M’acaba d’arribar a les mans la programació de les activitats per aquesta Festa Major d’Escaldes Engordany, i vist que no l’he sabuda trobar enlloc més, opto per publicar-la, a veure si així agafa més ressò i arriba a més gent. Tampoc m’ha arribat encara a casa, i això que ja falta ben poc per a que comenci!
La programació és un arxiu en PDF de la Unió Pro-Turisme d’Escaldes, que són els que ho organitzen. Pel que veig els manca una persona al departament de comunicació!
L’arxiu, aquí
Aquest diumenge es va celebrar a la nostra parròquia la primera jornada castellera que se celebra al país, i nosaltres hi vam ser!
Fins fa uns anys no haviem pres consciència de la importància i l’espectacularitat de l’esdeveniment, quan en una estada a Girona, a l’emblemàtica Plaça del Vi, vam topar casualment amb una espectacular diada castellera. Ens va deixar impressionats l’alçada que aconseguien aixecar, la coordinació i l’esforç necessari per aconseguir-ho. Ens va deixar una mica astorats la reacció d’un cap de colla davant una anxaneta que en aquell moment no es va veure en cor de pujar fins allà dalt, però ens va colpir -i de quina manera- la pinya que feien tota aquella colla castellera. Faltaven mans fent pinya i la colla competidora es va afegir per a ajudar els seus teòrics contrincants a guanyar la diada. Aquell dia van fer història. Als diaris i al nostre record.
I ahir a la Plaça Coprínceps vam reviure aquell moment. Hi havia 3 colles exposant el seu art; la Colla Vella dels Xiquets de Valls, els Minyons de Terrassa i els Castellers de Lleida. I va ser impressionant. Hi havia un munt de gent com poques vegades es veuen a Andorra, reunits per a gaudir de la festa. I vam gaudir! Fins hi tot amb un ruixat, previsible però no per això més inesperat, la festa va seguir endavant. I la Vera va gaudir-ne com la qui més! I això que estava absolutament feta pols! El dissabte després de passar tot el dia a la Festa Major de Canillo, corrent per tots els parcs infantils i gaudint-los com només saben fer els infants, encara va tenir ganes per quedar bocabadada davant l’espectacle de titelles i el de pallassos, i va recollir el seu trosset de coca amb sucre com tothom! -la xocolata no, que no li agrada i a nosaltres no ens convé-. De baixada cap a casa la padrina, que gentilment frissava de ganes per tenir-la i nosaltres de cap a descobrir què ens oferia la cartellera!
Decepció majúscula… com sovint ens passa quan amb tota la il·lusió volem aprofitar els moments “d’enamorats” que ens regalen i al cinema no hi ha res que valgui els diners que costa l’entrada. De totes maneres vam anar a sopar i al cine, a la sessió en 3D de Harry Potter (la última, diuen… vés a saber). No és el que nosaltres considerem una película per veure al cinema (ni al cinema ni a casa) però no ens va decepcionar. De fet, ens va agradar força sobretot l’efecte 3D, que fins aquest moment encara no haviem vist enlloc (potser en algun IMAX, però en tot cas fa massa anys). Vam sortir contents i satisfets de la inversió de 8+1€ (l’entrada i el lloguer de les ulleres). Hi tornarem, algun dia. Però per comoditat potser escollirem la versió normal, ja ho veurem. Doncs el diumenge, dia de la Diada Castellera la Vera amb la Padrina havien dormit d’aquella manera (pipis nocturns obliguen) i pobreta, després de veure 3 o 4 castells es va quedar ben adormida. No va poder veure com en finalitzar la jornada castellera els anxanetes van desplegar unes banderes andorranes, el que ens va encantar a tots. És que a Andorra som molt nostres!
Encara vaig tenir la oportunitat de gravar el castell que va fer llenya i un altre dels següents:
Tant de bò es pugui repetir en una altra ocasió!
Fa la tira d’anys que de passada o passejant pels voltants de la plaça de l’església parroquial de Sant Pere Màrtir vèiem com se celebraven els Encants de Sant Antoni, sense cridar-nos excessivament l’atenció. Aquests “encants” consisteixen en fer una subhasta benèfica popular de productes típics del país, cedits graciosament als organitzadors per a poder recaptar diners per a Càritas parroquial. Val a dir que és tot un encert i un dels actes més tradicionals de la Parròquia! Avui, amb la Vera ben equipada i amb la companyia d’una bona amiga i del seu fill hem decidit gaudir d’aquest acte. I ens ha agradat!
Sempre és curiós veure com es paga per un parell de coques, un bull i unes orelletes de porc entre 400 i 1000€! És clar que qui participa activament de la subhasta són persones adinerades, a més d’arrelades al país i a la parròquia. És el mateix que fer una donació, amb la diferència que fent-ho a través de la subhasta s’aconsegueix donar vida a l’acte tradicional. I no, no té res a veure amb fer-se veure per la resta de parroquians. Aquí no hi he pas detectat ni un bri d’ostentació. De fet calia estar molt atent per a veure qui eren els licitadors a cada moment. Això entre altres hem fa sentir orgullós del nostre país i dels seus habitants.
Un cop atorgats tots els lots s’ha procedit a rifar entre 100 números comprats a 5€ el darrer de tots. Nosaltres participàvem amb un 3% del total de possibilitats, el que s’ha traduït en una lleugera decepció quan (com era del tot previsible) ha sortit guanyador un dels molts números que nosaltres NO teniem. Com que fet i fet la nostra petita col·laboració es destinava també a Càritas parroquial, podem dir que hem guanyat.
I per a celebrar-ho l’Esbart Santa Anna ens ha obsequiat amb un reguitzell de balls tradicionals. La Vera ha disfrutat moltíssim. Gairebé ni es movia. Abans que acabessin ens hem retirat, sabent que havia d’estar feta pols. I efectivament, abans d’arribar a casa s’ha adormit com un angelet.
Andorra TV n’ha fet una cobertura televisada.
