tocat fusta per a que aquesta no sigui la primera. Jo volia tocar ferro, però no sabia on trobar-ne sense semblar una mica desquiciat…

Tan aviat com ens han permès hem entrat i hem anat a veure la petitona. Estava més entubada que mai; l’han adormida completament i li han col·locat 2 vies (una a la mà esquerra i l’altra a la cama dreta, per seguretat), 2 jocs complets de sensors, 2 jocs de sensors de saturació d’oxígen, una sonda orogàstrica per a retirar qualsevol resta de l’estòmac i un tub d’aportació d’oxígen. Pobreta! Sort que no era res d’important! Tot aquest muntatge espanta al més pintat!

De seguida ha començat a moure els peuets i les cametes. Després movia la mà dreta, i finalment, al cap d’una llarga estona, ha començat a moure la mà esquerra. Obria els ulls només en moments molt puntuals. I en anar passant les hores i veure que no arribava la neonatòloga (no la nostra, que ja ha fet prou estant de guàrdia tota la nit i, enlloc d’acabar el torn a les 8AM l’ha allargat per a poder atendre a la Vera durant tota la intervenció) de guàrdia, ens hem anat posant cada vegada més nerviosos, perquè cada hora que passa amb la Vera intubada és una hora més que perd per menjar, una hora més que està exposada de manera més severa a infeccions molt greus… i una hora més que ella no  està reaccionant amb normalitat.

L’absència (fins a gairebé les 20h!) de la neonatòloga ha resultat tenir una explicació: Havia sortit una urgència i s’hi havien dirigit amb helicòpter. Això, que fa comprensible que no vingués per a veure la Vera fins tant tard, no impedeix que se l’hagi exposat a riscos totalment innecessaris.

Finalment, quan ha vingut i s’ha mirat la Vera, li ha baixat l’aportació d’oxígen per a que torni a acostumar-se a respirar per ella mateixa, i segurament fins demà li administraran progressivament la llet materna via sonda, com fèien abans.

I com que tornem a estar a la zona de crítics, tornem a tenir les restriccions d’horaris de visita habituals, que és el que ens fa més ràbia perquè no podem estar amb ella tot el que necessita, i la rigidesa del protocol hospitalari en aquests casos sembla inalterable.

Paciència. De nou.

 

Hernia inguinal

13 nov

Aquest matí ens hem trobat amb una sorpresa, i no precisament agradable.

Resulta que durant la nit, les infermeres han observat un bultet estrany a la zona genital de la Vera, res d’aparatós, però els ha cridat l’atenció. Ho han consultat amb la neonatòloga de guàrdia (sortosament la mateixa Dra. Moliner que ens porta la Vera) i aquesta ha fet un diagnòstic, posteriorment confirmat pel cirurgià: Es tracta d’una hernia inguinal.

Sembla ser que aquest tipus d’hèrnies són molt més freqüents en els nens que en les nenes, quan una petita part dels budells es desplaça cap a la zona escrotal. En el nostre cas sembla que és un ovari (el dret). I s’ha d’operar.

Tothom ens assegura que és una intervenció amb un risc mínim, pràcticament inexistent, però sens dubte n’hi ha, i a més amb l’agreujant de la prematuritat de la Vera.

Nosaltres estàvem preocupats pel seu encara baix pes, però sembla que això no hi té – o molt poc- res a veure.

I la nostra tan criticada neonatòloga ha remogut cel i terra per a poder ocupar un quiròfan el més aviat possible, en el cas que nosaltres autoritzèssim la intervenció. I li estem molt agraïts, perquè la operació es realitzarà a la mateixa zona de neonatologia, a les 10Am, demà mateix.

Tothom ens ha afirmat que això només s’aconseguia amb un bon endoll a la casa, que el més habitual era que les operacions es fessin a quiròfan, i a més amb força temps d’antelació! Ho sigui que com sempre i mirant el costat positiu de la qüestió, hem tingut molta sort.

Haurà d’estar 3-4 dies en observació després de la intervenció, que ens han assegurat que és molt senzilla i que durarà aproximadament 30 minuts.

Sortosament ella no se’n sent, no plora ni es queixa. Està tranquila i preciosa com sempre, però sembla que és inevitable que es produeixi la intervenció, per a evitar mals majors si arribés el cas que s’estrangulés l’ovari.

Ah! I avui ha mamat 120ml, cosa que gairebé no es creien ni les infermeres, però si la bàscula de neonatologia va bé, està confirmadíssim. La pregunta que ens fem tots és on posa tanta llet, i encara no hi hem trobat resposta. Perquè de pes no augmenta gaire, avui de fet ha perdut 20 grams, i estem ara mateix en 1950 grams. Inexplicable amb tot el que menja.

