Diada castellera

Aquest diumenge es va celebrar a la nostra parròquia la primera jornada castellera que se celebra al país, i nosaltres hi vam ser!

Fins fa uns anys no haviem pres consciència de la importància i l’espectacularitat de l’esdeveniment, quan en una estada a Girona, a l’emblemàtica Plaça del Vi, vam topar casualment amb una espectacular diada castellera. Ens va deixar impressionats l’alçada que aconseguien aixecar, la coordinació i l’esforç necessari per aconseguir-ho. Ens va deixar una mica astorats la reacció d’un cap de colla davant una anxaneta que en aquell moment no es va veure en cor de pujar fins allà dalt, però ens va colpir -i de quina manera- la pinya que feien tota aquella colla castellera. Faltaven mans fent pinya i la colla competidora es va afegir per a ajudar els seus teòrics contrincants a guanyar la diada. Aquell dia van fer història. Als diaris i al nostre record.

I ahir a la Plaça Coprínceps vam reviure aquell moment. Hi havia 3 colles exposant el seu art; la Colla Vella dels Xiquets de Valls, els Minyons de Terrassa i els Castellers de Lleida. I va ser impressionant. Hi havia un munt de gent com poques vegades es veuen a Andorra, reunits per a gaudir de la festa. I vam gaudir! Fins hi tot amb un ruixat, previsible però no per això més inesperat, la festa va seguir endavant. I la Vera va gaudir-ne com la qui més! I això que estava absolutament feta pols! El dissabte després de passar tot el dia a la Festa Major de Canillo, corrent per tots els parcs infantils i gaudint-los com només saben fer els infants, encara va tenir ganes per quedar bocabadada davant l’espectacle de titelles i el de pallassos, i va recollir el seu trosset de coca amb sucre com tothom! -la xocolata no, que no li agrada i a nosaltres no ens convé-. De baixada cap a casa la padrina, que gentilment frissava de ganes per tenir-la i nosaltres de cap a descobrir què ens oferia la cartellera!

Decepció majúscula… com sovint ens passa quan amb tota la il·lusió volem aprofitar els moments “d’enamorats” que ens regalen i al cinema no hi ha res que valgui els diners que costa l’entrada. De totes maneres vam anar a sopar i al cine, a la sessió en 3D de Harry Potter (la última, diuen… vés a saber). No és el que nosaltres considerem una película per veure al cinema (ni al cinema ni a casa) però no ens va decepcionar. De fet, ens va agradar força sobretot l’efecte 3D, que fins aquest moment encara no haviem vist enlloc (potser en algun IMAX, però en tot cas fa massa anys). Vam sortir contents i satisfets de la inversió de 8+1€ (l’entrada i el lloguer de les ulleres). Hi tornarem, algun dia. Però per comoditat potser escollirem la versió normal, ja ho veurem. Doncs el diumenge, dia de la Diada Castellera la Vera amb la Padrina havien dormit d’aquella manera (pipis nocturns obliguen) i pobreta, després de veure 3 o 4 castells es va quedar ben adormida. No va poder veure com en finalitzar la jornada castellera els anxanetes van desplegar unes banderes andorranes, el que ens va encantar a tots. És que a Andorra som molt nostres!

Encara vaig tenir la oportunitat de gravar el castell que va fer llenya i un altre dels següents:

Tant de bò es pugui repetir en una altra ocasió!

Une experience de lutte contre les snipers, colonel Michel Goya

Une expérience de lutte contre les snipers

No és una novel·la ni un assaig, és un testimoniatge d’un oficial francès durant la guerra de Bòsnia, relatant (en 14 pàgines, no és res excepcional) com va combatre amb el seu contingent la contínua amenaça que suposaven els franctiradors serbis i bosnis, que des de posicions elevades malmetien la moral i posaven en perill qualsevol acció per natural que fós (dutxar-se o anar a les letrines, per exemple). Senzillament exposa força per sobre quines accions va dur a terme per a minimitzar i mirar d’erradicar el problema.

Ràpid i entretingut.

Anécdotas de azafatas, de David Wachtel Hidalgo

Anécdotas de azafatas

Un llibre ràpid de llegir, sense fer-se massa pesat però si que és força simple. De fet no se li pot pas demanar més del que ja exposa clarament en el títol. És una recopilació d’anècdotes, narrades en primera persona i se suposa que són les experiències de diferents auxiliars de vol (s’indica nom i edat i una breu introducció de cada entrevistat). Finalment es fa un recopilatori d’experiències més impactants en general extretes d’internet, aparentment reals.

