Categoria: Llibres

Black Hawk down. Mark Bowden

Aquesta novel·la de guerra narra els fets reals que van ocórrer el 1993 a Somàlia, durant la intervenció de pau que va iniciar les Nacions Unides. Els Estats Units van enviar la seva força d’elit Delta i els Rangers en una de les seves habituals missions per a detenir i endur-se dos capitosts del senyor de la guerra Mohamed Farrah Aidid. El problema és que hi van a ple dia, al mig de la zona controlada per aquest Aidid.

I les coses comencen a anar malament des del principi. La força aerotransportada deixa les unitats delta i ranger a la zona correcta, però un dels soldats cau de la corda i queda malferit al mig del carrer. La força terrestre té greus dificultats per arribar als punts previstos. La casa que s’ataca per a detenir els capitosts no és la correcta… i tot això fa que es trigui més temps del normal en donar per acabada la missió i extreure els soldats de la zona. Els homes d’Aidid i els civils somalís es rebelen contra aquesta invasió americana i es mig organitzen i ataquen els soldats. No estan ben entrenats ni ben armats, però són una quantitat immensa de gent. Aconsegueixen abatre primer un helicòpter Black Hawk que cau al mig de la ciutat de Mogadiscio. Posteriorment n’abaten un altre amb el mateix resultat, i 2 més que aconsegueixen aterrar de manera forçosa en zona segura.

El que havia de ser una missió estàndard es converteix en un infern per a tots, soldats i civils.

L’autor dedica les darreres 150 pàgines aproximadament a rendir comptes de com n’és d’acurada la narració, ja que es basa en les declaracions de centenars de soldats, entrevistes personals, investigacions realitzades de manera oficial i oficiosa, visites de camp, converses amb alguns capitosts somalis que van participar en la batalla… El resultat és aquest llibre i la pel·lícula anàloga que relata els fets tal hi com van ocórrer, mirant de cenyir-se a la realitat al màxim.

M’ha semblat una narració molt acurada i interessant. Ara queda pendent repassar la pel·lícula per a poder solapar-la amb aquesta narració. Impressionant novel·la de guerra.

Si tu em dius vine ho deixo tot, però digue’m vine, Albert Espinosa

Aquest llibre fa unes setmanes que el vaig llegir. Com que això de publicar la ressenya implica un mínim esforç en recordar el llibre i buscar el temps d’escriure, encara que siguin dues ratlles, acostuma a passar que quan estic embolicat en d’altres coses el blog queda en segon terme. I aquest llibre una mica més passa a l’oblit directament. Ras i curt, els llibres d’autoajuda (com jo definiria aquest d’avui) no m’agraden. No m’agraden ara i no m’han agradat mai, encara que molta gent els trobi la mar d’interessants. Per començar, jo no era conscient que estava a punt d’encetar un llibre d’aquest tipus, sinó probablement ja ni l’hauria escollit. Però suposo que per una raó de merchandising el títol ha sonat molt darrerament, tothom en parlava i quan hem va caure a les mans vaig pensar que seria una bona opció. Llegeixo per costum tot el que cau a les meves mans, però com que el temps és limitat prefereixo escollir una mica les lectures. Darrerament no ho estic fent massa, la prova és la quantitat i varietat de llibres que m’estic empassant sense pena ni glòria. Llegir llegeixo igualment, però la qualitat o les temàtiques sembla que darrerament no van a l’hora…

I és el que m’ha passat amb aquest llibre. No és que sigui dolent, passa que les grans frases no m’interessen. Memoritzar una frase de les que deixa anar el llibre per a després mirar de quedar bé en una conversa és com a mínim pedant. La història és curiosa, i tracta d’una mena de detectiu que es dedica a localitzar nens perduts. I quan la seva relació de parella s’acaba és un bon moment per tancar el cercle que durant la seva infantesa havia deixat obert, a la illa grega de Corfú.

Pel meu gust, una lectura que no m’aporta el que jo busco en els llibres, i és que hem transportin a la seva història i m’ensenyin sense adonar-me’n. Si vols aprendre alguna cosa d’aquest llibre has de fer una reflexió profunda i dedicar-hi força temps per analitzar-lo i pensar-hi una mica.

