La Germandat del Sant Sudari, de Julia Navarro

Està clar que la temàtica religiosa envoltada d’obscures intrigues, misteriosos artefactes i germandats secretes ha demostrat sobradament la seva capacitat d’atraure escriptors i lectors i malgrat repetir la mateixa estratègia una i altra vegada continua amb una salut envejable. Per alguna raó però aquesta novel·la m’ha semblat més fluixa que les anteriors. Crec que simplement és degut a la mateixa concepció del llibre i potser la mateixa autora no aconsegueix desmarcar-se suficientment de la línia homogeneïtzadora d’aquesta tipologia de novel·les. La manera com està escrita no respecta els tempos necessaris per a que el lector prengui consciència que s’ha canviat el temps i l’espai i això fa perdre el ritme de la lectura i genera certa frustració. No la recomanaria. Si de cas li cal una revisió editorial que armonitzi aquestes situacions.

 

La germandat de l’àngel caigut, de Jaume Clotet i Planas

Una novel·la que enganxa des de bon principi i que es composa de molts dels ingredients que el converteixen en un “bestseller”… pensant en clau nacional! Té salts històrics, de l’actualitat al temps de les croades, i utilitza un fil argumental relacionat amb el Vaticà i la demonologia, amenitzat amb la figura Papal i la guàrdia vaticana, una societat secreta destinada a la custòdia d’un presoner molt particular i un exèrcit de dimonis ansiosos per guanyar-se els favors del mateix Satanàs…

 

60 dies a Cuba, de Roger de Gràcia

Una novel·la curta però que enganxa. Passa a l’actualitat – bé…, es narra com si fos en temps present, però veig que està escrita o publicada el 2016 ja fa un cert temps-, quan en Roger i la seva parella decideixen viatjar a Cuba durant 1 mes per mirar de resoldre una crisi de parella i decidir, amb aquest que ja s’imaginen i que realment es podria considerar un viatge iniciàtic, si val la pena continuar junts o és millor separar les seves vides a partir d’aquell moment. Molt (massa) curteta, molt (massa) desinvolta i també molt (massa) centrada en l’ús de drogues diverses, donant la impressi´ó que calen per aconseguir el que cerquen. Però curiosament no deixes el llibre fins al final, així que alguna altra cosa deu tenir…!

El temor d’un home savi, de Patrick Rothfuss

Crònica de l’Assassí de Reis – 2 –

Aquesta novel·la és un xic més llarga que l’anterior, i és la continuació de El nom del vent. El Kvothe marxa de la Universitat i obté unes vivències i uns coneixements que disten força del que hem pogut veure a la primera part. L’univers de l’autor s’amplia i ens descriu molt àmpliament altres indrets, costums, països i ens ensenya com el protagonista aplica els coneixements apresos sense aturador. Mil pàgines que passen ràpid com l’aigua.

La música del silenci, de Patrick Rothfuss

És una mena de spin-off, en espera que l’autor acabi la tercera novel·la, on podem aprendre una mica més del personatge de l’Auri, una antiga estudiant de la Universitat que per alguna raó va acabar vivint sota la universitat, en els túnels abandonats fa molt de temps. Una noia amb una sensibilitat extremadament marcada que veu en Kvothe alguna cosa especial.

El nom del vent, de Patrick Rothfuss

Crònica de l’Assassí de Reis – 1 –

Una autèntic troballa inesperada. Recomanada per algú que a priori no m’hauria imaginat mai, aquesta novel·la resulta una novel·la que mica en mica et va atrapant i t’obliga a llegir amb ànsia fins que ja no queda més llibre.

Es tracta d’una novel·la de gènere fantàstic on el seu protagonista, en Kvothe, personatge des del principi excepcional, pateix una desgràcia prou important per marcar tot el llarg de la trilogia (si, és el primer llibre d’una trilogia. Inacabada. De moment) la seva vida. Ens presenta un món on existeixen éssers sobrenaturals, màgia i poders ocults a la majoria de les persones, Ambientada en una època medieval. Molt recomanable. No es pot dir que sigui una novel·la curta, però l’acabareu abans del que us esperàveu. Molt recomanable (ja ho havia dit?).

M, de Lolita Bosch

Interessant relat curt per alliçonar i posar sobre la taula un debat que potser passa massa desapercebut, i és la violència que ocorre en el nucli mateix d’una família. La manera de narrar la història ja és de per si prou xocant, però a més la història pròpiament resulta colpidora per la duresa de la situació viscuda, i el seu desenllaç, clarament narrat des de l’inici mateix del llibre.

Vivaldi VS Firefox… però en català

Fa uns mesos estic gaudint de la experiència d’utilitzar un nou navegador (per a mi) que de moment satisfà les meves expectatives. Cert que no es tracta d’un navegador amb el glamour del Firefox, que des de sempre em té enamorat (si… des dels seus orígens, quan era El Navegador, el de Netscape, en català gràcies a Softcatalà).

