Categoria: Denúncia

Los nueve gigantes, de Amy Webb

A partir d’aquest i les properes entrades són per a reprendre una mica el resum dels llibres llegits. Pel que comprovo ja fa mesos que no publico les lectures així que els poso tots en ratxa.

Aquesta vegada es tracta d’un llibre de divulgació, no tècnic (o no gaire) i que té un objectiu molt lloable, i és que ens posa en guàrdia com a societat davant l’immens poder que estan aconseguint les grans empreses amb la IA, Intel·ligència Artificial. Curiosament en el moment de la lectura encara no havia explosionat el tema, i amb retrospectiva m’adono que el llibre ja encarava els problemes que més endavant han anat sortint a la palestra. Molt satisfactòria i interessant lectura. A mi m’ha servit per a tenir una visió una mica més fonamentada a l’hora d’entendre el seguit de notícies i contranotícies que van començar amb el ChatGPT i han continuat des d’aleshores.

 

 

 

Vivaldi VS Firefox… però en català

Fa uns mesos estic gaudint de la experiència d’utilitzar un nou navegador (per a mi) que de moment satisfà les meves expectatives. Cert que no es tracta d’un navegador amb el glamour del Firefox, que des de sempre em té enamorat (si… des dels seus orígens, quan era El Navegador, el de Netscape, en català gràcies a Softcatalà).

Doncs bé, el Vivaldi és un navegador que deriva del Chrome. Podriem dir que és un Chrome vitaminat. A mi el Chrome no m’agrada. És útil, és ràpid, però és massiu. I tinc la sensació que m’està monitoritzant cada moviment i de manera constant. El Vivaldi probablement és força similar, però no tant. I fa uns mesos vaig acabar massa cansat del Firefox i de la seva gana inesgotable de recursos.

Val a dir que sóc primmirat amb les configuracions dels programes. I curiosament en un dels equips el Vivaldi el tenia des del principi en català (segurament després de fer la instal·lació de rigor del Catalanitzador). Però en canvi en un altre dels equips, no hi havia manera. I anant a la configuració, el català no sortia per enlloc.

No passava dia que no em molestés tenir-lo en un idioma forà, així recentment he fet la recerca per trobar la sol·lució definitiva.

Es tracta de modificar un arxiu de configuració ocult a la carpeta (en el meu cas) C:\Users\User\AppData\Local\Vivaldi\User Data.

La part de coloraines és la part que pot variar en funció de la configuració de cadascú. Val més que tingueu el Vivaldi tancat per a fer això, sinó probablement no us deixi canviar res.

A la carpeta User Data, hi ha un arxiu de confiuració, sense extensió, de nom: Local State.

L’obrim (amb el bloc de notes mateix, o el programa que us llegeixi millor aquest tipus d’arxius). Fem una recerca de l’idioma en que tenim configurat el Vivaldi: Si és en anglès, doncs serà “en”. Si és en castellà, donc serà “es”, si és en francès serà “fr”. I simplement editem l’arxiu substituïnt pel nostre idioma i posem: “ca”. Ha de quedar així: {“app_locale”:”ca”}. Guardem l’arxiu, iniciem Vivaldi i “voilà !”. Ja està en català. Resulta que la possibilitat de l’idioma hi és, però per alguna fatalitat del destí no està disponible al menú de les opcions del navegador.

Seguint aquestes instruccions, a mi m’ha funcionat i ara el gaudeixo més i millor, en el nostre idioma.

La força de la raó o la raó de la força

Els esdeveniments dels darreres dies s’han precipitat de tal manera que és difícil poder mantenir la perspectiva del que ha passat, passa i passarà. Hi ha en joc la llibertat de molta gent, la llibertat de tot un poble, tota una cultura, els sentiments de milions de persones i les legitimitats que senten, tant uns com altres.

