Albert Sánchez Piñol – Orfes de memòria

Pandora al Congo, d’Albert Sánchez Piñol

I el tercer i de moment últim volum que penso llegir d’aquest autor ha estat Pandora al Congo. Aparentment el llibre que el va fer saltar a la fama però paradoxalment el que m’ha agradat menys dels 3. Relata la experiència d’uns exploradors anglesos de principis de segle XX que arriben al Congo per fer fortuna trobant or, i de com un escriptor novell en redacta la història inversemblant de les seves vivències. Amb aquesta trama argumental es relaten les dures condicions de vida dels esclaus africans obligats a treballar en una mina de diamants, i de com l’aristocràcia anglesa mira per sobre de l’espatlla a qualsevol que no pertanyi al seu món. A partir d’aquí i a mesura que la mina es va fent cada vegada més fonda comencen a aparèixer criatures humanoides amb intencions dubtoses… i la troca s’embolica de mala manera i sembla que ni tan sols l’autor sap com sortir-se’n.

En fi, un llibre lleugerament interessant però perfectament ignorable. Estaré pendent de les novetats de l’autor, però el de tres tristos tràngols el deixaré passar.

La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol

I donant continuïtat a aquest autor que m’ha enganxat com pocs i que a més és català, he llegit La pell freda, que fa temps que tenia en “cartera” però fins ara no li havia dedicat el temps de llegir-lo. Bé, es tracta d’una novel·leta de ficció molt ben narrada i amb els capgirs necessaris per mantenir el lector ansiós i atent al desenvolupament de la trama. No estem parlant del nivell de Victus, però diria que ressegueix una mica el mateix esquema. Aquesta vegada ens situem en una illa remota on decideix recloure-s’hi un antic militant de l’IRA irlandès fent treballs d’oficial meteorològic per una naviliera anglesa, durant un any, absolutament sol. En arribar a l’illa hi troba l’ocupant del far, que sembla embogit o drogat, però que no respon a les preguntes del capità que l’inquireix per saber què se n’ha fet de l’antic oficial meteorològic. Finalment el protagonista es queda a l’illa i en arribar la foscor s’ha de defensar desesperadament de l’atac d’uns éssers aquàtics d’aparença humanoide que volen devorar-lo. Els atacs duren 3 dies fins que l’habitant del far arriba fins a la seva cabana no per ajudar-lo, sinó per quedar-se amb la meitat de la munició de què disposa. Això provoca la indignació del protagonista i aconsegueix arribar a un pacte amb el en Caffó per a compartir el far com a base de defensa i unir esforços. A partir d’aquí es va narrant com l’un i l’altre conviuen sobrevivint dia rera dia als atacs cada vegada més brutals i multitudinaris del seus enemics, que ells anomenen granotots i com posen totes les seves esperances a aguantar un any fins que el vaixell els passi a rescatar. Lectura molt interessant i amb un punt d’estudi sociològic.

Victus, d’Albert Sánchez Piñol

Una excel·lent novel·la històrica! M’ha encantat llegir-la. Narra la caiguda de Barcelona el 1714, però en realitat comença a explicar-la molt abans, per boca d’un enginyer militar educat a França però d’origen català. Com a supervivent del setge, caiguda i posterior represàlia ocorreguda contra els vençuts, ens serveix de nexe d’unió entre tots aquests anys i d’una manera molt planera i eficaç l’utilitza per a endinsar-nos en les intimitats dels conflictes armats d’aquell temps. La primera de les grans batalles que narra molt per sobre és la batalla d’Almansa. Allà també hi tenen un paper destacat els Miquelets, que aniran prenent protagonisme a partir d’ara i fins al final del llibre.

És corprenedor aprendre encara que sigui per mitjà d’una novel·la històrica el paper de moltes personalitats de l’època, des dels noms més il·lustres de la història de Catalunya fins als més menyspreables partidaris de les tropes borbòniques, amb Felip V al capdavant. Tota una lliçó de com es pot explicar la història d’una manera entenedora i amb detalls humorístics que treuen ferro a les situacions més difícils. Apassionant.