Molt entretingut i amè de llegir, cada fragment no té cap connexió amb els adjacents per tant no es pot perdre el fil. Interessant.

Les planes misterioses, de Jean M. Auel

Les planes misterioses

Si, efectivament aquesta saga (Els fills de la terra) té tota la pinta de continuar exactament igual durant tots els sis llibres que la composen. Aquesta vegada la novel·la consta de 800 i escaig pàgines, sembla que cada llibre ha de superar en extensió a l’anterior, sinó no val res. Com en l’anterior, el primer que vaig llegir d’aquesta autora, en aquesta narració resulta exhasperant la repetició d’escenes (té una curiosa fixació en descriure les escenes sexuals, que no estaria malament, però cansa) i la descripció inacabable dels paisatges i les explicacions corresponents. No és un llibre infumable, però definitivament, sobren ben bé 400 pàgines i no estariem renunciant a res important de l’escrit.

Aquesta vegada l’Ayla i en Jondalar abandonen la tribu dels Mamutois per anar-se a reunir amb el poble del xicot. Que resulta que no és al costat precisament, i això justifica (cap objecció) 800 pàgines de narrativa. No està malament. No us penseu que el llibre no val res, si no no l’hagués acabat!

Els caçadors de mamuts, de Jean M. Auel

Aquesta escriptora nord americana m’ha ben sorprés!

He de reconèixer que no vaig començar a llegir el llibre per cap raó concreta. Senzillament em va cridar l’atenció i m’hi vaig capbussar. L’època que s’intueix pel títol no hem fa ni fred ni calor, normalment prefereixo llegir alguna cosa més actual, amb més referències al món que m’envolta, però per alguna raó vaig pensar que estaria bé lelgir aquest llibre.

És de nou un llibre llarg, crec recordar unes 700 i escaig pàgines, però es llegeix amb molta rapidesa. No és difícil de seguir, té una història molt linial i no fa rocambolesques giragonses per a demostrar l’estranya habilitat de la narradora per a confondre al lector. Llarg però fàcil i directe. Sens dubte un centenar llarg de pàgines són absolutament prescindibles, i un altre centenar probablement també. La resta és força interessant, sobretot amb les descripcions ben fonamentades d’estris i tècniques que sembla ser que s’utilitzaven a l’albada dels homo sapiens.

La desagradable sorpresa va ser en finalitzar el llibre i investigar si formava part d’alguna trilogia, veure que havia començat pel 3r d’una col·lecció de 6 volums, el darrer d’entre ells, La terra de les coves pintades, acaba d’aparèixer. La col·lecció s’anomena “Els fills de la terra“. Ara estic llegint el següent volum, a veure si segueix una mica l’estela de l’anterior.

El llibre tracta la vida de l’Ayla, una jove (entenc que homo sapiens) criada per certes circumstàncies amb un grup d’homes de cromanyó, que és expulsada del Clan que l’ha cuidat fins aleshores i s’ha d’espabilar tota sola. i se’n surt prou bé, fins que descobreix el seu gran amor, en Jondalar, i junts són admesos a formar part d’un grup d’altres homo sapiens i compartiran amb ells tots els seus coneixements. A més de les peripècies pròpies d’una novel·la, hi ha descripcions que semblen força versemblants als meus ulls de neòfit, de moltes activitats pròpies d’aquells temps, entre potser la més impactant -no precisament pel desplegament de dots narratives de l’autora- el que respon a la caça d’un grup de mamuts pel grup d’humans.

No és un gran llibre, però es deixa llegir i és molt entretingut.

Mobles infantils

Al febrer passat vam decidir canviar el llit de la Vera. Ja s’està fent gran i ja li tocava passar del llitet amb baranes a un llitet normal (del seu tamany). Vam estar mirant una mica les opcions que hi havia al mercat i tot el que vam trobar ens va semblar absolutament inadaptat al que buscàvem. Les típiques botigues que tenim de referència a Andorra (incloent la omnipresent Ikea) no ens oferien un llit de fusta noble, sense cantos vius i amb bons acabats. Trobem llits i lliteres amb estructura metàl·lica i de fusta acabats de qualsevol manera, amb poc gust i oferint poca seguretat, tot hi ser especialment pensats per als infants.

Fins que els cunyats ens van comentar que ells havien optat per mobles de la casa Flexa, una empresa danesa que fabrica específicament mobles per infants, amb fustes seleccionades i seguint uns controls de qualitat estrictes. A Andorra fins ara hi teniem un importador, però sembla que això s’ha acabat i que si volem comprar-ne haurem d’anar a Barcelona. El catàleg en català el podeu descarregar aquí.

