Som pares!

Primer de tot, dir que com es nota que el papà no se n’adona! Com ha pogut penjar la foto de la Vera amb el barnús, que surt amb una cara de porquet rabassut sortit de la granja? Ho sento carinyet, la mami ja farà censura a les fotos a partir d’ara. No, és broma, pr. sí que es veritat que hi ha moltes altres que surt molt més guapa. Pr. bé, com que el papi fa una gran feina, se li perdona.

La Vera està radiant, cuidada com una princesa, i ella que ho sap ens ho agraeix portant-se molt i molt bé. No treu que és una bebita, i com a tal, plora quan té gana, es pot neguitejar quan vol fer un rot o no li surten tantes caques com ella desitjaria… pr. és una nena molt feliç. T’escolta, et somriu, es queda imnotitzada mirant al papi com si estigués enamorada… i amb mi, em xerra a la seva manera i em somriu amb les ximpleries que li arribo a fer (el papi tampoc es queda curt).

Ja és la 4ºnit que puc dormir 4 hores seguides. Bé, avui ja ha sigut una cosa excepcional i em sembla que irrepetible, pq. m’he aixecat jo abans que ella!!! I es que he dormit 7h. seguides i la llet dels pits estava a punt de sortir-me per les orelles!! M’he hagut de treure llet abans de donar-li a ella, i després de donar-li també.

El papi és el que s’ha anat a dormir a les 5 del matí, com molt sovint pasa, pq. empalma les tomes. Ell és el sereno que li dona el bibi amb la meva llet a les 3 del matí (aprox). Pr. no se’n va a dormir fins que acaba i… bé, suposo que se li fa tard pobre.

És un pare fantàstic, igual que marit. L’acarona, l’agafa, la canvia, li dona el bibi per la nit i quan jo treballo, se la mira embadalit. Ens cuida a les dos com si fossim de porcellana. És una sentiment molt ple poder-los tenir als dos al costat.

Avui la Vera m’ha fet riure molt de bon matí. L’estava canviant i netejant el culito, quan s’ha tirat un pet tant sorollós que jo he botat de l’espant! He començat a riure, que la pobrissona em mirava com dient; “aquesta què fa, tant d’hora i ja rient com una ximple!”.

Bé, espero que els nadals els estigueu aprofitant tant com nosaltres. Fa uns anys que els passàvem rondant pel món (menys les dates assenyalades), i aquest any ha estat familiar total. Pr. ens encanta poder compartir aquesta alegria amb la família. S’ho mereixen moltíssim. A la família més extensa (tiets, cosins…) sabem que encara us fa una mica de por poder pasar algun virus a la nena, pr. ella gràcies a deu està mb. i ens mereixem una mica tots normalitzar la situació.Encara així, us comprenem. Ui, es desperta ja; un petonàs molt i molt fort.

Des de la darrera vegada que vaig escriure de la Vera ha estat fent una cursa amb ella mateixa per augmentar de pes. Ens té molt sorpresos, perquè fins ara no havia estat mai tants dies augmentant amb tanta intensitat, però portem pràcticament 15 dies guanyant molt de pes.

Avui ja estem a 3.610 grams, i notem dia a dia - continuem notant-ho- com es fa gran!

Sóc la Raquel ara, i us puc dir que jo si que ho noto quan li dono de xumar! La nostra zampa bollines m’està fent sortir un múscul al braç que semblo la Madonna! Per tot lo altre, i inclús això; tot va fenomenal. Ens sentim molt orgullosos de la nostra petita. En un interval d’un parell de dies o tres, incrementa els seus sons, les seves expressions… ja somriu a les gracietes, i no sols quan es troba a gust. És una nena molt feliç i riallera, i com sempre una lluitadora nata. Li van posar la vacuna dels dos mesos, i … res de febre ni res. De moment, i toquem fusta, ni un cólic ni constipat! Sols algun dia, que empeny amb desespero pq. vol fer més caques, i li faig un massatge a la panxeta per revolucionar encara més el trànsit intestinal, i … que no guanyem per bolquers. Bé, em despedeixo; molts petons per a tothom. Ens agrada molt trobar-vos i que pogueu veure a la neneta. Gràcies per tot.

