Joc de Trons. Cançó de gel i foc, de George R. R. Martin

Aquí si que he topat amb un llibre que m’ha enganxat del tot. I a més forma part d’una sèrie que de moment ja té 5 volums, i el sisè està al forn!

És una novel·la de gènere fantàstic que ens situa en una època medieval, amb tots els aspectes típics medievals i alguns de fantàstics d’afegits. Hem recorda d’alguna manera a la trilogia de El senyor dels anells. Es fa difícil dir qui és el protagonista, perquè imagino que com a bona sèrie es tracta d’obrir mil històries paral·leles i anar-ne tancant alguns fils de tant en tant. El necessari per a mantenir l’atenció del lector i despistar-lo continuament.

La història comença narrant la vida del senyor d’Hivèrnia, un territori (comtat?…) situat al nord del nord del nord del reialme on hi regna el rei Robert, amic íntim del senyor d’Hivèrnia, lord Stark. Eddard Stark. Aquest es veu embolicat en una troca novel·lesca  (el joc dels trons) en que hi ha assassinats, conspiracions, traicions, guerres i màgia, tot barrejat amb animals terrorífics i una enigmàtica zona al nord de l’anomenat Mur.

Són vuit-centes pàgines en que amb prou feines es pot deixar el llibre. Totalment recomanable. I ara a per la segona part!

Afganistan. Cronicas de un corresponsal de guerra, Jorge Melgarejo

 

Fa més d’un mes que vaig llegir aquest llibre, però no va ser prou interessant com per a fer-ne una petita nota al blog en aquell moment.

Ara he decidit reprendre el blog amb les darreres lectures i toca fer-ne cinc cèntims. No és un llibre espectacular, ni tan sols és apassionant, però té alguna cosa d’interessant que t’empeny a llegir fins al final. El llibre relata la experiència d’un corresponsal de guerra a l’Afganistan (el títol no enganya) i l’autor descriu experiències extremes al costat dels lluitadors afganesos per la seva llibertat. Es relaten moments d’alta tensió en que el corresponsal ha de fugir juntament amb els seus amfitrions de bombardejos i atacs preventius i de càstig. És un relat cru, aparentment realista i sense afegir ni treure res. Interessant per conèixer de primera mà una realitat que ens ha arribat als occidentals d’una manera si més no partidària.

Olor de colònia, de Silvia Alcàntara

Aquesta vegada és una novel·la molt ben redactada que descriu molt planerament la vida a la Catalunya dels anys 50, concretament dins una colònia textil aïllada fins hi tot físicament de la resta del territori. Descriu amb absoluta claredat l’ambient opressiu, la olla a pressió en permanent perill d’explosió en que viu aquesta comunitat, on tot passa i queda a la Colònia. I més en els temps en que ocorre la història, on uns senyors de Barcelona són els propietaris de la Colònia i de tot el que hi ha a dins, i pràcticament es pot dir que fins hi tot posseeixen les persones i les manipulen sense pudor, aplicant i fent llei amb el seu poder i ambició.

Feixuga de llegir justament per aquest ambient opressiu que relata, però no és una pèrdua de temps. Utilitza força recursos narratius per a reforçar el sentiment d’ofegament al que es veuen sotmesos els seus habitants.

Libreoffice, la suite ofimàtica lliure i gratuïta que substitueix a l’Office de Microsoft

En aquesta altra entrada ja en vaig parlar (com passa el temps!) i és que en aquell moment, i fins ahir 12 de juny de 2012 jo no hauria recomanat a ningú que s’instal·lés la suite ofimàtica lliure i gratuïta Libreoffice per a un entorn de treball. En canvi, continuava (i continuo) considerant que Openoffice és una suite perfectament usable per a aquest menester.

Però arran del trasvàs de desenvolupadors i traductors de l’Openoffice cap a la Libreoffice, la primera tot hi que continuava el seu camí, ja no comptava amb el suport de la comunitat, pel que la versió en català quedava aturada sobtadament. La Libreoffice, tot hi comptant amb tot el suport, no anava bé. No estava llesta, i de fet encara considero que té certs aspectes d’interfície gràfica que no estan ben resolts. Però en tot cas són coses menors, i la contrarietat més gran que fins ara hi trobava és que la velocitat d’interacció entre el ratolí i la pantalla, o el sol fet de gravar un full de càlcul emprava massa segons dels que haurien estat desitjables. Sobretot si ho comparem amb l’Openoffice, quan aparentment haurien d’haver estat idèntics per a una i altra suite.