Doncs bé, el Vivaldi és un navegador que deriva del Chrome. Podriem dir que és un Chrome vitaminat. A mi el Chrome no m’agrada. És útil, és ràpid, però és massiu. I tinc la sensació que m’està monitoritzant cada moviment i de manera constant. El Vivaldi probablement és força similar, però no tant. I fa uns mesos vaig acabar massa cansat del Firefox i de la seva gana inesgotable de recursos.

Val a dir que sóc primmirat amb les configuracions dels programes. I curiosament en un dels equips el Vivaldi el tenia des del principi en català (segurament després de fer la instal·lació de rigor del Catalanitzador). Però en canvi en un altre dels equips, no hi havia manera. I anant a la configuració, el català no sortia per enlloc.

No passava dia que no em molestés tenir-lo en un idioma forà, així recentment he fet la recerca per trobar la sol·lució definitiva.

Es tracta de modificar un arxiu de configuració ocult a la carpeta (en el meu cas) C:\Users\User\AppData\Local\Vivaldi\User Data.

La part de coloraines és la part que pot variar en funció de la configuració de cadascú. Val més que tingueu el Vivaldi tancat per a fer això, sinó probablement no us deixi canviar res.

A la carpeta User Data, hi ha un arxiu de confiuració, sense extensió, de nom: Local State.

L’obrim (amb el bloc de notes mateix, o el programa que us llegeixi millor aquest tipus d’arxius). Fem una recerca de l’idioma en que tenim configurat el Vivaldi: Si és en anglès, doncs serà “en”. Si és en castellà, donc serà “es”, si és en francès serà “fr”. I simplement editem l’arxiu substituïnt pel nostre idioma i posem: “ca”. Ha de quedar així: {“app_locale”:”ca”}. Guardem l’arxiu, iniciem Vivaldi i “voilà !”. Ja està en català. Resulta que la possibilitat de l’idioma hi és, però per alguna fatalitat del destí no està disponible al menú de les opcions del navegador.

Seguint aquestes instruccions, a mi m’ha funcionat i ara el gaudeixo més i millor, en el nostre idioma.

El ingenio de los peces, de Jonathan Balcombe

No es tracta de cap novel·la ni de cap tractat de biologia o d’ictiologia, que vindria a ser la seva especialitat si parlem de peixos. Al meu entendre es tracta d’un assaig d’un apassionat del medi aquàtic que mira de defensar, mitjançant estudis, proves i observacions variades i poc objectives el que ja molts donem per fet, i és que els animals, tots, segurament, però també els peixos (que per les seves característiques podríem pensar que ho són menys) són animals dotats d’emocions i que reaccionen en funció del que aquestes els dicten. Evidentment no diu pas que no es moguin per instints primaris, sinó que també es mouen per les emocions que senten.

Per a vestir les seves afirmacions es recolza en estudis rigorosos que demostren de manera científica i objectiva aquestes afirmacions. I aquestes narracions són les que doten el text d’una qualitat indiscutible pels afeccionats, ja que informa de molts aspectes curiosos i interessants de diferents espècies de peixos. D’altra manera pocs anirien a llegir-se els textos científics i no s’assabentarien d’aquests aspectes tant bonics de conèixer.

A mi el llibre no m’ha enganxat i m’he hagut d’esforçar per acabar-lo. No resulta amè ni divertit. Només de tant en tant hi ha aquestes narracions curioses que fan que tot valgui la pena. Una puntuació de 4/10.

Una història americana, de JD Vance

Aquest és un llibre diferent. Des de la nostra òptica europea acostumem a veure els Estats Units com un país homogeni i ben estructurat, però en aquesta lectura, autobiografia, podem entrar a la vida d’una part de la població americana, probablement els que han votat entusiasmats l’actual president americà, el Sr. Trump. Descriu d’una manera força salvatge l’interior dels Estats Units, al voltant sobretot de la ciutat de Middletown, a Ohio. La vida de la seva gent, la debacle que està vivint aquella part de la societat americana, immersa en la violència, les drogues i la desesperació. És tota una trobada amb una realitat desconeguda.

M’ha interessat sobretot aquesta part de la novel·la. La pobresa estructural, gairebé escrita als gens d’aquesta gent, com tot els porta a fracassar, i com aquesta idea pesa com una llosa en tot allò que deixen de fer justament per la mentalitat derrotada que arrosseguen.

D’altra banda, descriu el somni americà acomplert de l’autor, contra tota estadística i lògica existent.

En alguns moments sembla més un llibre d’autoajuda que no una autobiografia, potser per això es fa pesat de llegir en alguns moments.