Des de l’hospital que sentim a parlar de les famoses taules de creixement i pensem que en deu ser molt, d’important el percentil de la Vera per a que tothom el calculi i el tingui tant en compte!

Als llibres de prematurs que tenim o que vam llegir mentre érem a BCN sempre, no falla, hi ha un munt de folis dedicats a gràfiques de pes/edat, llargada, perímetre craneal… i vés a saber quantes coses més!

Des de bon principi que ens ho miràvem, però sense entendre massa què és això del percentil i per quin set-sous era tant de vital importància estar el més proper a la mitjana.

Bé, de fet continuo entenent-ho tot plegat d’una manera un tant llunyana. Entenc les gràfiques, entenc que s’han realitzat per mitjà de l’estudi de molts lactants de moltes nacionalitats diferents, i entenc que és un alleugeriment per als pares que el seu fill estigui dins la “normalitat” que dicten les gràfiques.

Bé, nosaltres no hi hem estat mai, dins la normalitat. Tenir una nena prematura ja ho porta, això.

Cada cop que veiem el Camil (el pediatra de la Vera), al final de la visita, un cop té les dades que li fan falta, ens maca un puntet en un gràfic amb 5 línies ja traçades. Se suposa que la del mig és la línia ideal. Nosaltres sempre estem força per sota de la primera de les línies, encara que això ha anat canviant i cada vegada estem més a prop d’encalçar-la. Ells, els metges, en fan una referència gairebé divina. I he volgut esbrinar una mica el perquè de tot plegat.

Mitjançant Sant Google he descobert que els culpables de tot això són els americans, com la cançó i el Català. Anem a pams.

A Europa ja existien unes taules similars, però sembla que eren força rudimentàries i no servien per a res i es va decidir aplicar les americanes, que estaven molt ben preparades, encara que tot hi basar-se en moltes races diferents, estaven fetes a partir de les dades obtingudes pels seus infants, no els d’aquí. I ja sabeu com són, els americans! -alts i grossos, en termes generals i gairebé diria que absoluts-

A partir d’aquí la OMS (Organització Mundial per a la Salut, en anglès Whorld Health Organization - WHO -) va decidir treure les seves pròpies taules, que permeten fer-se una idea de en quina zona es troba el nostre infant.

Tot hi això, hi ha tantes taules i tants indicadors, que prefereixo esperar a tornar a veure el Dr. per a que ens informi de en quina zona ens trobem a cada moment. No tinc ganes de llegir les instruccions, avui no.

Per a pares intrigats com nosaltres, podeu trobar més informació en els links anteriors, i també aquí (força vella però edificant) i aquí.

Per cert, la OMS té un programa que ens permetrà fer el seguiment de la nostra petita. L’he instal·lat i sembla prou interessant.

Avui la Vera celebrarà el seu primer Nadal, i ho farà amb un pes de 3.320 grams! No ens pensàvem que pujaria tant ràpid de pes, però en els darrers 3 dies ha augmentat cada dia d’una manera espectacular: Avui 70 grams d’una tacada, ahir 50 i abans d’ahir 40. I no ha menjat especialment bé aquests dies!

S’està fent gran. Cada vegada pot passar més estones desperta i atenta al que nosaltres li expliquem, reacciona cada vegada amb més intensitat als mòbils (per a bebès, no telèfons mòbils), escolta amb molta atenció les cançons… i el més important de tot: No ens dóna cap problema a l’hora de dormir al bressolet! Evidentment prefereix dormir a sobre el papa o la mama, però generalment s’aconforma.

També es diverteix molt estant al balancí, on està més incorporada i pot satisfer les seves ànsies d’observar-ho tot!

Des d’Andorra, per a tots els familiars i amics que seguiu les peripècies de la Vera, us desitgem molt Bon Nadal a tots, i felices festes!

Gairebé estem als 3 kg!

