Als amants de la fotografia no caldrà pas que els en parli, però per als neòfits convindria que sabessin que hi ha una abismal diferència entre la qualitat de les fotografies d’una càmera de les “normaletes” i una càmara per exemple DSLR, que són per entendre’ns els totxos que semblen de professional.
Ho dic per pura pròpia experiència. És un dels canvis més impressionants que he pogut sentir en pròpia pell.
Una vegada presa la decisió d’adquirir una càmera DSLR, el problema era decidir “quin” dels centenars de models i marques diferents que podem trobar al mercat. La decisió final era entre Canon i Nikon, i va guanyar Nikon en el meu cas. Tot hi que cal dir que molts entesos us recomanaran Canon, sobretot si no partiu d’una base d’accessoris i objectius de la marca contrària.
Tot això és per a que serveixi una mica d’introducció per a una problemàtica que arran de patir-la personalment he pogut constatar que és un mal endèmic de la marca amb alguns dels models de càmeres. I és la peça que serveix d’unió entre l’objectiu i el cos de la càmera. És inconcebible que una peça clau com aquesta estigui fabricada d’un material tan poc noble com el plàstic, tenint en compte que aquest tipus de càmeres no entren dins la categoria de “preus populars”!
Resulta que en els aproximadament 2 anys que fa que gaudeixo d’una càmera (Nikon D90) de gama alta dins les considerades amateurs, ja he tingut 2 problemes importants. Els dos relacionats amb l’objectiu, el model del Kit 18-105.
Considero que sóc prou curós amb els estris tecnològics, però no he pogut evitar 2 caigudes que han resultat nefastes. La primera va concloure en un sinistre total de l’objectiu, ja que encara que dins la seva funda, l’impacte va ser directe al vidre de l’objectiu i va generar danys massa onerosos per a ser reparats, segons el servei tècnic.
La segona caiguda ha estat molt menys desastrosa, però el resultat semblava que havia de ser el mateix: Canvi d’objectiu. Però no! Resulta que “només” s’havien trencat 2 de les 3 pestanyes que faciliten que l’objectiu quedi subjecte al cos de la càmera. Tota la peça rep el nom de “baioneta” (en anglès “bayonet mount unit”) i és relativament senzill i barat d’aconseguir i muntar un mateix.
Encara més barat sembla que ha estat trobar les pestanyes trencades i aconseguir empegar-les amb superglue, que és ni més ni menys que el que he acabat fent. De moment m’he estalviat prop de 300€, m’he desempallegat d’una part del sentiment de culpa que tenia a sobre des de l’accident (per reincidència) i hem dóna temps per a trobar i comprar la peça en qüestió, si pot ser aquesta vegada en metall. Ja veurem si existeix i aconsegueixo trobar-la.
Vagi com a avís per als neòfits que com jo, poden arribar a descartar un objectiu que encara pot fer el seu servei!
Per cert, si voleu ampliar informació amb un How-to i fotos precises del procés de reemplaçament de la peça, aquí ho teniu.