Finalment aquest matí la Libreoffice, que des de fa unes setmanes era la meva eina de treball principal ha avisat que hi havia disponible l’actualització 3.5.5. I aparentment no hi hauria d’haver massa diferència amb la versió anterior, la 3.5.4 que és la que estava utilitzant jo, però tan bon punt ha actualitzat la versió, els anteriors problemes que francament eren insuportables han desaparegut, i ara si més no la velocitat és excel·lent, pel que ja puc afirmar que ara si que la Libreoffice mereix les meves recomanacions a tothom. I si no n’hi ha prou, potser els prop de 700€ que costa la versió de l’Office de Microsoft ajudin a decantar la balança cap al costat lliure i gratuït.

Com aconseguir capturar el so del pc

Avui se m’ha presentat un problema que he hagut de resoldre tirant de google.

Resulta que estic interessat en capturar l’audio que emet la targeta de so del pc. Això pot interessar-nos per exemple per a gravar la radio en streaming, converses amb el skype, música en streaming, diàlegs o cançons de películes, sons o músiques de jocs… i segurament moltes altres coses que ara no hem venen al cap.

La qüestió és que tot hi instal·lant alguns programes que suposadament aconsegueixen això mateix, no hi havia manera de treure el so net, que no fos el so del micròfon, que òbviament es sentia fatal un cop ho escoltaves.

Investigant una miqueta resulta que el windows 7 disposa d’aquesta possibilitat però francament amagada.

Males llengües diuen que és per a evitar donar ales a la pirateria. No ho sé. El cas és que s’han de seguir alguns passos (senzills) per a activar-ne aquesta capacitat.

El primer pas és instal·lar uns drivers que ens permetran tirar endavant el projecte. Els drivers en qüestió són de Realtek i es poden trobar en aquesta pàgina: http://www.realtek.com.tw/

Un cop arribats aquí hem d’anar a la pestanyeta “Downloads” que hi ha a la part superior, i allà elegim la opció que posa “High Definition Audio Codecs (software)”.

Actualment la primera opció on ens porta aquesta elecció correspon al sistema operatiu Windows 7. Si n’estem utilitzant un altre doncs clicarem al que pertoqui. Això ens baixarà al nostre pc un arxiu zip que segurament podrem instal·lar directament. S’ha d’instal·lar i reiniciar l’ordinador.

Un cop reiniciat, cal fixar-se que a la zona inferior de la pantalla (on hi tenim el rellotge) hi ha una icona que representa un altaveu de color blanc. Hi posem el ratolí al damunt i cliquem amb el botó dret. Al menú que ens apareix, clicar sobre “Dispositius d’enregistrament”.

A la finestreta que se’ns obre, clicar a l’interior de la finestra però fora dels dispositius existents, amb el botó dret, i elegir que es mostrin els dispositius inhabilitats.

Ara si que podem elegir, finalment, el famós Stereo Mixer, o Mezcla estéreo en castellà. Que és el responsable que ens permetrà fer les ansiades gravacions. L’hem de convertir en predeterminat (botó dret damunt del Stereo Mixer per a fer-ho).

I ja està. Ara ja podem capturar l’àudio que passi per la nostra targetra de so, amb diferents qualitats, dependrà del programa capturador. Un bon programa per fer-ho és el Super Mp3 Recorder Professional. Senzill i efectiu.

Aquesta informació l’he aconseguida gràcies a aquest enllaç.

A gaudir!

Los perros de la guerra, de Frederick Forsyth

Una novel·la una mica antiga que barreja les altes esferes del poder de la city de Londres i el món dels mercenaris. Diuen que peca de massa descripció, jo no li trobo aquest defecte. La descripció serveix per a donar una trama verosímil (dins del que cap en una novel·la d’aquestes característiques). Relata amb força detalls una operació secreta a un país africà per a forçar un canvi de govern que sigui proper als interessos econòmics d’un poderós magnat dels negocis, en aquest cas miners. Laberíntica història on és fàcil perdre-s’hi, però amb un component que enganxa al lector. No es pot demanar massa més. Entretinguda i amb final absolutament inesperat.

L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, de Jonas Jonasson

Divertidíssim i entretingut. I enganxa de mala manera!

Tot s’ha de dir: El títol no hem deixava presagiar res de bo, però finalment m’ha sorprès molt positivament. Si no fos que darrerament es veu una mica per tot arreu, segurament l’hauria deixat passar de llarg, però una novel·la d’un autor suec que té tant d’èxit (o com a mínim tanta promoció) bé es mereix una ullada. El tornaria a llegir ara mateix i a més va bé per oblidar-se una mica de la que està caient a nivell polític i econòmic al nostre país i als dels veïns.