Avui al matí feia 2930 grams, i ens ha donat una nit fantàstica! Una altra cosa va ser la tarda-vespre, que ens va semblar que tenia una mica de mal a la panxeta i plorava desconsoladament. La Quel li va fer massatgets, vam provar de minimitzar-li el melic, de cantar-li… però res no funcionava, fins que tot d’un cop, al cap d’unes quantes hores (més o menys a la 1:30 de la matinada), es va calmar, jo suposo que degut al cansament. A les 2 la posava a dormir al moisès i al cap de mitja hora demanava el biberó… Però apart d’aquest incident ha dormit molt bé, sense interrupcions.

Com que fa dies que no posem cap foto, a veure si noteu diferències… Nosaltres les notem, i molt!

Avui la Vera ja pesa 2610grams, i cada dia que passa està més espabilada! Es porta molt bé, i ens deixa dormir força, encara que hi ha dies que menja cada 2 hores, i aleshores es fa una miqueta més dur sobretot per la nit, però com que és un sol, doncs tot passa.

La Quel és la que s’emporta la pitjor part, perquè quan la Vera té gana…!

Continua amb el melic hiper erniat, i aquest dimecres, que tornem a tenir visita amb el Dr. Camil, li tornarem a preguntar si creu que no li molesta en excés… perquè està clar que li ha de molestar. Té el melic gairebé com una pilota de ping pong!

De moment només hem deixat la Vera als braços de la padrina i la iaia… però encara no publicarem les fotos. Una mica més endavant!

Aviat, aviat arribarà el moment que la resta de la família, i més tard els amics podran estar amb la Vera!

Fa tant de temps que volia haver escrit!! I es que el temps és or, i més quan aquesta petita monstruito de las galletas… bé, en aquest cas; monstruito de la llet, no para de demanar!! Pr. m’alegro tantíssim! M’alegro de poder-me sentar en el meu estimat i somiat balencí i donar de mamar a la nostra petitona. Avui segur que pasem dels 2,400Kg., està guapíssima, té unes galtones i papadilla meravellosos, i continúa encantant-li els braços dels papás! Bé, quan sigui més gran ja ens plantejarem si és possible reduïr les estones de bracets que la tenim. De moment, el Jaume i jo tenim la convicció que és el que ara toca, per ajudar-la a madurar, superar el que ha pasat i donar-li l’afecte que tant necessita. Ens passarà factura la nostra gran convicció? Doncs no tenim ni idea. Potser sí, pr. quan vingui ho asumirem.

Amb el Jaume intentem tornar a la normalitat; treballant (encara que jo no em paso tantes estones com m’agradaria), fent les rutines que estàvem acostumats a fer, rient junts dels moments que ens regala la nostra Vera… amb ganes de que faci 3kg. I a més a més poguem anar de tant en tant quan no faci excessiu fred a fer una passejada els diumenges pel migdia a comprar el diari! Quins plans més petits, oi? És el que dona la gran felicitat. Cada dia continua sent un regal d’estar a casa els tres junts.

El que tb. Tenim moltíssimes ganes és de poder convidar a dinar, sopar, berenar, fer el té… a la família més extensa i als amics. Tot arribarà! De moment ja em superat el  repte de marxar de l’hospital, ara anem superant la barrera del baix pes, i aviat tot serà del tot normal.

Un petó a tots i fins aviat.

Ui! Han pasat 2 dies i ara l’envio. Canvis? La Vera avui ja fa 2,460kg. I si no s’engrasseix més és pq. per la nit (que es quan bàsicament no la tenim en braços ni tant supercuidada –pq. dormim una mica!- no para de fer la marató amb els braços i les cames. I a més a més, les seves cacones són… bé, no entraré en detalls , pr. sols diré que són enormes!). El Jaume proposa que li posem un tap, pr. com que ja la nostra petitona té una cara rodoneta amb papada incorporada, un tap podria incrementar massa el seu volum! És broma, les dos coses. Ahir es va xumar el dit. Ja se l’ha trobat! I es pasa més estona desperta mirant tot alló que pot. Ja es desperta; Fins aviat!

