El joc d’Ender

Ender’s game o El juego de Ender, segons la versió que triis per llegir. És una obra molt entretinguda de llegir, de ciència ficció on Andrew Wiggin (el protagonista, anomenat Ender) és un nen que amb uns 5 anys és reclutat per l’exèrcit planetari per a dirigir la flota espacial contra els insectors, una raça alienígena que amenaça per 2a vegada amb acabar amb la vida a la Terra. Sortosament la humanitat ha evolucionat molt des del primer intent, i ara ja domina -encara que sense entendre-ho massa- els misteris de la comunicació instantània entre móns, la relativitat del vol espacial i ha començat a fundar colònies en altres planetes habitables per la humanitat.

Aquest pobre Ender, el tercer fill d’una família molt especial, resulta que té el perfil adequat per a convertir-se en el salvador del món. La seva germana és massa tova i el seu germà gran és massa cruel. Ell aparentment és una mescla entre els dos, la combinació perfecta.

Un cop reclutat continua passant-les canutes, però enlloc de patir a l’escola pateix a l’acadèmia d’instrucció. El formen i el manipulen per a crear en ell el que necessita la humanitat. I després de molt patir, tot l’esforç dóna els seus fruits.

Aquesta novel·la de ciència ficció realment val la pena. Jo he volgut llegir-ne la saga completa, però si us agrada aquest llibre i voleu llegir-ne més, només és recomanable llegir el 2n llibre, La voz de los muertos. La resta totalment prescindibles per no dir infumables i pretenciosos. Una autèntica pèrdua de temps! En total prop de 2000 pàgines, comptant Ender el Xenocida i Hijos de la Mente.

L’esglèsia del Mar, d’Ildefonso Falcones

Quina novel·lassa! És cert que és una mica desil·lusionant que de vegades calgui recordar que estem llegint l’Esglèsia del Mar enlloc de Els Pilars de la Terra, però és tant apassionant llegir-lo…!  A més, que per una vegada i sense que serveixi de precedent les aventures que relata, a més d’estar fonamentades en situacions possiblement reals i molt ben documentades, succeeixen a Barcelona i ens narren les peripècies, molt fantàstiques, de diversos personatges. No és fins que hem llegit un bon munt de pàgines que no pren protagonisme l’Arnau, el bastaix amb una trajectòria fantàstica (de fantasiosa, hem refereixo… però al cap i a la fi és una novel·la, oi?). Des de la més absoluta misèria al més alts honors. Hi trobareu de tot: Enveges, hipocresia, amor, lleialtat, traicions… Crec que no deixa cap tecla per tocar. Relata fets de la Inquisició (anava a posar “santa” al davant, però me l’estalvio), batalles, antics costums feudals menyspreables, treballs antics, descripcions d’indrets emblemàtics de la ciutat… S’ha de llegir. Crec recordar que eren unes 400 pàgines, però no es fa llarg.

La caiguda dels gegants, de Ken Follet

Ja fa setmanes que vaig acabar aquesta novel·la, realment no apta per a tots els públics, ja que amb les seves 800 i escaig pàgines desanima a qualsevol, però que narra les peripècies d’unes famílies de les principals potències mundials que es veuran abocades a la confrontació que va representar la Gran Guerra, com abans se l’anomenava (abans que hi hagués la 2a guerra mundial, s’entèn).

Com a novel·la segueix un argumentari molt amè, ja que poc a poc va introduïnt els diferents focusque representaran l’espina dorsal de l’escrit. Però enteneu-me, no és com alguns salvatges d’escriptors fan, que canvien cada 10 línies de personatge, i on resulta esgotador d’intentar seguir el fil. No, en Ken Follet (cada llibre que escriu acaba convertint-se en Best Seller, no?) dedica les pàgines suficients a centrar l’acció per a que el lector no es perdi. I després passa a una altra de les famílies i situacions. I després a una altra. I quan està tot ben situat, aleshores ja estem immersos en la trama i no hi ha manera de deixar de llegir.

El que m’ha interessat més d’aquest llibre és la visió diferent que m’aporta. És un llibre complex, molt ben escrit i ens ensenya la vida de l’alta aristocràcia anglesa abans, durant i després de la guerra, de les famílies de la burgesia acomodada dels Estats Units, de la revolució russa, però des del punt de vista del proletariat, com també des de la noblesa zarista. També ens redacta la història posant-se en la pell de l’alta aristocràcia alemana, i de les intrigues que es generen per les tibantors que acabaran desembocant en el que ara coneixem com la primera guerra mundial.  Jo sense dubtar-ho, el recomano.

Es pot llegir en català, tant en format digital com en format físic. Jo he triat de llegir-ho a l’ebook, i la experiència ha estat molt gratificant.

Boox A60, de Onyx International (aka Wolder)

Aquest Nadal ha estat fructífer en moltes coses, però si ens centrem en les materials m’ha caigut del cel un e-book fantàstic que hem té el cor robat.

No n’havia tingut cap altre abans, si exceptuem la tablet de Toshiba que no hem va acabar de convèncer.

