Categoria: Llibres

Exilio. Diario de una invasión zombie

Aquesta és la segona part de la trilogia “Diario de una invasion zombie”. El primer llibre el comentava en aquesta entrada. Aquest segon volum al meu entendre val molt la pena, igual que el primer. Es llegeix en una esgarrapada i no és gens difícil de seguir, sobretot perquè l’autor segueix utilitzant la tècnica que és un supervivent qui narra les seves peripècies en un diari personal. Imagino que l’autor no hi posa massa manies perquè… si se suposa que un paio que ha de buscar-se la vida a cada minut té temps d’escriure ni que siguin quatre ratlles diàries… és que el lector (nosaltres) ens ho empassem tot, o gairebé!

Aquesta vegada la història continua des d’on es va quedar, al refugi militar subterrani anomenat afectuosament com “Hotel 23”, un cop vençuts els pinxos que els volien prendre la seva base per la força. El protagonista, que és qui té una graduació militar més alta de tots els supervivents s’encarrega d’organitzar i fer rutllar les instal·lacions i el personal civil i militar que hi viu, a més d’establir contacte amb un comandament militar americà establert en portaavions i submarins a alta mar. Com a pilot que és, participa en les missions de rescat i de tot tipus que se li encarreguen des de l’alt comandament, i en una d’aquestes l’helicòpter pateix una avaria enmig de territori infectat. La resta de la novel·la ens narra com aconsegueix sobreviure amb grans dificultats, i com és ajudat per una misteriosa organització que gaudeix d’una tecnologia i uns recursos que semblen il·limitats.

Com a novel·la de zombies està molt bé, però que es comencin a embolicar amb misterioses organitzacions que poden fer aparentment qualsevol cosa ja hem fa pujar la mosca al nas. En qualsevol cas, es llegeix molt bé i et deixa amb ganes de saber què passa després…

Dansa amb dracs. Cançó de gel i foc (5), de George R. R. Martin

Fa una setmaneta que l’he acabat, i m’ha deixat un mal regust de boca. Són moltes pàgines de lectura apassionada per a que desprès l’autor jugui amb tu i decideixi pelar els pocs protagonistes que quedaven. Ara mateix no espero amb fruició el sisè llibre. I d’aquí a que surti segurament estaré llegint alguna altra cosa. En aquesta novel·la apareixen en tota la seva esplendor els famosos dracs, i sembla que l’autor cada vegada s’embolica més amb la temàtica fantàstica.

Si ara mateix tingués la possibilitat de llegir-ne la continuació, no estic segur de voler-ho fer. És com una saga que ja està cremada.

 

Festí de corbs. Cançó de gel i foc (4), de George R. R. Martin

I ara sí, acabo d’arribar al famós apèndix d’aquesta sèrie de llibres, on descriu tots els personatges i de quina casa són i què fan. Una mena d’índex, però al final. Evidentment per als llibres electrònics és tant útil com un pet de mosca.

Aquest volum (ho explica immediatament abans de l’Apèndix) és només la primera part dels dos llibres que el composen. Per tant, allò que tant intrigat em tenia, que era perquè no es tornava a parlar d’alguns dels personatges principals, resulta que és una opció voluntària de l’autor. En el següent llibre teòricament es centrarà en els personatges que aquí han estat bandejats sense compassió.

Tot hi que la sèrie manté la intriga i les ganes de seguir llegint, penso que cada vegada s’embolica més i la història esdevé més complexa però a la vegada més increïble. Estem en temes de dracs obedients, esclaus soldat aliens al dolor i als sentiments, guerres que es ventilen en un temps rècord, personatges principals pràcticament immortals (fins que els tallen el cap), personatges principals que tornen de la mort… En fí, una mica massa fantasiós, potser. No?

Tempesta d’espases. Cançó de gel i foc (3), de George R. R. Martin

He posat la marxa llarga i ja he llegit el tercer. I en faig el mini post quan just acabo d’acabar el quart. Tempesta d’espases és un altre cop una llarguíssima novel·la, que pel meu gust, com els altres, comença amb una història un xic deslligada de l’anterior volum. Però en finalitzar han passat tantes coses, tantres guerres, tantes morts i hi ha hagut tants girs argumentals que -ja ho diuen- si has agafat simpatia per algun personatge estàs perdut, perquè segur que el pengen, li tallen el cap, l’encarcel·len o el torturen fins a deixar-ne sols una desfeta humana.

La història més impressionant per mi és el moment dels iluminats, i el que passa al Mur. Tot hi que fa l’efecte que el tema del mur s’estava allargant i ho mata amb quatre pàgines, després d’haver-n´hi dedicat uns quants centenars.

 

Xoc de reis. Cançó de gel i foc (2), de George R. R. Martin

Vist que el primer llibre m’havia enganxat molt, i que encara hem quedaven 4 llibres més per a posar-me al mateix nivell d’aquells que fa anys que segueixen la saga (i fins hi tot la sèrie de tv, tot hi que crec que aquesta no porta tant de temps), no m’ha quedat més remei que continuar llegint. Com que els estic llegint sense ni un dia de descans entre un i l’altre no tinc massa clar què passa en cada un dels llibres i per tant no m’atreveixo a comentar-ne res englobat en una entrada particular. Actualment ja estic a la meitat del tercer i el quart i el cinquè ja els tinc preparats.

Només una cosa. Segueix enganxant de mala manera.

 

Joc de Trons. Cançó de gel i foc, de George R. R. Martin

Aquí si que he topat amb un llibre que m’ha enganxat del tot. I a més forma part d’una sèrie que de moment ja té 5 volums, i el sisè està al forn!