Els espanyols se senten Catalunya seva, part integral de la seva terra, aquella que han de mantenir unida per la força de les armes si cal. I evidentment els cal, perquè un poble oprimit només es pot mantenir al teu costat per la força de les armes. I per la força de tot un estat menyspreable que hi ajuda, és clar. Animant a tots els seus ciutadans a actuar amb violència. Animant les seves forces d’ocupació a actuar amb violència. Animant els seus jutges a actuar amb violència, desmesura i acarnissament. Perquè no volen ni sentir a parlar de perdre Catalunya. No és que se l’estimin, mai ho han fet. Però la volen. Perquè els ajuda a pagar les seves festes, les seves corrupcions, els seus amiguets i què carai! Perquè els pertany per dret de conquesta.

Els catalans s’han despertat de cop, farts de sentir-se menystinguts, farts de sentir-se atacats, utilitzats i apartats. Farts de suportar tantes mentides, farts d’un estat que utilitza els mitjans públics per atacar-los. Que paga policies que són una vergonya pel que representen, que paga periodistes i empresaris per tergiversar la veritat, que paga ambaixadors, polítics i tota una corrua inacabable de gent per a que l’ajudi a repetir incansablement les seves mentides, intentant convèncer els més despistats.

Espanya és una gran mentida. La seva força vé de l’engany, la mentida i la por. Quina desgràcia de país!

Catalunya es veu atacada constantment per aquests llops famolencs que pretenen defensar la pau i la democràcia. Espero i desitjo que Catalunya aconsegueixi desfer-se d’aquest jou terrible que la tenalla per, per fi! emprendre el camí de la normalitat i no haver de defensar permanentment les raons més òbvies.

Cloud computing (arxius al núvol) o com renunciar a més de 2000 anys d’història

Fa un temps que hem sento bombardejat per la nova moda del “cloud computing”. Només faig que llegir articles de blogs, de diaris en paper o digitals i rebo un munt d’ofertes aparentment immillorables per a adquirir (fins hi tot de manera gratuïta) un més que considerable espai a la xarxa, en algun servidor pràcticament il·localitzable d’algún racó de món (encara que sigui del món més industrialitzat). I aquesta sensació a anat in crescendo en el que portem d’any. Sembla que alguns poders realment importants han decidit que una bona part de la població ha de posar tota la seva informació (música, documents de text, presentacions, pdf, fotografies privades, arxius bancaris, mails…) en ordinadors que no controlen als quals és relativament senzill d’accedir. Els punts a favor que acostumen a donar és la disponibilitat permanent dels arxius, la seguretat de la gestió dels mateixos i que serà molt més difícil que es perdin en cas d’accident per causes majors (incendis, inundacions, robatoris) i difícilment un hacker hi accedirà perquè estaran barrejats entre milers de milions d’altres arxius d’altres incauts que també hauran confiat en l’anomenat núvol.

Estem d’acord en que és molt pràctic disposar d’alguns arxius disponibles permanentment. Fins hi tot és cert que molts de nosaltres tenim una part molt important de la informació disponible gràcies a servidors de tercers que l’emmagatzemen i ens en garanteixen l’accés, ús i abús. Penso en gmail, picasa, facebook, twitter, evernote… Però després de les revelacions que han anat sortint a la llum pública gràcies a un treballador (ex treballador) d’una empresa subcontractada per la NSA, Edward Snowden, tot aquest interès desmesurat per tenir a l’abast dels dits els nostres arxius té més mala pinta que mai. Si els arxius són en CD’s, DVD’s, discs durs extraïbles o unitats USB són pràcticament inabastables pels serveis d’espionatge (sempre que no hi tinguin un interès directe. En aquest cas no hi hauria res a fer). En canvi, si són en servidors d’empreses -sobretot americanes- són a la pràctica fitxers públics. Tot el que estigui a la xarxa és susceptible de ser violat. El que està al nostre ordinador evidentment també, però ja hi ha d’haver un interès directíssim per a que algú ho vulgui venir a buscar.