Des que el vaig desembolicar no he parat de trastejar-hi i utilitzar-lo per al que serveix, llegir. I és que si els darrers anys tenia la literatura aparcada, ara puc dir que està en plena efervescència i cada moment lliure és una oportunitat per a reprendre la lectura inacabada.

Es tracta d’un sofisticat ebook amb tinta electrònica, connexió wifi i possibilitat de llegir múltiples formats. Si hem de ser sincers, és un equip enfocat directament a la lectura de llibres, no a la de revistes o còmics. En escala de grisos i força ràpid en execució. Sembla que mantenen una política d’actualitzacions força interessant. Disposa de mig Gb de memòria interna i un lector de targetes SD fins a 32Gb. La pantalla és de 6 polzades. L’espai útil de lectura acaba essent com el d’un llibre de butxaca.

La finalitat del llibre electrònic és permetre la lectura de llibres digitals de manera còmoda. I aquest compleix les expectatives. En canvi la possibilitat de navegar per internet no està gaire ben resolta. Es pot fer, però no és una experiència massa agradable tant per la lentitud com per les poques possibilitats del navegador incorporat.

En tractar-se de tinta electrònica, no produeix fatiga visual i per tant la sensació és la d’estar llegint un llibre en paper. Si disposem de poca llum necessitarem, igual que en la lectura en paper, un llum adicional. Podem estar hores sense apartar els ulls de la pantalla i no patir les desagradables conseqüències que sens dubte sofririem si estessim llegint en una pantalla amb retroil·luminació.

El preu del dispositiu (Boox A60) és d’aproximadament 300€. Força car si no l’hem de fer servir intensivament. Calculo que es pot haver amortitzat amb la lectura d’uns 15 llibres al preu desorbitat actual.

Personalment trobo que no només és recomanable sinó imprescindible disposar d’un aparell similar. Només està justificat per aquells reacis del tot a les noves tecnologies, tot hi que és tan senzill d’utilitzar que aborreix. I desenganyeu-vos, no és el mateix tenir el llibre físic a les mans… és molt millor! No s’arruga, no s’embruta, no perdem el punt de lectura, podem fer anotacions i recuperar-les després amb facilitat, podem portar col·leccions senceres al damunt sense deixar-hi l’esquena… És fantàstic! La llàstima… que no està en català.

Historia de l’altre. Israel i Palestina, un conflicte, dos mirades

Vaig comprar aquest llibre, editat per la Editorial d’Intermón Oxfam en un Sant Jordi de no fa gaires anys. El vaig triar perquè tractava aparentment un tema tan complex com el conflicte entre palestins i israelians, un tema tant feixuc i amb unes posicions tan confrontades que hem venia de gust aprendre’n alguna cosa més. Fins ara la meva opinió sobre aquest conflicte era més aviat equilibrada, vull dir que considerava els israelians un poble amb líders agressius amb ganes de dominar la zona, utilitzant la força però sobretot les pressions polítiques i econòmiques, treient-se de la màniga uns drets històrics per ocupar i esclafar un poble, i per a mi els palestins eren un poble oprimit primer pels seus propis dirigents, després pels dirigents àrabs veïns i finalment per les forces d’ocupació que forçaven la seva gent a convertir-se en allò que segurament mai s’havien ni tan sols imaginat: homes i dones desesperats.

Aquest llibre no m’ha descobert gran cosa, si de cas ha reforçat la idea que tenia ja preformada. I és que allò no s’acabarà mai, mentre un sol palestí o un sol israelià quedi dempeus. Senzillament han comès tantes barbaritats, durant tant de temps, que s’ha de ser un sant per perdonar el que han d’oblidar si volen viure en pau. Ja poden anar fent fulls de ruta i iniciar converses… Allò és un avisper.

Però centrant-me en el llibre, relata les experiències dels israelians per una banda i la dels palestins per una altra. Experiències colpidores en molts casos, relata situacions totalment inverosímils i que fan bullir la sang a qualsevol. És interessant de llegir, tot i que no segueix un esquema linial. M’explico: El llibre es divideix en 3 parts històriques, on cada una de les faccions narra els fets tal hi com els va viure. Primer comença la visió israeliana, després la palestina. Però amb la particularitat tan mal trobada de fer que les pàgines senars narrin els fets israelians, i les parells les dels palestins, tot indissoluble. Suposo que hauran volgut equiparar el llibre amb la realitat. Això provoca confusió i una mala bava creixent, quan t’adones que vas perdent el punt on et trobaves de la lectura. Un llibre recomanable, però prepareu-vos per a portar la lectura com si estessiu llegint un article tècnic, amb referències amunt i avall, canviant de pàgines continuament i amb el cap ben clar, sinó us fareu un embolic ben aviat.

