El nom del vent, de Patrick Rothfuss

Crònica de l’Assassí de Reis – 1 –

Una autèntic troballa inesperada. Recomanada per algú que a priori no m’hauria imaginat mai, aquesta novel·la resulta una novel·la que mica en mica et va atrapant i t’obliga a llegir amb ànsia fins que ja no queda més llibre.

Es tracta d’una novel·la de gènere fantàstic on el seu protagonista, en Kvothe, personatge des del principi excepcional, pateix una desgràcia prou important per marcar tot el llarg de la trilogia (si, és el primer llibre d’una trilogia. Inacabada. De moment) la seva vida. Ens presenta un món on existeixen éssers sobrenaturals, màgia i poders ocults a la majoria de les persones, Ambientada en una època medieval. Molt recomanable. No es pot dir que sigui una novel·la curta, però l’acabareu abans del que us esperàveu. Molt recomanable (ja ho havia dit?).

M, de Lolita Bosch

Interessant relat curt per alliçonar i posar sobre la taula un debat que potser passa massa desapercebut, i és la violència que ocorre en el nucli mateix d’una família. La manera de narrar la història ja és de per si prou xocant, però a més la història pròpiament resulta colpidora per la duresa de la situació viscuda, i el seu desenllaç, clarament narrat des de l’inici mateix del llibre.

Los nueve gigantes, de Amy Webb

A partir d’aquest i les properes entrades són per a reprendre una mica el resum dels llibres llegits. Pel que comprovo ja fa mesos que no publico les lectures així que els poso tots en ratxa.

Aquesta vegada es tracta d’un llibre de divulgació, no tècnic (o no gaire) i que té un objectiu molt lloable, i és que ens posa en guàrdia com a societat davant l’immens poder que estan aconseguint les grans empreses amb la IA, Intel·ligència Artificial. Curiosament en el moment de la lectura encara no havia explosionat el tema, i amb retrospectiva m’adono que el llibre ja encarava els problemes que més endavant han anat sortint a la palestra. Molt satisfactòria i interessant lectura. A mi m’ha servit per a tenir una visió una mica més fonamentada a l’hora d’entendre el seguit de notícies i contranotícies que van començar amb el ChatGPT i han continuat des d’aleshores.

 

 

 

Vivaldi VS Firefox… però en català

Fa uns mesos estic gaudint de la experiència d’utilitzar un nou navegador (per a mi) que de moment satisfà les meves expectatives. Cert que no es tracta d’un navegador amb el glamour del Firefox, que des de sempre em té enamorat (si… des dels seus orígens, quan era El Navegador, el de Netscape, en català gràcies a Softcatalà).

Doncs bé, el Vivaldi és un navegador que deriva del Chrome. Podriem dir que és un Chrome vitaminat. A mi el Chrome no m’agrada. És útil, és ràpid, però és massiu. I tinc la sensació que m’està monitoritzant cada moviment i de manera constant. El Vivaldi probablement és força similar, però no tant. I fa uns mesos vaig acabar massa cansat del Firefox i de la seva gana inesgotable de recursos.

Val a dir que sóc primmirat amb les configuracions dels programes. I curiosament en un dels equips el Vivaldi el tenia des del principi en català (segurament després de fer la instal·lació de rigor del Catalanitzador). Però en canvi en un altre dels equips, no hi havia manera. I anant a la configuració, el català no sortia per enlloc.

No passava dia que no em molestés tenir-lo en un idioma forà, així recentment he fet la recerca per trobar la sol·lució definitiva.

Es tracta de modificar un arxiu de configuració ocult a la carpeta (en el meu cas) C:\Users\User\AppData\Local\Vivaldi\User Data.

La part de coloraines és la part que pot variar en funció de la configuració de cadascú. Val més que tingueu el Vivaldi tancat per a fer això, sinó probablement no us deixi canviar res.

A la carpeta User Data, hi ha un arxiu de confiuració, sense extensió, de nom: Local State.

L’obrim (amb el bloc de notes mateix, o el programa que us llegeixi millor aquest tipus d’arxius). Fem una recerca de l’idioma en que tenim configurat el Vivaldi: Si és en anglès, doncs serà “en”. Si és en castellà, donc serà “es”, si és en francès serà “fr”. I simplement editem l’arxiu substituïnt pel nostre idioma i posem: “ca”. Ha de quedar així: {“app_locale”:”ca”}. Guardem l’arxiu, iniciem Vivaldi i “voilà !”. Ja està en català. Resulta que la possibilitat de l’idioma hi és, però per alguna fatalitat del destí no està disponible al menú de les opcions del navegador.

Seguint aquestes instruccions, a mi m’ha funcionat i ara el gaudeixo més i millor, en el nostre idioma.

L’any que va caure la roca, de Pep Coll

Novel·la ambientada en un poble minúscul del Pirineu que ens explica com la nova generació dels seus habitants aconsegueix tirar endavant quan un fet fortuït capgira tot el seu m´ón conegut i de cop hi volta tenen davant seu la possibilitat de traçar el seu futur amb pràcticament tota llibertat i prescindint dels lligams que les seves famílies els havien anat inculcant.

Crec que amb totes les novel·les que he llegit d’aquest autor em passa el mateix, i és que es comença el relat amb força, després perd interès, amb moments puntuals que fan que no acabis deixant el llibre a mitges fins al final, quan sembla que tot es precipita i va massa depressa i voldries que durés més. En global, una nota prou bona, potser un 6.5/10. Té moments molt bons, utilitza un vocabulari molt ben estudiat i molts localismes que donen veracitat al conjunt. M’agrada.