És una novel·la de gènere fantàstic que ens situa en una època medieval, amb tots els aspectes típics medievals i alguns de fantàstics d’afegits. Hem recorda d’alguna manera a la trilogia de El senyor dels anells. Es fa difícil dir qui és el protagonista, perquè imagino que com a bona sèrie es tracta d’obrir mil històries paral·leles i anar-ne tancant alguns fils de tant en tant. El necessari per a mantenir l’atenció del lector i despistar-lo continuament.

La història comença narrant la vida del senyor d’Hivèrnia, un territori (comtat?…) situat al nord del nord del nord del reialme on hi regna el rei Robert, amic íntim del senyor d’Hivèrnia, lord Stark. Eddard Stark. Aquest es veu embolicat en una troca novel·lesca  (el joc dels trons) en que hi ha assassinats, conspiracions, traicions, guerres i màgia, tot barrejat amb animals terrorífics i una enigmàtica zona al nord de l’anomenat Mur.

Són vuit-centes pàgines en que amb prou feines es pot deixar el llibre. Totalment recomanable. I ara a per la segona part!

Afganistan. Cronicas de un corresponsal de guerra, Jorge Melgarejo

 

Fa més d’un mes que vaig llegir aquest llibre, però no va ser prou interessant com per a fer-ne una petita nota al blog en aquell moment.

Ara he decidit reprendre el blog amb les darreres lectures i toca fer-ne cinc cèntims. No és un llibre espectacular, ni tan sols és apassionant, però té alguna cosa d’interessant que t’empeny a llegir fins al final. El llibre relata la experiència d’un corresponsal de guerra a l’Afganistan (el títol no enganya) i l’autor descriu experiències extremes al costat dels lluitadors afganesos per la seva llibertat. Es relaten moments d’alta tensió en que el corresponsal ha de fugir juntament amb els seus amfitrions de bombardejos i atacs preventius i de càstig. És un relat cru, aparentment realista i sense afegir ni treure res. Interessant per conèixer de primera mà una realitat que ens ha arribat als occidentals d’una manera si més no partidària.

Olor de colònia, de Silvia Alcàntara

Aquesta vegada és una novel·la molt ben redactada que descriu molt planerament la vida a la Catalunya dels anys 50, concretament dins una colònia textil aïllada fins hi tot físicament de la resta del territori. Descriu amb absoluta claredat l’ambient opressiu, la olla a pressió en permanent perill d’explosió en que viu aquesta comunitat, on tot passa i queda a la Colònia. I més en els temps en que ocorre la història, on uns senyors de Barcelona són els propietaris de la Colònia i de tot el que hi ha a dins, i pràcticament es pot dir que fins hi tot posseeixen les persones i les manipulen sense pudor, aplicant i fent llei amb el seu poder i ambició.

Feixuga de llegir justament per aquest ambient opressiu que relata, però no és una pèrdua de temps. Utilitza força recursos narratius per a reforçar el sentiment d’ofegament al que es veuen sotmesos els seus habitants.

Los perros de la guerra, de Frederick Forsyth

Una novel·la una mica antiga que barreja les altes esferes del poder de la city de Londres i el món dels mercenaris. Diuen que peca de massa descripció, jo no li trobo aquest defecte. La descripció serveix per a donar una trama verosímil (dins del que cap en una novel·la d’aquestes característiques). Relata amb força detalls una operació secreta a un país africà per a forçar un canvi de govern que sigui proper als interessos econòmics d’un poderós magnat dels negocis, en aquest cas miners. Laberíntica història on és fàcil perdre-s’hi, però amb un component que enganxa al lector. No es pot demanar massa més. Entretinguda i amb final absolutament inesperat.

L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, de Jonas Jonasson

Divertidíssim i entretingut. I enganxa de mala manera!

Tot s’ha de dir: El títol no hem deixava presagiar res de bo, però finalment m’ha sorprès molt positivament. Si no fos que darrerament es veu una mica per tot arreu, segurament l’hauria deixat passar de llarg, però una novel·la d’un autor suec que té tant d’èxit (o com a mínim tanta promoció) bé es mereix una ullada. El tornaria a llegir ara mateix i a més va bé per oblidar-se una mica de la que està caient a nivell polític i econòmic al nostre país i als dels veïns.

Crec que l’encant d’aquest relat es basa en l’encadenament de situacions estrambòtiques i inhabituals, que curiosament sempre acaben sortint bé per al protagonista, el venerable ancià de 100 anys anomenat Allan, especialista en explosius autodidacta i amb una espectacular fada padrina que el protegeix en tot moment (segurament la mateixa que tenia el McGyver, l’Equip A o el Rambo). Un bon dia, el que celebra el seu centè aniversari, decideix que ja n’ha tingut prou de la infermera Alice i del geriàtric i la seva estricta normativa, i s’escapoleix per la finestra de la seva habitació – una planta baixa-. Sense rumb arriba directament a l’estació d’autobusos, on comença la roda d’esdeveniments que portarà de corcoll una banda mafiosa sueca, la Policia del mateix país i els periodistes que volen informar dels fets. Mentre l’Allan va resolent les situacions que se li presenten, va fent amistat amb una colla de personatges pintorescos i gens tradicionals, i al mateix temps el narrador intercala situacions viscudes amb anterioritat per l’Allan totalment espectaculars.

Una comèdia per passar una bona estona divertida, mentre es fa un repàs ràpid i imaginatiu a la història mundial i a alguns dels fets més representatius del nostre continent.