L’última lliçó (Randy Pausch), Ed. Rosa dels Vents

És un llibre dels que es poden anomenar d’autoajuda (horror!!!). És amè i fàcil de llegir, és impactant, és bonic. No es tracta de cap novel·la, més aviat tiraria cap a una mena d’autobiografia, però tampoc. És el resultat d’unes converses amb un periodista, arran d’una conferència de l’autor poc temps després de ser diagnosticat de càncer terminal. L’autor, eminent científic i catedràtic  als USA un cop coneix la seva condició terminal decideix fer una última conferència (la podeu veure aquí, al youtube, ja porta gairebé 12 milions de visualitzacions) que serveixi d’inspiració per als seus fills i de comiat pels seus amics i col·legues. I escriu, o millor dit fa escriure el llibre The Last Lecture, L’última lliçó, com una mena de manual per a valorar la vida i millorar la nostra eficiència -per a disposar de més temps per a viure intensament-.

A mi m’ha encantat. Hi ha capítols que senzillament són emocionants. El 19, sense anar més lluny, titulat Una història de cap d’any. Narra el naixement del seu fill Dylan. Qualsevol pare s’emocionarà en llegir-ho. I si ha viscut alguna experiència similar…

Títol: L’última Lliçó

Autor: Randy Pausch

Editorial: Rosa dels Vents

Puntuació personal: 850/1000

Hòmens de palla, dies de vent (Manuel Pérez Berenguer), Arola Editors

És un assaig teatral curiós. Feia temps que no llegia teatre, tot hi ser un génere que durant un temps hem va apassionar vertaderament. Aquest llibret de 120 pàgines es llegeix en un tres i no res, i el que m’ha agradat més és que de tant ben escrita i descrita me l’he imaginada perfectament i l’he recreat mentalment, amb l’accent valencià tant esplèndid dels personatges. La història en sí no m’ha entusiasmat, però. M’ha semblat tot plegat massa teatral, i és que jo prefereixo el teatre clàssic, on tot és teatral però aclaparadorament atractiu. Del fet d’haver-la imaginada tant bé sé que no m’hagués agradat si l’hagués anada a veure. La descripció de l’obra diu que és una reflexió sobre el destí, i també que és una obra densa, de diverses lectures, trufada de delicades claus ocultes. No en tinc cap dubte, però m’hauria d’haver agradat molt més per a dedicar-li una segona lectura. Amb tot, ja que l’obra és tant amena de llegir, el més pesat és el pròleg, que he trobat absolutament ferragós i innecessariament afalagador cap a l’autor.

Títol: Hòmens de palla, dies de vent (Una reflexió sobre el destí)

Autor: Manuel Pérez Berenguer

Editorial: Arola Editors

Puntuació personal: 320/1000

El consol (Anna Gavalda), Edicions 62

Un llibre en general força bò, tot hi que la novel·la ja ha deixat d’estar entre els meus centres d’interès fa molts anys. Jo el dividiria en 3 parts absolutament diferenciades: L’inici absolutament lamentable. El que hem va costar de passar de la pàgina 200! De fet, encara no entenc com no el vaig deixar de banda. L’autora en aquesta novel·la sembla que ha decidit experimentar, i fa anar al lector d’una banda a l’altra, narrant ara el passat, ara el present i de nou el passat, sense ajudar al pobre nàufrag ni tan sols avisant-lo de qui està parlant en cada moment. Té la feliç idea de tenir-nos completament perduts i aborrits fins al nus, que en altres textos podria molt ben ser la introducció. Aquí tot comença a prendre cos, entenem (finalment!) què estem llegint… i enganxa. Enganxa tant que és una delícia de llegir de la pàgina 200 i escaig fins jo diria gairebé la 400. Després, el final, és poc lluït. Languideix lentament, somerament, gairebé se’l podria haver estalviat. Ei, consti que no me n’arrepenteixo d’haver-la llegit, però trobo que podria haver començat una mica abans a construïr una història digerible per al lector.

Pel que he trobat per internet aquesta autora ha fet anteriorment novel·les que han apassionat els seus lectors, essent aquesta (darrera?) la que els ha descol·locat del tot. Aparentment té tot un club de fans incondicional, si més no a França.

La història narra principalment la vida d’un arquitecte de renom internacional, amb un matrimoni que s’apaga i una filla adolescent que l’adora però que li posa difícil. Comença bucejant entre el seu passat (curiós…) i el del seu amic Alexis i sa mare Anouk (o Manouk), una dona que marcarà tot el tempo de la història i al voltant de la qual gira i convergeix tota la història. Posteriorment es centra més en el present, tot hi que fins al final juga amb aquests flashbacks que tant li agraden a l’autora. El llibre agafa embranzida quan el protagonista arriba a una espècie d’antic castell, amb els seus terrenys, la seva granja, les seves quadres i tot plegat… habitat per una dona curiosa, barreja d’ell mateix i de la seva preciada Anouk, i tota la prole (d’infants però també d’animals) pròpia i extranya que hi conviuen. És un viatge introspectiu del personatge per a retrobar-se amb ell mateix i tancar pàgines del passat que han quedat obertes.

Títol: El Consol

Autora: Anna Gavalda

Editorial: Edicions 62

Puntuació personal: 595/1000