Les meves dades més sensibles són l’àlbum fotogràfic familiar. No confio en posar-les a disposició de serveis cloud perquè no tinc la confiança necessària en com tractaran aquestes dades, ni si l’empresa sobreviurà al pas dels anys, ni tan sols tinc la confiança que hem mantinguin les condicions contractuals que avui hem conviden a signar. És com un servei de facturació al núvol. Pot ser molt útil durant un temps, però no et poden assegurar que d’aquí a 10 anys continuaran estant allà, posant a la teva disposició les factures generades durant aquest temps, les dades dels clients o les estadístiques d’ús. Un programa instal·lat en un ordinador si que t’ho pot assegurar. Pot evolucionar el programa, pot desaparèixer l’empresa, però mentre tinguis un ordinador amb un sistema operatiu compatible és vàlid. No tindràs disponibles les noves opcions, ni les millores, això si.

Potser es tracta que tota la tecnologia d’internet encara és massa jove i no hi ha directrius clares internacionals que garanteixin una manera de treballar en condicions. Actualment, i més amb el que estem aprenent de com s’abusa de l’espionatge i com es monitoritzen absolutament totes les trucades, tots els mails… absolutament tot!

Ja ho diuen que la millor seguretat és no escriure el secret enlloc, però com que l’equilibri consistiria en trobar un punt en que convergissin la seguretat de les nostres dades amb la utilització dels moderns sistemes que tenim actualment al nostre abast, ara mateix crec que la manera més barata d’aconseguir-ho és bolcar periòdicament la informació en un disc dur extraïble.

 

 

 

Política empresarial, qüestió de confiança o deixar-se portar pel corrent

La casta: El increible chollo de ser político en España, de Daniel Montero

 

Un llibre interessant de llegir, encara que si tot el que explica és cert, el que caldria és exterminar a tots i cada un dels impresentables que hi surten retratats. Però el país ja té el que es mereix. Amb uns polítics d’aquest calibre Espanya no anirà gaire més lluny. Llàstima que ho estiguin pagant els ciutadans que sovint poc hi tenen a veure, en aquesta macro-estafa a nivell estatal.

Narra atrocitats vàries perpetrades per polítics de tots els nivells, actuacions indecents i pocavergonyes que farien envermellir a qualsevol. Tot per tenir diners, més diners.

No és recomanable de llegir-lo si sou propensos a patir atacs d’ira incontrolats.

Baioneta de muntatge d’objectius Nikon

Als amants de la fotografia no caldrà pas que els en parli, però per als neòfits convindria que sabessin que hi ha una abismal diferència entre la qualitat de les fotografies d’una càmera de les “normaletes” i una càmara per exemple DSLR, que són per entendre’ns els totxos que semblen de professional.

Ho dic per pura pròpia experiència. És un dels canvis més impressionants que he pogut sentir en pròpia pell.

Una vegada presa la decisió d’adquirir una càmera DSLR, el problema era decidir “quin” dels centenars de models i marques diferents que podem trobar al mercat. La decisió final era entre Canon i Nikon, i va guanyar Nikon en el meu cas. Tot hi que cal dir que molts entesos us recomanaran Canon, sobretot si no partiu d’una base d’accessoris i objectius de la marca contrària.

Tot això és per a que serveixi una mica d’introducció per a una problemàtica que arran de patir-la personalment he pogut constatar que és un mal endèmic de la marca amb alguns dels models de càmeres. I és la peça que serveix d’unió entre l’objectiu i el cos de la càmera. És inconcebible que una peça clau com aquesta estigui fabricada d’un material tan poc noble com el plàstic, tenint en compte que aquest tipus de càmeres no entren dins la categoria de “preus populars”!

Resulta que en els aproximadament 2 anys que fa que gaudeixo d’una càmera (Nikon D90) de gama alta dins les considerades amateurs, ja he tingut 2 problemes importants. Els dos relacionats amb l’objectiu, el model del Kit 18-105.

Considero que sóc prou curós amb els estris tecnològics, però no he pogut evitar 2 caigudes que han resultat nefastes. La primera va concloure en un sinistre total de l’objectiu, ja que encara que dins la seva funda, l’impacte va ser directe al vidre de l’objectiu i va generar danys massa onerosos per a ser reparats, segons el servei tècnic.

