Anécdotas de azafatas, de David Wachtel Hidalgo

Anécdotas de azafatas

Un llibre ràpid de llegir, sense fer-se massa pesat però si que és força simple. De fet no se li pot pas demanar més del que ja exposa clarament en el títol. És una recopilació d’anècdotes, narrades en primera persona i se suposa que són les experiències de diferents auxiliars de vol (s’indica nom i edat i una breu introducció de cada entrevistat). Finalment es fa un recopilatori d’experiències més impactants en general extretes d’internet, aparentment reals.

Molt entretingut i amè de llegir, cada fragment no té cap connexió amb els adjacents per tant no es pot perdre el fil. Interessant.

Les planes misterioses, de Jean M. Auel

Les planes misterioses

Si, efectivament aquesta saga (Els fills de la terra) té tota la pinta de continuar exactament igual durant tots els sis llibres que la composen. Aquesta vegada la novel·la consta de 800 i escaig pàgines, sembla que cada llibre ha de superar en extensió a l’anterior, sinó no val res. Com en l’anterior, el primer que vaig llegir d’aquesta autora, en aquesta narració resulta exhasperant la repetició d’escenes (té una curiosa fixació en descriure les escenes sexuals, que no estaria malament, però cansa) i la descripció inacabable dels paisatges i les explicacions corresponents. No és un llibre infumable, però definitivament, sobren ben bé 400 pàgines i no estariem renunciant a res important de l’escrit.

Aquesta vegada l’Ayla i en Jondalar abandonen la tribu dels Mamutois per anar-se a reunir amb el poble del xicot. Que resulta que no és al costat precisament, i això justifica (cap objecció) 800 pàgines de narrativa. No està malament. No us penseu que el llibre no val res, si no no l’hagués acabat!

Els caçadors de mamuts, de Jean M. Auel

Aquesta escriptora nord americana m’ha ben sorprés!

He de reconèixer que no vaig començar a llegir el llibre per cap raó concreta. Senzillament em va cridar l’atenció i m’hi vaig capbussar. L’època que s’intueix pel títol no hem fa ni fred ni calor, normalment prefereixo llegir alguna cosa més actual, amb més referències al món que m’envolta, però per alguna raó vaig pensar que estaria bé lelgir aquest llibre.

És de nou un llibre llarg, crec recordar unes 700 i escaig pàgines, però es llegeix amb molta rapidesa. No és difícil de seguir, té una història molt linial i no fa rocambolesques giragonses per a demostrar l’estranya habilitat de la narradora per a confondre al lector. Llarg però fàcil i directe. Sens dubte un centenar llarg de pàgines són absolutament prescindibles, i un altre centenar probablement també. La resta és força interessant, sobretot amb les descripcions ben fonamentades d’estris i tècniques que sembla ser que s’utilitzaven a l’albada dels homo sapiens.

La desagradable sorpresa va ser en finalitzar el llibre i investigar si formava part d’alguna trilogia, veure que havia començat pel 3r d’una col·lecció de 6 volums, el darrer d’entre ells, La terra de les coves pintades, acaba d’aparèixer. La col·lecció s’anomena “Els fills de la terra“. Ara estic llegint el següent volum, a veure si segueix una mica l’estela de l’anterior.

El llibre tracta la vida de l’Ayla, una jove (entenc que homo sapiens) criada per certes circumstàncies amb un grup d’homes de cromanyó, que és expulsada del Clan que l’ha cuidat fins aleshores i s’ha d’espabilar tota sola. i se’n surt prou bé, fins que descobreix el seu gran amor, en Jondalar, i junts són admesos a formar part d’un grup d’altres homo sapiens i compartiran amb ells tots els seus coneixements. A més de les peripècies pròpies d’una novel·la, hi ha descripcions que semblen força versemblants als meus ulls de neòfit, de moltes activitats pròpies d’aquells temps, entre potser la més impactant -no precisament pel desplegament de dots narratives de l’autora- el que respon a la caça d’un grup de mamuts pel grup d’humans.

No és un gran llibre, però es deixa llegir i és molt entretingut.