El dimarts passat vam anar al pediatra. Hem decidit que ens porti el Dr. Camil, que va fer la residència a Sant Pau i tothom ens n’havia donat molt bones referències. Li va fer la primera visita i la va trobar molt bé, com era d’esperar. A nosaltres ens va tranquilitzar molt veure que efectivament seguia els mateixos protocols que a l’hospital: una cosa coneguda sempre passa més fàcil, i a més es va portar molt bé amb la Vera, tot hi fer-la plorar una miquetona en treure-li els punts!

El dijous vam baixar a Barcelona de nou. Teniem 2 visites programades des de l’alta: Una amb la Dra. Ma. Teresa Marieges, especialista en oftalmologia i que ja havia estat fent les proves preceptives a la Vera abans de donar-li l’alta de l’hospital, i l’altra amb la unitat de pediatria, per administrar-li anticossos contra el Virus Respiratori Sincital (VRS). Tot va anar molt bé. Ja ens han donat l’alta respecte al servei d’oftalmologia, i ens van programar una nova visita per a la següent vacuna el dia… 24 de desembre! Pobres, estan xalats si es pensen que la vigília de Nadal baixarem, 3 hores d’anar i 3 de tornar per administrar una vacuna que ens poden posar a Andorra! Aquesta setmana que bé hem de parlar amb el pediatra de la Vera per a mirar que ens programi la mateixa vacuna aqui… esperem que sigui possible!

Demà la Vera compleix 2 mesos de vida. A mi hem fa l’efecte que ja té ben bé mig any! Està desperta i atenta molta estona, menja amb força, respon correctament als estímuls, ens reconeix perfectament i cada vegada ens deixa dormir una miqueta més! Amb la Quel ja estem trobant quin plà d’actuació ens funciona millor per a maximitzar el descans nocturn.

Tothom ens adverteix que no la tinguem tant en braços, que això a la llarga ens portarà més problemes. I nosaltres, de moment, seguim pensant que és millor que estigui en braços que no plorant al llitet. I si es malacostuma, més endavant tindrem més feina, però ara li donem tot el que pensem que necessita. I si ens errem tindrem butlla, perquè és el primer i no hi ha res més humà que equivocar-se.

També estem notant que els amics i coneguts s’impacienten i voldrien veure, tocar i fer mil petons a la Vera, però malhauradament això ara mateix no és possible. No podem còrrer riscos i en aquest moment, amb el pes de la Vera i la seva edat no ens podem permetre que s’encostipi o agafi una grip o vés a saber quin altre virus! Això significaria tornar de cap a l’hospital, i nosaltres ja n’estem ben bé tips, d’hospitals i bates blanques!

De fet, avui la Vera fa 2400grams, i fins els 3Kg el pediatra i les neonatòlogues de Sant Pau ens han desaconsellat vivament de treure-la de casa. Només hem sortit per anar a cal metge. I és que cada vegada que s’exposa a l’exterior estem jugant a la ruleta russa, per això cal minimitzar les sortides. I és per aquesta mateixa raó que tampoc deixem que ningú, excepte els familiars més directes, vingui a casa per a veure a la nostra petita. Cada persona nova que entra a casa pot ser un focus perillós per a la Vera, i per això estem reduïnt a la seva mínima expressió les visites. Ningú més que nosaltres en té tantes ganes, de presumir de filla i ensenyar-la a parents i amics! Però hem de ser cautelosos i no podem llençar per l’aigüera el que hem aconseguit durant els darrers 2 mesos. El moment arribarà quan la Vera tingui unes mínimes defenses. Fins aleshores, hem de seguir explicant a la gent que ens estimem que no, encara no es pot veure a la Vera. I no pas per sobreprotecció. Per protecció i prou. Perquè és difícil fer-se a la idea del que és tenir un fill prematur si tu mateix no n’has tingut.  I la por de qualsevol pare es multiplica per 5 en aquests casos. Heu de tenir -seguir tenint!- paciència. Quan arribi el moment serem els pares més joiosos del país!

Un país que avui es presentava així de preciós ja de bon matí! (i això des del menjador de casa!):

5 dies portem a casa tota la família reunida, i quins dies! En aquest temps hem gaudit observant els canvis (espectaculars) que està fent la Vera. Com s’enfada, com fa veure que s’enfada però en realitat només reclama la nostra presència, com es desespera de la gana, com demana que l’agafem en braços, com dorm, com s’estira…!