La segona caiguda ha estat molt menys desastrosa, però el resultat semblava que havia de ser el mateix: Canvi d’objectiu. Però no! Resulta que “només” s’havien trencat 2 de les 3 pestanyes que faciliten que l’objectiu quedi subjecte al cos de la càmera. Tota la peça rep el nom de “baioneta” (en anglès “bayonet mount unit”) i és relativament senzill i barat d’aconseguir i muntar un mateix.

Encara més barat sembla que ha estat trobar les pestanyes trencades i aconseguir empegar-les amb superglue, que és ni més ni menys que el que he acabat fent. De moment m’he estalviat prop de 300€, m’he desempallegat d’una part del sentiment de culpa que tenia a sobre des de l’accident (per reincidència) i hem dóna temps per a trobar i comprar la peça en qüestió, si pot ser aquesta vegada en metall. Ja veurem si existeix i aconsegueixo trobar-la.

Vagi com a avís per als neòfits que com jo, poden arribar a descartar un objectiu que encara pot fer el seu servei!

Per cert, si voleu ampliar informació amb un How-to i fotos precises del procés de reemplaçament de la peça, aquí ho teniu.

Duros a quatre pessetes

Com que estic fregit de rebre spam i virus diversos als correus, avui ha fet vessar el got una super oferta de HotelBono.com, que m’ha arribat a través de una adreça si més no “curiosa”: jefedecompras.com.

En el mail oferien gratis un viatge a qualsevol lloc del món. He fet les meves comprovacions i efectivament, darrera aquesta super oferta hi ha Hotel Bono, que per internet ja es veu clarament quina mena de negoci és (ni una opinió favorable, enlloc). Sembla que fins ara utilitzaven tota mena de tretes per aconseguir treure 4 duros als incauts, mitjançant uns bonos d’hotels que acabaven sortint més cars que mai. Ara canvien el sistema i et fan creure que ets un dels afortunats guanyadors d’un concurs al que no t’has presentat, però oh sorpresa! ets l’elegit entre altres 25.000 aspirants!

Si a mi no m’ha tocat mai res, ni un reintegre, com m’ha de tocar un concurs al que no he participat? És de calaix!

Per si no us ha arribat la súper oferta, o no en sou un dels afortunats guanyadors, us copio el missatge senceret:

=========================================

Estimad@ usuari@,

Nuestro sistema aleatorio ha seleccionado su dirección de email de entre cerca de 25.000 usuarios para llevarse un fabuloso viaje para dos personas.

La participación es totalmente GRATUITA y además puedes elegir donde irte de viaje (Europa, Asia, África, América, Crucero o Caribe).

Por el hecho de haber sido seleccionado, por favor haga clic aquí:

Le deseamos mucha suerte y aprovechamos la oportunidad para agradecerle su confianza.

Comercio Digital S.A. le informa de que todos los datos recibidos a través de formularios electrónicos y/o mediante correo electrónico serán incluidos en ficheros de la entidad, y tratados con estricta confidencialidad de acuerdo con la Política de Privacidad y de Seguridad de la Empresa, así como con la Ley Orgánica 15/1999, de 13 de diciembre, de Protección de Datos de carácter personal. La finalidad de su creación, existencia y mantenimiento es el tratamiento de los datos de carácter personal con el fin de dar cumplimiento a los objetivos de la entidad. Para ejercitar los derechos de oposición, acceso, rectificación y cancelación en el ámbito reconocido por la Ley Orgánica 15/1999 de 13 de diciembre, y para cualquier aclaración, puede contactar con nosotros a través de la dirección de correo electrónico: info@jefedecompras.com – Información Legal

=========================================

Només faltaria que els posés l’enllaç! Encara algún despistat hi cauria de 4 grapes! Ni de conya els penso donar les meves dades personals, per a que després a sobre hem martiritzin amb cartetes, trucades de telèfon i missatges de text.