Així que avui procurarem d’estar el màxim de temps possible amb la princeseta (encara més!), i a les 3AM que serà l’últim àpat miraré d’estar amb ella, fins a l’hora de la operació.

Eperem que tot surti bé!

Per la careta que posa, però, ningú ho diria que té una hèrnia!

Més informació: http://www.aeped.es/infofamilia/temas/hernia_inguinal.htm

 

Mentrestant…

11 nov

Mentres no arriba el gran dia, la Vera continua donant-nos alegries, i es que avui ja pesa 1940 grams. Només 20 gramets de més, però continua essent un pas endavant! I aquest matí ha mamat 90 mililitres! Ha estat un bon rècord, però a la següent presa ha menjat menys per a equilibrar… ara, ha dormit una bona estona ben plàcidament…!

Avui tocava mesurar-la, però no ho hem fet perquè estava massa tipa. Potser ara a la tarda.

Des de fa un parell de dies està havent-hi molt moviment a la unitat, alguns marxen i n’arriben de nous, i és graciós veure com els nous pares, espantats i desorientats com deviem estar nosaltres, pregunten insistentment les mateixes coses que vam preguntar nosaltres en el seu moment, a les (carregades de paciència) infermeres de la UCIN. Els mateixos dubtes, les mateixes pors… La història es repeteix. I si ens n’adonem nosaltres que hi portem un meset i escaig, imagino que les infermeres hi deuen estar més que acostumades.

Ara mateix me n’hi torno, a veure si ja s’ha despertat. Les fotos són totes d’aquest matí (i la del xumet és d’ahir a la nit, cap a la 1:30AM). A gaudir-les!

 

Vídeos TV3 de prematurs

10 nov

La prova d’avui del psicòleg (amb què no creia, fins que la Montse, la mateixa que va fer les fotos de la Vera a la banyera hem va explicar què feien i quins estudis avalaven el que feia) m’ha encantat.

Una de les proves va sortir fa poc al programa de TV3 que si no recordo malament es diu Quèquicom i al meu entendre és un dels moments més emocionants de la emissió, i és quan la psicòloga fa la prova a veure si el nen/a reconeix a la mare per damunt de les infermeres que l’han tractat durant tant de temps. I el resultat és espectacular, tot hi que la Vera, amb la mateixa prova, ha estat encara més espectacular! Al final del post poso uns enllaços per a veure aquest i altres vídeos de TV3 que estàn relacionats amb prematurs.

Resulta que el psicòleg ha agafat la Vera i l’ha posat de cara cap a ell, i ha demanat a la mare que li parlés des del seu costat dret. La Vera poc a poc ha anat movent el cap per a mirar-la. Després m’ha demanat que jo li parlés des de l’esquerra, i la Vera ha girat el cap amb molta rapidesa, gairebé amb ansietat, cap a mí! I ho hem tornat a repetir de nou amb el mateix resultat, el que a mi m’ha deixat inflat com un globus perquè la Vera ha reaccionat amb tanta celeritat en sentir les  nostres veus, i especialment en sentir-me a mi! Això per a un pare, que sempre quedem una mica al marge del naixement, ha estat molt gratificant.

I hem demostra una vegada més que estar tant de temps amb ella, jo acaronant-la i cantant-li i la mare alletant-la i acaronant-la dóna els seus fruits.

I avui de nou he somniat amb la Vera! És espectacular que durant tants dies seguits somnii gairebé el mateix!

Com que no recordo si ja ho havia explicat en faig cinc cèntims: Fa dies que hem desperto varies vegades durant la nit pensant que la Vera està dormint amb nosaltres, patint per si té prou espai, per si no li falta l’oxígen, per si en estar tant amb contacte amb nosaltres no agafarà cap infecció… Però són somnis tant reals que fins-hi tot ben desvetllat encara continuo pensant que la Vera està amb nosaltres! I avui ja ha estat extremat, ja que m’he incorporat del llit i he despertat a la Quel tot esverat preguntant-li on estava la nena, si la tenia ella!

Realment necessitem normalitzar la situació i gaudir de la nostra petita a casa!

Els vídeos de “TV3 a la carta” relacionats amb prematurs, que des de l’1 de novembre són d’accés lliure i gratuït per a tothom (per si voleu veure els capítols del Vinagre o de Vent del Plà que no hagueu pogut gravar…):

http://www.tv3.cat/videos/745459

http://www.tv3.cat/videos/220674609

http://www.tv3.cat/videos/216618727

http://www.tv3.cat/videos/295249

http://www.tv3.cat/videos/198300224

http://www.tv3.cat/actualitat/163943602

I un reportatge del canal 33 de l’any 2004, sense vídeo, però amb sinopsi: http://www.tv3.cat/actualitat/163943602

Actualització:

El JD parla d’aquest article sortit a El País

 

Raons de pes

09 nov

Avui diumenge la Vera si que ha augmentat una miqueta de pes! Han estat 30 gramets, ho sigui que el pes total està en 1880 grams.