És un plaer anar copsant cada dia que passa com aprèn nous sons, com canvia la seva manera d’expressar-se, com es fa gran!

Demà tenim una primera prova de foc, i és que la portarem per primera vegada al pediatra, a les 8:35 del matí. Hem de preparar per primera vegada la bossa per canviar-la, l’hem de vestir per a l’ocasió amb algun body que la protegeixi del fred, encara que no pensem deixar que en passi gens! I hem de mirar de calcular bé el temps que ens portarà moure’ns amb el cotxet que encara no hem estrenat, i muntar-hi el cabasset (i saber-lo desmuntar per a recol·locar-ho tot plegat al cotxe), tot això portant la Vera embolicada amb un sac tèrmic de plomes que ni els alpinistes que fan el K2!

De moment estem tenint molta sort, perquè la Vera plora ben poc. Si no fos que li encanta menjar dormiriem força hores seguides! Però com que té la sort de tenir la mama ben aprop, enlloc de menjar cada 3h com a l’hospital s’està acostumant a menjar cada 2 hores, el que vol dir que a la pràctica ens falten unes 5 hores diàries de son, tenint en compte que es considera saludable dormir-ne 8… Portem un retràs considerable!

Però ella si que dorm, sobretot quan la tenim en braços! I amb aquesta cara d’angelet, se li perdona tot!

Ahir vam rebre l’alta definitiva de l’hospital! Va ser un dia molt llarg i emocionalment curiós.

Com que ja estàvem escarmentats, havíem fet tots els preparatius per a marxar però no ens ho acabàvem de creure. Fins que no fóssim tota la família al complet al cotxe de camí cap a casa no ens volíem fer excessives il·lusions. Però ens vam despertar ben d’hora al matí, vam anar a la UCIN a donar de mamar a la Vera, i en un parell d’hores estàvem parlant amb la neonatòloga per a saber quines vitamines, quines visites programades i quines eren les cures especials que necessitava la nostra petitona. En uns minuts ja ens estàvem despedint de les infermeres, de l’equip mèdic i dels altres pares que, com nosaltres en moltes altres ocasions, veien com un altre infant sà marxava cap a casa.

De seguida vam iniciar la marxa, ja preveient que al cap de poca estona la princeseta reclamaria la seva presa. Però amb el moviment del cotxe va aguantar molt més del previst, i ens vam aturar a l’àrea de Guissona.

Estàvem contents d’estar junts camí de casa, però ens vam adonar que l’hospital ja ens quedava molt lluny, tant lluny que no teníem la sensació (tantes vegades imaginada) de fugir d’allà. Simplement tornàvem a casa, amb la nostra petita. És curiós com hi ha vegades que imagines perfectament com es desenvoluparà una escena, i arribat el moment tot és molt menys teatral i emocional del que esperaves. Hem recorda la sensació d’arribar dalt de tot d’una muntanya escarpada i difícil… i un cop coronada, haver de reconèixer que tret de les bones vistes, el millor de l’ascensió ha estat precisament el camí cap al cim.

Arribats a casa, cansats, ens la vam trobar neta i polida, ventilada, escalfada i amb la nevera plena! Evidentment, la padrina i la iaia havien estat fent de les seves! I ens esperaven, joioses de finalment poder veure sense vidres pel mig a la seva tan esperada néta! Petons, flors… semblava que tornéssim d’una gira!

La Vera es va portar en tot moment com una senyoreta, i va repartir rialles a tort i a dret.

Una altra cosa ha estat la nit! Quina nit! Crec que no m’equivoco si us dic que ajuntant els minuts hem dormit un parell d’horetes escasses! I mira que cansats, n’estàvem una estona llarga! Imagino que la novetat del viatge, el canvi d’ambient, de temperatura, d’espais, de sorolls, de llum, d’altitud… tot això ha influit en que la Vera hagi estat intranquila tota la nit. Esperem que aquesta nit sigui diferent!