Crec que l’encant d’aquest relat es basa en l’encadenament de situacions estrambòtiques i inhabituals, que curiosament sempre acaben sortint bé per al protagonista, el venerable ancià de 100 anys anomenat Allan, especialista en explosius autodidacta i amb una espectacular fada padrina que el protegeix en tot moment (segurament la mateixa que tenia el McGyver, l’Equip A o el Rambo). Un bon dia, el que celebra el seu centè aniversari, decideix que ja n’ha tingut prou de la infermera Alice i del geriàtric i la seva estricta normativa, i s’escapoleix per la finestra de la seva habitació – una planta baixa-. Sense rumb arriba directament a l’estació d’autobusos, on comença la roda d’esdeveniments que portarà de corcoll una banda mafiosa sueca, la Policia del mateix país i els periodistes que volen informar dels fets. Mentre l’Allan va resolent les situacions que se li presenten, va fent amistat amb una colla de personatges pintorescos i gens tradicionals, i al mateix temps el narrador intercala situacions viscudes amb anterioritat per l’Allan totalment espectaculars.

Una comèdia per passar una bona estona divertida, mentre es fa un repàs ràpid i imaginatiu a la història mundial i a alguns dels fets més representatius del nostre continent.

La casta: El increible chollo de ser político en España, de Daniel Montero

 

Un llibre interessant de llegir, encara que si tot el que explica és cert, el que caldria és exterminar a tots i cada un dels impresentables que hi surten retratats. Però el país ja té el que es mereix. Amb uns polítics d’aquest calibre Espanya no anirà gaire més lluny. Llàstima que ho estiguin pagant els ciutadans que sovint poc hi tenen a veure, en aquesta macro-estafa a nivell estatal.

Narra atrocitats vàries perpetrades per polítics de tots els nivells, actuacions indecents i pocavergonyes que farien envermellir a qualsevol. Tot per tenir diners, més diners.

No és recomanable de llegir-lo si sou propensos a patir atacs d’ira incontrolats.

El secret del brigadista, d’Andreu Claret

 

És curiós com de vegades enllacem la lectura de diversos llibres amb la mateixa temàtica, gairebé sense adonar-nos-en!

Aquesta novel·la també reviu els fets ocorreguts durant la guerra civil espanyola, sobretot es centra en un episodi especialment sagnant i de terrible memòria, com va ser la batalla de l’Ebre. És remarcable l’esforç que fa l’autor per a documentar molt acuradament la batalla, descrivint de manera magistral molts detalls que humanitzen i donen versemblança al relat. Un relat que d’altra banda es serveix de la curiositat i la necessitat de conèixer de la néta americana d’un brigadista de la mateixa nacionalitat que va acudir empès pels ideals de llibertat a alliberar Espanya de les forces colpistes del Franco. L’excusa de voler trobar el cadàver o aprendre més coses sobre la seva desaparició permet a l’autor repassar els fets ocorreguts al poble de La Fatarella, i centralitzant-ne tota la novel·la narra la batalla, la postguerra i també hi apareixen pinzellades dels cavallers monjos templers establerts a la zona.

Una novel·la curta i interessant, però sense ser apassionant.

 

Memòria d’uns ulls pintats, de Lluís Llach

Fins ara en Lluís ens arribava al cor amb les seves cançons i de fet cada vegada que obria la boca públicament, ja fos en els concerts o en entrevistes o en d’altres situacions. Sempre semblava que tenia alguna cosa a dir important, intel·ligent… I ara no només podrem seguir-ne les reflexions verbals, sinó que podem endinsar-nos en aquesta novel·la ambientada en els inicis de la guerra civil, narrant tota la història de la boca del protagonista que reviu, ja gran, les vicissituds viscudes en aquells temps tan convulsos. Utilitza les idees anarquistes de bona part dels protagonistes per a relligar tota la novel·la i ens fa una descripció molt emotiva dels fets que succeïen aleshores, des de la perspectiva molt particular d’unes famílies treballadores del barri de la Barceloneta.

La novel·la al meu entendre comença molt fluixa, utilitzant massa la descripció i els adjectius rimbombants, però aviat aconsegueix enganxar-nos i la trobem tendra i absorbent alhora. És una bona novel·la, que mereix ésser llegida, sobretot perquè aporta un punt de vista que no és habitual en les novel·les que tracten la guerra civil espanyola.

És a més una història d’Amor, un amor incondicional i immutable en el temps… i no en puc dir gaire més sense aixafar una part important de l’obra.

En Lluís no ens decep tampoc en aquest. cas.