El templario, de Michael Bentine

Les meves preferències literàries darrerament sembla que han patit una lleugera variació, declinant-se més cap a la novel·la històrica (i els que tinc preparats són temes similars, encara que més actuals). Aquesta vegada es tracta de la història d’un jove hospitalari aspirant a cavaller templer que per fervor religiós s’embarca cap a Terra Santa, a participar en les croades. Lluita contra Saladí i les seves tropes i al costat de Ricard Cor de Lleó d’Anglaterra durant la tercera croada (el 1191 DC). La novel·la s’emmarca en un període polític molt convuls i posa l’accent en la cabdal importància del fet religiós i sobretot cristià en el món occidental. No resulta farragosa amb les descripcions, que sense desaparèixer són concises i de poca extensió, i tracta els temes de la lleialtat, l’honor, l’amor i la mística, a més de la traïció, la cobdícia i la venjança.

Una novel·la relativament curta que passa ràpida i enganxa molt. Recomanable si us agrada una mica la temàtica de l’alta edat mitjana, els croats i els templers.

Sanctus

De Simon Toyne.

Un llibre que també enganxa, encara que la temàtica sembla que segueix en gran manera El Codi DaVinci. Tracta d’una secta milenària que es manté difuminada de cara a la societat, però al mateix temps té un poder abismal sobre les decisions que es prenen arreu. Des del principi dels temps de la cristiandat s’han dedicat a ocultar i manipular les veritats que puguin ser pernicioses per a l’Esglèsia, arribant a cometre crims inconfessables sense cap pudor per a mantenir-ne el secret. Una altra secta, oposada als primers, tracta de dur a la llum els documents ocults. Un monjo es lleva la vida i desencadena tota la trama. El final una mica fantasiós pel meu gust, però què hi farem, és una novel·la!

Apocalipsis Z. La ira de los justos

Un llibre de Manel Loureiro. I com sempre m’adono que és la 3a part d’una serie!

La veritat és que es llegeix molt ràpid i a gust, si t’agrada la temàtica zombie! Tracta de 3 supervivents que fugen de les illes Canàries amb un iot massa petit com per arribar a alguna zona segura. Quan una gran tempesta sembla que se’ls endurà al fons del mar, apareix un gran petroler que els recull i els duu a una zona segura dels Estats Units, una ciutat on tot continua amb normalitat, encara que al seu voltant l’apocalipsi zombie s’ha desfermat igualment. Els seus salvadors resulten ser ultracatòlics i profundament racistes, i creuen ser els únics supervivents… fins que entra en joc la única potència mundial que gràcies a l’hermetisme de les seves fronteres no ha patit la invasió: Corea del Nord.

Lobo. Un topo en las entrañas de ETA

Ja fa un temps que he llegit el llibre i estava a punt de deixar-ho estar però crec que no és moment de perdre el fil.

El llibre directament no m’ha agradat. És una mena de biografia estranya d’un infiltrat espanyolista dins d’ETA, i de com les seves conviccions polítiques (profundament franquistes) el porten a arriscar la pell en un ambient clarament advers, provocant danys irreparables entre els dirigents i integrants d’ETA. Una persona sense cap mena de formació prèvia aconsegueix uns resultats clarament brillants on d’altres possiblement millor preparats han fracassat. Relata un munt d’operacions especials sempre per sobre i amb una manera de relatar els fets força decebedora. Es fa llaaarg de llegir! Massa noms, massa títols, massa referents. Crec que s’ha quedat a mig camí de ser una bona crònica.

Une experience de lutte contre les snipers, colonel Michel Goya

Une expérience de lutte contre les snipers

No és una novel·la ni un assaig, és un testimoniatge d’un oficial francès durant la guerra de Bòsnia, relatant (en 14 pàgines, no és res excepcional) com va combatre amb el seu contingent la contínua amenaça que suposaven els franctiradors serbis i bosnis, que des de posicions elevades malmetien la moral i posaven en perill qualsevol acció per natural que fós (dutxar-se o anar a les letrines, per exemple). Senzillament exposa força per sobre quines accions va dur a terme per a minimitzar i mirar d’erradicar el problema.