Si no és una estafa, ratlla la il·legalitat, perquè per començar jo no els he donat permís per enviar-me cap mena de correu.

La davallada de Catalunya Ràdio i les ràdios en català

Que lluny que queden Els matins de Catalunya Ràdio amb l’enyorat Antoni Bassas! Quina vergonya haver prescindit de programes com Els viatgers de la gran anaconda – de viatges i que ajudava a somniar-, el Sense fronteres – que aconseguia fer-nos sentir una mica més aprop de la resta de territoris de parla catalana- , El Suplement – un programa de cap de setmana seguit per moltíssima gent-, Postres de músic -crec recordar que començava a les 16h-, Versió Original -un programa d’humor amb moments infumables però també amb estones molt encertades, i que ajudaven a passar la tarda- o el No ho diguis a ningú -programa esportiu amb en Jordi Basté. Aconseguia que el seguís, a altes hores de la matinada, tot hi no agradar-me el futbol!!!-

Quina desil·lusió veure com el programa que portava amb tanta professionalitat Antoni Bassas hagi acabat en mans d’un element com en Manel Fuentes, que l’ha convertit en un carnaval sense sentit i que produeix mal a les orelles per a tot aquell qui té la paciència d’escoltar-lo cinc minuts seguits! Han aconseguit desballestar un projecte del qual Catalunya se’n podia sentir ben orgullosa. Ho han aconseguit en ben poc temps! Jo n’era un oient fidel, fidelíssim. Només a partir de la supressió del programa del Bassas vaig començar a escoltar altres emissores amb més regularitat, entre elles Ràdio Andorra o l’actual AD Ràdio. La situació es va anar fent cada vegada més insostenible, fins arribar el punt que va aconseguir fer vessar el got, la entrevista que el Fuentes va fer a l’Àngel Colom arrel de l’afer Millet. Aquell matí ignominiós vaig desprogramar l’emissora. Ja no m’oferia res d’interès, o almenys de prou interessant per a contar-me entre els seus oients. Després de presenciar aquell circ en directe, vaig perdre el poc respecte que hem quedava pel periodista (?) i per l’emissora.

I recentment m’assabento que també han decidit prescindir del programa L’internauta! Crec que només queda un programa que valgui la pena escoltar, i aquest és l’En guàrdia.

Tota la resta és perdre el temps.

I de les nostres emissores tampoc anem tant sobrats! La nacional, Ràdio Andorra ha perdut qualitat en la programació, tot hi que no ha estat mai cap referent a nivell radiofònic, però pels andorrans crec que és important no perdre-la de vista. I AD Ràdio -amb 2 locutors d’una qualitat indiscutible: en Xavi Mújal i en Gabriel Fernàndez- que darrerament ha perdut embranzida per la dràstica reducció de personal, ja que han substituït les hores treballades per hores de música enllaunada.

Sembla que les ràdios van a la baixa, una veritable llàstima. Per sort també es pot aplicar la màxima de  “El Rei és mort, visca el Rei!” . Sempre ens podem subscriure al podcast dels programes que ens agraden, i escoltar-los relaxadament quan ens vagi bé a nosaltres. Amb L’internauta ara és la única sol·lució…!

Podeu trobar més informació en aquest fòrum i també en aquest article d’en Víctor Alexandre

Coi de Hello Dolly!

Cada vegada que inicio una instal·lació d’un bloc amb WordPress i cada vegada que n’actualitzo la versió invariablement i inevitablement -per defecte, doncs- apareix com una mosca collonera la extensió “Hello Dolly”, juntament amb la -aquesta sí- imprescindible Akismet.

I cada vegada, abans de fer res més, desinstal·lo la extensió “simpàtica”.

Ep! Que el WordPress és una plataforma de blogs senzillament excel·lent, i a més gratuïta! Però tant els costaria eliminar aquesta ximpleria d’extensió de les instal·lacions per defecte? Aporta cap valor afegit?? Doncs això. Inaugurat el blog. Apa.