El ingenio de los peces, de Jonathan Balcombe

No es tracta de cap novel·la ni de cap tractat de biologia o d’ictiologia, que vindria a ser la seva especialitat si parlem de peixos. Al meu entendre es tracta d’un assaig d’un apassionat del medi aquàtic que mira de defensar, mitjançant estudis, proves i observacions variades i poc objectives el que ja molts donem per fet, i és que els animals, tots, segurament, però també els peixos (que per les seves característiques podríem pensar que ho són menys) són animals dotats d’emocions i que reaccionen en funció del que aquestes els dicten. Evidentment no diu pas que no es moguin per instints primaris, sinó que també es mouen per les emocions que senten.

Per a vestir les seves afirmacions es recolza en estudis rigorosos que demostren de manera científica i objectiva aquestes afirmacions. I aquestes narracions són les que doten el text d’una qualitat indiscutible pels afeccionats, ja que informa de molts aspectes curiosos i interessants de diferents espècies de peixos. D’altra manera pocs anirien a llegir-se els textos científics i no s’assabentarien d’aquests aspectes tant bonics de conèixer.

A mi el llibre no m’ha enganxat i m’he hagut d’esforçar per acabar-lo. No resulta amè ni divertit. Només de tant en tant hi ha aquestes narracions curioses que fan que tot valgui la pena. Una puntuació de 4/10.

Una història americana, de JD Vance

Aquest és un llibre diferent. Des de la nostra òptica europea acostumem a veure els Estats Units com un país homogeni i ben estructurat, però en aquesta lectura, autobiografia, podem entrar a la vida d’una part de la població americana, probablement els que han votat entusiasmats l’actual president americà, el Sr. Trump. Descriu d’una manera força salvatge l’interior dels Estats Units, al voltant sobretot de la ciutat de Middletown, a Ohio. La vida de la seva gent, la debacle que està vivint aquella part de la societat americana, immersa en la violència, les drogues i la desesperació. És tota una trobada amb una realitat desconeguda.

M’ha interessat sobretot aquesta part de la novel·la. La pobresa estructural, gairebé escrita als gens d’aquesta gent, com tot els porta a fracassar, i com aquesta idea pesa com una llosa en tot allò que deixen de fer justament per la mentalitat derrotada que arrosseguen.

D’altra banda, descriu el somni americà acomplert de l’autor, contra tota estadística i lògica existent.

En alguns moments sembla més un llibre d’autoajuda que no una autobiografia, potser per això es fa pesat de llegir en alguns moments.

Vigilància permanent, d’Edward Snowden

Aquest és un llibre que qualsevol que estigui mínimament interessat en la privacitat i seguretat de les nostres dades, tant les que posem públicament a disposició (al facebook, instagram, whatsapp, telegram, skype, gmail, hotmail…) de les grans corporacions com aquelles que no sabem que servim en safata de plata (videoconferències, Alexa, compres virtuals, jocs, fotografies i vídeos familiars o privats, ús dels dispositius, trucades telefòniques, càmeres de videovigilància, bases de dades de trànsit…) a les mateixes grans corporacions, petites empreses i administracions, hauria de llegir.

El mateix autor escriu que fins hi tot per ell mateix es fa complicat entendre l’abast mundial, absolut, de la recopilació de dades, mètriques i l’abús que se n’està fent per part del govern dels Estats Units, que és el que ell coneix. És aclaparadora aquesta lectura. Millor si es tenen alguns coneixements tècnics per acabar d’entendre la majoria dels conceptes que es mencionen. Per la resta, és un plec de descàrrec de culpes de l’autor envers imagino la justícia americana i la seva opinió pública, que lluitar contra les acusacions d’un estat no deu ser gens fàcil, i si és aquest encara menys.

La meva història, de Michelle Obama

La lectura d’aquesta biografia em va semblar interessant només de conèixer-ne la existència. El fenòmen Obama als Estats Units va impactar tota la societat occidental. La manera en que aquest president va arribar al poder, el magnetisme que irradiava i com va aconseguir omplir d’esperança una part important de la societat americana i occidental, que ens ho miràvem expectants i amb certa enveja pel calibre polític que demostraven tenir allà i que no veiem per enlloc als països propers. Tenia ganes de conèixer-ne una mica més, i ara que la primera dama publicava aquest llibre, acceptant que és absolutament subjectiu (però no mancat d’autocrítica, malgrat sigui lleugera) vaig aconseguir-ne l’exemplar en català que ens va facilitar el servei d’ebiblio d’Andorra.

I em va agradar força. Evidentment és la biografia de la Michelle, no del president, i és francament interessant de llegir, sobretot si donem per bones totes les dades que aporta de la seva infància i joventut, on es deixa clar que estem llegint la vida d’algú excepcional.

Cal llegir-lo. No decepciona, sobretot si hem viscut amb interès el mandat del president Obama.

El Sindicat de l’Oblit, d’Albert Villaró Boix


Aquest llibre em va servir per tancar el cicle de lectures de 2018, i val a dir que tractant-se d’una nova entrega de Mossèn Farràs no em va costar gens de decidir que l’havia de llegir. Com la resta de la saga, es llegeix en una esgarrapada i té el plus d’ambientar parts de la novel·la en el nostre país i els voltants.