Cada vegada tenim menys clar que puguem marxar la setmana que vé, i la veritat és que es fa cada vegada més feixuc d’estar-nos aquí!

Tothom ens aconsella que no marxem abans del que ens aconsellen els metges, però es que costa TAAAANT de guanyar pes! (tan fàcil com ens resulta als adults!)

Ahir la Vera va menjar com una campiona, i avui està fent una mica el ronso, i a les fotos es nota! (fixeu-vos com es tapa la cara… això és que l’estem despertant per a que mengi!)

Avui ha estat molt graciós perquè al passeig de Gaudí hi havia una espècie de marxa popular amb soldats de la guerra de les galàxies i un Darth Vader i un bon grapat de joves amb flaviols i tambors! És clar que nosaltres ja tornàvem del mini passeig per estar de nou amb la Vera i no hem tingut ni temps ni ocasió per a saber de què anava.

 

Vera

06 nov

Aviat ens enviaran cap a casa. No passaran gaires dies més. Calculem que el dijous o divendres de la setmana vinent podriem estar a Andorra. La neonatòloga ens ho ha confirmat de nou.

Avui la Vera ha augmentat 30 grams, i ara mateix ja està a 1.810 grams. Aquests ultims dies s’està convertint en una normalitat que mami 50ml, ho sigui que estem força tranquils, perquè sempre digereix molt millor el que pren directament del pit.

Com que ahir a la nit, després de donar-li el biberó amb els 45ml estipulats per l’equip mèdic, es va quedar amb una gana ferotge i no hi havia manera de calmar-la, hem vaig quedar amb ella fins a les 2Am fins que finalment (imagino que vençuda per la son) es va quedar plàcidament adormideta. Avui, quan ho hem comentat amb la neonatòloga ens ha dit que augmentaria la dosi a 50 o 60ml, a veure quan li donen al final. I si no s’ho acaba no passa res, ja que la Quel sortosament disposa d’una gran quantitat de llet.

I avui estem una mica acollonits perquè a la sala de la Vera, en el torn de tarda hi ha una infermera que tracta els nens com si fossin sacs de patates, i no gosem deixar-la gaire estona sola, no fos cas que es posés a plorar i aquella salvatge anés a consolar-la! Tenim unes ganes d’estar a casa! Almenys allà sabrem en tot moment el que té la Vera i estarem segurs que ningú la tractarà amb poca cura!

 

La cançó estrella: Puff, el drac màgic

06 nov

No patiu per la música i les lletres! Ja les trobaré jo per internet, o sinó repassant els cançoners antics d’AINA!

Per exemple, acabo de buscar la lletra completa de Puff, el drac màgic, que li encanta a la Vera, i és aquesta:

Puff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s’aborria molt
i sortia a jugar

Hi havia un nen petit
que se l’estimava molt,
es trobaven a la platja
tot jugant de sol a sol.
Tots dos van preparar
un viatge molt llarg,
volien anar a veure món
travessant el mar.

Puff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s’aborria molt
i sortia a jugar

Quan hi havia tempesta
s’ho arreglaven molt bé,
enfilant-se a la cua d’en Puff
vigilava el vent.
Nobles reis i prínceps
s’inclinaven al seu pas
i quan Puff els va fer un crit
els pirates van callar.

Puff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s’aborria molt
i sortia a jugar

Els dracs viuen per sempre
però els nens es fan grans,
i van conèixer altres jocs
que li van agradar tant,
que una nit molt gris i trista
el nen el va deixar,
i els brams de joia d’aquell drac
es van acabar.

Puff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s’aborria molt
i sortia a jugar

Doblegant el seu llarg coll,
el drac es va allunyar,
semblava que estava plovent
quan es va posar a plorar.
Tot sol, molt trist i moix,
el drac es va allunyar
i poc a poc, molt lentament,
se’n tornà al fons del mar.

Quan estiguem a casa ho compararé amb els cançoners per veure si hi ha alguna diferència, però grosso modo és això. I la música la tinc gravada amb foc al cervell, és d’aquestes coses que no s’obliden!

La Quel ahir va estar fent un post, però vam tancar l’ordinador sense enviar-lo! A veure quan torna a tenir una estoneta i el refà!