És curiós perquè aquesta empresa fabrica tota mena de productes relacionats molt ben pensats. Sobretot si es disposa d’una habitació ben àmplia, que no és el nostre cas. Pel que fa als preus si que són lleugerament més elevats, però només lleugerament, pel que hem pensat que val la pena optar per aquesta opció.

Però hi ha algunes altres opcions, com per exemple el que ofereix Carlos Paya, molt més elaborat però també molt més onerós.

Sant Jordi passat per aigua

Quina llàstima de Sant Jordi el d’enguany! Tot el sant dia plovent, i quan parava una estoneta era només per permetre la il·lusió que alguna cosa estava a punt de canviar.

De roses en van sobrar a carretades, i les vendes de llibres no sé pas com devien anar, sort que la gent és tradicionalista i qui no el va comprar ahir segur que el comprarà avui!

En una paradeta em vam comentar que l’any passat havien venut 200o roses, aquest any n’havien encarregat 800 i en tenien prop de 300 a les galledes… a les 20h! En altres indrets la diada s’ha salvat in extremis, però a Andorra no crec que haguem tingut sort.

Cadira de passeig

Fa unes setmanes que estem indagant per a fer el canvi de cotxet per una cadireta de passeig més lleugera i pràctica, ara que ja no necessitem tants gadgets.

Una de les coses més sorprenents ha estat descobrir que hi ha gent que canvia els seus fills fins hi tot abans dels 4 mesos (!) a la cadireta de passeig. És evident que és molt més pràctic, però nosaltres fins fa poc no ens ho hem ni plantejat! Potser és que el model de Jané que vam triar en un principi ens ha anat molt bé i fins ara ens havia cobert perfectament totes les necessitats. De fet el problema més gros se’ns planteja de cara a les vacances, on viatjarem amb el cotxe plé fins dalt (tot hi que prescindir del llitet de viatge ja ens deixarà un bon espai lliure al maleter) i aquest any deixarem el Thule a casa, de manera que la necessitat de guanyar espai vital dins el vehicle resulta imprescindible. Si tenim en compte que el cotxet actual plegat es menja ell tot sol la meitat de la capacitat del maleter, només que puguem canviar-lo per una cadireta de passeig més lleugera i que ens ocupi menys espai probablement ni notarem la desaparició del Thule.

Així que sense pensar-hi massa hem fet visites llampec a les diferents botigues de puericultura i grans magatzems per a començar a esclarir el tema. Com no podia ser d’una altra manera, els models són força variats (encara que moltes marques amb bones crítiques a internet no les trobem aquí), però els que tenen més presència són els Chicco i els McLaren. D’aquests darrers per la quantitat que es belluguen pel país semblaria que els regalen amb els paquets de xiclets, però resulta que són els models més cars, sobrepassant de llarg els 200€ els models més polifacètics. És clar que també trobem en alguns supermercats les cadiretes a 25€, que certament amb aquest preu sembla que en qualsevol moment es poden plegar del tot amb la criatura a dins!

Suposo que acabarem triant un model de gama mitja, que pel que he anat veient rondarà els 120€, tant en una marca com en l’altra. El que no m’acaba de convèncer és que el respatller no es pot tirar del tot endarrere en gairebé cap dels models. La bona notícia és que el parasol, la bossa de la base i el plàstic de la pluja vénen inclosos en el preu.

Nova versió del navegador de Mozilla: Firefox

També Opera ha actualitzat recentment, però la fita més important per mi és l’actualització del Firefox. Tot un referent en els programes de navegació. I sens dubte el meu navegador preferit, tot hi que no per això deixo de provar alguns dels seus competidors.

Softcatalà, un dia després de l’anunci oficial de Mozilla ja ens té la nostra versió preparada, completament traduïda al català.

Podeu actualitzar-la automàticament anant al menú i escollint la opció de buscar actualitzacions. També es pot descarregar directament de la web de Softcatalà.

A veure si han millorat la fam de recursos patològica que sembla que pateix el Firefox des de fa força anys!

Nova versió de l’Internet Explorer

Com que als usuaris de windows se’ls fa difícil prescindir del navegador Internet Explorer, ja que encara hi ha moltes webs que NOMÉS funcionen correctament amb ell (sobretot de l’administració), convé recordar que acaba de sortir la darrera versió, la 9.

 

L’enllaç directe és AQUÍ i la versió en català és a baix de tot de la pàgina.  Només hem d’elegir el sistema operatiu i la versió, normalment necessitarem la de 32 bits.