Ràpid i entretingut.

Anécdotas de azafatas, de David Wachtel Hidalgo

Anécdotas de azafatas

Un llibre ràpid de llegir, sense fer-se massa pesat però si que és força simple. De fet no se li pot pas demanar més del que ja exposa clarament en el títol. És una recopilació d’anècdotes, narrades en primera persona i se suposa que són les experiències de diferents auxiliars de vol (s’indica nom i edat i una breu introducció de cada entrevistat). Finalment es fa un recopilatori d’experiències més impactants en general extretes d’internet, aparentment reals.

Molt entretingut i amè de llegir, cada fragment no té cap connexió amb els adjacents per tant no es pot perdre el fil. Interessant.

Les planes misterioses, de Jean M. Auel

Les planes misterioses

Si, efectivament aquesta saga (Els fills de la terra) té tota la pinta de continuar exactament igual durant tots els sis llibres que la composen. Aquesta vegada la novel·la consta de 800 i escaig pàgines, sembla que cada llibre ha de superar en extensió a l’anterior, sinó no val res. Com en l’anterior, el primer que vaig llegir d’aquesta autora, en aquesta narració resulta exhasperant la repetició d’escenes (té una curiosa fixació en descriure les escenes sexuals, que no estaria malament, però cansa) i la descripció inacabable dels paisatges i les explicacions corresponents. No és un llibre infumable, però definitivament, sobren ben bé 400 pàgines i no estariem renunciant a res important de l’escrit.

Aquesta vegada l’Ayla i en Jondalar abandonen la tribu dels Mamutois per anar-se a reunir amb el poble del xicot. Que resulta que no és al costat precisament, i això justifica (cap objecció) 800 pàgines de narrativa. No està malament. No us penseu que el llibre no val res, si no no l’hagués acabat!

Els caçadors de mamuts, de Jean M. Auel

Aquesta escriptora nord americana m’ha ben sorprés!

He de reconèixer que no vaig començar a llegir el llibre per cap raó concreta. Senzillament em va cridar l’atenció i m’hi vaig capbussar. L’època que s’intueix pel títol no hem fa ni fred ni calor, normalment prefereixo llegir alguna cosa més actual, amb més referències al món que m’envolta, però per alguna raó vaig pensar que estaria bé lelgir aquest llibre.

És de nou un llibre llarg, crec recordar unes 700 i escaig pàgines, però es llegeix amb molta rapidesa. No és difícil de seguir, té una història molt linial i no fa rocambolesques giragonses per a demostrar l’estranya habilitat de la narradora per a confondre al lector. Llarg però fàcil i directe. Sens dubte un centenar llarg de pàgines són absolutament prescindibles, i un altre centenar probablement també. La resta és força interessant, sobretot amb les descripcions ben fonamentades d’estris i tècniques que sembla ser que s’utilitzaven a l’albada dels homo sapiens.

La desagradable sorpresa va ser en finalitzar el llibre i investigar si formava part d’alguna trilogia, veure que havia començat pel 3r d’una col·lecció de 6 volums, el darrer d’entre ells, La terra de les coves pintades, acaba d’aparèixer. La col·lecció s’anomena “Els fills de la terra“. Ara estic llegint el següent volum, a veure si segueix una mica l’estela de l’anterior.

El llibre tracta la vida de l’Ayla, una jove (entenc que homo sapiens) criada per certes circumstàncies amb un grup d’homes de cromanyó, que és expulsada del Clan que l’ha cuidat fins aleshores i s’ha d’espabilar tota sola. i se’n surt prou bé, fins que descobreix el seu gran amor, en Jondalar, i junts són admesos a formar part d’un grup d’altres homo sapiens i compartiran amb ells tots els seus coneixements. A més de les peripècies pròpies d’una novel·la, hi ha descripcions que semblen força versemblants als meus ulls de neòfit, de moltes activitats pròpies d’aquells temps, entre potser la més impactant -no precisament pel desplegament de dots narratives de l’autora- el que respon a la caça d’un grup de mamuts pel grup d’humans.

No és un gran llibre, però es deixa llegir i és molt entretingut.